Antologia de poemes: la poesia clàssica

L'Odissea. Cant XXIII, V. 209-284

                               (i 2)

Fins que a la seva esposa digué l'enginyós Ulisses:

-Dona, encara no som al terme de totes les nostres

lluites; no, que em resta amb el temps un treball sense mida,

gros i malavinent, que em cal acomplir fins a l'últim.

Car és així que el buf m'ho predigué de Tirèsies,

quan jo vaig davallar estatge d' Hades endintre

demanant un retorn pels companys i per mi en persona.

Vine, però, muller, i anem al llit, que tot d'una

sota un son dolç puguem delectar-nos dormint, que n0és hora.

I al seu torn li digué la molt discreta Penèlope:

- Mira, el llit, és ben cert que tindràs de seguida que l'ànim

se t'hi abellirà, ja que els déus han fet que tornessis

al teu casal ben bastit i a la teva terra paterna.

ja que has parlat, però, i que un déu inspirava el teu ànim,

digues-me aquest treball: tanmateix un dia, jo penso,

he d'innovar-me'n, llavors no s'hi perd de saber-ho tot d'una.

I llavors, responent, li digué l'enginyós Ulisses:

- Dona estranya,  perquè em demanes amb tanta insistència

de referir-ho? Doncs bé, parlaré sense res amagar-te.

Ara el teu cor no tindrà alegria, com no me n'alegro

jo mateix; car va dir-me que anés per viles i viles

de moridors, portant a les mans un rem manejable,

fins que arribi als pobles que no coneixen el mar,

una gent que no menja adobada amb sal cap vianda

ni sap què són els vaixells amb la galta pintada de mangre

ni els amanosos rems que fan d'ales talment als navilis.

I un senyal em digué, entenedor, que no he d'amagar-te.

Doncs, el dia que es creui amb mi un vianant que em pregunti

on vaig amb la ventadora damunt l'esplèndida espatlla,

he de plantar llavors el rem a terra tot d'una

que a Posidó Senyor hauré fet sacrificis perfectes,

un marrà i un brau i un verrot que ja munti les truges,

he de tornar al casal i oferir hecatombes sagrades

als déus no moridors que l'ample cel posseeixen,

a tots de rengle; i a mi la mort em vindrà del salobre,

dolça tant com es pugui pensar, la qual ha d'occir-me

aclaparada sota una vellesa ufanosa; i el poble

serà feliç entorn. És això el que va dir-me, i que ha d'ésser.

Traducció de Carles Riba. L'Odissea.

Barcelona: La Magrana, 1993, p. 386-389.