La lírica llatina

3. Ovidi (43aC - 17 dC)

Publi Ovidi Nasó va néixer a Sulmona (Itàlia central) el 43 aC, en una família benestant de la classe eqüestre. Va estudiar retòrica a Roma i va completar la seua formació amb un llarg viatge pel món hel·lènic. Quan va tornar a Roma es va dedicar a la carrera judicial, però aviat la va abandonar per dedicar-se plenament a la poesia, segons li permetia la seua folgada situació econòmica, gràcies a la qual podia ser més independent que poetes com Virgili o Horaci. Va freqüentar el cercle de Messala Corví. Després de divorciar-se dues vegades va trobar la felicitat conjugal amb la seua tercera esposa. La seua obra és un reflex fidel de la vida de l'alta societat romana, de la qual ell mateix era sens dubte una figura destacada.
L'any 8 dC August va condemnar Ovidi a l'exili i el va obligar a abandonar Roma i a viure desterrat a Tomis, una ciutat de la costa occidental del mar Negre (l'actual Constança, Romania), a l'últim confí de l'Imperi i de la civilització. Ovidi en els seus poemes n'explica les raons amb dos mots: carmen et error "un poema i una equivocació". Els estudiosos moderns estan d'acord que el poema va ser l'Art amatòria, clarament contradictori amb els valors morals propugnats per August, però sobre l’error comès pel poeta s'han formulat moltes d'hipòtesis. Una possibilitat és que fos còmplice d'un adulteri escandalós de Júlia, la néta d'August. El fet és que August va triar un càstig cruel en apartar el poeta de tot allò que era el més important per a ell: la vida de societat i cultural, els llibres, la mateixa llengua llatina. No és estrany, doncs, que li costés molt adaptar-se a viure a Tomis tot sol, sense cap amic ni la seua muller, que es va quedar a Roma per tenir cura dels seus interessos. De tota manera no va deixar d'escriure, sinó que la seva poesia va donar un gir sobtat, reflectit sobretot en les elegies. Malgrat els incessants precs del poeta, August morirà sense perdonar-lo i al cap d'un temps, al 17 dC., la mort arribarà a Ovidi, encara exiliat a Tomis.

Les Metamorfosis
 A la maduresa del poeta corresponen les Metamorfosis, obra mestra de la poesia narrativa universal. En aquesta obra són ordenades, en 15 llibres que comprenen més de 12 000 hexàmetres, unes 250 faules mitològiques. Bé que l'ordre del llegendari intenta d'ésser cronològic o genealògic, del caos i del diluvi fins a Cèsar i August, els lligams d'un mite amb l'altre són sovint convencionals. Es tracta d'un amassament de materials molt diversos extrets de l'èpica, del teatre, de la poesia didàctica dels grecs i especialment dels poetes alexandrins. No és un poema cosmogònic, sinó una mostra superba del talent, de l'erudició i de la fantasia del poeta, un devessall d'imatges, escenes eròtiques,  descripcions, sentències i discursos enginyosos.

El mite de Narcís (i Eco) i el narcisisme

Un dels mites que es troba en la primera part de les metamorfosis és el de Narcís. Segons explica Ovidi, quan va néixer els seus pares el van dur a l'endeví Tirèsias que els va manifestar que Narcís viuria fins avell si no es mirava. D'adult, moltes nimfes s'enamoren d'ell, fins a Eco, a qui Juno havia castigat a no poder parlar en primer lloc i a repetir sempre els darrers mots d'altri. En veure Narcís, Eco se n'enamora bojament, però ell la defuig contínuament fins que Eco es marceix i "la veu solament i els ossos li resten; la veu és la mateixa i els ossos, diuen, han pres la forma de pedres". És a dir: sols en queda la veu planyívola. 

Les nimfes  rebutjades demanen  justícia i Nèmesis les escola. Així, un dia de molta calor, Narcís s'aboca a una font per beure-hi. Allí, veu el seu rostre, tan bell, que se n'enamora i, ja insensible a la resta del món, s'aboca a la seva imatge i mor. En el lloc on va morir va créixer una flor, que va rebreel seu nom, el narcís.

El mite de Narcís ha estat àmpliament representat a les arts plàstiques. Caravaggio o Nicolas Poussin, entre d'altres, van usar el tema per a les seves obres. El narcisisme, inspirat en el relat mític, és un tret de diversos personatges d'obres de ficció, com ara Dorian Gray, d'Oscar Wilde. Alguns llibres usen conscientment el nom de Narcís per indicar aquest orgull excessiu, com per exemple el Narcissus de Hermann Hesse.

Influència posterior

Les Metamorfosis és una de les obres més notables de la literatura universal, que durant segles ha servit de manual de mitologia i de font d’inspiració d’escriptors, pintors, músics o escultors. Entre els autors cal citar: Bernat Metge, Ausiàs March, Dante, Boccaccio, Shakespeare i molts autors del Segle d'Or de la literatura castellana, entre d'altres.