La lírica llatina

1. La poesia llatina

La poesia romana comença a brillar entorn del 60 aC, amb Lucreci i Catul, i finalitza amb la mort d’Ovidi el 17 dC. Aquell any d’inici és molt significatiu per a Roma. És l’any del primer triunvirat, format per Cèsar, Pompeu i Crasus. És un moment en què els sentiments de l’individu comencen a estar fins i tot per damunt del propi estat. Aquest era el context en què van viure i van desenvolupar la seua obra tant Lucreci com Catul. Tots dos van iniciar un corrent que va perdurar més de 75 anys, en què van sorgir poetes tan importants com Virgili, Horaci i Ovidi. Va ser, sens dubte, el període més fructífer de la poesia romana i un dels més brillants de tota la història de la humanitat.

Entre els autors llatins cal destacar:

1. La poesia èpica de Virgili: L'Eneida. Poema que continua  l'Odissea. Eneas, personatges secundari en l'obra d'Homer, esdevé el protagonista. S'hi narra la fugida de Troia i com s'estableix al Laci, al centre d'Itàlia.

2. La poesia lírica i elegíaca:

- Catul: és el primer a parlar clarament de la passió amorosa en termes de desig i amor carnal. Dedica els seus poemes a Clòdia (Lèsbia en els poemes).

- Horaci: Èpodes: "Paraules d'Alfi". Poema que llegireu en l'antologia.

- Ovidi: Les Metamorfosis i l'Art d'estimar.

2. La poesia èpica: Virgili i l'Eneida

Publi Virgili (70-19 aC)

Punli Virgili Maró va néixer prop de Màntua, ciutat del nord d’Itàlia, l’any 70 aC. El seu pare era un pagès, propietari de les seues terres i amb prou recursos per enviar el seu fill a estudiar a Milà i després a Roma. Allà va aconseguir el reconeixement públic amb les Bucòliques, també anomenades Èglogues, deu petits poemes que van ser els primers de tema pastoril escrits en llatí, seguint el model del grec Teòcrit, que va ser l’iniciador de la poesia bucòlica al segle III aC. Aquest èxit va facilitar-li l’entrada al cercle de Mecenes i la proximitat amb August i el seu programa polític. Tot i que Mecenes li va regalar una casa a Roma, ell sempre va preferir viure al camp, al sud d’Itàlia. Per això no és estrany que les Geòrgiques, la seua següent obra mostrés també el seu amor per la vida rural i la natura.

Poc després va començar la seua obra més ambiciosa, l’Eneida, a la qual va dedicar onze anys i que va deixar inacabada. El 19 aC va fer un viatge a Grècia per inspirar-se en alguns dels escenaris de l’acció, però va morir en el viatge de tornada, deixant l’obra sense els últims retocs, raó per la qual alguns versos resten a mitges. Per això en el seu llit de mort va demanar que se’n destruís l’original. August, però, ho va impedir.

 L'Eneida

1. De la llegenda de Troia a l'epopeia nacional llatina

El poema recull la llegenda, d'origen grec i coneguda pels romans, dels viatges d'Enees des que fugí de Troia, amb el seu pare i el seu fill, Ascani, fins que s'establí al Laci. L'ennobliment dels orígens de Roma, la lloança de les virtuts romanes i la glorificació de la família Júlia, feren de l'Eneida l'epopeia nacional que va fer oblidar l'èpica anterior. Els seus models són Homer i Enni. La composició argumental del poema —viatges ("odissea") i lluites ("ilíada")— està estructurada en tres parts. Els llibres I-IV narren l'arribada d'Enees, portat per una tempesta, i el seu sojorn a Cartago, on l'acull la reina Dido, a qui conta els fets anteriors des de la fugida de Troia; el llibre IV tracta els amors entre ambdós. Els llibres V-VII relaten el nou viatge a Itàlia i els preparatius per a la guerra: el rei Llatí acull Enees al Laci i li ofereix en matrimoni la seva filla Lavínia, el pretendent de la qual, Turnus, s'oposa a Enees; i tots dos cerquen aliats per a la guerra que es prepara. El llibre VI conté el descens d'Enees als Inferns amb la Sibil·la de Cumes. Els llibres IX-XII narren els fets de la guerra: de primer la dissort persegueix els troians, però un duel entre Enees i Turnus —amb la derrota i la mort del qual s'acaba el poema— els dóna la victòria. L'empremta de l'Eneida perdura en tota la cultura occidental i va ser el model de la poesia posterior.

2. Relació entre els personatges i la realitat de l'època d'August

La idea patriòtica que es manté en tot el poema porta aparellada una simbologia històrica: les lluites d’Enees al nord d’Àfrica recorden les campanyes de Roma contra Cartago i les guerres que l’heroi ha de sostenir a Itàlia fins a complir la seua missió reflecteixen les civils que van tenir com a fi la unitat italiana. La realitat contemporània també entra en aquest joc de símbols: Dido, la reina cartaginesa que reté Enees i intenta desviar-lo de la seua missió sagrada, recorda Cleopatra retenint Antoni a Egipte; Enees, l’heroi situat entre el record de Troia i el futur de Roma, és la imatge d’August i per aquesta raó no té la grandesa mítica dels personatges homèrics: la seua dimensió és profundament humana i la seua característica essencial és la pietat, ja que fa la guerra acomplint un deure, no una necessitat  temperamental, i només aspira a instaurar la pau.

3. La projecció d'una època
Virgili va voler donar una versió poètica i transcendent de Roma, del seu passat, del seu present i del seu futur, basada en un fons llegendari i en una sèrie de tradicions que, per una banda, consideraven els romans descendents dels troians i, per l’altra, Cèsar i August hereus directes de Venus i del seu fill Enees. Aquesta concepció, portada a un món arcaic i mitològic, permetia una visió elevada que es projectava en el pretèrit nebulós, en el present radiant i en la promesa d’un futur ple de llum.

Extret de La serp blanca, de'Enric Iborra.

3. La poesia lírica: Catul i Horaci

1. Catul (Verona, 87-54 aC)

Gai Valeri Catul (Gaius Valerius Catullus) Poeta republicà. Va néixer en el si d’una família rica i tot i que no tenim informació de la seva infància i adolescència, hem de suposar que va començar els seus estudis a Verona i que els va acabar a Roma. Allà va ser on es va establir i va viure entre l’alta i influent societat romana de l’època. Va formar part dels cercles poètics dels poetae novi (poetes nous) amb qui duu una vida frívola i poc compromesa socialment. Educats a Grècia volien renovar la poesia llatina i aportar-hi una sensibilitat nova.Va retratar la vida quotidiana de la societat opulenta de la qual formava part, en mostrava els plaers i, alhora, el defectes.

Catul és reconegut pels poemes dedicats a Clòdia, Lèsbia en els poemes i nom que prové de Lesbos, l'illa natal de Safo a qui també dedica versos. la seva manera  de tractar la passió amorosa és molt innovadora i moderna. Expressa un sentiment profund que oscil·la entre l'alegria intensa de l'amor correspost i la desesperació causada per la infidelitat de l'estimada.

També destaca pels seus nombrosos epigrames dedicats als seus enemics, entre els quals els que va escriure criticant a Juli Cèsar de manera ferotge. En aquests epigrames podem veure la seva cara més àcida.

2. Horaci (Venosa, prop de Calàbria, 65-8 aC)

Era d'una família humil. El seu pare era llibert, però es va esforçar per donar la millor educació al seu fill, primer a Roma i després a Atenes. Va lluitar en defensa de la República amb el bàndol dels assassins de Juli Cèsar contra August a Filipos. Després de la victòria d'August va tornar a Roma i va ser amnistiat, malgrat que li van ser confiscades les terres de la seva família. Va escapar de la pobresa treballant com a funcionari fins que Virgili li va presentar Mecenes. A més d'una profunda amistat, Mecenes li va donar suport econòmic perquè pogués viure de la poesia fins al punt de regalar-li una finca al camp sabí, a prop de Roma, on va retirar-se sovint. Va restar apartat de càrrecs polítics que no li interessaven fins al punt que va rebutjar ser secretari privat d'August. El poeta va morir pocs mesos després que Mecenes i va ser enterrat al seu costat.

Horaci va reunir les seves composicions poètiques en quatre reculls:
1. Sàtires: reflexions morals en què critica els costums i els vicis de la societat contemporània sense caure en la inventiva punyent. Per això s'anomenaren sermones, perquè passa d'un tema a un altre com si fos una conversa col·loquial.

2. Epístoles: reflexiona sobre el fet poètic i la vida en forma de carta adreçades als seus amics. També hi tracta, en un to senzill i amical, els problemes de moral pràctica com la felicitat. cal destacar-ne la dirigida al seu amic i protector Mecenes i la coneguda com Epístola als Pisons, una família patrícia de qui també va rebre sustent, i que més tard va rebre el títol d'art poètica i va tenir una gran repercussió durat el Renaixement i, posteriorment, va servir de manual poètic per aprendre a escriure bé.

3. Epodes (Epodes) : recull de disset poemes de metre iàmbic, inspirats en l'obra d'Arquíloc i en la poesia grega hel·lenística i que, pel seu contingut, abasten des dels poemes amorosos a les invectives més o menys serioses o a les referències polítiques, socials i literàries;que representen la transició entre la poesia satírica i la lírica posterior, ja que hi ha des de sàtires mordaces fins a odes líriques de tema amorós i al famós Beatus ille, un  cant bucòlic, en primera lectura, sobre la vida retirada en el camp, però que cal llegir amb deteniment per veure que al final, tot és una sàtira. (Nota: Paraules d'Alfi: es troba en l'antologia que cal llegir).
Odes (Carmina: Aconseguit ja el suport de Mecenes i l'èxit literari, Horaci perd del tot la intenció satírica. Se serveix dels temes i els metres de la lírica grega, sobretot de Safo, Alceu i Anacreont. Els temes de les odes són molt variats, però la majoria s'inscriuria en un dels següents apartats: Odes d'amor: dedicades a diverses dones imaginàries o referents a relacions superficials que va tenir. Odes filosòfiques: tot i que també s'hi observa influència estoica, la major part expressen idees epicúries -la felicitat es troba si hom renuncia a l'ambició i als excessos i es conforma amb una mitjania d'or (aurea mediocritas), amb un plaer moderat; cal viure el present perquè la vida és curta (carpe diem). Odes romanes: de tema patriòtic. Horaci emprà per primera vegada temes polítics en poesia no èpica.

Horaci va marcar l’inici dels temes que es van convertit en tòpics medievals i del Renaixement com els indicats: carpe diem (aprofita el moment), aurea mediocritas, el més conegut,  beatus ille (feliç aquell). Vegeu l'apartat : Tòpics horacians en aquest mateix llibre.

4. Ovidi: les Metamorfosis

3. Ovidi (43aC - 17 dC)

Publi Ovidi Nasó va néixer a Sulmona (Itàlia central) el 43 aC, en una família benestant de la classe eqüestre. Va estudiar retòrica a Roma i va completar la seua formació amb un llarg viatge pel món hel·lènic. Quan va tornar a Roma es va dedicar a la carrera judicial, però aviat la va abandonar per dedicar-se plenament a la poesia, segons li permetia la seua folgada situació econòmica, gràcies a la qual podia ser més independent que poetes com Virgili o Horaci. Va freqüentar el cercle de Messala Corví. Després de divorciar-se dues vegades va trobar la felicitat conjugal amb la seua tercera esposa. La seua obra és un reflex fidel de la vida de l'alta societat romana, de la qual ell mateix era sens dubte una figura destacada.
L'any 8 dC August va condemnar Ovidi a l'exili i el va obligar a abandonar Roma i a viure desterrat a Tomis, una ciutat de la costa occidental del mar Negre (l'actual Constança, Romania), a l'últim confí de l'Imperi i de la civilització. Ovidi en els seus poemes n'explica les raons amb dos mots: carmen et error "un poema i una equivocació". Els estudiosos moderns estan d'acord que el poema va ser l'Art amatòria, clarament contradictori amb els valors morals propugnats per August, però sobre l’error comès pel poeta s'han formulat moltes d'hipòtesis. Una possibilitat és que fos còmplice d'un adulteri escandalós de Júlia, la néta d'August. El fet és que August va triar un càstig cruel en apartar el poeta de tot allò que era el més important per a ell: la vida de societat i cultural, els llibres, la mateixa llengua llatina. No és estrany, doncs, que li costés molt adaptar-se a viure a Tomis tot sol, sense cap amic ni la seua muller, que es va quedar a Roma per tenir cura dels seus interessos. De tota manera no va deixar d'escriure, sinó que la seva poesia va donar un gir sobtat, reflectit sobretot en les elegies. Malgrat els incessants precs del poeta, August morirà sense perdonar-lo i al cap d'un temps, al 17 dC., la mort arribarà a Ovidi, encara exiliat a Tomis.

Les Metamorfosis
 A la maduresa del poeta corresponen les Metamorfosis, obra mestra de la poesia narrativa universal. En aquesta obra són ordenades, en 15 llibres que comprenen més de 12 000 hexàmetres, unes 250 faules mitològiques. Bé que l'ordre del llegendari intenta d'ésser cronològic o genealògic, del caos i del diluvi fins a Cèsar i August, els lligams d'un mite amb l'altre són sovint convencionals. Es tracta d'un amassament de materials molt diversos extrets de l'èpica, del teatre, de la poesia didàctica dels grecs i especialment dels poetes alexandrins. No és un poema cosmogònic, sinó una mostra superba del talent, de l'erudició i de la fantasia del poeta, un devessall d'imatges, escenes eròtiques,  descripcions, sentències i discursos enginyosos.

El mite de Narcís (i Eco) i el narcisisme

Un dels mites que es troba en la primera part de les metamorfosis és el de Narcís. Segons explica Ovidi, quan va néixer els seus pares el van dur a l'endeví Tirèsias que els va manifestar que Narcís viuria fins avell si no es mirava. D'adult, moltes nimfes s'enamoren d'ell, fins a Eco, a qui Juno havia castigat a no poder parlar en primer lloc i a repetir sempre els darrers mots d'altri. En veure Narcís, Eco se n'enamora bojament, però ell la defuig contínuament fins que Eco es marceix i "la veu solament i els ossos li resten; la veu és la mateixa i els ossos, diuen, han pres la forma de pedres". És a dir: sols en queda la veu planyívola. 

Les nimfes  rebutjades demanen  justícia i Nèmesis les escola. Així, un dia de molta calor, Narcís s'aboca a una font per beure-hi. Allí, veu el seu rostre, tan bell, que se n'enamora i, ja insensible a la resta del món, s'aboca a la seva imatge i mor. En el lloc on va morir va créixer una flor, que va rebreel seu nom, el narcís.

El mite de Narcís ha estat àmpliament representat a les arts plàstiques. Caravaggio o Nicolas Poussin, entre d'altres, van usar el tema per a les seves obres. El narcisisme, inspirat en el relat mític, és un tret de diversos personatges d'obres de ficció, com ara Dorian Gray, d'Oscar Wilde. Alguns llibres usen conscientment el nom de Narcís per indicar aquest orgull excessiu, com per exemple el Narcissus de Hermann Hesse.

Influència posterior

Les Metamorfosis és una de les obres més notables de la literatura universal, que durant segles ha servit de manual de mitologia i de font d’inspiració d’escriptors, pintors, músics o escultors. Entre els autors cal citar: Bernat Metge, Ausiàs March, Dante, Boccaccio, Shakespeare i molts autors del Segle d'Or de la literatura castellana, entre d'altres.

5. Els tòpics literaris d'Horaci a l'actualitat

Fonaments filosòfics de l'obra d'Horaci: epicureisme i estoïcisme

Horaci és un poeta en l'obra del qual el lirisme (entès com l'expressió d'un jo poètic emocional) es barreja amb la filosofia. A més, en ell també convergeixen idees de les dues principals escoles filosòfics del moment: l'epicureisme i l'estoïcisime, especialment pel que fa a la preceptiva moral. Aquestes dues escoles, d'origen grec i d'època hel·lenística, arrelaren amb força entre les elits intel·lectuals romanes de finals de la República i dels primers segles de l'Imperi.

L'epicureisme és una filosofia hedonista, que enalteix i dignifica el plaer (un plaer, però, sempre raonable i moderat: Epicur sostenia que havia d'estalviar-se qualsevol plaer que en breu o a la llarga pogués comportar un desplaer). L'estoïcisme, en canvi, no oferia una visió tan optimista de l'existència humana: el model antropològic que proposava era el d'un home savi que entén i accepta amb fermesa i dignitat la inexorabilitat del seu destí. A l'estoic no se li escapa que la vida de l'home està marcada pel patiment i la mort, i que totes dues coses són indefugibles, inherents a la condició humana. Davant d'això, la doctrina estoica proposa prendre consciència d'aquesta condició i fer-se fort en l'ataràxia (és a dir: mantenir l'ànim impertorbable tant quan la vida somriu com quan pervenen molèsties o desgràcies). Val a dir que aquest tipus del savi estoic va casar força bé amb el patró tradicional de l'home romà auster, commensurat i ferm de tarannà.

Els tòpics literaris de la poesia lírica horaciana es van adequar a les doctrines epicúries i estoiques, segons els casos.

Els tòpics literaris de la poesia horaciana

Definim tòpic literari com una expressió provinent d'un determinat autor a propòsit d'una idea que ha estat adoptada per escriptors posteriors per tal de suggerir la mateixa idea encara que no sigui expressada amb els mateixos mots.

Els tòpics que tot seguit estudiarem són usualment referits a partir d'un vers o d'un fragment d'un vers d'Horaci.:

• Beatus ille ("benaurat aquell...").
• Aurea mediocritas ("la daurada mitjania").
• Tempus fugit ("el temps fuig o passa de pressa").
• Carpe diem ("recull el fruit del dia").
• Non omnis moriar ("no moriré del tot") / Monumentum aere perennius ("un monument més durador que el bronze").

Val a dir que molts d'aquests tòpics no són creació d'Horaci: altres poetes  anteriors ja els havien conreat. Amb tot, d'Horaci n'és la formulació - per així dir-ho - clàssica i Horaci sempre serà el referent dels poetes posteriors quan s'acostin a aquests tòpics.

Pervivència dels tòpics en la literatura posterior:
La influència d’Horaci és un dels trets identificatius més definits de la cultura de l’Europa moderna. L’imperi d’Horaci comença amb el Renaixement, quan les llengües modernes el prenen com a model per a elevar l’expressió poètica pròpia. D’un extrem d’Europa a l’altre, cada llengua nacional, en prendre consciència d’ella mateixa com a vehicle d’expressió poètica, entra en l’òrbita horaciana. La lírica d’Horaci domina els “segles d’or” de les literatures europees i crea una tradició que no es deixa de conrear al llarg dels segles. És així com alguns dels seus temes es converteixen en tòpics literaris.

5.1. Aurea mediocritas i tempus fugit

1. Aurea mediocritas

Tòpic que elogia la moderació en la vida. Per a viure feliç (que per a Horaci vol dir, també, viure en pau) el més convenient és defugir els extrems: ni tenim massa èxit, diners i posició, ni viure en la misèria.

Aquest tòpic sovint s'acompanya amb el convit a viure frugalment (frugaliter), gaudint dels plaers senzills de la vida: el bon menjar i beure, l'amor, el descans i la quietud d'ànim.

Pervivència del tòpic: Miquel Costa i Llobera(1854-1922), Horacianes (poema IV, estrofes 4 i 5).

Prou té per viure qui en modesta taula

posa amb nou llustre lo

saber dels avis:

mai li dissipen una son lleugera

sòrdides ànsies.

Què tants d’esforços per tan curta vida?

Per què dins terres que altre sol fecunda

viure voldríem? Qui, deixant la pàtria,

fuig de si propi?

2. Tempus fugit

Constatació de la fugacitat amb què passa el temps i, consegüentment, la vida.

Aquest tòpic sovint s’associa a dos altres:

• La idea de la mort igualadora.

• La invitació a gaudir de la vida mentre dura (Carpe diem).

5.2. Carpe diem

El tòpic conegut com a carpe diem («aprofita el moment present»; literalment significaria una cosa com ara «recull el dia present com si fos un fruit madur») és una exhortació a gaudir del present sense preocupar-se pel futur. Moltes vegades apareix unit a un altre tòpic o lloc comú que ja hem esmentat, el de la fugacitat del temps (tempus fugit).

La seva formulació textual es troba a l’oda 11 del llibre primer. De nou, presentem el text en la traducció catalana de J. Vergés:

Pervivència del tòpic 

Es tracta d'un dels tòpic literaris més prolíficament conreats a la literatura occidental. Tot seguit, et presentem alguns exemples.

1. Joan Salvat Papasseit (1894-1924), "Mester d'Amor".

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d´amar no comporta mesura.
Deixa´t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l´amor perdura.

No besis, no, com l´esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada;
deixa´t besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l´oreig en ta galta?
Deixa´t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa´t besar i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.

2. Vicent Andrés Estellés (1924-1993), Horacianes, poema XLII.

m'he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,
ara un pessic d'aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d'aquest lluç,
és sorprenent el fet d'una cirera.

m'agrada així la vida,
aquest got d'aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
                     aquest pètal
                                            allò

una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,

com passarell,
                           aquell melic,

com la primera dent d'un infant.

5.3. Non omnis moriar

El tòpic del non omnis moriar (“no moriré del tot”) fa referència a la immortalitat que l’autor espera aconseguir gràcies a la fama imperenne seva obra. L’expressió es troba al 30è i darrer poema del seu tercer llibre d’odes (possiblement Horaci va editar aquest llibre pensant que seria el seu darrer recull de poemes; en viure uns quants anys més, però, va tenir temps d’escriure i publicar un altre volum d’odes, el quart). Aquest tòpic de vegades també és conegut per una altra fórmula extreta del mateix poema: monumentum aere perennius («un monument més durador que el bronze»: així es refereix Horaci a l’obra que ha bastit i llegat a la posteritat i que serà la causa que el seu nom no sigui oblidat per les generacions futures).

Aquí tens la traducció de l'oda I, 30 al català, de J. Vergés:

Pervivència del tòpic 

1. Com a primer exemple, presentem aquest poema de Miguel de Unamuno (1864-1936), escriptor de l'anomenada Generación del 98 de les lletres espanyola. El títol del poema és "Para después de mi muerte".

¡Cuando yo ya no sea,

serás tú, canto mío!

¡Tú, voz atada a tinta,

aire encarnado en tierra,

doble milagro,

portento sin igual de la palabra,

portento de la letra,

tú nos abrumas!

¡Y que vivas tú más que yo, mi canto!...

¿Dónde irás a pudrirte, canto mío?

¿En qué rincón oculto

darás tu último aliento?

¡Tú también morirás, morirá todo,

y en silencio infinito

dormirá para siempre la esperanza!

2. Aportem, finalment, una versió modificada del tòpic en un sonet (el divuitè) de William Shakespeare (1564-1616). L'autor explica que està concedint una memòria eterna al seu estimat, ja que li dedica un poema que serà immortal i, consegüentment, farà immortal també el seu amat. Tot seguit, presentem el text original llatí i, al costat, la traducció en català de Gerard Vergés.