La lírica llatina

Fonaments filosòfics de l'obra d'Horaci: epicureisme i estoïcisme

Horaci és un poeta en l'obra del qual el lirisme (entès com l'expressió d'un jo poètic emocional) es barreja amb la filosofia. A més, en ell també convergeixen idees de les dues principals escoles filosòfics del moment: l'epicureisme i l'estoïcisime, especialment pel que fa a la preceptiva moral. Aquestes dues escoles, d'origen grec i d'època hel·lenística, arrelaren amb força entre les elits intel·lectuals romanes de finals de la República i dels primers segles de l'Imperi.

L'epicureisme és una filosofia hedonista, que enalteix i dignifica el plaer (un plaer, però, sempre raonable i moderat: Epicur sostenia que havia d'estalviar-se qualsevol plaer que en breu o a la llarga pogués comportar un desplaer). L'estoïcisme, en canvi, no oferia una visió tan optimista de l'existència humana: el model antropològic que proposava era el d'un home savi que entén i accepta amb fermesa i dignitat la inexorabilitat del seu destí. A l'estoic no se li escapa que la vida de l'home està marcada pel patiment i la mort, i que totes dues coses són indefugibles, inherents a la condició humana. Davant d'això, la doctrina estoica proposa prendre consciència d'aquesta condició i fer-se fort en l'ataràxia (és a dir: mantenir l'ànim impertorbable tant quan la vida somriu com quan pervenen molèsties o desgràcies). Val a dir que aquest tipus del savi estoic va casar força bé amb el patró tradicional de l'home romà auster, commensurat i ferm de tarannà.

Els tòpics literaris de la poesia lírica horaciana es van adequar a les doctrines epicúries i estoiques, segons els casos.

Els tòpics literaris de la poesia horaciana

Definim tòpic literari com una expressió provinent d'un determinat autor a propòsit d'una idea que ha estat adoptada per escriptors posteriors per tal de suggerir la mateixa idea encara que no sigui expressada amb els mateixos mots.

Els tòpics que tot seguit estudiarem són usualment referits a partir d'un vers o d'un fragment d'un vers d'Horaci.:

• Beatus ille ("benaurat aquell...").
• Aurea mediocritas ("la daurada mitjania").
• Tempus fugit ("el temps fuig o passa de pressa").
• Carpe diem ("recull el fruit del dia").
• Non omnis moriar ("no moriré del tot") / Monumentum aere perennius ("un monument més durador que el bronze").

Val a dir que molts d'aquests tòpics no són creació d'Horaci: altres poetes  anteriors ja els havien conreat. Amb tot, d'Horaci n'és la formulació - per així dir-ho - clàssica i Horaci sempre serà el referent dels poetes posteriors quan s'acostin a aquests tòpics.

Pervivència dels tòpics en la literatura posterior:
La influència d’Horaci és un dels trets identificatius més definits de la cultura de l’Europa moderna. L’imperi d’Horaci comença amb el Renaixement, quan les llengües modernes el prenen com a model per a elevar l’expressió poètica pròpia. D’un extrem d’Europa a l’altre, cada llengua nacional, en prendre consciència d’ella mateixa com a vehicle d’expressió poètica, entra en l’òrbita horaciana. La lírica d’Horaci domina els “segles d’or” de les literatures europees i crea una tradició que no es deixa de conrear al llarg dels segles. És així com alguns dels seus temes es converteixen en tòpics literaris.