La lírica llatina

Publi Virgili (70-19 aC)

Punli Virgili Maró va néixer prop de Màntua, ciutat del nord d’Itàlia, l’any 70 aC. El seu pare era un pagès, propietari de les seues terres i amb prou recursos per enviar el seu fill a estudiar a Milà i després a Roma. Allà va aconseguir el reconeixement públic amb les Bucòliques, també anomenades Èglogues, deu petits poemes que van ser els primers de tema pastoril escrits en llatí, seguint el model del grec Teòcrit, que va ser l’iniciador de la poesia bucòlica al segle III aC. Aquest èxit va facilitar-li l’entrada al cercle de Mecenes i la proximitat amb August i el seu programa polític. Tot i que Mecenes li va regalar una casa a Roma, ell sempre va preferir viure al camp, al sud d’Itàlia. Per això no és estrany que les Geòrgiques, la seua següent obra mostrés també el seu amor per la vida rural i la natura.

Poc després va començar la seua obra més ambiciosa, l’Eneida, a la qual va dedicar onze anys i que va deixar inacabada. El 19 aC va fer un viatge a Grècia per inspirar-se en alguns dels escenaris de l’acció, però va morir en el viatge de tornada, deixant l’obra sense els últims retocs, raó per la qual alguns versos resten a mitges. Per això en el seu llit de mort va demanar que se’n destruís l’original. August, però, ho va impedir.

 L'Eneida

1. De la llegenda de Troia a l'epopeia nacional llatina

El poema recull la llegenda, d'origen grec i coneguda pels romans, dels viatges d'Enees des que fugí de Troia, amb el seu pare i el seu fill, Ascani, fins que s'establí al Laci. L'ennobliment dels orígens de Roma, la lloança de les virtuts romanes i la glorificació de la família Júlia, feren de l'Eneida l'epopeia nacional que va fer oblidar l'èpica anterior. Els seus models són Homer i Enni. La composició argumental del poema —viatges ("odissea") i lluites ("ilíada")— està estructurada en tres parts. Els llibres I-IV narren l'arribada d'Enees, portat per una tempesta, i el seu sojorn a Cartago, on l'acull la reina Dido, a qui conta els fets anteriors des de la fugida de Troia; el llibre IV tracta els amors entre ambdós. Els llibres V-VII relaten el nou viatge a Itàlia i els preparatius per a la guerra: el rei Llatí acull Enees al Laci i li ofereix en matrimoni la seva filla Lavínia, el pretendent de la qual, Turnus, s'oposa a Enees; i tots dos cerquen aliats per a la guerra que es prepara. El llibre VI conté el descens d'Enees als Inferns amb la Sibil·la de Cumes. Els llibres IX-XII narren els fets de la guerra: de primer la dissort persegueix els troians, però un duel entre Enees i Turnus —amb la derrota i la mort del qual s'acaba el poema— els dóna la victòria. L'empremta de l'Eneida perdura en tota la cultura occidental i va ser el model de la poesia posterior.

2. Relació entre els personatges i la realitat de l'època d'August

La idea patriòtica que es manté en tot el poema porta aparellada una simbologia històrica: les lluites d’Enees al nord d’Àfrica recorden les campanyes de Roma contra Cartago i les guerres que l’heroi ha de sostenir a Itàlia fins a complir la seua missió reflecteixen les civils que van tenir com a fi la unitat italiana. La realitat contemporània també entra en aquest joc de símbols: Dido, la reina cartaginesa que reté Enees i intenta desviar-lo de la seua missió sagrada, recorda Cleopatra retenint Antoni a Egipte; Enees, l’heroi situat entre el record de Troia i el futur de Roma, és la imatge d’August i per aquesta raó no té la grandesa mítica dels personatges homèrics: la seua dimensió és profundament humana i la seua característica essencial és la pietat, ja que fa la guerra acomplint un deure, no una necessitat  temperamental, i només aspira a instaurar la pau.

3. La projecció d'una època
Virgili va voler donar una versió poètica i transcendent de Roma, del seu passat, del seu present i del seu futur, basada en un fons llegendari i en una sèrie de tradicions que, per una banda, consideraven els romans descendents dels troians i, per l’altra, Cèsar i August hereus directes de Venus i del seu fill Enees. Aquesta concepció, portada a un món arcaic i mitològic, permetia una visió elevada que es projectava en el pretèrit nebulós, en el present radiant i en la promesa d’un futur ple de llum.

Extret de La serp blanca, de'Enric Iborra.