12. Non omnis moriar

Non omnis moriar

El tòpic del non omnis moriar (“no moriré del tot”) fa referència a la immortalitat que l’autor espera aconseguir gràcies a la fama imperenne seva obra. L’expressió es troba al 30è i darrer poema del seu tercer llibre d’odes (possiblement Horaci va editar aquest llibre pensant que seria el seu darrer recull de poemes; en viure uns quants anys més, però, va tenir temps d’escriure i publicar un altre volum d’odes, el quart). Aquest tòpic de vegades també és conegut per una altra fórmula extreta del mateix poema: monumentum aere perennius («un monument més durador que el bronze»: així és refereix Horaci a l’obra que ha bastit i llegat a la posteritat i que serà la causa que el seu nom no sigui oblidat per les generacions futures).

Aquí tens la traducció de l'oda I, 30 al català, de J. Vergés:

He donat fi a un monument més durador que el bronze i més alt que la règia mola de les piràmides, un monument que ni la pluja rosegadora ni la desfermada tramuntana no podran destruir, ni tampoc no ho podrà fer la incomptable successió dels anys ni el pas del temps fugisser. No moriré pas tot jo; una gran part de mi se sostraurà a Libitina. Jo, ple de gedor, amb la glòria que em donaran les generacions venidores creixeré sense parar, durant tant de temps com pujarà al Capitoli el pontífex amb la verge silenciosa. Per aquelles contrades on ressona l’Àufid impetuós i on Daunus, freturós d’aigua, fou rei d’uns pobles agrests, es dirà que jo, poderós poeta d’origen humil, vaig ésser el primer que va donar al cant eòlic un to itàlic.

Pots estar orgullosa de la fama que m’he guanyat per obra teva, Melpòmene, i digna’t a cenyir-me la cabellera amb el llorer de Delfos.


Pervivència del tòpic 

1. Com a primer exemple, presentem aquest poema de Miguel de Unamuno (1864-1936), escriptor de l'anomenada Generación del 98 de les lletres espanyola. El títol del poema és "Para después de mi muerte".

¡Cuando yo ya no sea,

serás tú, canto mío!

¡Tú, voz atada a tinta,

aire encarnado en tierra,

doble milagro,

portento sin igual de la palabra,

portento de la letra,

tú nos abrumas!

¡Y que vivas tú más que yo, mi canto!...

¿Dónde irás a pudrirte, canto mío?

¿En qué rincón oculto

darás tu último aliento?

¡Tú también morirás, morirá todo,

y en silencio infinito

dormirá para siempre la esperanza!

 

2. Aportem, finalment, una versió modificada del tòpic en un sonet (el divuitè) de William Shakespeare (1564-1616). L'autor explica que està concedint una memòria eterna al seu estimat, ja que li dedica un poema que serà immortal i, consegüentment, farà immortal també el seu amat. Tot seguit, presentem el text original llatí i, al costat, la traducció en català de Gerard Vergés.

Shall I compare thee to a summer's day?

Thou art more lovely and more temperate;
Rough winds do shake the darling buds of May,
And summer's lease hath all too short a date;


Sometime too hot the eye of heaven shines,
And often is his gold complexion dimm'd;
And every fair from fair sometime declines,
By chance or nature's changing course untrimm'd;


But thy eternal summer shall not fade,
Nor lose possession of that fair thou ow'st;
Nor shall Death brag thou wander'st in his shade,
When in eternal lines to time thou grow'st:


So long as men can breathe or eyes can see,
So long lives this, and this gives life to thee. 

¿És que puc comparar-te a un jorn d'estiu, 
quan tu ets més adorable i més clement? 
Brots tendres bat l'oratge intempestiu 
i el bon temps s'interromp sobtadament. 


Hi ha cops que un fulgor ardent el cel domina 
i cops que l'or del cel a penes dura; 
tota bellesa fatalment declina 
per l'atzar o pel curs de la Natura. 


Però jo veig perenne el teu estat 
i sense perdre un bri de gentilesa. 
No et retindrà la Mort al seu costat 
si un vers etern el teu encant palesa. 


Mentre l'ull miri i l'home no hagi mort, 
viurà el meu vers i et donarà suport.