Tòpics horacians
.
12. Non omnis moriar
Non omnis moriar
El tòpic del non omnis moriar (“no moriré del tot”) fa referència a la immortalitat que l’autor espera aconseguir gràcies a la fama imperenne seva obra. L’expressió es troba al 30è i darrer poema del seu tercer llibre d’odes (possiblement Horaci va editar aquest llibre pensant que seria el seu darrer recull de poemes; en viure uns quants anys més, però, va tenir temps d’escriure i publicar un altre volum d’odes, el quart). Aquest tòpic de vegades també és conegut per una altra fórmula extreta del mateix poema: monumentum aere perennius («un monument més durador que el bronze»: així és refereix Horaci a l’obra que ha bastit i llegat a la posteritat i que serà la causa que el seu nom no sigui oblidat per les generacions futures).
Aquí tens la traducció de l'oda I, 30 al català, de J. Vergés:
He donat fi a un monument més durador que el bronze i més alt que la règia mola de les piràmides, un monument que ni la pluja rosegadora ni la desfermada tramuntana no podran destruir, ni tampoc no ho podrà fer la incomptable successió dels anys ni el pas del temps fugisser. No moriré pas tot jo; una gran part de mi se sostraurà a Libitina. Jo, ple de gedor, amb la glòria que em donaran les generacions venidores creixeré sense parar, durant tant de temps com pujarà al Capitoli el pontífex amb la verge silenciosa. Per aquelles contrades on ressona l’Àufid impetuós i on Daunus, freturós d’aigua, fou rei d’uns pobles agrests, es dirà que jo, poderós poeta d’origen humil, vaig ésser el primer que va donar al cant eòlic un to itàlic.
Pots estar orgullosa de la fama que m’he guanyat per obra teva, Melpòmene, i digna’t a cenyir-me la cabellera amb el llorer de Delfos.
Pervivència del tòpic
1. Com a primer exemple, presentem aquest poema de Miguel de Unamuno (1864-1936), escriptor de l'anomenada Generación del 98 de les lletres espanyola. El títol del poema és "Para después de mi muerte".
¡Cuando yo ya no sea,
serás tú, canto mío!
¡Tú, voz atada a tinta,
aire encarnado en tierra,
doble milagro,
portento sin igual de la palabra,
portento de la letra,
tú nos abrumas!
¡Y que vivas tú más que yo, mi canto!...
¿Dónde irás a pudrirte, canto mío?
¿En qué rincón oculto
darás tu último aliento?
¡Tú también morirás, morirá todo,
y en silencio infinito
dormirá para siempre la esperanza!
2. Aportem, finalment, una versió modificada del tòpic en un sonet (el divuitè) de William Shakespeare (1564-1616). L'autor explica que està concedint una memòria eterna al seu estimat, ja que li dedica un poema que serà immortal i, consegüentment, farà immortal també el seu amat. Tot seguit, presentem el text original llatí i, al costat, la traducció en català de Gerard Vergés.
|
Shall I compare thee to a summer's day? Thou art more lovely and more temperate;
|
¿És que puc comparar-te a un jorn d'estiu,
|