Tòpics horacians
| lloc: | Cursos IOC - Batxillerat |
| Curs: | Literatura universal (Bloc 1) ~ gener 2020 |
| Llibre: | Tòpics horacians |
| Imprès per: | Usuari convidat |
| Data: | dilluns, 13 de maig 2024, 01:19 |
Descripció
.
1. POESIA LÍRICA: orígens grecs
POESIA LÍRICA: orígens grecs
Per als antics grecs i romans, la lírica era un gènere que se situava entre dues arts, la poesia i la música. El seu nom s'explica pel fet que els poemes eren cantats, per un intèrpret solista (lírica monòdica) o per un cor (lírica coral), amb l'acompanyament d'instruments musicals com la cítara o la lira.
- Neix a la Grècia arcaica (segles VII i VI aC) amb autors com ara Arquíloc, Safo, Alceu o Anacreont.
- Més tard, en època clàssica (segle V), apareix el més brillant i famós autor de lírica coral, Píndar, que escrivia poemes celebrant les victòries dels atletes en els diversos jocs panhel·lènics (aquestes composicions es coneixen amb el nom d'epinicis).
- Finalment, el gènere reneix i en bona mesura es reformula en època hel·lenística. Sorgeixen noves modalitats, com ara el poema mitològic (conreat per l'alexandrí Cal·límac de Cirene), o el de temàtica bucòlica (el gran mestre d'aquest subgènere fou Teòcrit de Siracusa).
Des dels seus orígens, la lírica es caracteritza per dos trets que acabaran per definir el gènere (també entre els romans):
- Dona cabuda a una àmplia varietat temàtica i formal. Pel que fa als temes, ja n'hem esmentat alguns: el bucòlic, el mitològic, la celebració dels campions atlètics de la comunitat i, de retruc, la comunitat mateixa. Caldria afegir-hi l'amor, l'amistat i el banquet, que són axials en l'obra de Safo i Alceu de Mitilene. En l'aspecte formal, s'usen molts tipus de metres, versos i estrofes.
- Paral·lelament, s'imposa en el gènere la tendència a posar en primer pla la veu del poeta i l'expressió pretesament personal dels seus sentiments.
2. POESIA LÍRICA: primers lírics romans
POESIA LÍRICA: primers lírics romans
Entre els anys 65 i 40 aC, trobem a Roma un cercle d’escriptors que renuncien a la tradició poètica llatina i als seus gèneres (èpica, drama i sàtira) i es proposen la imitació dels lírics alexandrins, Aquests autors s'inspiren en els grans poetes lírics grecs i conceben la lírica, essencialment, com una poesia dels sentiments. Els joves poetes que impulsen aquesta nova estètica literària reben el nom de poetae noui o neoteroi. D'entre els més famosos destaca Gai Valeri Catul. És el més important i l’únic de qui conservem petits fragments de poemes.
Són precisament aquest nous poetes els que prepararan l’arribada dels grans lírics llatins: Virgili (com a autor de poesia bucòlica, amb les seves Geòrgiques), Horaci i Ovidi.
3. Catul
Catul
Gai Valeri Catul (84 – 54 aC)
Nascut a Verona en el si d’una família benestant, estudià a Roma, on s’enamorà d’una dona de l’alta societat que en els seus poemes ell anomena Lèsbia i que s’identifica amb Clòdia, germana d’un polític de l’època (Clodi Pulcre, acèrrim enemic de Ciceró). Catul va morir molt jove, deixant una obra lírica que testimoniava una vida consagrada als banquets, l'amor, l'amistat i la poesia.
Només en conservem d’ell un recull de 116 poemes (Catulli carmina). L’extensió de les diferents peces oscil·la dels 2 als 408 versos. Aquesta col·lecció va ser compilada després de la seva mort. No hi ha unitat mètrica (sovint utilitza l’hexàmetre dactílic, però també formes líriques d’origen grec introduïdes per ell: l'estrofa sàfica, hendecasíl·labs falecis, etc.) ni temàtica (el motiu principal és l’amor per Lèsbia, però també hi ha himnes, epigrames, epitalamis, elegies, etc.). La seva producció es pot classificar grosso modo en:
- Nugae (facècies). Tracten temes relacionats amb la vida quotidiana, usualment amb un to lleuger i fins i tot frívol.
- Poemes doctes i erudits, d’inspiració alexandrina i temàtica mitològica.
- Els epigrames (Epigrammata), poemes curts sobre temes de la vida quotidiana.
Catul és un poeta de gran originalitat i, a més, pels temes que tracta i la seva mirada, molt accessible per al públic modern. Teniu a l'apèndix un petit recull de poemes de Catul que et convidem a llegir i a gaudir.
4. Horaci: biografia
HORACI: BIOGRAFIA
Quint Horaci Flac (Quintus Horatius Flaccus) va néixer l’ any 65 aC a Venúsia, al sud d’Itàlia (a l'actual regió de la Basilicata). El seu pare, llibert i recaptador de les subhastes públiques, no va escatimar despeses en la seva educació: l’envià a estudiar a Roma i després a Atenes, on es va veure atret pel partit de Brut i Cassi (els assassins de Juli Cèsar), al costat dels quals participà en la batalla de Filipos (any 42 aC).
De retorn a Roma, va treballar com a escriba i va començar a escriure poemes. Va entaular amistat amb Virgili i Vari (un altre famós poeta de l’època), els quals li presentaren Mecenàs, personatge molt ric, amic personal de l’emperador August i protector d’artistes. Sota la seva protecció i incorporat al seu cercle literari, pogué dedicar-se plenament a la poesia. August, gran admirador de l'obra de Horaci, volgué nomenar-lo secretari particular seu, honor que el poeta declinà perquè, tot i que s’identificava totalment amb les idees d’August, apreciava sobretot la seva independència; o si més no així se sol explicar la seva negativa.
Si va acceptar, però, l’encàrrec oficial de compondre un himne per a la festa secular de l'any 17 aC, el carmen saeculare, que constitueix un cant d’agraïment als déus per la pax Augusta. Quadre mesos després de la mort de Mecenàs, i poc després d’haver enllestit el quart i darrer llibre de les seves Odes, Horaci va morir; era l'any 8 aC.
5. Horaci: obra
HORACI: OBRA
Cal aclarir, d’entrada, que no tota l’obra d’Horaci és estrictament poesia lírica. Així, la seva col·lecció de Sàtires (publicades entre el 35 i el 28 aC en dos llibres) va ser escrita en hexàmetres, el vers característic de l’èpica grega i llatina clàssica. Igualment, cap als volts de l’any 20 aC va publicar els dos volums de les seves Epístoles (ell les anomenà Sermones), cartes literàries de contingut satíric també escrites en vers hexamètric.
Quant a la seva obra lírica, aquesta és constituïda per:
-
Els Èpodes, anomenats en llatí iambi. Són 17 composicions realistes i crues, que el poeta dedica a Mecenàs i en les quals denuncia sovint amb un fort sarcasme els vicis de la societat coetània. Li serveixen de model els anomenats iambògrafs grecs (sobretot Arquíloc de Paros), que feien una crítica demolidora de la societat. Els atacs d’Horaci no van dirigits, però, a persones individuals, sinó més aviat a tipus socials i humans (el mal poeta, l'usurer, etc.).
-
Les Odes, que Horaci anomenà Carmina, marquen el cim de la poesia lírica llatina. Són 104 composicions reunides en quatre llibres, escrites en to solemne i llenguatge ric, que abracen temes molt variats: reflexions filosòfiques, episodis mitològics, dedicatòries a amics i fins i tot motius patriòtics. El seu estil és d’una gran perfecció; aquests poemes fan la impressió d’haver estat revisats i corregits fins a l’extrem, a la recerca de la més depurada bellesa formal.
-
Carmen saeculare. Himne escrit en metres sàfics sota encàrrec de l'emperador Octavi August. Va ser cantat per un cor de 27 nois i 27 noies amb motiu dels ludi saeculares (jocs seculars) de l'any 17 aC. Amb la festivitat se celebrava a fi d'un saeculum i l'inici del següent. L'ocasió fou aprofitada per August per presentar-se davant del poble romà com el líder que, coincidint amb l'entrada del nou segle, propiciaria un llarg període de pau i prosperitat com feia temps que Roma no coneixia. El cant o himne secular és una sort de pregària a les divinitats de Diana i Apol·lo. Aquest déu és enaltit en la seva condició de protector i inspirador d'August.
6. Retrat d'Horaci (text de M. A. Anglada)
Retrat d'Horaci (text de M. A. Anglada)
[Aspecte físic i tarannà]
"Tinc uns camps petits, i el gràcil alè de les muses gregues", diu Horaci d'ell mateix, a l'Oda XVI. Aquests camps de què parla molt sovint, juntament amb arbredes regades per "movibles rierols", formaven la finca de la Sabina que li va regalar el seu amic i protector Mecenes, noble romà, conseller de l'emperador August, de qui han pres nom tots els protectors de les arts.
En aquestes terres tranquil·les, el poeta, com més gran es feia, s'hi trobava més bé. Anava a Roma sempre que li calia, per resoldre algun afer o si Mecenes el reclamava. Després, altra vegada cap als prats agradables, cap al menjar senzill -tenia l'estòmac delicat- amb verdures collides al seu hort i olives dels seus arbres. Allà va escriure moltes de les seves poesies més belles.
Però us voldria presentar físicament el nostre amic Horaci, aquest "homenet graciosíssim", com l'anomenava l'emperador. No era alt, certament; més aviat força baix, i, amb els anys, es va tornar grassonet, ja que tampoc no menyspreava el bon menjar. Ell mateix es comparava, amb sentit de l'humor, amb "un porc grassonet del ramat d'Epicur". Amb això volia dir que li agradava l'ensenyament d'aquest filòsof grec, que recomanava gaudir del plaer amb moderació. També ens diu que tenia els ulls delicats i, quan feia algun viatge, s'emportava pomades per tenir-ne cura. Si el vi o l'aigua dels hostals no li semblava de confiança, s'estimava més estar-se'n.
Així era Horaci físicament; la seva petita talla no li va pas impedir fruir de l'amor de noies i dones molt boniques, que cantà en els seus poemes. Sobretot, però, li agradava l'amistat i la companyia dels homes més savis de Roma, i tenia una gran qualitat: era fidel als seus amics. Quan Mecenes tenia por de morir-se, li va assegurar en un poema que no el sobreviuria. I així va succeir: al cap de poques setmanes de la mort del seu amic, va morir Horaci, el 28 de novembre de l'any 8, als 57 anys.
[Orígens familiars]
Horaci no havia nascut a Roma, sinó força lluny, a Venosa, i no era pas de cap família rica. El seu pare, de jove, havia estat esclau. Un cop llibert, treballant molt, va prosperar i va poder enviar el seu fill a estudiar a Roma, una vegada acabat allò que avui en diríem "l'ensenyament bàsic", a càrrec del mestre Orbílius, que no planyia els cops de vara. I encara, veient la intel·ligència del seu fill, i fent un sacrifici, li pagà el viatge i l'estada a Atenes, on anaven a perfeccionar els estudis els nobles de Roma. Horaci agraí sempre al seu pare aquest esforç: "Si poguéssim triar els nostres pares -escriu-, satisfet del meu, no l'aniria pas a cercar entre els poderosos magistrats."
[Poesia]
El nostre amic Horaci, doncs, era ric, no de terres, sinó de sentiments afectuosos i profunds, de saviesa, d'amistat i, sobretot, del do de les muses gregues: la poesia. Ell adaptà les més belles estrofes i els ritmes grecs a la llengua llatina; ell cantà l'amor, el pas del temps, l'amistat, la bellesa de les fonts, la grandesa de Roma. Però també gosà de trepitjar un camí nou: explicar la senzilla vida de cada dia en poemes: un àpat, un viatge des de Roma fins a Bríndisi -i no eren tan còmodes com ara!-, una passejada pels carrers de Roma, una simple conversa amb el seu esclau. Tot això ho va fer en uns llibres anomenats Sàtires; i donà preceptes i opinions sobre art i literatura a les Epístoles. Aquests llibres, al costat de les seves Odes immortals i l'anomenat Èpodes, formen el conjunt de la seva obra.
Fullejant la meva edició de les Odes i els Èpodes, que, per cert, tinc en un estat deplorable de tant llegir-la i rellegir-la, trobo versos i dites per a cada ocasió, per a cada estació de l'any, per a cada estat d'ànim. No se li escapa res de tot allò que forma la vida dels homes; i també m'agrada quan s'empipa amb algú i li dedica versos que el ridiculitzen; si no ho fes així, seria massa perfecte, i no tan humà. Quan s'estudiava més el llatí, tothom sabia dites horacianes, com ara carpe diem (aprofita l'instant que fuig), aurea mediocritas (el daurat terme mitjà) o beatus ille (feliç aquell que s'allunya dels negocis).
M'ha sabut greu separar Horaci de Virgili en aquesta tria, però m'he decantat per l'amic més assequible. Mirem-los, abans d'acabar la presentació, sopant junts. "Ja vénen els vents de Tràcia, que acompanyen la primavera -li escriu Horaci-, l'estació fa venir set, Virgili. Si vols tastar el vi de Cal·les, porta algun perfum a canvi del meu vi: no sóc ric, i la meva casa no vessa de riqueses. Un petit flascó de perfum farà sortir del celler de Sulpici una bóta d'aquest vi que obre el camí de l'esperança i sap esvair el neguit de les preocupacions." No, no és que Horaci fos avar. El vi de Cal·les era un vi molt car, un dels quatre vins que el poeta anomena: el Cècub, el de Falern i l'esmentat, tots del sud d'Itàlia, de la Campània, i el de Fòrmies, del Laci, la contrada de Roma. Deixem, doncs, els dos poetes menjant potser enciam, olives, carn tendra de xai i bevent vi, coronats amb una garlanda de murtra i jugant a fer poemes començant ara l'un, ara l'altre...
Maria Àngels Anglada, Retalls de la vida a Grècia i a Roma, Empúries, 1997.
7. Horaci: els tòpics literaris
HORACI: TÒPICS LITERARIS
Fonaments filosòfics de l'obra d'Horaci: epicureisme i estoïcisme
Horaci és un poeta en l'obra del qual el lirisme (entès com l'expressió d'un jo poètic emocional) es barreja amb la filosofia. A més, en ell també convergeixen idees de les dues principals escoles filosòfics del moment: l'epicureisme i l'estoïcisime, especialment pel que fa a la preceptiva moral. Aquestes dues escoles, d'origen grec i d'època hel·lenística, arrelaren amb força entre les elits intel·lectuals romanes de finals de la República i dels primers segles de l'Imperi.
L'epicureisme és una filosofia hedonista, que enalteix i dignifica el plaer (un plaer, però, sempre raonable i moderat: Epicur sostenia que havia d'estalviar-se qualsevol plaer que en breu o a la llarga pogués comportar un desplaer). L'estoïcisme, en canvi, no oferia una visió tan optimista de l'existència humana: el model antropològic que proposava era el d'un home savi que entén i accepta amb fermesa i dignitat la inexorabilitat del seu destí. A l'estoic no se li escapa que la vida de l'home està marcada pel patiment i la mort, i que totes dues coses són indefugibles, inherents a la condició humana. Davant d'això, la doctrina estoica proposa prendre consciència d'aquesta condició i fer-se fort en l'ataràxia (és a dir: mantenir l'ànim impertorbable tant quan la vida somriu com quan pervenen molèsties o desgràcies). Val a dir que aquest tipus del savi estoic va casar força bé amb el patró tradicional de l'home romà auster, commensurat i ferm de tarannà.
Quan en els propers subcapítols repassem els tòpics literaris de la poesia lírica horaciana, veurem com aquests es van adequant a les doctrines epicúries i estoiques, segons els casos.
Els tòpics literaris de la poesia horaciana
Definim tòpic literari com una expressió encunyada per un determinat autor a propòsit d'una idea que ha estat adoptada per escriptors posteriors per tal de suggerir la mateixa idea encara que no sigui expressada amb els mateixos mots.
Els tòpics que tot seguit estudiarem són usualment referits a partir d'un vers o d'un fragment d'un vers d'Horaci.:
- Beatus ille ("benaurat aquell...").
- Aurea mediocritas ("la daurada mitjania").
- Tempus fugit ("el temps fuig o passa de pressa").
- Carpe diem ("recull el fruit del dia").
- Non omnis moriar ("no moriré del tot") / Monumentum aere perennius ("un monument més durador que el bronze").
Val a dir que molts d'aquests tòpics no són creació d'Horaci: altres poetes anteriors ja els havien conreat. Amb tot, d'Horaci n'és la formulació - per així dir-ho - clàssica i Horaci sempre serà el referent dels poetes posteriors quan s'acostin a aquests tòpics.
Pervivència dels tòpics en la literatura posterior:
La influència d’Horaci és un dels trets identificatius més definits de la cultura de l’Europa moderna. L’imperi d’Horaci comença amb el Renaixement, quan les llengües modernes el prenen com a model per a elevar l’expressió poètica pròpia. D’un extrem d’Europa a l’altre, cada llengua nacional, en prendre consciència d’ella mateixa com a vehicle d’expressió poètica, entra en l’òrbita horaciana. La lírica d’Horaci domina els “segles d’or” de les literatures europees i crea una tradició que no es deixa de conrear al llarg dels segles. És així com alguns dels seus temes es converteixen en tòpics literaris.
8. Beatus ille
Beatus ille
El tòpic conegut com a Beatus ille – “Benaurat aquell”- és un cant a la vida natural, la felicitat inherent a la vida retirada al camp, allunyada de la bullícia de la ciutat. Implica, doncs, una visió idealitzada de la naturalesa i del món rural com a locus amoenus ("lloc plaent”).
Horaci desenvolupa aquest tòpic al seu èpode II, que s’enceta amb aquests versos:
Beatus ille qui procul negotiis,
ut prisca gens mortalium
paterna rura bobus exercet suis,
solutus omni fenore, [...]
Tot seguit, presentem la traducció de J. Vergés (editada a la Fundació Bernat Metge)
"Feliç l’home que, allunyat dels negocis, com el llinatge dels mortals dels temps antics, conrea els camps heretats del pare amb uns bous que li pertanyen, lliure del neguit del venciments, que no és despertat, a la milícia, per l’esclafit esfereïdor de la trompeta ni redubta la mar embravida i defuig el fòrum i els llindars altius dels ciutadans poderosos. Així, doncs, marida les sarments, ja crescudes, de les vinyes als alts pollancres o vigila, en una vall pregona, els mugidors ramats dispersos, talla amb el podall les branques inútils i n’empalta de més productives o posa dins d’unes gerres netes la mel espremuda o esquila les indefenses ovelles, o bé, quan Autumne ha alçat damunt dels camps el seu cap ornat de fruites madures, com frueix collint les peres d’empelt i el raïm que rivalitza amb la porpra per obsequiar-vos, a tu, Priap, i a tu, pare Silvà, protector dels termes! Li és grat d’ajeure’s, sia sota una vella alzina, sia damunt l’atapeïda gespa. S’escolen mentrestant entre uns marges alts els rierols, es lamenten dins els boscatges els ocells i les fonts amb la remor de l’aigua que raja fan venir un son lleuger. Però, quan el temps hivernal de Júpiter tonant aglomera les pluges i les neus, ell amb la gossada acaça de totes bandes els feroços senglars cap a les xarxes teses davant d’ells, o bé en un pal llis para les teles de malles amples, parany per als golafres tords, i atrapa en els llaços uns bons premis, una poruga llebre i una grua migradora. ¿ Qui no s’oblida, amb aquests esplais, de les cruels angoixes que porta l’amor?
Dit això, l’usurer Alfi que estava a punt de fer-se camperol, havent recuperat per les idus tots els diners prestats, mira de col·locar-los per a les calendes.
Pervivència del tòpic
Aquest tòpic ha estat a bastament reprès i reformulat per destacadíssims poetes de la literatura occidental.
1. En les literatures hispànics, l’exemple més conegut és l’Oda a la vida retirada de Fray Luis de León (1528-1591), que tot seguit presentem.
¡Qué descansada vida La del que huye del mundanal ruïdo, Y sigue la escondida Senda por donde han ido Los pocos sabios que en el mundo han sido! Que no le enturbia el pecho De los soberbios grandes el estado, Ni del dorado techo se admira, fabricado del sabio moro en jaspes sustentado. No cura si la fama Canta con voz su nombre pregonera, Ni cura si encarama La lengua lisonjera Lo que condena la verdad sincera. ¿Qué presta a mi contento, Si soy del vano dedo señalado, Si en busca de este viento Ando desalentado, con ansias vivas, con mortal cuidado? ¡Oh monte, oh fuente, oh río! ¡Oh secreto seguro, deleitoso! Roto casi el navío, A vuestro almo reposo Huyo de aqueste mar tempestuoso. Un no rompido sueño, Un día puro, alegre, libre quiero, No quiero ver el ceño Vanamente severo De a quien la sangre ensalza o el dinero. |
Despiértenme las aves Con su cantar sabroso no aprendido, No los cuidados graves De que es siempre seguido El que al ajeno arbitrio está atenido. Vivir quiero conmigo, Gozar quiero del bien que debo al cielo, A solas, sin testigo, Libre de amor, de celo, De odio, de esperanzas, de recelo. Del monte en la ladera Por mi mano plantado tengo un huerto, Que con la primavera, De bella flor cubierto, Ya muestra en esperanza el fruto cierto. Y como codiciosa Por ver y acrecentar su hermosura, Desde la cumbre airosa Una fontana pura Hasta llegar corriendo se apresura. Y luego, sosegada, El paso entre los árboles torciendo, El suelo, de pasada, De verdura vistiendo Y con diversas flores va esparciendo. El aire el huerto orea Y ofrece mil olores al sentido, Los árboles menea Con un manso ruïdo Que del oro y del cetro pone olvido. |
Ténganse su tesoro Los que de un falso leño se confían, No es mío ver el lloro De los que desconfían Cuando el cierzo y el ábrego porfían. La combatida antena Cruje, y en ciega noche el claro día Se torna, al cielo suena Confusa vocería, Y la mar enriquecen a porfía. A mi una pobrecilla Mesa de amable paz bien abastada Me basta, y la vajilla De fino oro labrada Sea de quien la mar no teme airada. Y mientras miserable- Mente se están los otros abrasando Con sed insaciable Del no durable mando, Tendido yo a la sombra esté cantando. A la sombra tendido, De hiedra y lauro eterno coronado, Puesto el atento oído Al son dulce, acordado, Del plectro sabiamente manejado.
|
Si llegeixes amb atenció la traducció/versió de Fray Luis de León, veuràs que aquesta presenta una notable diferència en relació a l’original horacià. El poeta espanyol no tradueix els darrers versos del poema d’Horaci, en els qual l’autor desfermava tota la potència satírica que s’esperaria d’un èpode. En aquests últims versos es fa avinent que Horaci es riu obertament de la hipocresia d’aquell que en el seu discurs enaltia la bondat de la vida al camp, quan, de fet, no només viu perfectament instal·lat al món urbà, sinó que a més s'enriqueix amb allò que de la ciutat critica. Així l'autor dóna un inesperat gir final al poema, reconduint el tòpic cap a una inesperada resolució carregada de comicitat i de crítica social. Els dos darrers versos ens descobreixen que qui parlava era un usurer, i en aquest punt tot el discurs d'aquest personatge ha de ser rellegit en clau irònica. Tot això falta en el poema de Fray Luis de León, que es limita a recollir d’Horaci el seu exalçament de les meravelloses bondats de la vida rural.
2. Josep Palau i Fabre (1917-2008), en aquesta peça de Poemes de l'alquimista, reinterpreta el tòpic, fent-ne un cant d'exaltació a la vida i a la llibertat personal.
|
Sortós qui sense seny ha travessat les mars |
Qui sol i sense rems i en un mar procel·lós Qui era, en els seus furs, més gran que els reis de França... |
9. Aurea mediocritas
Aurea mediocritas
Tòpic que elogia la moderació en la vida. Per a viure feliç (que per a Horaci vol dir, també, viure en pau) el més convenient és defugir els extrems: ni tenim massa èxit, diners i posició, ni viure en la misèria.
Entre d'altres passatges de la seva obra, Horaci desenvolupa aquest tòpic a l'oda II, 10 (trad. J. Vergés):
Aquest tòpic sovint s'acompanya amb el convit a viure frugalment (frugaliter), gaudint dels plaers senzills de la vida: el bon menjar i beure, l'amor, el descans i la quietud d'ànim.
Pervivència del tòpic
1. Miquel Costa i Llobera (1854-1922), Horacianes (poema IV, estrofes 4 i 5).
Prou té per viure qui en modesta taula
posa amb nou llustre lo
saber dels avis:
mai li dissipen una son lleugera
sòrdides ànsies.
Què tants d’esforços per tan curta vida?
Per què dins terres que altre sol fecunda
viure voldríem? Qui, deixant la pàtria,
fuig de si propi?
10. Tempus fugit
Tempus fugit
Constatació de la fugacitat amb què passa el temps i, consegüentment, la vida.
Odes II, 14, v. 1-14 i 21-24
Aquest tòpic sovint s’associa a dos altres:
-
La idea de la mort igualadora.
-
La invitació a gaudir de la vida mentre dura (Carpe diem).
Pervivència del tòpic
1. Jorge Manrique (s. XV), Coplas por la muerte de su padre. Presentem les dues primeres estrofes:
Recuerde el alma dormida
avive el seso y despierte
contemplando
cómo se pasa la vida,
cómo se llega la muerte
tan callando;
cuán presto se va el placer,
cómo, después de acordado,
da dolor;
cómo, a nuestro parescer,
cualquiera tiempo pasado
fue mejor.
Pues si vemos lo presente
cómo en un punto s'es ido
e acabado,
si juzgamos sabiamente,
daremos lo non venido
por pasado.
Non se engañe nadie, no,
pensando que ha de durar
lo que espera
más que duró lo que vio,
pues que todo ha de pasar
por tal manera.
2. Jaime Gil de BIedma (1929-1990), "No volveré a ser joven".
Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan solo
las dimensiones del teatro.Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.
11. Carpe diem
Carpe diem
El tòpic conegut com a carpe diem («aprofita el moment present»; literalment significaria una cosa com ara «recull el dia present com si fos un fruit madur») és una exhortació a gaudir del present sense preocupar-se pel futur. Moltes vegades apareix unit a un altre tòpic o lloc comú que ja hem esmentat, el de la fugacitat del temps (tempus fugit).
La seva formulació textual es troba a l’oda 11 del llibre primer. De nou, presentem el text en la traducció catalana de J. Vergés:
Tu, no esbrinis – és sacríleg de saber-ho – quin serà el darrer dia que a mi, que a tu, els déus han concedit Leucònoe; no escrutis els càlculs dels babilonis. Val més sofrir el que passarà, sigui què sigui! Tant si Júpiter t’ha atorgat de viure més hiverns com si és l’últim aquest que ara desembraveix la mar Tierrena amb els rosegats esculls on rompen les onades, tingues seny: filtra els teus vins i, ja que la vida és breu, escurça la llarga esperança. Mentre parlem, haurà fugit envejós el temps; cull el dia d’avui i no confiïs gens en el demà.
Pervivència del tòpic
Es tracta d'un dels tòpic literaris més prolíficament conreats a la literatura occidental. Tot seguit, et presentem alguns exemples.
1. Joan Salvat Papasseit (1894-1924), "Mester d'Amor".
Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d´amar no comporta mesura.
Deixa´t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l´amor perdura.
No besis, no, com l´esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada;
deixa´t besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.
¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l´oreig en ta galta?
Deixa´t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.
Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa´t besar i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.
2. Vicent Andrés Estellés (1924-1993), Horacianes, poema XLII.
m'he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m'agrada la taula,
ara un pessic d'aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d'aquest lluç,
és sorprenent el fet d'una cirera.
m'agrada així la vida,
aquest got d'aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s'agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com passarell,
aquell melic,
com la primera dent d'un infant.
3. Miguel de Cervantes (1547-1616), Rinconete y Cortadillo.
Con esto, se fue la Pipota, diciéndoles: - Holgaos, hijos, ahora que tenéis tiempo; que vendrá la vejez y lloraréis en ella los ratos que perdisteis en la mocedad, como yo los lloro.
4. Luis de Góngora (1561-1627).
Mientras por competir con tu cabello,
oro bruñido al sol relumbra en vano;
mientras con menosprecio en medio el llano
mira tu blanca frente el lilio bello;
mientras a cada labio, por cogello,
siguen más ojos que al clavel temprano;
y mientras triunfa con desdén lozano
del luciente cristal tu gentil cuello;
goza cuello, cabello, labio y frente,
antes que lo que fue en tu edad dorada
oro, lilio, clavel, cristal luciente,
no sólo en plata o viola troncada
se vuelva, mas tú y ello juntamente
en tierra, en humo, en polvo, en sombra, en nada.
5. Luis de Góngora (1561-1627).
Ilustre y hermosísima María,
mientras se dejan ver a cualquier hora
en tus mejillas la rosada aurora,
Febo en tus ojos, y en tu frente el día,
y mientras con gentil descortesía
mueve el viento la hebra voladora
que la Arabia en sus venas atesora
y el rico Tajo en sus arenas cría;
antes que de la edad Febo eclipsado,
y el claro día vuelto en noche oscura,
huya la aurora del mortal nublado;
antes que lo que hoy es rubio tesoro
venza a la blanca nieve su blancura,
goza, goza el color, la luz, el oro
6. Luis de Góngora (1561-1627), "¡Que se nos va la pascua, mozas!".
¡Que se nos va la Pascua, mozas,
que se nos va la Pascua!
Mozuelas las de mi barrio,
loquillas y confiadas,
mirad no os engañe el tiempo,
la edad y la confianza.
No os dejéis lisonjear
de la juventud lozana,
porque de caducas flores
teje el tiempo sus guirnaldas.
¡Que se nos va la Pascua, mozas,
que se nos va la Pascua!
Vuelan los ligeros años
y con presurosas alas
nos roban, como harpías,
nuestras sabrosas viandas.
La flor de la maravilla
esta verdad nos declara,
porque le hurta la tarde
lo que le dio la mañana.
¡Que se nos va la Pascua, mozas,
que se nos va la Pascua!
Mirad que cuando pensáis
que hacen la señal de la alba
las campanas de la vida,
es la queda, y os desarma
de vuestro color y lustre,
de vuestro donaire y gracia,
y quedáis todas perdidas
por mayores de la marca.
¡Que se nos va la Pascua, mozas,
que se nos va la Pascua!
Yo sé de una buena vieja
que fue un tiempo rubia y zarca,
y que al presente le cuesta
harto caro el ver su cara,
porque su bruñida frente
y sus mejillas se hallan
más que roquete de obispo
encogidas y arrugadas.
¡Que se nos va la Pascua, mozas,
que se nos va la Pascua!
Y sé de otra buena vieja
que un diente que le quedaba
se lo dejó estotro día
sepultado en unas natas;
y con lágrimas le dice:
«Diente mío de mi alma.
yo sé cuándo fuistes perla,
aunque ahora no sois nada».
¡Que se nos va la Pascua, mozas,
que se nos va la Pascua!
Por eso, mozuelas locas,
antes que la edad avara
el rubio cabello de oro
convierta en luciente plata,
quered cuando sois queridas,
amad cuando sois amadas;
mirad, bobas, que detrás
se pinta la ocasión calva.
¡Que se nos va la Pascua, mozas,
que se nos va la Pascua!
7. Luis Cernuda (1902-1963), "Los espinos".
Verdor nuevo los espinos
Tienen ya por la colina,
Toda de púrpura y nieve
En el aire estremecida.
Cuántos ciclos florecidos
Les has visto; aunque a la cita
Ellos serán siempre fieles,
Tú no lo serás un día.
Antes que la sombra caiga,
Aprende cómo es la dicha
Ante los espinos blancos
Y rojos en flor. Ve. Mira.
8. Juana de Ibarbourou (Uruguay, 1892-1979), "La hora".
Tómame ahora que aún es temprano
y que llevo dalias nuevas en la mano.
Tómame ahora que aún es sombría
esta taciturna cabellera mía.
Ahora, que tengo la carne olorosa,
y los ojos limpios y la piel de rosa.
Ahora que calza mi planta ligera
la sandalia viva de la primavera.
Ahora que en mis labios repica la risa
como una campana sacudida a prisa.
Después... ¡oh, yo sé
que nada de eso más tarde tendré!
Que entonces inútil será tu deseo
como ofrenda puesta sobre un mausoleo.
¡Tómame ahora que aún es temprano
y que tengo rica de nardos la mano!
Hoy, y no más tarde. Antes que anochezca
y se vuelva mustia la corola fresca.
hoy, y no mañana. Oh amante, ¿no ves
que la enredadera crecerá ciprés?
9. Lucía Etxebarria (1966 - ), Un milagro en equilibrio.
Una enfermera viene y no podemos evitar preguntarle lo de siempre aun a sabiendas de que no nos puede dar más información que la que los médicos nos han proporcionado. Pero nos la da. No exactamente información, un nuevo punto de vista, una actitud diferente a la hora de evaluar la cuestión, su particular interpretación del "carpe diem": "Ustedes aférrense al día. Piensen que hoy sigue aquí, y eso es bueno. No intenten pensar en cómo va a ser mañana, sólo en que hoy sigue aquí, que resiste". Únicamente nos ha dedicado tres minutos, pero nos ha regalado un mundo.
12. Non omnis moriar
Non omnis moriar
El tòpic del non omnis moriar (“no moriré del tot”) fa referència a la immortalitat que l’autor espera aconseguir gràcies a la fama imperenne seva obra. L’expressió es troba al 30è i darrer poema del seu tercer llibre d’odes (possiblement Horaci va editar aquest llibre pensant que seria el seu darrer recull de poemes; en viure uns quants anys més, però, va tenir temps d’escriure i publicar un altre volum d’odes, el quart). Aquest tòpic de vegades també és conegut per una altra fórmula extreta del mateix poema: monumentum aere perennius («un monument més durador que el bronze»: així és refereix Horaci a l’obra que ha bastit i llegat a la posteritat i que serà la causa que el seu nom no sigui oblidat per les generacions futures).
Aquí tens la traducció de l'oda I, 30 al català, de J. Vergés:
He donat fi a un monument més durador que el bronze i més alt que la règia mola de les piràmides, un monument que ni la pluja rosegadora ni la desfermada tramuntana no podran destruir, ni tampoc no ho podrà fer la incomptable successió dels anys ni el pas del temps fugisser. No moriré pas tot jo; una gran part de mi se sostraurà a Libitina. Jo, ple de gedor, amb la glòria que em donaran les generacions venidores creixeré sense parar, durant tant de temps com pujarà al Capitoli el pontífex amb la verge silenciosa. Per aquelles contrades on ressona l’Àufid impetuós i on Daunus, freturós d’aigua, fou rei d’uns pobles agrests, es dirà que jo, poderós poeta d’origen humil, vaig ésser el primer que va donar al cant eòlic un to itàlic.
Pots estar orgullosa de la fama que m’he guanyat per obra teva, Melpòmene, i digna’t a cenyir-me la cabellera amb el llorer de Delfos.
Pervivència del tòpic
1. Com a primer exemple, presentem aquest poema de Miguel de Unamuno (1864-1936), escriptor de l'anomenada Generación del 98 de les lletres espanyola. El títol del poema és "Para después de mi muerte".
¡Cuando yo ya no sea,
serás tú, canto mío!
¡Tú, voz atada a tinta,
aire encarnado en tierra,
doble milagro,
portento sin igual de la palabra,
portento de la letra,
tú nos abrumas!
¡Y que vivas tú más que yo, mi canto!...
¿Dónde irás a pudrirte, canto mío?
¿En qué rincón oculto
darás tu último aliento?
¡Tú también morirás, morirá todo,
y en silencio infinito
dormirá para siempre la esperanza!
2. Aportem, finalment, una versió modificada del tòpic en un sonet (el divuitè) de William Shakespeare (1564-1616). L'autor explica que està concedint una memòria eterna al seu estimat, ja que li dedica un poema que serà immortal i, consegüentment, farà immortal també el seu amat. Tot seguit, presentem el text original llatí i, al costat, la traducció en català de Gerard Vergés.
|
Shall I compare thee to a summer's day? Thou art more lovely and more temperate;
|
¿És que puc comparar-te a un jorn d'estiu,
|