Tòpics horacians
.
8. Beatus ille
Beatus ille
El tòpic conegut com a Beatus ille – “Benaurat aquell”- és un cant a la vida natural, la felicitat inherent a la vida retirada al camp, allunyada de la bullícia de la ciutat. Implica, doncs, una visió idealitzada de la naturalesa i del món rural com a locus amoenus ("lloc plaent”).
Horaci desenvolupa aquest tòpic al seu èpode II, que s’enceta amb aquests versos:
Beatus ille qui procul negotiis,
ut prisca gens mortalium
paterna rura bobus exercet suis,
solutus omni fenore, [...]
Tot seguit, presentem la traducció de J. Vergés (editada a la Fundació Bernat Metge)
"Feliç l’home que, allunyat dels negocis, com el llinatge dels mortals dels temps antics, conrea els camps heretats del pare amb uns bous que li pertanyen, lliure del neguit del venciments, que no és despertat, a la milícia, per l’esclafit esfereïdor de la trompeta ni redubta la mar embravida i defuig el fòrum i els llindars altius dels ciutadans poderosos. Així, doncs, marida les sarments, ja crescudes, de les vinyes als alts pollancres o vigila, en una vall pregona, els mugidors ramats dispersos, talla amb el podall les branques inútils i n’empalta de més productives o posa dins d’unes gerres netes la mel espremuda o esquila les indefenses ovelles, o bé, quan Autumne ha alçat damunt dels camps el seu cap ornat de fruites madures, com frueix collint les peres d’empelt i el raïm que rivalitza amb la porpra per obsequiar-vos, a tu, Priap, i a tu, pare Silvà, protector dels termes! Li és grat d’ajeure’s, sia sota una vella alzina, sia damunt l’atapeïda gespa. S’escolen mentrestant entre uns marges alts els rierols, es lamenten dins els boscatges els ocells i les fonts amb la remor de l’aigua que raja fan venir un son lleuger. Però, quan el temps hivernal de Júpiter tonant aglomera les pluges i les neus, ell amb la gossada acaça de totes bandes els feroços senglars cap a les xarxes teses davant d’ells, o bé en un pal llis para les teles de malles amples, parany per als golafres tords, i atrapa en els llaços uns bons premis, una poruga llebre i una grua migradora. ¿ Qui no s’oblida, amb aquests esplais, de les cruels angoixes que porta l’amor?
Dit això, l’usurer Alfi que estava a punt de fer-se camperol, havent recuperat per les idus tots els diners prestats, mira de col·locar-los per a les calendes.
Pervivència del tòpic
Aquest tòpic ha estat a bastament reprès i reformulat per destacadíssims poetes de la literatura occidental.
1. En les literatures hispànics, l’exemple més conegut és l’Oda a la vida retirada de Fray Luis de León (1528-1591), que tot seguit presentem.
¡Qué descansada vida La del que huye del mundanal ruïdo, Y sigue la escondida Senda por donde han ido Los pocos sabios que en el mundo han sido! Que no le enturbia el pecho De los soberbios grandes el estado, Ni del dorado techo se admira, fabricado del sabio moro en jaspes sustentado. No cura si la fama Canta con voz su nombre pregonera, Ni cura si encarama La lengua lisonjera Lo que condena la verdad sincera. ¿Qué presta a mi contento, Si soy del vano dedo señalado, Si en busca de este viento Ando desalentado, con ansias vivas, con mortal cuidado? ¡Oh monte, oh fuente, oh río! ¡Oh secreto seguro, deleitoso! Roto casi el navío, A vuestro almo reposo Huyo de aqueste mar tempestuoso. Un no rompido sueño, Un día puro, alegre, libre quiero, No quiero ver el ceño Vanamente severo De a quien la sangre ensalza o el dinero. |
Despiértenme las aves Con su cantar sabroso no aprendido, No los cuidados graves De que es siempre seguido El que al ajeno arbitrio está atenido. Vivir quiero conmigo, Gozar quiero del bien que debo al cielo, A solas, sin testigo, Libre de amor, de celo, De odio, de esperanzas, de recelo. Del monte en la ladera Por mi mano plantado tengo un huerto, Que con la primavera, De bella flor cubierto, Ya muestra en esperanza el fruto cierto. Y como codiciosa Por ver y acrecentar su hermosura, Desde la cumbre airosa Una fontana pura Hasta llegar corriendo se apresura. Y luego, sosegada, El paso entre los árboles torciendo, El suelo, de pasada, De verdura vistiendo Y con diversas flores va esparciendo. El aire el huerto orea Y ofrece mil olores al sentido, Los árboles menea Con un manso ruïdo Que del oro y del cetro pone olvido. |
Ténganse su tesoro Los que de un falso leño se confían, No es mío ver el lloro De los que desconfían Cuando el cierzo y el ábrego porfían. La combatida antena Cruje, y en ciega noche el claro día Se torna, al cielo suena Confusa vocería, Y la mar enriquecen a porfía. A mi una pobrecilla Mesa de amable paz bien abastada Me basta, y la vajilla De fino oro labrada Sea de quien la mar no teme airada. Y mientras miserable- Mente se están los otros abrasando Con sed insaciable Del no durable mando, Tendido yo a la sombra esté cantando. A la sombra tendido, De hiedra y lauro eterno coronado, Puesto el atento oído Al son dulce, acordado, Del plectro sabiamente manejado.
|
Si llegeixes amb atenció la traducció/versió de Fray Luis de León, veuràs que aquesta presenta una notable diferència en relació a l’original horacià. El poeta espanyol no tradueix els darrers versos del poema d’Horaci, en els qual l’autor desfermava tota la potència satírica que s’esperaria d’un èpode. En aquests últims versos es fa avinent que Horaci es riu obertament de la hipocresia d’aquell que en el seu discurs enaltia la bondat de la vida al camp, quan, de fet, no només viu perfectament instal·lat al món urbà, sinó que a més s'enriqueix amb allò que de la ciutat critica. Així l'autor dóna un inesperat gir final al poema, reconduint el tòpic cap a una inesperada resolució carregada de comicitat i de crítica social. Els dos darrers versos ens descobreixen que qui parlava era un usurer, i en aquest punt tot el discurs d'aquest personatge ha de ser rellegit en clau irònica. Tot això falta en el poema de Fray Luis de León, que es limita a recollir d’Horaci el seu exalçament de les meravelloses bondats de la vida rural.
2. Josep Palau i Fabre (1917-2008), en aquesta peça de Poemes de l'alquimista, reinterpreta el tòpic, fent-ne un cant d'exaltació a la vida i a la llibertat personal.
|
Sortós qui sense seny ha travessat les mars |
Qui sol i sense rems i en un mar procel·lós Qui era, en els seus furs, més gran que els reis de França... |