Les Antígones de la modernitat

La tumba de Antígona, de Maria Zambrano (Madrid, 1904-1991)

Una altra Antígona rellevant és La tumba de Antígona (1967), obra que l'escriptora i filòsofa Maria Zambrano va escriure durant el seu exili a França. La tumba de Antígona obre un altre final a la tragèdia de Sòfocles. És una continuació que en modifica l'argument, l'escenari i el protagonisme assignat als diferents personatges. Zambrano utilitza l'antic text grec per plantejar una nova relació entre filosofia i literatura, filosofia i poesia. I, també, una reflexió sobre la heroïna clàssica i sobre la memòria.

A La tumba de Antígona, Zambrano dona veu a Antígona perquè expliqui la seva història. Així, la seva Antígona no s'ha suïcidat. Parla des de l'escenari propi, des de la seva tomba. Zambrano li dona la paraula perquè parli del seu conflicte familiar, que s'aparta del símbol un punt ingenu de tota Guerra Civil, escriu l'autora. Deixa, doncs, de banda la confrontació amb Creont, per acarar la voluntat de trobar una terra promesa. Apunta tant a la reconciliació entre els germans -que actuen com una sola veu- com es dirigeix als descendents, al futur. Així, cal remarcar que Etèocles i Polinices no s'enfronten entre ells, sinó que actuen de mutu acord, com una sola veu.

També destaca la complicitat entre les dones, entre les dues germanes, Antígona i Ismene, que comparteixen un "secret" originari i la infantesa. Zambrano també fa aparèixer altres dones, com Anna, la dida, (que també presenta l'Antígona d'Anouilh).

Final o inici d'una estirp?

L'altre aspecte molt destacable és l'absència de la intervenció (o presència) dels déus. Zambrano insisteix que Antígona estava sola dins de la tomba. La història se situa en el pla estrictament humà. Zambrano la converteix en síntesi dels conflictes de la condició humana, però es converteix no en final de la seva família, sinó en iniciadora i punt de partida d'una nova estirp. Per això es diu que la seva Antígona és "aurora de la consciència". Surt del seu somni de nena i comença a viure. Esdevé origen de les víctimes de la història, dels emmurats vius i vivents que en assumir la seva condició realitzen la dinàmica creadora de vida, llum i consciència.

El crit d'Antígona, [Antigone's Claim] de Judith Butler (Cleveland, Ohio, 1956)

La filòsofa i teòrica del gènere, Judith Butler analitza el personatge d'Antígona des de la transgressió. Antígona és transgressora de la llei imposada. No sols de la llei de Creont, sinó que el personatge mateix és fruit (filla) de la transgressió sexual: de la llei del parentesc, ja que és filla d'Èdip i Iocasta; Iocasta, mare i esposa d'Èdip al mateix temps. I, en conseqüència, Polinices és el seu germà-nebot, a qui Antígona desitja.

La seva reivindicació és no sols enfront de la llei general (la llei de Creont), sinó de la llei sexual que divideix els sexes i els complementa (mare - pare; fill - filla, germà - germana) per establir l'ordre simbòlic de la cultura en què ens movem. Antígona, segons Butler, no demana reconeixement social, sinó crear un nou ordre simbòlic que trenqui les categories heterosexuals imposades i comunament reconegudes. Perquè, segons Butler, les categories simbòliques comunament establertes sols són el resultat de la sedimentació de les pràctiques socials. El parentesc ens cosifica i estableix els límits de les normes culturals. És una presó que estableix les relacions socials: el nucli familiar al qual s'han de sotmetre les persones: a la parella heterosexual i a la reproducció.

Butler qüestiona les relacions culturals establertes en la nostra societat. I en demana la seva revisió. La relació entre Antígona i el seu germà Polinices és un exemple d'una relació no autoritzada simbòlicament. Es pregunta què hagués passat si Freud hagués pres Antígona en el punt inicial de la seva teoria psicoanalítica i no pas Èdip, com va fer. Què hagués passat si en lloc de centrar les relacions simbòliques en el tabú de l'incest i la norma de l'heterosexualitat s'hagués treballat en altres formes d'aliances sexuals.

Per això, l'Antígona de Butler no sols reivindica un nou ordre subjectiu, sinó també una nova posició política: un nou ordre polític. El crit d'Antígona, però, es planteja en una cripta insonoritzada, ningú no l'escolta; ningú no li respon. Les teories de Butler sobre Antígona s'inscriuen en  les teories feministes que cerquen noves formes de poder i i que mostren com l'heterosexualitat ha obstaculitzat altres formes de relació sexual.