Les Antígones de la modernitat

La individualitat subjectiva

La tragèdia d'Antígona perdura fins als nostres dies. Són múltiples els escriptors, filòsofs o músics que han retornat al personatge maleït per adaptar-lo a les circumstàncies personals, socials o polítiques del moment històric viscut, però també per analitzar i repensar la naturalesa humana, la idea d'ètica i de moral; l'oposició entre el món familiar i el polític.

Entre els pensadors moderns, trobem els noms de filòsofs de referència com Hegel i Kierkegaard (segle XIX), així com els actuals Steiner i Butler. En les interpretacions filosòfiques de Kierkegaard destaca la reivindicació que fa Antígona de la seva individualitat subjectiva, que és un dels gran "invents" de la modernitat davant la idea d'estat, grec o modern. En la tragèdia antiga, l'heroi, en aquest cas l'heroïna, es troba sotmès a algunes creences substancials que no pot dominar perquè formen part d'una realitat superior (estatal, de la comunitat) a les quals s'ha de doblegar. Per això, l'Antígona clàssica no és completament responsable del que ocorre; la culpabilitat per la seva acció és ambigua, la seva és una "culpa innocent", heretada, que li ve de fora, però que ha d'assumir com a pròpia. És el seu destí.

En canvi, l'heroi modern, Antígona en el cas que ens ocupa, és responsable dels seus actes. L'acció ve determinada pel seu caràcter, la reflexió i la presa de responsabilitats. Tal com assenyala Nietzsche, l'heroi modern és una individualitat reflexiva, plenament conscient dels seus actes i de les seves culpes.

Kierkegaard distingeix entre la "pena" (sentiment moderna) i el "dolor" (sentiment antic); una diferència que fa servir per qüestionar el segle XIX en què va viure. Kierkegaard considera que en culpabilitzar l'individu es perd l'ambigüitat de la tragèdia antiga que compartia la culpa amb la comunitat a través del públic. Un públic que sentia compassió perquè entenia que Antígona era innocent en origen. Per això es diu que "la tragèdia moderna" ha perdut el sentit tràgic. S'ha imposat una nova ètica.

El secret d'Antígona. La "viva morta"

L'Antígona clàssica sap que el seu pare, Èdip, va matar Laios, el seu pare, i es va casar amb la seva mare, Iocasta; sap que ella i els seus germans són fills incestuosos. I cal recordar que l'incest és el tabú més arrelat en la nostra cultura des dels orígens. Però Antígona guarda el secret, per això, en la tragèdia clàssica és una "viva morta", té la condició d'"enterrada en vida", gairebé no fa falta esperar cap altre fet, cap acció exterior al seu drama familiar: la seva posició falsa ja l'ha condemnada a morir.

La pèrdua de l'element tràgic, de l'herència atàvica. Interiorització de la culpa

Un dels punts que es perd en la tragèdia moderna és la qüestió de l'herència. L'element atàvic que arrossega al personatge és central en la tragèdia clàssica. Es posa en evidència quan Antígona vol enterrar el seu germà: és la ramificació de la culpa del seu pare Èdip. Des del moment que, com fa Hegel, la pugna s'estableix entre l'amor fraternal i l'arbitrarietat de la llei, entre la família i l'Estat, entre la llei divina no escrita i la llei humana, l'element tràgic desapareix. O dit en síntesi: la pugna entre l'ètica i la política sols es presenta a l'interior de l'individu. Tota acció depèn d'ell, també les conseqüències que se'n deriven.

L'angoixa: tret de la tragèdia moderna

En el "tràgic modern" hi ressona sempre una falta originària, una "culpabilitat" similar al "pecat original" que l'individu ha heretat individualment i que es vincula a l'angoixa, element que caracteritza la tragèdia moderna. El sentiment d'angoixa implica una reflexió i la presa de consciència que la situació viscuda no té solució, no té sortida. El passat determina el futur, no hi ha innocència possible, sinó sempre un tipus de culpabilitat en les accions realitzades.