Les Antígones de la modernitat

1. El mite en la modernitat

La individualitat subjectiva

La tragèdia d'Antígona perdura fins als nostres dies. Són múltiples els escriptors, filòsofs o músics que han retornat al personatge maleït per adaptar-lo a les circumstàncies personals, socials o polítiques del moment històric viscut, però també per analitzar i repensar la naturalesa humana, la idea d'ètica i de moral; l'oposició entre el món familiar i el polític.

Entre els pensadors moderns, trobem els noms de filòsofs de referència com Hegel i Kierkegaard (segle XIX), així com els actuals Steiner i Butler. En les interpretacions filosòfiques de Kierkegaard destaca la reivindicació que fa Antígona de la seva individualitat subjectiva, que és un dels gran "invents" de la modernitat davant la idea d'estat, grec o modern. En la tragèdia antiga, l'heroi, en aquest cas l'heroïna, es troba sotmès a algunes creences substancials que no pot dominar perquè formen part d'una realitat superior (estatal, de la comunitat) a les quals s'ha de doblegar. Per això, l'Antígona clàssica no és completament responsable del que ocorre; la culpabilitat per la seva acció és ambigua, la seva és una "culpa innocent", heretada, que li ve de fora, però que ha d'assumir com a pròpia. És el seu destí.

En canvi, l'heroi modern, Antígona en el cas que ens ocupa, és responsable dels seus actes. L'acció ve determinada pel seu caràcter, la reflexió i la presa de responsabilitats. Tal com assenyala Nietzsche, l'heroi modern és una individualitat reflexiva, plenament conscient dels seus actes i de les seves culpes.

Kierkegaard distingeix entre la "pena" (sentiment moderna) i el "dolor" (sentiment antic); una diferència que fa servir per qüestionar el segle XIX en què va viure. Kierkegaard considera que en culpabilitzar l'individu es perd l'ambigüitat de la tragèdia antiga que compartia la culpa amb la comunitat a través del públic. Un públic que sentia compassió perquè entenia que Antígona era innocent en origen. Per això es diu que "la tragèdia moderna" ha perdut el sentit tràgic. S'ha imposat una nova ètica.

El secret d'Antígona. La "viva morta"

L'Antígona clàssica sap que el seu pare, Èdip, va matar Laios, el seu pare, i es va casar amb la seva mare, Iocasta; sap que ella i els seus germans són fills incestuosos. I cal recordar que l'incest és el tabú més arrelat en la nostra cultura des dels orígens. Però Antígona guarda el secret, per això, en la tragèdia clàssica és una "viva morta", té la condició d'"enterrada en vida", gairebé no fa falta esperar cap altre fet, cap acció exterior al seu drama familiar: la seva posició falsa ja l'ha condemnada a morir.

La pèrdua de l'element tràgic, de l'herència atàvica. Interiorització de la culpa

Un dels punts que es perd en la tragèdia moderna és la qüestió de l'herència. L'element atàvic que arrossega al personatge és central en la tragèdia clàssica. Es posa en evidència quan Antígona vol enterrar el seu germà: és la ramificació de la culpa del seu pare Èdip. Des del moment que, com fa Hegel, la pugna s'estableix entre l'amor fraternal i l'arbitrarietat de la llei, entre la família i l'Estat, entre la llei divina no escrita i la llei humana, l'element tràgic desapareix. O dit en síntesi: la pugna entre l'ètica i la política sols es presenta a l'interior de l'individu. Tota acció depèn d'ell, també les conseqüències que se'n deriven.

L'angoixa: tret de la tragèdia moderna

En el "tràgic modern" hi ressona sempre una falta originària, una "culpabilitat" similar al "pecat original" que l'individu ha heretat individualment i que es vincula a l'angoixa, element que caracteritza la tragèdia moderna. El sentiment d'angoixa implica una reflexió i la presa de consciència que la situació viscuda no té solució, no té sortida. El passat determina el futur, no hi ha innocència possible, sinó sempre un tipus de culpabilitat en les accions realitzades.

2. Les propostes de Salvador Espriu i Bertolt Brecht

Les interpretacions político-històriques

Una de les interpretacions modernes d'Antígona, ha posat en relació directa el conflicte que es planteja entre Antígona i Creont amb la situació bèl·lica de l'Europa de la meitat del segle XX: la Guerra Civil espanyola i la II Guerra Mundial.

Aquesta és l'anàlisi que es pot trobar en les obres de:

- Jean Anouilh (1942): darrere Creont s'hi troben els col·laboracionistes amb els nazis, però també, les persones de bona fe que es volen despreocupar dels afers polítics i sols pretenen portar una vida mediocre però tranquil·la. 

- Bertoldt Brecht (1947): darrere el tirà Creont s'hi dibuixa la barbàrie nazi.

- Salvador Espriu (1939-1955): en acabar la Guerra Civil, el general Franco estableix una dictadura que, a més a més, pretén acabar amb la cultura i la llengua catalanes.

L'Antígona d'Espriu

En el marc d'una Europa que ha perdut el nord, Espriu pertany a un país que no sols ha viscut l'enfrontament entre els seus habitants, una guerra civil que mostra la decadència de l'estat espanyol, sinó que a més a més hi ha el càstig de proscriure una llengua i una cultura per part dels vencedors. Del dolor viscut per la situació que es produeix el 1939, neix una primera versió d'Antígona. Espriu la fa acompanyar en la seva rebel·lió i mort per un esclau geperut, Eumolp, símbol de la mort del país. També manté un paral·lelisme amb el sacrifici de Crist i un punt de vista laic: el lliurament a la mort per seguir uns principis irrenunciables.

Després en va fer una nova versió que va veure la llum el 1955 i encara va ser revisada el 1963, en què apareix un nou personatge que interpreta el que passa a escena per a l'espectador: el Lúcid conseller. El desenllaç de la II Guerra Mundial semblava visurar una tènue esperança també per a Espanya que es mantenia tancada i ben tancada sota la dictadura franquista.

L'Antígona de Brecht

El 1951 es va estrenar a Suïssa l'Antígona de Bertolt Brecht. Brecht no havia amagat les seves idees comunistes i es va anar retirant cap a altres països d'Europa i Amèrica a mesura que les tropes nazis avançaven. El 1948 s'estableix a Berlín de l'est amb al seva dona Helene Weigel amb qui va fundar la companyia teatral Berliner Ensemble. El mateix any estrena una versió d'Antígona de Sòfocles en traducció de Hölderlin amb un dur rerefons de crítica política i social.

El 1951 estrena novament l'Antígona amb nous canvis, tot i que en comparació a les d'Anouilh i Espriu és la més fidedigna a l'obra clàssica. Busca el didactisme. L'acció se situa en el Berlín de 1945. Una ciutat plena de cadàvers, de gent penjada o assassinada i de soldats desertors d'un exèrcit derrotat. A diferència d'Espriu, que està més preocupat per les raons dels personatges, en la seva Antígona Brecht atorga molta importància al cor de la tragèdia que són presents al llarg de gairebé totes les escenes i expliquen l'acció a l'espectador. I a través dels seus personatges, Brecht va intentar transmetre la seva ideologia marxista.

Diferència entre les Antígones d'Espriu i Brecht

A diferència d'Espriu, que clou l'obra de forma cínica tal com mostren les paraules següents "Al capdavall, la mort no és res, la mort dels altres, s'entén", i porten a pensar que la mort d'Antígona és infructuosa, no farà canviar les coses i Creont continuarà imposant la seva tirania, l'actitud de Brecht és diversa i més positiva: la mort d'Antígona, el seu sacrifici, la converteixen en una heroïna del poble.

També cal tenir present que les propostes teatrals de Bertolt Brecht, la seva concepció del teatre, van marcar un abans i un després en tot el teatre europeu.

D'altra banda, Antígona també ha estat analitzada des de la psicoanàlisi i les teories de gènere. Freud i, sobretot, pel psicoanalista Jacques Lacan posen de manifest la pulsió de mort de l'ésser humà que hi ha darrere de la decisió de la noia grega. Una Antígona que mor sense haver acomplert cap dels elements de la feminitat. No serà mai ni ciutadana, ni dona ni mare. Abandona la vida abans de poder-se casar. La tomba és la seva cambra nupcial. També es fa evident que la condemna d'Antígona per Creont mostra la voluntat de reprimir i anul·lar la feminitat per part de l'home.

3. La tomba d'Antígona: Maria Zambrano i Judith Butler

La tumba de Antígona, de Maria Zambrano (Madrid, 1904-1991)

Una altra Antígona rellevant és La tumba de Antígona (1967), obra que l'escriptora i filòsofa Maria Zambrano va escriure durant el seu exili a França. La tumba de Antígona obre un altre final a la tragèdia de Sòfocles. És una continuació que en modifica l'argument, l'escenari i el protagonisme assignat als diferents personatges. Zambrano utilitza l'antic text grec per plantejar una nova relació entre filosofia i literatura, filosofia i poesia. I, també, una reflexió sobre la heroïna clàssica i sobre la memòria.

A La tumba de Antígona, Zambrano dona veu a Antígona perquè expliqui la seva història. Així, la seva Antígona no s'ha suïcidat. Parla des de l'escenari propi, des de la seva tomba. Zambrano li dona la paraula perquè parli del seu conflicte familiar, que s'aparta del símbol un punt ingenu de tota Guerra Civil, escriu l'autora. Deixa, doncs, de banda la confrontació amb Creont, per acarar la voluntat de trobar una terra promesa. Apunta tant a la reconciliació entre els germans -que actuen com una sola veu- com es dirigeix als descendents, al futur. Així, cal remarcar que Etèocles i Polinices no s'enfronten entre ells, sinó que actuen de mutu acord, com una sola veu.

També destaca la complicitat entre les dones, entre les dues germanes, Antígona i Ismene, que comparteixen un "secret" originari i la infantesa. Zambrano també fa aparèixer altres dones, com Anna, la dida, (que també presenta l'Antígona d'Anouilh).

Final o inici d'una estirp?

L'altre aspecte molt destacable és l'absència de la intervenció (o presència) dels déus. Zambrano insisteix que Antígona estava sola dins de la tomba. La història se situa en el pla estrictament humà. Zambrano la converteix en síntesi dels conflictes de la condició humana, però es converteix no en final de la seva família, sinó en iniciadora i punt de partida d'una nova estirp. Per això es diu que la seva Antígona és "aurora de la consciència". Surt del seu somni de nena i comença a viure. Esdevé origen de les víctimes de la història, dels emmurats vius i vivents que en assumir la seva condició realitzen la dinàmica creadora de vida, llum i consciència.

El crit d'Antígona, [Antigone's Claim] de Judith Butler (Cleveland, Ohio, 1956)

La filòsofa i teòrica del gènere, Judith Butler analitza el personatge d'Antígona des de la transgressió. Antígona és transgressora de la llei imposada. No sols de la llei de Creont, sinó que el personatge mateix és fruit (filla) de la transgressió sexual: de la llei del parentesc, ja que és filla d'Èdip i Iocasta; Iocasta, mare i esposa d'Èdip al mateix temps. I, en conseqüència, Polinices és el seu germà-nebot, a qui Antígona desitja.

La seva reivindicació és no sols enfront de la llei general (la llei de Creont), sinó de la llei sexual que divideix els sexes i els complementa (mare - pare; fill - filla, germà - germana) per establir l'ordre simbòlic de la cultura en què ens movem. Antígona, segons Butler, no demana reconeixement social, sinó crear un nou ordre simbòlic que trenqui les categories heterosexuals imposades i comunament reconegudes. Perquè, segons Butler, les categories simbòliques comunament establertes sols són el resultat de la sedimentació de les pràctiques socials. El parentesc ens cosifica i estableix els límits de les normes culturals. És una presó que estableix les relacions socials: el nucli familiar al qual s'han de sotmetre les persones: a la parella heterosexual i a la reproducció.

Butler qüestiona les relacions culturals establertes en la nostra societat. I en demana la seva revisió. La relació entre Antígona i el seu germà Polinices és un exemple d'una relació no autoritzada simbòlicament. Es pregunta què hagués passat si Freud hagués pres Antígona en el punt inicial de la seva teoria psicoanalítica i no pas Èdip, com va fer. Què hagués passat si en lloc de centrar les relacions simbòliques en el tabú de l'incest i la norma de l'heterosexualitat s'hagués treballat en altres formes d'aliances sexuals.

Per això, l'Antígona de Butler no sols reivindica un nou ordre subjectiu, sinó també una nova posició política: un nou ordre polític. El crit d'Antígona, però, es planteja en una cripta insonoritzada, ningú no l'escolta; ningú no li respon. Les teories de Butler sobre Antígona s'inscriuen en  les teories feministes que cerquen noves formes de poder i i que mostren com l'heterosexualitat ha obstaculitzat altres formes de relació sexual.