Les Antígones de la modernitat

Les interpretacions político-històriques

Una de les interpretacions modernes d'Antígona, ha posat en relació directa el conflicte que es planteja entre Antígona i Creont amb la situació bèl·lica de l'Europa de la meitat del segle XX: la Guerra Civil espanyola i la II Guerra Mundial.

Aquesta és l'anàlisi que es pot trobar en les obres de:

- Jean Anouilh (1942): darrere Creont s'hi troben els col·laboracionistes amb els nazis, però també, les persones de bona fe que es volen despreocupar dels afers polítics i sols pretenen portar una vida mediocre però tranquil·la. 

- Bertoldt Brecht (1947): darrere el tirà Creont s'hi dibuixa la barbàrie nazi.

- Salvador Espriu (1939-1955): en acabar la Guerra Civil, el general Franco estableix una dictadura que, a més a més, pretén acabar amb la cultura i la llengua catalanes.

L'Antígona d'Espriu

En el marc d'una Europa que ha perdut el nord, Espriu pertany a un país que no sols ha viscut l'enfrontament entre els seus habitants, una guerra civil que mostra la decadència de l'estat espanyol, sinó que a més a més hi ha el càstig de proscriure una llengua i una cultura per part dels vencedors. Del dolor viscut per la situació que es produeix el 1939, neix una primera versió d'Antígona. Espriu la fa acompanyar en la seva rebel·lió i mort per un esclau geperut, Eumolp, símbol de la mort del país. També manté un paral·lelisme amb el sacrifici de Crist i un punt de vista laic: el lliurament a la mort per seguir uns principis irrenunciables.

Després en va fer una nova versió que va veure la llum el 1955 i encara va ser revisada el 1963, en què apareix un nou personatge que interpreta el que passa a escena per a l'espectador: el Lúcid conseller. El desenllaç de la II Guerra Mundial semblava visurar una tènue esperança també per a Espanya que es mantenia tancada i ben tancada sota la dictadura franquista.

L'Antígona de Brecht

El 1951 es va estrenar a Suïssa l'Antígona de Bertolt Brecht. Brecht no havia amagat les seves idees comunistes i es va anar retirant cap a altres països d'Europa i Amèrica a mesura que les tropes nazis avançaven. El 1948 s'estableix a Berlín de l'est amb al seva dona Helene Weigel amb qui va fundar la companyia teatral Berliner Ensemble. El mateix any estrena una versió d'Antígona de Sòfocles en traducció de Hölderlin amb un dur rerefons de crítica política i social.

El 1951 estrena novament l'Antígona amb nous canvis, tot i que en comparació a les d'Anouilh i Espriu és la més fidedigna a l'obra clàssica. Busca el didactisme. L'acció se situa en el Berlín de 1945. Una ciutat plena de cadàvers, de gent penjada o assassinada i de soldats desertors d'un exèrcit derrotat. A diferència d'Espriu, que està més preocupat per les raons dels personatges, en la seva Antígona Brecht atorga molta importància al cor de la tragèdia que són presents al llarg de gairebé totes les escenes i expliquen l'acció a l'espectador. I a través dels seus personatges, Brecht va intentar transmetre la seva ideologia marxista.

Diferència entre les Antígones d'Espriu i Brecht

A diferència d'Espriu, que clou l'obra de forma cínica tal com mostren les paraules següents "Al capdavall, la mort no és res, la mort dels altres, s'entén", i porten a pensar que la mort d'Antígona és infructuosa, no farà canviar les coses i Creont continuarà imposant la seva tirania, l'actitud de Brecht és diversa i més positiva: la mort d'Antígona, el seu sacrifici, la converteixen en una heroïna del poble.

També cal tenir present que les propostes teatrals de Bertolt Brecht, la seva concepció del teatre, van marcar un abans i un després en tot el teatre europeu.

D'altra banda, Antígona també ha estat analitzada des de la psicoanàlisi i les teories de gènere. Freud i, sobretot, pel psicoanalista Jacques Lacan posen de manifest la pulsió de mort de l'ésser humà que hi ha darrere de la decisió de la noia grega. Una Antígona que mor sense haver acomplert cap dels elements de la feminitat. No serà mai ni ciutadana, ni dona ni mare. Abandona la vida abans de poder-se casar. La tomba és la seva cambra nupcial. També es fa evident que la condemna d'Antígona per Creont mostra la voluntat de reprimir i anul·lar la feminitat per part de l'home.