Què hem de saber de la Guerra Freda

L’any 1948 es considera l’inici de la Guerra Freda. La Doctrina Truman dels EUA al març del 47 i la posterior Doctrina Jdanov del bloc comunista de setembre del mateix any, van

significar un punt de no retorn en les relacions internacionals a Europa.

D’aquesta manera, totes les nacions dominades per l’Exèrcit Roig es van constituir en “Democràcies Populars”, que es caracteritzaven pel partit únic,

col·lectivització de la terra, planificació econòmica centralitzada, prioritat a la indústria de base, persecució de la dissidència, etc. i la resta estaven sota la

influència i el control dels EEUU mitjançant el Pla Marshall i l’exèrcit americà.

Els problemes sorgiren al voltant d’Alemanya i de la qüestió de Berlín. Tant el país com la capital estaven dividits en quatre zones d’ocupació.

Les negociacions per acordar un statuts polític comú a Alemanya van fracassar i els representants de Washington, Londres i París, van decidir finalment iniciar

un procés constituent a les seves zones d’ocupació (Acords de Londres, 1948). A més, van crear una moneda per a les seves zones d’ocupació, el

Deutschemark, que també van intentar introduir a la zona ocupada per la URSS. Aquest fet va ser considerat una provocació per part de Moscou i va

desencadenar el famós “bloqueig de Berlín”, que va consistir en la interrupció de la URSS de tota comunicació terrestre entre les zones d’ocupació occidentals

i Berlín occidental, amb l’objectiu d’apoderar-se finalment de tota la ciutat.

No obstant això, els EEUU, amb l’ajuda de la GB, van organitzar un pont aeri que va durar onze mesos i que, mitjançant més de 275.000 vols va aconseguir

abastar a la població assetjada. Finalment, el 12 de maig de 1949, Stalin va aixecar el bloqueig.

Com a conseqüència de tota aquesta crisi, Alemanya es va dividir en la República Federal (RFA) sota el bloc occidental, i la República Democràtica (RDA),

amb el bloc oriental, mentre que Berlín també quedaria dividit en dos i, a partir de 1961, mitjançant el mur.

També entorn als fets del bloqueig es va constituir l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN, abril de 1949), a la que Moscou va respondre amb

el Pacte de Varsòvia (maig de 1955).

Amb la mort de Stalin el 5 de març de 1953, va pujar al poder Kruschev qui va instaurar una nova política exterior coneguda com “coexistència pacífica”.

Es rebutjava la idea de que la guerra contra el capitalisme era inevitable i es preferia optar per una competició pacífica contra els EEUU.

Per l’altra banda, la reacció de Washington va ser tot el contrari. Es va parlar de la “doctrina de les represàlies massives”, és a dir, s’amenaçava a la

URSS amb l'ús massiu de la bomba atòmica en cas de que Moscou adoptés una política exterior molt agressiva.

Aquesta reacció tan contundent dels EEUU es va deure principalment al sentiment d’amenaça que sentien per part de la URSS, ja que, en aquell moment,

ja comptaven amb la bomba atòmica i, a més, el 1957 havien llençat el Sputnik, el primer satèl·lit a l’espai.

Tot i que aquesta etapa va ser definida de coexistència pacífica, les dues súper potències no van deixar d’utilitzar qualsevol mitjà per imposar la seva

hegemonia a les respectives àries d’influència. Per posar alguns exemples, la URSS va reprimir de forma brutal les protestes obreres de 1953 a la RDA,

i els EEUU van utilitzar la CIA per derrocar els governs progressistes de Mossadegh a l’Iran en 1953, o d’Arbenz a Guatemala en 1954.

 Des de que l'Illa es va independitzar d'Espanya al any 1898, sempre havia estat estretament vinculada al interessos dels EEUU. No obstant això, amb la revolució

cubana de 1959 encapçalada per Fidel Castro, es van començar a prendre mesures que van afectar aquests interessos nord-americans.

D’aquesta manera, en 1961 Washington va passar a l’acció contra Cuba: va trencar relacions, va imposar un bloqueig econòmic, va excloure l’illa de

l’OEA i, fins i tot, va intentar una invasió amb exiliats anticastristes a Bahía de Cochinos.

Davant d’aquesta situació, el règim de Fidel Castro, que en un inici no es definia com comunista, va decidir fer un apropament al comunisme per buscar

la protecció de Moscou.

Així, els soviètics van desplegar a l’illa rampes de míssils i tropes que, a l’octubre de 1962, van ser detectats per avions espia nord-americans,

desencadenant una greu crisi política entre els EEUU i la URSS.

Enfrontat a aquesta amenaça, Kennedy va decidir establir un bloqueig a l’illa conegut com “quarantena defensiva”, en un intent d’evitar que qualsevol

vaixell procedent de la URSS pogués arribar a Cuba amb material militar. Aquest bloqueig consistia en un desplegament d’avions i vaixells de guerra al

voltant de l’illa disposats a atacar els vaixells soviètics que s’estaven dirigint a Cuba en aquell moment.

Finalment, després d’una sèrie de negociacions secretes, Kruschev va proposar retirar els seus míssils de l’illa a canvi de la promesa per part dels EEUU

de no envair Cuba i de retirar els míssils nord-americans desplegats a Turquia.

La proposta va ser acceptada per Kennedy i en un mes la URSS va retirar els míssils i va repatriar el seu material bèl·lic, mesures a les que van respondre

els EEUU amb l’aixecament del bloqueig.

Un altre cop la “dissuasió nuclear” havia funcionat i les negociacions de les dues súper potències durant la crisi van donar origen al conegut “telèfon vermell”

i a l’etapa de distensió.

Cap a inicis de la dècada dels seixanta es va entrar en un nou període entre les dues superpotències conegut com el de la distensió.

El motius que van portar a aquest canvi en la relació entre els EEUU i la URSS van ser deguts, després de la Crisi dels Míssils a Cuba de 1962, a una nova presa

de consciència del perill mortal que suposava la cursa nuclear. A més, una relaxació de la tensió afavoriria als dos països per fer front a la contestació

creixent que començava a aparèixer als seus respectius blocs: Conflicte entre Pekin i Moscou, la Primavera de Praga, o els problemes dels EEUU amb

De Gaulle i amb una Europa que començava a ser una potència econòmica.

Durant aquest període va destacar l’establiment de comunicació directa entre el Kremlin i la Casa Blanca el 1963, més conegut com “telèfon vermell”,

la signatura del Tractat de no proliferació d’armes atòmiques de 1968 entre la GB, els EEUU i la URSS, i l’Acord SALT I de 1969, que limitava la

construcció d’armaments.

Quan va finalitzar la II Guerra Mundial els rebels comunistes i nacionalistes van lluitar contra la dominació francesa per aconseguir la seva independència.

El resultat d’aquesta lluita va ser la derrota francesa (Acords de Ginebra 1954) i la corresponent pèrdua de la seva colònia d’Indoxina.

Però a més, Vietnam es va dividir en dos: un nord comunista i recolzat per la URSS, i un sud anticomunista que va rebre el suport dels EEUU.

No obstant aquesta divisió, al Vietnam del Sud existia una forta oposició (que incloïa els comunistes) i que degut al règim corrupte i impopular que va

establir Ngo Dinh Diem es va radicalitzar. Així, no van trigar en crear un moviment guerriller conegut com Front Nacional d’Alliberament (Viet Cong)

amb l’objectiu d’imposar un sistema comunista.

Per la seva banda, els EEUU, i seguint amb la seva política de contenció del comunisme, primer van donar suport a França contra els rebels,

i posteriorment, un cop els francesos van ser derrotats, van decidir recolzar el Vietnam del Sud degut al caràcter anticomunista d’aquest país.

No obstant això, aquesta implicació nord-americana es va realitzar duna manera indirecta (1945-1964) fins que la situació al Vietnam del Sud es va fer

insostenible i el govern de la Casa Blanca va decidir una intervenció directa en 1964.

El pretext que es va utilitzar per iniciar la Guerra del Vietnam va ser l’incident de Tonkin (2 d’agost de 1964) on el destructor nord-americà Maddox

va informar d’haver estat atacat per vaixells torpediners de Vietnam del nord.

A partir d’aquell moment la intervenció dels EEUU va ser total: de 4000 soldats que hi havia a la regió en 1962 es va passar a 500.000 en 1967, els

bombardejos van començar a ser massius i no es va dubtar en utilitzar armes químiques.

Tot i aquesta intensitat militar desplegada pels EEUU, la guerra a la jungla va suposar una desfeta darrera d’una altra amb un augment constant del

número de baixes. Aquest fet, juntament amb la crueltat mostrada per l’exèrcit nord-americà, que va poder ser vista per la societat americana en ser

aquesta la primera guerra televisada de la història, van fer del Vietnam una guerra impopular i l’oposició a aquesta campanya militar es va estendre dins

el propi país (moviment hippy).

Finalment, i després de l’ofensiva vietnamita del Tét en 1968, el president Johnson va decidir desvincular-se progressivament del conflicte i trobar una

solució negociada. D’aquesta manera, i després d’una molt complexa fase de negociacions, es va aconseguir signar un Acord de Pau a París en 1973.

Un cop les tropes nord-americanes es van retirar de Vietnam, les tropes comunistes del nord es van fer amb un Vietnam del sud que es va ensorrar

ràpidament. Així, el 30 d’abril de 1975, les tropes comunistes del nord van entrar a Saigon i van posar punt i final a la guerra.

La Guerra del Vietnam va ser la més llarga de la història dels EEUU, i va suposar una derrota molt traumàtica per a la súper potència nord-americana.

Entre les xifres més destacades que va deixar aquest conflicte entre les tropes dels EEUU, tenim més de 58.000 morts, 300.000 ferits, centenars de

milers de soldats amb addicció a les drogues i problemes d’adaptació social, i el conegut “Síndrome de Vietnam”, que va suposar la renúncia de

Washington a les intervencions militars exteriors durant un període de temps.

Una de les causes que poden explicar aquest canvi en la relació entre les dues súper potències és l’expansió soviètica en diferents regions del món:

- 1974: Revolució a Etiòpia que va derrocar la monarquia i va instaurar un règim marxista i aliat de Moscou.
- 1975: Amb la “revolució dels clavells” a Portugal, les seves colònies van aconseguir la independència, i després d’una guerra civil, van instaurar a

Angola i Moçambic règims revolucionaris i favorables a la URSS.
- 1975: Victòria dels comunistes vietnamites que van unificar Vietnam sota un govern comunista.
- 1979: La revolució sandinista a Nicaragua va derrocar el dictador pro-americà Somoza.
- 1979: La URSS va iniciar la invasió d’Afganistan per imposar un govern que garantís la seva influència.

La Guerra d’Afganistan va trencar el període de distensió previ, ja que suposava l’extensió de l’ària d’influència de la URSS més enllà del territori

tradicional del Pacte de Varsòvia. D’aquesta manera, els EEUU van decidir ajudar a la guerrilla islàmica que s’enfrontava als soviètics.