Què hem de saber de la Guerra Freda
| lloc: | Cursos IOC - Batxillerat |
| Curs: | Història del món contemporani (Bloc 2) ~ gener 2020 |
| Llibre: | Què hem de saber de la Guerra Freda |
| Imprès per: | Visiteur anonyme |
| Data: | divendres, 17 de maig 2024, 11:26 |
Descripció
- La formació del bloc comunista fron al bloc capitalista: La Guerra Freda
- Evolució de l'economia mundial de la postguerra
- Estats Units i la URSS com models. Les dues superpotències.
- Els conflictes de la Guerra Freda des de la Coexistència Pacífica i la Distenció
1. La Guerra Freda
La Guerra Freda va ser un conflicte o un període de tensió entre els EUA i l’URSS (1947-1991). L’anomenem així perquè en cap moment hi va haver atacs militars directes, sinó que es basava en espionatge, en la no utilització d’armes i en una competició d’hegemonia entre tots dos blocs. Era, bàsicament, un conflicte ideològic.
Aquest ’enfrontament polític, ideològic i militar que es va produir durant la segona meitat del S.XX entre el bloc occidental
capitalista (liderat pels EEUU) i l’oriental-comunista (liderat per la URSS).
Les causes de l'enfrontament es donen a tots els nivells:
- ideològic, polític, social, econòmic i militar.
Es tracta, en tot cas, de la lluita sense embuts del capitalisme contra la força creixent del socialisme, lluita que va aterrar al món amb l'amenaça
d'una Tercera Guerra Mundial.
Després de la Segona Guerra Mundial i en un clima de desconfiança molt fort entre les dues potències, aquestes van tractar de frenar la possible expansió del contrari, creant al seu voltant uns bloc militars i econòmics a on quedarien inclosos països sota la seva influència i domini.
No oblidem que la part oriental d'Europa havia estat ocupada i alliberada dels nazis per la Unió Soviètica, i l'occidental pels exèrcits aliats especialment
el nord-americà. Entre tots dos blocs sorgiria el que Winston Churchill va denominar el "Teló de Acer". Exemples màxims d'aquesta situació seria la partició de Berlín i la divisió d'Alemanya:
la República Federal Alemanya (RFA.), sota influència nord-americana, i la República Democràtica d'Alemanya (RD.) sota influència de la URSS.
Etapes i conflictes de la Guerra Freda
L’any 1948 es considera l’inici de la Guerra Freda. La Doctrina Truman dels EUA al març del 47 i la posterior Doctrina Jdanov del bloc comunista de setembre del mateix any, van
significar un punt de no retorn en les relacions internacionals a Europa.
D’aquesta manera, totes les nacions dominades per l’Exèrcit Roig es van constituir en “Democràcies Populars”, que es caracteritzaven pel partit únic,
col·lectivització de la terra, planificació econòmica centralitzada, prioritat a la indústria de base, persecució de la dissidència, etc. i la resta estaven sota la
influència i el control dels EEUU mitjançant el Pla Marshall i l’exèrcit americà.
Els problemes sorgiren al voltant d’Alemanya i de la qüestió de Berlín. Tant el país com la capital estaven dividits en quatre zones d’ocupació.
Les negociacions per acordar un statuts polític comú a Alemanya van fracassar i els representants de Washington, Londres i París, van decidir finalment iniciar
un procés constituent a les seves zones d’ocupació (Acords de Londres, 1948). A més, van crear una moneda per a les seves zones d’ocupació, el
Deutschemark, que també van intentar introduir a la zona ocupada per la URSS. Aquest fet va ser considerat una provocació per part de Moscou i va
desencadenar el famós “bloqueig de Berlín”, que va consistir en la interrupció de la URSS de tota comunicació terrestre entre les zones d’ocupació occidentals
i Berlín occidental, amb l’objectiu d’apoderar-se finalment de tota la ciutat.
No obstant això, els EEUU, amb l’ajuda de la GB, van organitzar un pont aeri que va durar onze mesos i que, mitjançant més de 275.000 vols va aconseguir
abastar a la població assetjada. Finalment, el 12 de maig de 1949, Stalin va aixecar el bloqueig.
Com a conseqüència de tota aquesta crisi, Alemanya es va dividir en la República Federal (RFA) sota el bloc occidental, i la República Democràtica (RDA),
amb el bloc oriental, mentre que Berlín també quedaria dividit en dos i, a partir de 1961, mitjançant el mur.
També entorn als fets del bloqueig es va constituir l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN, abril de 1949), a la que Moscou va respondre amb
el Pacte de Varsòvia (maig de 1955).
Amb la finalització de la II Guerra Mundial al Pacífic i el posterior inici de la Guerra Freda, la Península de Corea, que havia estat envaïda pel Japó, va ser
dividida en dos mitjançant el paral·lel 38º: el nord per a la URSS i el sud per als EEUU.
D’aquesta forma, en 1948 es va instaurar al nord una “república popular” dirigida pel dictador comunista Kim Il Sung, i una dictadura pro- EEUU al sud
liderada per Syngman Rhee.
Però l’equilibri de Guerra Freda es va trencar quan el 25 de juny de 1950, Kim Il Sung va traspassar el paral·lel 38º i va avançar en direcció sud.
Stalin, qui va aprovar la invasió, confiava en un factor sorpresa que evités una resposta ràpida per part dels EEUU, però es va equivocar. D’una manera
immediata, i aprofitant que el delegat soviètic havia decidit no presentar-se al Consell de Seguretat de les NNUU com protesta per la negativa nord-americana
a acceptar la Xina Popular, Washington va aconseguir un mandat del Consell de Seguretat per dirigir un exèrcit contra l’agressió nord-coreana.
Així, el 19 d’octubre, les tropes de NNUU (en la pràctica l’exèrcit nord-americà) amb el General McArthur al capdavant, van prendre Pyongyang, la capital
de Corea del Nord. Però el 4 de gener, la resposta va venir amb la penetració de tropes xineses amb el suport soviètic, que van arribar fins a Seül.
Davant d’aquesta situació, McArthur va proposar el bombardeig atòmic del nord de Xina, però la seva proposta va ser rebutjada per por a l’inici d’una
guerra nuclear amb la URSS, i finalment aquest seria destituït.
Com a resultat de tota aquesta situació de tensió entre les dues grans súper potències, la URSS va manifestar la seva intenció de no intervenir en el
conflicte, i va suggerir la coexistència de dos sistemes diferents a la península. Finalment, el mes de juliol de 1953, es va signar l’Armistici de Panmunjong
que va establir una línia de separació entre les dues “Corees” al voltant del paral·lel 38º.
Amb la mort de Stalin el 5 de març de 1953, va pujar al poder Kruschev qui va instaurar una nova política exterior coneguda com “coexistència pacífica”.
Es rebutjava la idea de que la guerra contra el capitalisme era inevitable i es preferia optar per una competició pacífica contra els EEUU.
Per l’altra banda, la reacció de Washington va ser tot el contrari. Es va parlar de la “doctrina de les represàlies massives”, és a dir, s’amenaçava a la
URSS amb l'ús massiu de la bomba atòmica en cas de que Moscou adoptés una política exterior molt agressiva.
Aquesta reacció tan contundent dels EEUU es va deure principalment al sentiment d’amenaça que sentien per part de la URSS, ja que, en aquell moment,
ja comptaven amb la bomba atòmica i, a més, el 1957 havien llençat el Sputnik, el primer satèl·lit a l’espai.
Tot i que aquesta etapa va ser definida de coexistència pacífica, les dues súper potències no van deixar d’utilitzar qualsevol mitjà per imposar la seva
hegemonia a les respectives àries d’influència. Per posar alguns exemples, la URSS va reprimir de forma brutal les protestes obreres de 1953 a la RDA,
i els EEUU van utilitzar la CIA per derrocar els governs progressistes de Mossadegh a l’Iran en 1953, o d’Arbenz a Guatemala en 1954.
Des de que l'Illa es va independitzar d'Espanya al any 1898, sempre havia estat estretament vinculada al interessos dels EEUU. No obstant això, amb la revolució
cubana de 1959 encapçalada per Fidel Castro, es van començar a prendre mesures que van afectar aquests interessos nord-americans.
D’aquesta manera, en 1961 Washington va passar a l’acció contra Cuba: va trencar relacions, va imposar un bloqueig econòmic, va excloure l’illa de
l’OEA i, fins i tot, va intentar una invasió amb exiliats anticastristes a Bahía de Cochinos.
Davant d’aquesta situació, el règim de Fidel Castro, que en un inici no es definia com comunista, va decidir fer un apropament al comunisme per buscar
la protecció de Moscou.
Així, els soviètics van desplegar a l’illa rampes de míssils i tropes que, a l’octubre de 1962, van ser detectats per avions espia nord-americans,
desencadenant una greu crisi política entre els EEUU i la URSS.
Enfrontat a aquesta amenaça, Kennedy va decidir establir un bloqueig a l’illa conegut com “quarantena defensiva”, en un intent d’evitar que qualsevol
vaixell procedent de la URSS pogués arribar a Cuba amb material militar. Aquest bloqueig consistia en un desplegament d’avions i vaixells de guerra al
voltant de l’illa disposats a atacar els vaixells soviètics que s’estaven dirigint a Cuba en aquell moment.
Finalment, després d’una sèrie de negociacions secretes, Kruschev va proposar retirar els seus míssils de l’illa a canvi de la promesa per part dels EEUU
de no envair Cuba i de retirar els míssils nord-americans desplegats a Turquia.
La proposta va ser acceptada per Kennedy i en un mes la URSS va retirar els míssils i va repatriar el seu material bèl·lic, mesures a les que van respondre
els EEUU amb l’aixecament del bloqueig.
Un altre cop la “dissuasió nuclear” havia funcionat i les negociacions de les dues súper potències durant la crisi van donar origen al conegut “telèfon vermell”
i a l’etapa de distensió.
Cap a inicis de la dècada dels seixanta es va entrar en un nou període entre les dues superpotències conegut com el de la distensió.
El motius que van portar a aquest canvi en la relació entre els EEUU i la URSS van ser deguts, després de la Crisi dels Míssils a Cuba de 1962, a una nova presa
de consciència del perill mortal que suposava la cursa nuclear. A més, una relaxació de la tensió afavoriria als dos països per fer front a la contestació
creixent que començava a aparèixer als seus respectius blocs: Conflicte entre Pekin i Moscou, la Primavera de Praga, o els problemes dels EEUU amb
De Gaulle i amb una Europa que començava a ser una potència econòmica.
Durant aquest període va destacar l’establiment de comunicació directa entre el Kremlin i la Casa Blanca el 1963, més conegut com “telèfon vermell”,
la signatura del Tractat de no proliferació d’armes atòmiques de 1968 entre la GB, els EEUU i la URSS, i l’Acord SALT I de 1969, que limitava la
construcció d’armaments.
Quan va finalitzar la II Guerra Mundial els rebels comunistes i nacionalistes van lluitar contra la dominació francesa per aconseguir la seva independència.
El resultat d’aquesta lluita va ser la derrota francesa (Acords de Ginebra 1954) i la corresponent pèrdua de la seva colònia d’Indoxina.
Però a més, Vietnam es va dividir en dos: un nord comunista i recolzat per la URSS, i un sud anticomunista que va rebre el suport dels EEUU.
No obstant aquesta divisió, al Vietnam del Sud existia una forta oposició (que incloïa els comunistes) i que degut al règim corrupte i impopular que va
establir Ngo Dinh Diem es va radicalitzar. Així, no van trigar en crear un moviment guerriller conegut com Front Nacional d’Alliberament (Viet Cong)
amb l’objectiu d’imposar un sistema comunista.
Per la seva banda, els EEUU, i seguint amb la seva política de contenció del comunisme, primer van donar suport a França contra els rebels,
i posteriorment, un cop els francesos van ser derrotats, van decidir recolzar el Vietnam del Sud degut al caràcter anticomunista d’aquest país.
No obstant això, aquesta implicació nord-americana es va realitzar duna manera indirecta (1945-1964) fins que la situació al Vietnam del Sud es va fer
insostenible i el govern de la Casa Blanca va decidir una intervenció directa en 1964.
El pretext que es va utilitzar per iniciar la Guerra del Vietnam va ser l’incident de Tonkin (2 d’agost de 1964) on el destructor nord-americà Maddox
va informar d’haver estat atacat per vaixells torpediners de Vietnam del nord.
A partir d’aquell moment la intervenció dels EEUU va ser total: de 4000 soldats que hi havia a la regió en 1962 es va passar a 500.000 en 1967, els
bombardejos van començar a ser massius i no es va dubtar en utilitzar armes químiques.
Tot i aquesta intensitat militar desplegada pels EEUU, la guerra a la jungla va suposar una desfeta darrera d’una altra amb un augment constant del
número de baixes. Aquest fet, juntament amb la crueltat mostrada per l’exèrcit nord-americà, que va poder ser vista per la societat americana en ser
aquesta la primera guerra televisada de la història, van fer del Vietnam una guerra impopular i l’oposició a aquesta campanya militar es va estendre dins
el propi país (moviment hippy).
Finalment, i després de l’ofensiva vietnamita del Tét en 1968, el president Johnson va decidir desvincular-se progressivament del conflicte i trobar una
solució negociada. D’aquesta manera, i després d’una molt complexa fase de negociacions, es va aconseguir signar un Acord de Pau a París en 1973.
Un cop les tropes nord-americanes es van retirar de Vietnam, les tropes comunistes del nord es van fer amb un Vietnam del sud que es va ensorrar
ràpidament. Així, el 30 d’abril de 1975, les tropes comunistes del nord van entrar a Saigon i van posar punt i final a la guerra.
La Guerra del Vietnam va ser la més llarga de la història dels EEUU, i va suposar una derrota molt traumàtica per a la súper potència nord-americana.
Entre les xifres més destacades que va deixar aquest conflicte entre les tropes dels EEUU, tenim més de 58.000 morts, 300.000 ferits, centenars de
milers de soldats amb addicció a les drogues i problemes d’adaptació social, i el conegut “Síndrome de Vietnam”, que va suposar la renúncia de
Washington a les intervencions militars exteriors durant un període de temps.
Una de les causes que poden explicar aquest canvi en la relació entre les dues súper potències és l’expansió soviètica en diferents regions del món:
- 1974: Revolució a Etiòpia que va derrocar la monarquia i va instaurar un règim marxista i aliat de Moscou.
- 1975: Amb la “revolució dels clavells” a Portugal, les seves colònies van aconseguir la independència, i després d’una guerra civil,
van instaurar a
Angola i Moçambic règims revolucionaris i favorables a la URSS.
- 1975: Victòria dels comunistes vietnamites que van unificar Vietnam sota un govern comunista.
- 1979: La revolució sandinista a Nicaragua va derrocar el dictador pro-americà Somoza.
- 1979: La URSS va iniciar la invasió d’Afganistan per imposar un govern que garantís la seva influència.
La Guerra d’Afganistan va trencar el període de distensió previ, ja que suposava l’extensió de l’ària d’influència de la URSS més enllà del territori
tradicional del Pacte de Varsòvia. D’aquesta manera, els EEUU van decidir ajudar a la guerrilla islàmica que s’enfrontava als soviètics.
| Webs |
Font: http://www.buxaweb.com/historia/temes/contemp/guerrafreda.htm |
|
Presentacions |
Guerra Freda entre 1945-1991 (44 diapositives) |
| Audiovisuals |
Vídeo resum sobre la Guerra Freda Guerra Freda- Castro |
|
Les dues grans superpotències, EEUU i la Unió Soviètica es reparteixen el món durant la Guerra Freda. La bipolaritat determinarà les relacions internacionals fin a la caiguda del Mur de Berlín. |
|
|
2. Evolució de l'economia mundial de la postguerra
EEUU va dissenyar la creació del bloc occidental a partir de dues bases fonamentals:
- la posada en marxa del Plan Marshall
- creació de l'OTAN (militar)
Bona part dels països europeus occidentals van desenvolupar a posteriori un projecte de col·laboració i integració econòmica que en 1957 es va concretar
(després del Tractat de Roma) en la creació de la Comunitat Econòmica Europea.
L'afirmació de la potència nord-americana descansa sobre tres pilars:
- superioritat tecnològica i econòmica
- prestigi polític, derivat de la seva victòria en la Segona Guerra Mundial
- potència militar
USA es va plantejar mantenir la seva primacia i frenar l'avanç del comunisme. Per això va desenvolupar econòmicament a Europa (Pla Marshall), i va formar una xarxa de pactes militars
per a aïllar a la URSS (OTAN en 1949; SEATO, Organització del Tractat del Sud-est Asiàtic, en 1954; CENTO, Organització del Tractat Central, a Orient Mitjà, en 1955).
Europa Occidental (1945-1973).
La reconstrucció d'Europa
Per a garantir la recuperació econòmica europea es van prendre acords tendents a estabilitzar les monedes, fixant el dòlar com a moneda d'intercanvi internacional
(Acords de Bretton Woods, 1944: USA es comprometia a mantenir estable el patró dòlar-or; creació del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional);
es van crear organitzacions econòmiques internacionals (FMI, o el Banc Internacional de Reconstrucció i Foment BIRD).
USA va desenvolupar un programa d'ajuda econòmica a Europa (Pla Marshall), gestionant la OECE (Organització Europea de Cooperació Econòmica).
En contrapartida, Europa va supeditar la seva economia a la nord-americana, i va recolzar la política anticomunista de Washington.
En 1957, alguns països europeus van decidir crear una organització de cooperació econòmica internacional, el Mercat Comú o Comunitat Econòmica Europea (CEE).
Els anys de creixement econòmic
En la dècada de 1950, l'economia europea va créixer, es va modernitzar la producció, es va donar pas a noves indústries i l'economia europea augmenta el pes del Sector Serveis.
Aquest creixement econòmic es va caracteritzar per la intervenció de l'Estat en l'economia, nacionalitzant sectors, elaborant plans de desenvolupament, establint millores en la vida laboral
(Jornada setmanal de 40 hores, vacances pagades, segur mèdic, etc.)
La dona es va incorporar al treball, sobretot per la falta de mà d'obra en la postguerra a causa de les baixes derivades de la 2ªGM.
Japó, una potència asiàtica.
Després de la Segona Guerra Mundial, els EEUU van ocupar Japó i es va convertir en un important aliat d' USA a Àsia, enfront de Xina i
la URSS, comunistes.
En vint anys, Japó de ser un país devastat per la guerra, a convertir-se en la segona potència econòmica mundial.
Això es va deure a:
- l'ajuda nord-americana i la inexistència de despeses militars a causa de la dissolució del seu exèrcit.
- la coexistència de grans grups financers i petites indústries tradicionals.
- elevada inversió i gran esforç d'innovació tecnològica amb suport estatal.
- superabundància de mà d'obra barata i molt productiva.
La URSS va dissenyar la creació del bloc oriental a partir de dues bases fonamentals:
- la posada en marxa del COMECON
- creació del Pacte de Varsòvia. (militar)
| Cartells comunistes que critiquen el Pla Marshall | Cartells de propaganda del Pla Marshall |
 |
 |
Font: http://www.lasegundaguerra.com/viewtopic.php?t=8675
La URSS, una gran potència.
La reconstrucció econòmica
La URSS va patir enormes pèrdues materials i humanes en la Segona Guerra Mundial, però es va convertir en una superpotència comunista.
Amb grans esforços, va recuperar els seus nivells econòmics de 1940, donant prioritat a la indústria pesada. L'agricultura va seguir col·lectivitzada.
Aquest sistema econòmic va fer que la indústria de consum fóra feble i insuficient per a proveir a les necessitats de la població soviètica, que es va
veure sotmesa a privacions.
Crisi econòmica en els països industrialitzats (1973).
La crisi va tenir causes molt diverses:
- La pujada progressiva dels salaris va reduir els beneficis empresarials.
- La competència entre els països per vendre va reduir els preus i els beneficis empresarials: moltes empreses van deixar de ser rendibles.
- La pujada del preu del petroli, com a represàlia dels països àrabs davant el suport d'Occident a Israel, la qual acabava de derrotar a aquells en la guerra
del Yom Kippur.
Moltes empreses es van enfonsar; unes altres, per a sobreviure, es van traslladar a països pobres del Tercer Món, on la mà d'obra era més barata:
és el fenomen de la Deslocalització industrial.
Europa enfront de la crisi
Els governs de tendència socialdemòcrata d'Europa Occidental (Alemanya, França, Gran Bretanya…) van optar per una decidida intervenció de l'Estat
en l'economia (a través d'inversions i compres) per a rellançar l'economia. Això va suposar augmentar els impostos, la qual cosa va repercutir en pujada
de preus (que ja pujaven a causa de l'ascens del preu del petroli) i en més atur (perquè més empreses van tancar al no ser rendibles).
Per contra, els governs conservadors (Kohl a Alemanya, Thatcher a Gran Bretanya) van optar per moderar la despesa pública, per a contenir la inflació,
i baixar els impostos perquè les empreses anaren més rendibles, i reactivar la inversió i el consum. En realitat, cap govern va poder garantir una ràpida sortida de la crisi.
L'opció més segura va ser desenvolupar la Unió Europea, construir una economia global europea més forta i complementada per a superar la inestabilitat econòmica.
Crisi i reorientació de la política exterior USA (1973-1988)
La crisi de 1973 o del Petroli va provocar una recrudescència de la tensió internacional.
USA es va retirar de Vietnam, i aquesta derrota va contribuir a l'expansió d'altres moviments revolucionaris per Àsia.
A Iran, la revolució islamista dirigida per l'ayatollah Jomeini va enderrocar al govern prooccidental del Sha Reza Pahlavi (1979).Davant aquests fets,
el govern nord-americà de Ronald Reagan va decidir intervenir en diversos fronts:
- va envair la illa de Grenada, va bombardejar Líbia (on eren entrenades diverses guerrilles revolucionàries),
- va recolzar als dissidents en diversos països socialistes…
Crisi i enfonsament del comunisme
L'economia soviètica tenia grans i greus problemes, que es van agreujar davant les necessitats de rearmament derivades dels conflictes oberts (Afganistan) i
de la creixent tensió amb USA.La URSS tenia problemes per a mantenir els règims socialistes a Europa de l'Est, on van esclatar rebel·lions a Hongria (1956) i Txecoslovàquia (“Primavera de Praga”, 1968),
xafades per l'Exèrcit soviètic.
Tercer món
Des dels anys 50 els països econòmicament desenvolupats han anat sostenint línies d'ajut als països subdesenvolupats o del tercer món, des dels
últims temps aquestes es mostren insuficients i apareixen veus contraries a una recuperació artificiosa d'aquests països que només faria créixer
les desigualtats. El deute extern, la solució, sembla estar, en el que alguns han donat en anomenar el comerç just. Encara que aquest és un problema
que afecta directament als països desenvolupats, que es converteixen dia a dia en la meta de l'emigració dels no-desenvolupats.
Un altre problema molt important és l'explosió demogràfica, la qual impedeix el desenvolupament d'aquests països: mantenen una alta taxa de natalitat
que dibuixa unes piràmides demogràfiques amb una base molt amplia de població jove, mentre que la taxa de mortalitat, tot i que es manté més alta
que en els països rics, ha anat descendint, molt significativament. Però la taxa de mortalitat infantil continua
sent particularment alta, tot i que en els darrers anys ha disminuït significativament. La subalimentació, les dietes tan desequilibrades, la fam i
l'aparició de pandèmies (malalties de caràcter epidèmic que s'estén per molts països) periòdiques que causen grans mortaldats són les causes.
Així doncs les condicions de vida són molt adverses i milions de persones viuen en una misèria extrema. La situació de la dona encara és més dura,
ja que sobre ella recau el pes de les tasques agrícoles i la cura dels fills i, molts cops, està sotmesa a tradicions culturals que la discriminen.
Són societats en les quals no hi ha gaires serveis socials: la infraestructura sanitària és molt deficient, amb pocs metges i amb una gran manca de
serveis sanitaris; l'escolarització és també insuficient i hi ha una alta taxa d'analfabetisme.