6. Trastorns alimentaris

L’anorèxia és un trastorn greu de la conducta alimentària que afecta sobretot joves en edat adolescent o preadolescent. Les persones afectades tenen molt alterada la pròpia imatge corporal i una por malaltissa a pujar de pes. L’anorèxia més que un trastorn alimentari és un desordre psicològic i té una causa psíquica, deguda a la pròpia autoimatge, en la major part dels casos produïdes pels canvis físics associats a la pubertat, i es presenta com una fòbia als aliments.



La bulímia, en canvi, és un trastorn en el que la persona ingereix una gran quantitat d’aliments. Aquesta malaltia, quan es presenta associada a l’anorèxia, acostuma a provocar l’aparició d’episodis de crisi que es tradueixen en afartaments compulsius. Aquesta conducta sovint està lligada a la provocació del vòmit i a l’ús de grans quantitats de laxants.

Tradicionalment, l’anorèxia ha afectat noies d’entre 14 i 18 anys. Però, avui dia, ha saltat les fronteres de l’adolescència i comencen a presentar-se casos de persones que pateixen anorèxia a una edat que va més enllà dels trenta anys.

L’anorèxia pot arribar a ser una malaltia devastadora, que afecta la majoria dels sistemes de l’organisme; per tant, presenta símptomes molt variats. En destaquen la pèrdua de massa corporal juntament amb la pèrdua de la major part del teixit adipós. A més, les noies afectades poden veure com se’ls retira la menstruació per l’afectació del sistema endocrí. En tot cas, sovint es presenta una afectació del sistema nerviós que causa apatia, irritabilitat i, majoritàriament, depressió.

El tractament de l’anorèxia nerviosa es basa en una combinació de diferents teràpies:

• psicoteràpia individual (atenció psicològica directa sobre la persona afectada);

• psicoteràpia de grup (atenció psicològica simultània sobre un grup de persones malaltes -teràpia de grup-);

• psicoteràpia familiar (atenció psicològica en el marc de la família, amb intervenció dels familiars directes de la persona malalta);

• teràpia nutricional (reeducació dels hàbits alimentaris, control estricte de les ingestes);

• farmacoteràpia (medicació).

L’objectiu del tractament farmacològic és aconseguir l’augment del pes i la recuperació de la massa corporal, com també una reducció de l’ansietat o de la depressió.

Tant l'anorèxia com la bulímia són trastorns de la conducta alimentària força freqüents en adolescents, però amb el tractament adequat poden millorar i inclús curar-se del tot. 

Pots fer, si vols, un test d'autoavaluació per saber si tens algun problema amb l'alimentació, el pes, la figura...

aban.es/test1.htm


L'obesitat,és un problema de salut també molt greu. El fet que s’estigui arribant a gairebé una quarta part de la població infantil amb problemes de sobrepès, fa que s’estigui prenent consciència pública del problema que suposa.

Un cop més, els estereotips falsos s’imposen: la imatge d’una persona grassa inconscientment feliç és radicalment errònia. L’obesitat és una malaltia greu per si mateixa, però alhora actua agreujant o produint altres patologies: hipertensió, hipercolesterolèmia, diabetis tipus II o de l’adult, malalties coronàries, certs tipus de càncers (ovari, úter, pit, pròstata), hipoventilació i apnea del son,osteoartritis, insuficiència venosa a les cames, reflux gastroesofàgic, menstruacions irregulars en el cas de les dones i infertilitat. A tot això cal afegir sovint quadres de trastorns psicològics, com ara depressió o alteracions neurològiques fruit del sentiment de culpabilitat o de marginació social.


L'ortorèxia és un trastorn que consisteix a portar fins a l'extrem la idea de l'alimentació sana. Entre les conseqüències que pot representar hi ha la pèrdua de pes, la desnutrició i, en molts casos, quadres d'ansietat o depressió. És complicat detectar les persones que tenen aquest desordre alimentari, perquè cuidar el que es menja està ben vist. Quan aquest comportament genera angoixa i tot gira a l'entorn de l'alimentació és quan cal encendre els senyals d'alarma.

La vigorèxia és el revers de l’anorèxia nerviosa, afecta a homes (entre 18 -35 anys) que es desviuen per aconseguir un cos cada vegada més musculat. Dediquen entre tres i quatre hores diàries a l’esport.
Ens trobem davant d’una patologia que es defineix de moment com la situació creada arran d’una excessiva pràctica de l’esport i d’una obsessiva persecució de la bellesa física.