Alimentació i digestió
| lloc: | Cursos IOC - Batxillerat |
| Curs: | Anatomia aplicada (Bloc 2) ~ gener 2020 |
| Llibre: | Alimentació i digestió |
| Imprès per: | Usuari convidat |
| Data: | diumenge, 28 d’abril 2024, 05:17 |
Descripció
Llegeix amb atenció aquest text amb el que es contextualitza el lliurament.
1. Alimentació i nutrició
La nutrició es pot definir com un procés amb el que es cobreixen les
necessitats energètiques, de regulació i materials de les cèl•lules i en
el que es regulen determinats processos biològics del nostre cos.
Nutrició no és sinònim d'alimentació, si no que engloba un conjunt de processos :
L’ALIMENTACIÓ proporciona al cos aliments (sòlids o líquids).
LA NUTRICIÓ extreu els nutrients dels aliments i els fa arribar a totes les cèl·lules de l’organisme.
Si hem de dir exemples d’aliments, podríem dir “verdura”, “fruita”, “pasta”, “carn”… o fins i tot ser més concrets i apuntar “arròs”, “oli”, “formatge”, “pebrot”…
En canvi, si volem dir exemples de nutrients ho tindrem clar: hidrats de carboni (o carbohidrats o glícids ), lípids, proteïnes, minerals, vitamines.
Una persona pot estar alimentada i no estar nodrida, perquè no ha pres tots els nutrients necessaris per al seu cos.En resum, l’alimentació seria com mengem i de quina manera (si mengem molt, poc, uns aliments en concret…) i la nutrició seria què passa amb els nutrients dels aliments a dins del cos.
La nutrició també inclouria tot el que són els diferents tipus de nutrients (carbohidrats o glúcids, lípids i proteïnes,vitamines...).
- Aliments energètics: Funció: proporcionar energia.Cereals, llegums, tubercles,... rics en carbohidrats o glícids. Aporten energia per una activitat immediata. També aporten energia però per una activitat no immediata els aliments rics en lípids (greixos animals com la mantega i vegetals com ara oli).
- Aliments plàstics (estructurals):Funció: Creació i regeneració d’estructures. Llet i derivats, carn, peix, ous. Rics en proteïnes. També contenen lípids.
- Aliments reguladors: Funció: Regulació de diversos processos de l’organisme. Fruita, verdura i hortalisses. Rics en vitamines, minerals.
- Quant a l'energia continguda en els nutrients, vegem que els glícids i proteïnes aportarien 4 Kcal/g i els lípids més del doble. (l'alcohol - que no és cap nutrient!- també és ric en calories).
2. Nutrients
Considerarem els glícids, proteïnes, lípids, vitamines i minerals.
2.1. Glícids simples i complexos
El nostre cos necessita obtenir constantment energia per mantenir les
funcions bàsiques de la vida i per a l'activitat física que fem. Els
encarregats d'aportar aquesta energia són els glúcids i els lípids.
Els glícids proporcionen energia per utilització immediata, mentre que els lípids els fem servir com a reserva energètica.
Els glícids són fàcilment digeribles i no sobrecarreguen el fetge ni els ronyons, però no poden substituir els lípids ni les proteïnes en la seva funció estructural.
Els glícids o glúcids (anomenats també hidrats de carboni o carbohidrats o a vegades, sucres perquè els simples tenen gust dolç) estan formats de
carboni, hidrogen i oxigen.
Podem trobar glícids senzills que solen tenir gust dolç, o glícids complexos formats per cadenes molt llargues gràcies a la unió de pocs o molts glícids senzills.
Són glícids senzills, la glucosa, la fructosa (de la fruita), la sacarosa (del sucre) i la lactosa (de la llet).
Els glícids s'emmagatzemen en el nostre cos en grans quantitats en forma de glicogen en el múscul, on pot ser utilitzada ràpidament per a l'activitat muscular, i en el fetge, que actua com a reserva i per mantenir el nivell de glucosa en sang.Aliments comuns molt rics en glúcids :
L’alimentació de l’esportista no solament ha de nodrir les cèl·lules
de l’organisme, perquè aquest es desenvolupi i mantingui, sinó que, a
més, ha de cobrir la despesa derivada de l’esforç extra. Quan es
practica un esport amb certa intensitat el metabolisme ha d’adaptar-se a
la nova situació, cosa per la qual les necessitats de nutrients
canvien significativament. Segons els experts, els aliments energètics
són les estrelles de la dieta dels esportistes. Aquests aliments
aporten a l’organisme hidrats de carboni i àcids grassos, que els
utilitza com a font bàsica d’energia: es tracta de pa, galetes, patates,
cereals, pasta i arròs, xocolata, fruita seca i olis vegetals. Per
això, en la dieta de l’esportista s’aconsella que entre un 60-70% de les
calories consumides diàriament procedeixin d’hidrats de carboni, per la
seva gran importància.
Què és l’índex glucèmic?
Quan es menja un aliment ric en carbohidrats es produeix un augment i un posterior descens del nivell de glucosa a la sang. Això es coneix com a resposta glucèmica, que depèn de l’índex glucèmic dels aliments. Aquest índex és una mesura que relaciona la quantitat de sucre que s’augmenta a la sang, en les dues o tres hores posteriors a ingerir aliments rics en carbohidrats. L’esportista ha de saber que no tots els hidrats de carboni són iguals. Existeixen diferències entre unes molècules d’hidrats de carboni i altres, segons la seva possibilitat de ser utilitzades per l’organisme, i el temps que passa des que es prenen fins que es poden fer servir: les d’absorció lenta i absorció ràpida, segons quin sigui el seu índex glucèmic. D’aquesta manera, els sucres es poden dividir en:
1. Sucres d’IG elevat (superior a 69):
Per a exercicis de curta durada. Els trobem en aliments com el
pa blanc, arròs blanc, panses... Contenen sucres simples i de
ràpida absorció per l’intestí i complexos, però fàcils de digerir. És
molt útil la seva ingesta durant l’exercici, encara que de vegades poden
provocar hipoglucèmies (nivells baixos de sucre o glucosa a la sang) si
aquest es prolonga molt, ja que disparen els nivells d’insulina
(hormona que fa que els hidrats de carboni penetrin a les cèl·lules
per poder-se utilitzar com a font d’energia, la qual cosa provoca una
disminució dels nivells de glucosa de la sang). Aquest tipus de
carbohidrats són els indicats per a exercicis de curta durada.
2. Sucres amb IG mitjà o baix (menor de 69):
Per a exercicis de llarga durada.Els trobem a l'arròs
integral, patates, llegums, pa integral... La seva absorció intestinal és lenta o els
seus hidrats de carboni són més difícils de pair que els anteriors. Són
els millors per a proves esportives que es desenvolupen en períodes de
temps prolongats, ja que mantenen més estables els nivells de glucosa en
sang. Per a les
proves esportives que requereixen temps llargs, com una cursa, una
marató o una cursa ciclista, s’aconsella incloure al menú aliments amb
índex glucèmic baix, ja que mantenen més estables els nivells de glucosa
en sang.
2.2. Lípids
Els lípids també són els encarregats d'aportar energia, però a
diferencia dels glúcids, a més llarg termini, no per a una activitat
immediata. Els lípids són un rebost d'energia en el teixit adipós de la pell on s'emmagatzemen en forma de triglicèrids, que són el que anomenem "greixos". Són difícils de digerir i si són utilitzats com a única font d'energia, són perjudicials ja que formen compostos tòxics (cossos cetònics).
L’energia procedent dels lípids s’utilitza una vegada esgotada la procedent del glicogen. No es poden suprimir de la dieta perquè contenen àcids grassos essencials (que el cos no pot sintetitzar) i perquè són font de vitamines.
La majoria de teixits poden utilitzar tant els lípids com els
glúcids com a font d'energia, però fonamentalment les cèl•lules
nervioses del cervell i els glòbuls vermells només poden utilitzar els
glúcids.
Els lípids també tenen una funció estructural, ja que formen part de les estructures cel•lulars, i dels teixits i òrgans del nostre cos.
Els lípids estan formats de carboni, hidrogen i oxigen, però sovint
porten altres elements com el fòsfor.
En els greixos podem distingir els greixos saturats (origen animal) i els greixos insaturats (origen vegetal).
Els greixos insaturats (els d'origen vegetal) són nutrients essencials,que, en termes biològics vol dir que l'organisme no pot fabricar-los, només es poden aconseguir amb la dieta que ingerim, amb els aliments.
Aliments rics en greixos saludables:
El colesterol és un element essencial per al bon funcionament de l'organisme. Forma part de les membranes cel·lulars de tots els nostres òrgans com, per exemple, el fetge, els ronyons i el cervell, entre d'altres. També té un paper clau en la formació de les hormones, la vitamina D i les sals biliars.
Els nivells de colesterol en sang provenen en un 70% de la formació al fetge i el 30% restant s'ingereix amb els aliments. Quan la quantitat de colesterol en sang és superior a la que l'organisme necessita, es diagnostica una hipercolesterolèmia. L'excés de colesterol es diposita a las parets arterials i, al llarg dels anys, dona lloc a l'arteriosclerosi. Aquest fet implica que les artèries es facin més dures, rígides i estretes. Els dipòsits fins i tot poden arribar a impedir el pas de la sang per l'artèria.
Fonts de greixos no saludables que hem de controlar:
Carn vermella
Lactis
Olis fregits
Mantegues i margarines
Salses de pot
Galetes
Barretes energètiques
Brioixeria i pastisseria (oli de palma, mantega de cacau)
2.3. Proteïnes
Les proteïnes són els nutrients que tenen una funció fonamentalment
plàstica o estructural, és a dir, formen la majoria d'estructures del
nostre cos. Podem dir que bàsicament els nostres teixits estan formats
de proteïnes.
Però, a més a més, també tenen unes altres funcions com poden ser:
a) transport de gasos i minerals (Hemoglobina)
b) immunològica (anticossos)
c)
coagulació sanguínia (proteïnes al plasma)
d) contracció muscular (actina i miosina)
e) transmissió del impuls nerviós
f) hormonal (insulina)
e) enzimàtica (reguladora de les reaccions químiques de l'organisme)
Les proteïnes estan formades bàsicament per carboni, hidrogen,
oxigen, i nitrogen, i a més a més solen tenir sofre, fòsfor, entre
altres. Estan formades per uns compostos més simples, els aminoàcids.
Les proteïnes són específiques de cada persona i la seva síntesi depèn
dels gens de cadascú.
Les proteïnes són difícils de digerir i sobrecarreguen el fetge i ronyons perquè s'ha d'eliminar el nitrogen que contenen en forma d'urea.
Són insubstituïbles en la dieta perquè contenen aminoàcids essencials (que no podem fabricar nosaltres). Quan es parla de proteïnes d'alt valor biològic o completes ens referim a que contenen tots els aminoàcids en la proporció adequada (per exemple les proteïnes dels ous). Les proteïnes vegetals són deficitàries en un o dos aminoàcids essencials.
Més exemples de proteïnes:
Segur que sabeu que algunes persones no poden prendre pa, pasta,
cereals, que tenen blat, perquè els va malament, són els celíacs.
Això es degut a una proteïna nomenada gluten. El gluten es troba a la
llavor del blat i de molts altres cereals combinada amb el midó, un glúcid. Gràcies
al gluten la massa de la farina és elàstica, el que permet la seva
fermentació i que els pa i altres pastissos siguin esponjosos.
Proteïnes: també necessàries per l'esportista
Hi ha dues característiques de les proteïnes que les fan especialment importants per a l’esport: la seva participació, com a enzims, en totes les reaccions metabòliques, incloses la síntesi/degradació d’hidrats de carboni, lípids, etc.; i la seva escassa participació com a substrat energètic. Només funcionen com a tal quan les reserves de carbohidrats i lípids s’esgoten, a conseqüència d’una dieta poc adequada a l’acte esportiu. Al contrari, la deficiència de proteïnes en la dieta de l’esportista pot provocar una disminució de la capacitat de resistència mental i corporal, desgast muscular, menor resistència a infeccions i una activitat enzimàtica disminuïda, amb la consegüent ralentització dels processos metabòlics.
2.4. Vitamines i minerals
Pel bon funcionament de l'organisme, a més dels glícids, lípids i proteïnes, necessitem vitamines i minerals. Per obtenir vitamines haurem de menjar fruita i verdura crues, que també contenen fibra, indispensable pel bon funcionament de l'aparell digestiu.
Les vitamines i els minerals no aporten calories, però són imprescindibles pel bon funcionament del nostre organisme i es necessiten en molt petita quantitat (micronutrients).
Amb una dieta equilibrada i variada el seu subministrament està assegurat.
Les vitamines en el nostre organisme no tenen una funció plàstica ni energètica, la seva funció és la de regular molts dels processos metabòlics que tenen lloc en el nostre organisme. Cada vitamina té una funció específica en el nostre organisme.
Hi ha dos grans grups de vitamines: les hidrosolubles i les liposolubles. Quant l'aportació de vitamines no és l'adequada i hi ha un dèficit parcial es pot produir una hipovitaminosi, inclús una avitaminosi si la carència és total. I, al contrari, un excés de vitamines liposolubles pot produir hipervitaminosi .
Però...., malgrat que amb una dieta equilibrada i variada les vitamines no manquen i ens assegurem l'aportació diària necessària, s'ha d'anar amb compte, ja que en els aliments les vitamines hidrosolubles poden perdre's quan es couen a altes temperatures o durant molt de temps, o bé s'exposen a la llum solar. Igualment, l'oxigen de l'aire o alguns conservants de les conserves poden minvar la quantitat de vitamines hidrosolubles i liposolubles dels aliments. Per això és important menjar cada dia aliments frescos.
Per exemple, el ferro és essencial per produir hemoglobina, activar certes vitamines, estimular la resposta immunològica i per la resistència física.El trobem al llevat de cervesa, algues, cereals, carn, peix, llegums, fruits secs, llavors, etc La seva deficiència pot produir anèmia, fatiga, debilitat, desànim, palpitacions, pell i ungles dèbils, disminució de les defenses i trastorns digestius.
El potassi: Intervé en la funció muscular, l’emmagatzematge de glucogen i l’equilibri hídric.
El sodi: Intervé en l’equilibri hídric i en l’activació enzimàtica.
El calci: Actua en l’activació de nervis i músculs i en la contracció muscular.
El magnesi: Intervé en l’activació enzimàtica i el metabolisme de proteïnes, com també en la funció muscular.
El fòsfor: Intervé en la formació d’ATP (la molècula que porta l'energia en el nostre cos)
Cal una dosi extra de micronutrients?
En principi, una dieta (per a esportistes o qualsevol altra persona) equilibrada i adequada en quantitat i qualitat respecte d’energia i macronutrients, també és adequada i equilibrada pel que fa als micronutrients. Les Recomanacions Dietètiques Aconsellades (RDA, quantitats de nutrients) són les mateixes per a un esportista que per a una persona de la mateixa edat, sexe i pes. Només en els casos d’esportistes amb dietes de restricció calòrica (gimnastes), està recomanada l’aportació de suplements per compensar un possible dèficit. En els esportistes, en general, no hi ha bases que justifiquin les “megadosis” de vitamines. Entre els minerals, el calci i el ferro adquireixen un paper molt important en l’alimentació de l’esportista.
El
calci és determinant en la solidesa de l’esquelet, que intervé d’una
manera decisiva en la resistència als traumatismes (macro i micro). Pren
especial importància en els esportistes adolescents, els requeriments
dels quals són més importants en estar en fase de creixement. També cal
assegurar-ne la quantitat en les/els esportistes amb dietes de
restricció calòrica.
Les mancances de ferro són habituals en corredors
de llarga distància, en les dones i en els que practiquen esports
col·lectius de manera professional, amb moltes sessions d’entrenament.
Aquesta deficiència es deu a diversos factors: escassa absorció
intestinal, insuficient aportament, augment de les pèrdues.
2.5. Importància de l'aigua
Cada cop és més freqüent veure gent que du una ampolla d’aigua tothora, per allò que diuen que se n’han de beure de 2 a 3 litres diaris. Tanmateix, malgrat la quantitat necessària d’aigua que ha d’ingerir diàriament una persona de 60 kg és de 2 a 3 litres, la beguda no n’és l’única aportació.
Una petita proporció és generada pel propi organisme i, entre 1,2 i 1,5 litres s’ingereixen amb els aliments sòlids, de manera que el volum diari aportat per la ingesta total diària de líquids —aigua i altres begudes com ara llet, infusions o refrescos— s’hauria de limitar entre 1,5 i 2 litres.
La importància d’una correcta hidratació és evident: només cal pensar en l’abundància de l’aigua en els éssers vius —fins a un 65% del nostre pes corporal— i, en les funcions que hi desenvolupa com a resultat de la seva estructura molecular i de les propietats físiques i químiques que se’n deriven.
Així, l’aigua és el medi indispensable per tal que es pugui produir l’absorció, el transport i la utilització de la resta de nutrients que contenen els aliments, a més a més de participar en la regulació de la temperatura corporal.
La gran diversitat d’aigües comercialitzades (des de l’aigua de l’aixeta, als diferents tipus d’aigües embotellades) no són més que una barreja d’aigua (H2O), sals minerals i gasos. Les sals estan dissoltes en forma d’anions i cations i, és a partir dels ions majoritaris d’un aigua mineral que aquesta es classifica com d’un tipus o d’un altre. Així doncs, es distingeix entre les aigües de mineralització dèbil o molt dèbil, amb residu sec molt baix i per tant, amb menys quantitat de sals minerals i, les de mineralització forta, que contenen gran quantitat d’ions. D’altres classificacions permeten distingir entre aigües carbonatades (amb gas), fluorades...
Entrades i pèrdues d'aigua: Balanç hídric
El pes total del cos humà conté entre un 65% i 70% d'aigua. Aquesta quantitat d'aigua cal mantenir-la constant i el cos té mecanismes per regular la quantitat d'aigua i que les entrades i sortides s'equilibrin. L'aparell excretor s'encarrega d'expulsar del cos les substàncies residuals.
La quantitat d’orina que convé expulsar es regula a través d’un control que exerceix l’encèfal. L’encèfal pot detectar un excés d’aigua en el plasma sanguini (plasma molt diluït) –per exemple, si hem begut molta aigua–. En aquest cas evita que els ronyons retinguin massa aigua i, per tant, afavoreix la formació i eliminació d’orina. Es tracta d’una orina poc concentrada (molta aigua amb substàncies residuals). És una forma d’eliminar aigua. En altres casos, l’encèfal pot detectar que el plasma està molt concentrat –per exemple, si hem fet molt exercici i no hem parat de suar–. Llavors els ronyons retenen més aigua i s’elabora una orina força concentrada (poca aigua amb substàncies residuals).
La regulació de la quantitat d’aigua que s’expulsa amb l’orina és un mecanisme que col·labora a controlar la quantitat d’aigua que hi ha en el cos.
Incorporem aigua a l'organisme mitjançant a la beguda i els aliments i la traiem del cos amb l'excreció, l'orina, però també amb la suor , la respiració i la defecació (la femta). Tot plegat, el que guanyem i el que perdem no ha de canviar la quantitat d'aigua corporal: per tant , aproximadament cada dia, hauríem d'incorporar i expulsar la mateixa quantitat d'aigua.
L’aigua és essencial per a la supervivència i tots els organismes disposen de mecanismes per mantenir i regular el nivell d’aigua del seu cos dintre dels límits tolerables. L'excreció també regula, eliminant més o menys sals, l'equilibri iònic de la sang.
Begudes isotòniques i energètiques
A més de l’èxit comercial de les aigües minerals, les begudes isotòniques s’han fet un lloc a les nostres neveres. En un primer moment es dirigien als esportistes, ja que al contrarestar els efectes de la deshidratació i restituir les sals que es perden durant l’activitat física permeten millorar-ne el rendiment.
En una anàlisi en profunditat de l’etiqueta de qualsevol beguda isotònica s’aprecia la presència de diversos ions o electròlits, però també d’hidrats de carboni, concretament sucres, els quals aporten energia. Malgrat que en el llenguatge comú sovint s’hi fa referència, el terme correcte és el de glícids.
Cal no confondre les begudes isotòniques amb les begudes energètiques, aquestes últimes contenen estimulants, excitants i altres compostos per augmentar el rendiment. La majoria d’elles conté taurina, una molècula amb una estructura similar a la d’un aminoàcid excepte per la manca del grup carboxil, la funció de la qual no queda clara. Però l’ingredient clau d’aquestes begudes és la cafeïna, un conegut estimulant del sistema nerviós i alhora amb efecte diürètic (augmenta la producció d’orina), fet que, paradoxalment, pot incrementar la deshidratació que es vol contrarestar.
La hidratació, imprescindible en els esportistes
Un dels símptomes més característics de l’exercici físic o l’activitat esportiva és la suor. La quantitat d’aigua que es perd pot ser prou important com per arribar a la deshidratació, si no s’actua correctament. Per tant, la reposició de líquids ha de ser una de les principals preocupacions dels preparadors físics i dels esportistes. La quantitat i tipus de líquid que caldrà reposar dependrà de la durada i de la intensitat de l’exercici, i també de les condicions climàtiques -temperatura i humitat- en les quals es dugui a terme. Però a més d’aigua, la sudoració suposa també la pèrdua de diferents electròlits: clor, sodi, potassi, calci, magnesi, etc. Per tant, la reposició hídrica no pot només consistir a reposar aigua i sal, sinó que a més ha d’introduir la resta d’electròlits.
Aigua o begudes isotòniques?
Les begudes isotòniques són preparats que contenen una sèrie de
substàncies per reposar ràpidament les pèrdues que es produeixen durant
l’exercici. Les begudes comercials, a més d’aigua, inclouen sal -clorur
sòdic-, potassi, petites quantitats de magnesi, calci i glícids simples
-dextrosa, sacarosa, glucosa o fructosa- i complexos -midó i
maltodextrines. Els sucres
i hidrats de carboni complexos són els responsables de l’aportament
calòric d’aquestes begudes. El contingut en sucres oscil·la entre els
60-70 grams per litre, la meitat aproximadament del que contenen els
refrescos ensucrats. Quan la intensitat de l’exercici és moderada
o baixa i l’esforç no és excessiu, és suficient beure aigua, en la
quantitat que ho requereixi l’organisme per rehidratar-se. Anar al
gimnàs, córrer, jugar un partit de tennis o anar amb bici són
activitats molt comunes entre les persones que realitzen exercici a fi
de millorar la seva condició física o baixar de pes. Consumir begudes
isotòniques quan el que es busca és una pèrdua de pes no és l’opció més
adequada, perquè a més de líquids inclouen una sèrie de calories
extres. En aquest cas, el consum d’aigua ajuda a hidratar
l’organisme sense aportar calories i és un reconstituent que ofereix el
mateix efecte. Tanmateix, quan es tracta d’exercicis intensos o de
llarga durada que requereixen grans esforços, les begudes isotòniques
són l’opció més adequada.
Com hidratar-se correctament?
- Beure aigua abundantment.
- Beure sucs de fruita, infusions, refrescos i làctics.
- Beure encara que no es tingui set.
- Evitar begudes alcohòliques i amb cafeïna.
- Augmentar el consum de fruites i verdures.
- Beure abans, durant i després de fer una activitat física.
3. La digestió i l'aparell digestiu
L’aparell digestiu està format per un conjunt d'òrgans connectats per un conducte («tub digestiu») que té contacte amb l'exterior per dos orificis: un d’entrada, anomenat boca, i un altre de sortida, anomenat anus.Cada tram del tub digestiu està especialitzat en una tasca digestiva diferent.
La primera part s'encarrega fonamentalment de la trituració de l’aliment. El tram següent duu a terme bàsicament la transformació de l’aliment triturat en substàncies més simples.
Aquest procés fa possible que les parets de la part final del tub efectuïn l’absorció dels nutrients. Les cèl·lules del cos fan servir el nutrients per obtenir energia i materials. Utilitzen l’energia per dur a terme les seves activitats, i els materials, per renovar les parts del seu organisme. Les restes dels aliments que no han estat absorbides no s’aprofiten i s’expulsen fora del cos en el procés anomenat defecació.
La digestió, per tant, és el procés que permet transformar i absorbir els nutrients que contenen els aliments.
A la boca es produeix la trituració dels aliments gràcies a les dents i comença la digestió química gràcies als enzims de la saliva.
Al tub digestiu hi podem distingir diverses parts: la faringe, l’esòfag, l’estómac, l’intestí prim i l’intestí gros.
- L’esòfag connecta la faringe amb l’estómac. És un tub prim amb capacitat de dilatar-se i permetre el pas de l’aliment.
- L’ estómac és un sac musculós on s’emmagatzema l’aliment parcialment digerit. Pot assolir un volum d’uns 2 L si fa no fa. La sortida de l’aliment està regulada pel pílor, un múscul que tanca la sortida de l’estómac i que, quan s’obre, permet l’accés de l’aliment a l’intestí. En l’estómac s’inicia la digestió de les proteïnes.
- L ’intestí prim és un tub de més de 5 m de longitud. Té tres regions: el duodè, la primera i més curta; el jejú, o part mitjana, i l’ili, o part final. A l’intestí prim hi ha una intensa activitat digestiva sobre els glúcids, les proteïnes i els lípids. També és la part principal del tub digestiu, on es produeix l’absorció dels productes de la digestió.
- L’intestí gros està format principalment pel còlon i el recte o segment final, que comunica amb l’anus. La seva funció principal és l’absorció de l’aigua que hi ha a la femta.
A l'aparell digestiu també hi ha glàndules digestives.
Les glàndules salivals, les glàndules gàstriques –situades a les parets de l’estómac–, el fetge, el pàncrees i les glàndules intestinals elaboren substàncies que fan possible el procés de digestió. Les glàndules digestives aboquen els productes que fabriquen a l’interior del tub digestiu.
La majoria de les glàndules digestives elaboren enzims digestius, substàncies que fan possibles les reaccions químiques pròpies de la digestió. En aquestes reaccions, els compostos químics que constitueixen els aliments es transformen en components més senzills, els nutrients, perquè puguin ser absorbits pel cos.
-Les glàndules salivals secreten contínuament saliva a la boca. La saliva conté un enzim anomenat amilasa que trenca el midó dels aliments. El resultat és l’alliberament de les glucoses que conté el midó.
- Les glàndules gàstriques de les parets de l’estómac secreten el suc gàstric. El suc gàstric conté àcid clorhídric, que ajuda l’enzim pepsina a digerir les proteïnes per obtenir els aminoàcids que les componen.
- A l'intestí prim hi ha glàndules intestinals que vessen el suc intestinal i hi arriba també la bilis produïda al fetge i el suc pancreàtic produït al pàncrees.La bilis ajuda a la digestió dels greixos i els altres sucs digestius contenen enzims que acabaran la digestió convertint els lípids en àcids grassos i glicerina, les proteïnes i pèptids en aminoàcids i els glúcids en monosacàrids.
Una visió detallada del pàncrees i fetge:
Quadre-resum de la digestió:
La superfície de l'intestí prim està molt replegada perquè es puguin absorbir (passar a la sang o limfa) els nutrients. Dels capil·lars sanguinis passen per la vena porta al fetge (excepte els àcids grassos que no hi passen) que servirà de magatzem i distribuïdor.
La digestió es pot donar per acabada i només resten a l'intestí residus indigeribles i aigua que passaran al cec, la primera part de l'intestí gros. Allà hi haurà més absorció d'aigua i ions, així com fermentacions i putrefaccions que donaran lloc a la femta. La femta avançarà pel còlon fins al recte on s'expulsarà amb la defecació.
4. Alimentació saludable
Dieta saludable
Una dieta saludable ha d’incloure una gran varietat d’aliments per poder subministrar a l’organisme tots els nutrients, especialment els essencials (els que l'organisme no pot sintetitzar). La piràmide dels aliments ajuda a classificar-los.
La piràmide d’alimentació saludable és una recomanació que fan les autoritats sanitàries per descriure de forma visual i ràpida quins han de ser els components de la nostra dieta per tal que sigui equilibrada. La piràmide consta de diferents nivells que indiquen la quantitat i freqüència d'aliments que hem de prendre setmanalment.
Segons el departament de nutrició de la universitat de Harvard la piràmide saludable actualitzada seria:
A la base de la piràmide s'inclou l'exercici diari, l'equilibri emocional, balanç energètic, tècniques culinàries saludables- forn, planxa...- i beure aigua 1l al dia.
Ens pot ser molt pràctic fins i tot més que la piràmide per alimentar-nos correctament tenir en compte el PLAT de HARVARD per menjar saludable:
Si en voleu saber més: http://www2.uned.es/pea-nutricion-y-dietetica-I/guia/deporte/diseno_de_dietas.htm?ca=n0
http://videosalut.gencat.cat/recomanacions-estacionals/petits-canvis-per-menjar-millor-capsula
4.1. Ampliació: Alimentació i esport
Feu clic a l'enllaç http://www.xtec.cat/~rnietom/mod6/Altres%20informacions/alimentacio.htm per a obrir el recurs.
4.2. Mites sobre alimentació saludable
Els 10 mites de l’alimentació saludable
La doctora Mònica Montserrat, coordinadora de la unitat de dietètica i nutrició de l'Hospital de Bellvitge, desmunta 10 fal·làcies sobre alimentació i assegura "que hi ha molta confusió"
1. La llet de vaca és indigesta
De soja, d’avena, d’arròs, d’ametlles, sense lactosa... Cada vegada proliferen més tipus diferents de llet a la prestatgeria del supermercat, mentre s’instal·la la creença que la llet de vaca és indigesta. La doctora Mònica Montserrat, coordinadora de la unitat de dietètica i nutrició de l’Hospital de Bellvitge, és taxativa: “Avui en dia no hi ha cap estudi científic que digui que no s’ha de prendre llet de vaca perquè comporta malalties”.
Segons aquesta dietista i nutricionista, la llet és una de les fonts naturals que tenim de calci. “No és correcte parlar de llet de soja, la forma correcta és anomenar-la batut de soja, batut d’arròs, batut d’avena... I tots aquests batuts no poden substituir l’aportació nutricional de la llet de vaca”, afegeix.
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), dins d’una dieta equilibrada cal consumir llet i derivats. Per a Montserrat, un home adult ha d’ingerir dues racions de llet de vaca al dia, i una dona adulta, tres. “Entre els 18 i 30 anys emmagatzemem calci per quan ve l’època de la gestació, l’alletament i la menopausa. L’home no necessita tanta quantitat de calci”.
Els batuts de soja s’obtenen d’aquest tipus de llegum, que “és com el nostre cigró”, diu Montserrat, i afegeix que el calci d’origen vegetal de la soja “no s’assimila de la mateixa manera”.
La doctora admet que la lactosa i la caseïna, components de la llet de vaca, poden ser indigestos, però cal el diagnòstic d’un especialista. “Una persona sana no té per què treure’s la llet com a font de calci i menys el iogurt o el formatge”, conclou.
2. El pa integral engreixa menys que el blanc
Una altra de les creences instal·lades en l’imaginari col·lectiu és que el pa integral no engreixa gràcies a la fibra que conté. La coordinadora de dietistes de l’Hospital de Bellvitge assegura que “no existeix cap aliment que tingui la propietat intrínseca d’aprimar o d’engreixar, sempre dependrà de la quantitat i de la freqüència”.
El pa blanc, refinat, i el pa integral s’elaboren amb la mateixa farina, amb l’única diferència que l’integral porta afegida la fibra. “L’aportació calòrica és pràcticament igual”, assegura Montserrat, que també matisa que “si tenim 10 grams de pa refinat i 10 grams de pa integral, en els primers 10 grams hi haurà més farina, perquè no hi ha la llavor de la fibra, que sí que trobem en el pa integral”.
Per a la doctora, també està bé prendre la fibra pels beneficis que aporta, però no amb la creença que ens aprima. “Hem de saber que la fibra és un hidrat de carboni que nosaltres no podem digerir. Els rumiants sí que poden, perquè tenen l’enzim per treure’n l’energia, a nosaltres ens dóna altres beneficis per al budell com: netejar, fermentar i alimentar la microbiota”, afirma. El pa ha d’estar present a la nostra dieta, a l’esmorzar -i en menor mesura al berenar-, perquè conté hidrats de carboni complexos, que necessiten un procés digestiu llarg. “Així ens van donant energia durant dues o tres hores”, diu Montserrat.
3. És preferible el menjar sense gluten
L’octubre passat l’informe sobre l’alimentació infantil presentat per l’Observatori de la Infància i l’Adolescència Faros, de l’Hospital Sant Joan de Déu, alertava que cada vegada més famílies apliquen una dieta massa restrictiva als seus fills i els retiren de l’alimentació alguns productes com ara el gluten per falses creences sobre el que és una alimentació sana.
La doctora Montserrat diu que en treure el gluten de la dieta dels nens sense motiu hi ha “el risc de fer-los caure en una desnutrició”, per tant, no cal eliminar-lo si no hi ha una simptomatologia clara. “És una moda”, afegeix, i explica que els símptomes de la malaltia celíaca poden ser tan comuns com l’inflor de la panxa o l’estrenyiment: “Hi ha moltes coses que provoquen estrenyiment, des de no beure aigua fins a no fer exercici, per tant, sempre has d’anar a un metge o expert que sàpiga valorar bé el conjunt d’aquests símptomes”.
Montserrat insisteix que una persona sana que no té cap mena de malaltia no s’ha de treure el gluten de la dieta, perquè “és una proteïna de molt bona qualitat” que aporta varietat en l’alimentació. “Si em trec el gluten, hi ha menys varietat i, per tant, més risc de no estar ben nodrida”. També reconeix que quan s’ha retirat el gluten a persones amb malalties autoimmunitàries, han notat certa millora de la simptomatologia d’aquestes malalties.
4. Calen ‘superaliments’ a la dieta
En els últims temps ha aparegut una corrent en el món de la nutrició que anomena superaliments aquells aliments amb un valor nutricional molt alt tot i que se n’ingereixi una quantitat petita.
Així, la quinoa, les llavors de xia, el pol·len d’abella, les algues o la cúrcuma, entre d’altres, es consideren superaliments. A més, en el cas de la cúrcuma, per exemple, es diu que té propietats anticancerígenes si s’ingereix juntament amb el pebre negre.
Per a la coordinadora de la unitat de dietètica i nutrició clínica de l’Hospital de Bellvitge, “és un tema controvertit”. Montserrat opina, en el cas de la cúrcuma, que hi pot haver principis actius que predisposin a alguns beneficis, però “no és veritat” que protegeixi del càncer. “No hi ha estudis que ho confirmin”, assegura, i afegeix que “s’estan fent moltes revisions molt serioses, però no hi ha res determinant, ara bé això tampoc vol dir que sigui dolenta per a la salut”. Fruit de la globalització han arribat a casa nostra aquests aliments que enriqueixen la nostra dieta, però “sempre dins de la variabilitat”, diu Montserrat. “Cal variar, no quedar-te només amb la quinoa, l’espelta o les llavors de xia per mantenir un estat determinat de salut, si no hi ha estudis que ho corroborin, no ho podem dir”, afirma.
5. La fruita engreixa després del menjar
En persones que segueixen dietes hipocalòriques és habitual la creença que la fruita s’ha de menjar abans dels àpats perquè així engreixa menys. Mònica Montserrat ho desmenteix: “Hi ha una realitat i és que la fruita porta fructosa, que és un tipus de sucre que va associat a la fibra que porta la mateixa fruita. Per tant, l’absorció del sucre és lenta, perquè la fibra l’alenteix. Fermentarà igual abans, durant o després de l’àpat principal i és necessari que fermenti, perquè alimenta la nostra microbiota intestinal, que es nodreix de la fermentació dels aliments”.
També és habitual la convicció que substituint els dinars o els sopars per la ingesta només de fruita ens podem aprimar. En aquest cas, Montserrat també és clara: “No pot ser un patró alimentari en el teu dia a dia. És de mal dir que menjar molta fruita és dolent, però la meva pregunta és una altra: si menges tanta fruita, què és el que deixes de menjar?”
La doctora de l’Hospital de Bellvitge defensa una dieta variada i recorda que les recomanacions de l’OMS són ingerir tres racions de fruita al dia per cobrir les necessitats i que aquestes fruites “han de ser de temporada perquè solen ser més riques en vitamines i minerals”.
Sobre si és millor menjar-la abans o després dels àpats principals, per a Montserrat és indistint tot i que reconeix que pot ser una estratègia: “En alguns llocs de Galícia, per cultura, se la mengen abans de l’àpat, i hi ha gent que ho fa com a estratègia per saciar-se i arribar amb menys gana a l’hora de dinar o de sopar”.
6. És pitjor el sucre que el greix
Tradicionalment s’ha associat el greix a l’obesitat i a les malalties coronàries. Ara, cada vegada més, apareixen veus crítiques que absolen el greix en detriment del sucre. “Jo no diria que un és bo i l’altre és dolent. Tots dos han d’estar a l’alimentació”, diu la doctora Mònica Montserrat, coordinadora de la unitat de dietètica i nutrició clínica de l’Hospital de Bellvitge.
Segons les recomanacions de l’OMS, del 100% del que mengem, un 55% han de ser hidrats de carboni, i d’aquests, un 5% de sucre ràpid. “No se n’ha d’abusar, però tampoc estigmatitzar-lo”, assegura Montserrat, que afegeix que “amb moderació i amb poca quantitat no fan mal”.
Pel que fa als greixos, tampoc els podem eliminar de la nostra dieta. “No hem de suprimir cap tipus de greix, fins i tot necessitem el greix d’origen animal, tot i que en porcions molt més petites”, diu la doctora, que recomana prendre colesterol -per exemple el del salmó-, ja que si fem una dieta exempta de greix “el fetge en començarà a fabricar descontroladament, perquè la nostra funció vital requereix una mica de greix diari”.
Una altra de les tendències que s’està imposant és la de no barrejar aliments amb la creença que això pot ajudar a perdre pes. “Hem de pensar que no hi ha cap aliment que estigui en estat pur, la natura ens els dóna amb els nutrients barrejats, per tant, ja només per aquest criteri, no té cap sentit”, diu Montserrat, que també lamenta que hi ha gent que ingereix massa fibra: “Pot comportar un dèficit de minerals i vitamines”.
7. Saltar-se un àpat aprima
Una altra de les creences que s’han instal·lat en l’imaginari és que saltar-se un àpat, sobretot si és el sopar, pot contribuir a la pèrdua de pes. S’acostuma a creure que com que de seguida marxem a dormir, no cal ingerir aliment, perquè ja no farem cap activitat. Montserrat assegura que aquesta creença és errònia, perquè “el cor segueix bategant, la musculatura respiratòria segueix funcionant,
el cervell segueix treballant i s’activen en cascada les hormones reparadores”.
A partir de les 10 de la nit és la millor hora per induir-nos cap al son, perquè és quan comencen a funcionar aquestes hormones reparadores, com ara l’hormona del creixement. És l’hormona que repara quan ens cau un cabell, o que restableix les fibres musculars que trenquem quan anem al gimnàs, i és que en el nostre organisme constantment estan morint i naixent cèl·lules. “Aquestes hormones treballen molt per restaurar tots aquests teixits que hem desgastat i això passa a la nit. Per tant, el cos a l’hora de sopar necessita hidrats de carboni, perquè ens donin energia perquè les nostres cèl·lules puguin treballar. Cal sopar hidrats, però en menys quantitat, en forma de piràmide invertida, també una mica de greixos i proteïna”, afirma Montserrat, que també critica que un percentatge elevat de la població només dorm unes 6 hores diàries. “Com a mínim s’han de dormir 7 hores, pots anar tirant i fer vida només dormint 5 o 6 hores, però quan arribis a una certa edat t’afectarà al teu nivell cognitiu i creatiu”, assegura Montserrat, que insisteix que la reparació de la nit requereix nutrients.
8. Els llegums, un cop per setmana
També hi ha confusió amb els llegums. S’instal·la la idea que engreixen i que només s’han d’ingerir un cop per setmana.
La recomanació de l’OMS és que s’han de menjar tres cops per setmana i que si es vol controlar el pes, el que s’ha de vigilar és la quantitat i la manera de cuinar-los.
El llegum és una font natural d’hidrats de carboni en la dieta mediterrània, per geografia i per cultura. El nutrient principal dels llegums són els hidrats de carboni juntament amb la fibra. “La diferència de fibra que hi ha entre una llentia, un cigró i una mongeta és molta. La fibra de la llentia és més prima i petita i, per tant, més fàcil de digerir, i la fibra de la mongeta és molt més flatulenta. És bo variar aquest tipus de fibra, perquè això és com anar al gimnàs, fas que el teu budell treballi amb els diferents tipus de fibra”, diu la dietista. L’altre valor afegit del llegum és la proteïna, té una proteïna vegetal, que és incompleta i li falten aminoàcids essencials, però en el nostre organisme és important per completar la reproducció cel·lular. També contenen molts minerals perquè vénen de la terra: tenen molt de potassi, seleni i magnesi, per tant, són molt necessaris.
9. Els aliments ‘light’ aprimen
El codi alimentari espanyol diu que un producte light només disminueix un 30% l’aportació calòrica del seu homòleg. És només lleugerament més hipocalòric. “A més, és un engany com a estratègia psicològica, perquè tens la sensació que en pots menjar més quantitat”, es lamenta Montserrat, que assegura que en treure nutrients saciants com poden ser el greix o el sucre se n’ha d’ingerir més quantitat. Montserrat també afegeix: “A vegades sacia més prendre una magdalena de les de tota la vida, que prendre’n una sense greix o sense sucre, perquè quan te la prens se’t dispara tot un mecanisme metabòlic: a nivell gustatiu tens el registre que estàs prenent una cosa ensucrada però a nivell metabòlic no és veritat que l’has pres. Has activat el cos pensant que prenies una cosa dolça, però l’estàs enganyant. Podem enganyar a nivell de papil·les gustatives, però l’estómac detecta el parany”.
La doctora també critica que s’intentin mantenir de manera sostinguda en el temps dietes de 1.200 calories diàries: “Un plat d’enciam i pollastre a la planxa no és un dinar. Mengem pitjor que els nostres besavis. Cal un primer plat, un segon plat amb guarnició i postre, sinó amb el temps hi ha dèficit de vitamines i minerals”.
10. Cal evitar la carn vermella
Un aliment força controvertit ha sigut la carn vermella. L’OMS recomana menjar-ne una -o màxim dues- vegades per setmana. “La carn vermella és una font natural de vitamina B12 i de ferro i a més s’assimila molt bé, per tant, per a les dones que menstruen és recomanable que en prenguin, com a mínim un cop per setmana”, diu Montserrat.
Aquest aliment també s’ha associat a l’augment de colesterol a la sang. “La carn vermella també té en el seu teixit muscular colesterol, si hi ha gent que pren molta carn vermella, sí que s’ha vist una certa correlació entre aquest consum elevat de carn vermella i l’augment del colesterol, però prenent-la un cop o dos per setmana en racions estàndards, que haurien de ser de la mida del palmell de la ma, és totalment recomanable”, aconsella Montserrat.
El ferro i la vitamina B12, nutrients principals d’aquest aliment, també estan presents en altres aliments, però no s’assimilen de la mateixa manera. “Una cosa és mirar pel microscopi i veure quins aliments tenen vitamina B12 i ferro, però no hem de perdre de vista que aquests aliments no els mengem ni sols ni crus, sinó que els ingerim cuinats i que, per tant, els modifiquem. A més, el ferro d’origen vegetal, per exemple el dels espinacs, s’assimila molt malament pels oxalats que contenen i que frenen l’absorció de ferro”, adverteix Montserrat, que també avisa del perill de voler substituir el ferro de la carn vermella amb suplements alimentaris: “Els suplements en cap cas substitueixen una alimentació equilibrada, perquè l’assimilació no és la mateixa. Un suplement de ferro s’absorbeix en un 2% o un 5%, en canvi el ferro d’un aliment s’absorbeix en un 85%, no hi ha color”.
5. IMC índex de massa corporal
L’índex de massa corporal o IMC és una xifra que permet avaluar la corpulència d'una persona tot relacionant-ne la seva massa amb la seva talla.
Es calcula com el quocient entre el pes (en kg) i l’altura (en m) elevada al quadrat
Interpretació de l'IMC
| IMC (kg.m-2) | Interpretació |
|---|---|
| menys de 18 | magror |
| 18 a 25 | corpulència normal |
| 25 a 30 | sobrepès |
| 30 a 40 | obesitat |
| més de 40 | obesitat mòrbida |
L' IMC és una eina fiable per detectar possibles problemes de pes, no és una eina de diagnòstic. Els resultats només mostren el percentatge de greix corporal i els problemes de pes. Per estar segurs s'haurien de realitzar proves i avaluacions addicionals.
Per exemple, una persona que tingui un IMC sensiblement alt, però a causa de la seva constitució muscular, pot tenir un percentatge molt baix de greix corporal. En general, si una persona cau en la categoria d'obès, és probable que tingui excés de greix i pes.
D'altra banda,una persona amb un IMC molt per sota de 18 podria indicar una anorèxia nerviosa. Ens referirem a aquests trastorns al següent capítol.
Avui dia s'ha desenvolupat un altre índex l'IVC (BVI en anglès) o índex de volum corporal que permet determinar a més de la massa corporal, el percentatge de greix a la cintura i cintura-maluc i serveix per indicar l'obesitat a les persones.
Dones amb el mateix IMC però diferent localització del greix
6. Trastorns alimentaris
L’anorèxia és un trastorn greu de la conducta alimentària que afecta sobretot joves en edat adolescent o preadolescent. Les persones afectades tenen molt alterada la pròpia imatge corporal i una por malaltissa a pujar de pes. L’anorèxia més que un trastorn alimentari és un desordre psicològic i té una causa psíquica, deguda a la pròpia autoimatge, en la major part dels casos produïdes pels canvis físics associats a la pubertat, i es presenta com una fòbia als aliments.
La bulímia, en canvi, és un trastorn en el que la persona ingereix una gran quantitat d’aliments. Aquesta malaltia, quan es presenta associada a l’anorèxia, acostuma a provocar l’aparició d’episodis de crisi que es tradueixen en afartaments compulsius. Aquesta conducta sovint està lligada a la provocació del vòmit i a l’ús de grans quantitats de laxants.
Tradicionalment, l’anorèxia ha afectat noies d’entre 14 i 18 anys. Però, avui dia, ha saltat les fronteres de l’adolescència i comencen a presentar-se casos de persones que pateixen anorèxia a una edat que va més enllà dels trenta anys.
L’anorèxia pot arribar a ser una malaltia devastadora, que afecta la majoria dels sistemes de l’organisme; per tant, presenta símptomes molt variats. En destaquen la pèrdua de massa corporal juntament amb la pèrdua de la major part del teixit adipós. A més, les noies afectades poden veure com se’ls retira la menstruació per l’afectació del sistema endocrí. En tot cas, sovint es presenta una afectació del sistema nerviós que causa apatia, irritabilitat i, majoritàriament, depressió.
El tractament de l’anorèxia nerviosa es basa en una combinació de diferents teràpies:
• psicoteràpia individual (atenció psicològica directa sobre la persona afectada);
• psicoteràpia de grup (atenció psicològica simultània sobre un grup de persones malaltes -teràpia de grup-);
• psicoteràpia familiar (atenció psicològica en el marc de la família, amb intervenció dels familiars directes de la persona malalta);
• teràpia nutricional (reeducació dels hàbits alimentaris, control estricte de les ingestes);
• farmacoteràpia (medicació).
L’objectiu del tractament farmacològic és aconseguir l’augment del pes i la recuperació de la massa corporal, com també una reducció de l’ansietat o de la depressió.
Tant l'anorèxia com la bulímia són trastorns de la conducta alimentària força freqüents en adolescents, però amb el tractament adequat poden millorar i inclús curar-se del tot.
Pots fer, si vols, un test d'autoavaluació per saber si tens algun problema amb l'alimentació, el pes, la figura...
L'obesitat,és un problema de salut també molt greu. El fet que s’estigui arribant a gairebé una quarta part de la població infantil amb problemes de sobrepès, fa que s’estigui prenent consciència pública del problema que suposa.
Un cop més, els estereotips falsos s’imposen: la imatge d’una persona grassa inconscientment feliç és radicalment errònia. L’obesitat és una malaltia greu per si mateixa, però alhora actua agreujant o produint altres patologies: hipertensió, hipercolesterolèmia, diabetis tipus II o de l’adult, malalties coronàries, certs tipus de càncers (ovari, úter, pit, pròstata), hipoventilació i apnea del son,osteoartritis, insuficiència venosa a les cames, reflux gastroesofàgic, menstruacions irregulars en el cas de les dones i infertilitat. A tot això cal afegir sovint quadres de trastorns psicològics, com ara depressió o alteracions neurològiques fruit del sentiment de culpabilitat o de marginació social.
L'ortorèxia és un trastorn que consisteix a portar fins a l'extrem la idea de l'alimentació sana. Entre les conseqüències que pot representar hi ha la pèrdua de pes, la desnutrició i, en molts casos, quadres d'ansietat o depressió. És
complicat detectar les persones que tenen aquest desordre alimentari,
perquè cuidar el que es menja està ben vist. Quan aquest comportament
genera angoixa i tot gira a l'entorn de l'alimentació és quan cal
encendre els senyals d'alarma.
La vigorèxia és el revers de l’anorèxia nerviosa,
afecta a homes (entre 18 -35 anys) que es desviuen per aconseguir un cos
cada vegada més musculat. Dediquen entre tres i quatre hores diàries a
l’esport.
Ens trobem davant d’una patologia que es defineix de moment com la
situació creada arran d’una excessiva pràctica de l’esport i d’una
obsessiva persecució de la bellesa física.
7. Així doncs, què cal saber?
Al final del lliurament hauríeu de ser capaços de:
- Conèixer el concepte de nutrició i distingir-lo d'alimentació.
- Classificar els aliments segons les seves funcions.
- Conèixer els nutrients (glícids, lípids,proteïnes, vitamines i minerals), saber a quins aliments es troben i quina funció fan. Valorar la seva importància en els esportistes.
- Valorar la importància de l'aigua per una correcta hidratació. Concepte de balanç hídric. Begudes isotòniques i energètiques.
- Conèixer i utilitzar amb propietat la terminologia bàsica d'anatomia referida a l'aparell digestiu.
- Diferenciar les diferents accions que es duen a terme a l'aparell digestiu.
- Valorar l'alimentació equilibrada (piràmide d'alimentació; plat de Harvard)
- Saber quins aliments no han de faltar a la dieta de l'esportista i els errors que cal evitar.
- Saber confeccionar un menú per un dia esportiu.
- Diferenciar mites de realitats en el món de l'alimentació.
- Calcular l'índex de massa corporal i les limitacions que té.
- Conèixer els principals trastorns alimentaris i les seves conseqüències.