LLLIURAMENT 4: Els músics també es lesionen

En un moment determinat de la seva carrera alguns instrumentistes no són capaços d'executar algun dels gests tècnics que abans feien amb soltesa. Es produeix una pèrdua del control motor voluntari d'algun moviment.

Símptomes

En cada cas es manifesten uns símptomes o una evolució diferents, però es poden definir alguns trets comuns:

• Els símptomes apareixen en els cursos finals de formació musical o ja en l'etapa professional, coincidint amb una època d'estrès i de gran activitat instrumental (examen, oposició, concert, enregistrament, gira, etc.).
• Apareix una certa dificultat, tensió, bloqueig, descontrol o tendència que un o diversos dits es flexionin o s’estirin o que l’embocadura es desconfiguri involuntàriament en realitzar alguns gests tècnics.
• Pot ser tan poc rellevant com la pèrdua de l'estabilitat de l'articulació distal d'un dit, una lleugera dificultat en fer un moviment concret (una certa rigidesa en un dit o la llengua o un tremolor localitzat).
• Al començament de la disfunció, aquesta afecta específicament unes seqüències digitals concretes. Els moviments realitzats durant altres activitats fora del context de l'instrument acostumen a ser normals.
• No hi sol haver dolor ni cap símptoma que faci pensar en una lesió muscular o tendinosa, la qual cosa pot ser interpretada pel músic com una "manca de pràctica". Degut a això, s'assaja més intensament el gest que falla i els problemes s'agreugen i, en alguns casos, apareixen sensacions similars en altres dits o, fins i tot, al canell o l'avantbraç o en el coll, en el cas dels músics de vent
• Tot i que l’aparició dels problemes és, gairebé sempre, progressiva i quasi imperceptible, en algunes ocasions els símptomes es presenten de forma sobtada. Fins i tot es pot donar el cas que, després d’un accident banal o traumatisme (una ferida, un cop, una fractura o una intervenció quirúrgica), aparegui, d’un dia per l’altre, un important descontrol de la mà o de l’embocadura.
• El repòs no sol comportar cap millora. En un cert percentatge de casos, canviar d'instrument, aprendre'l a tocar amb l'altra mà o col·locar el broquet en una altra posició, malgrat que inicialment pugui solucionar el problema, no impedeix que es reprodueixin els símptomes a la mateixa mà o, fins i tot, a l'altra.
• Una de les característiques més curioses de la distonia focal és qu afecta només uns gests tècnics o uns registres concrets, mentre que d’altres resten totalment indemnes (escriure a mà, o amb l'ordinador...). De la mateixa manera, els mateixos gests realitzats fora de l'instrument no solen comportar la mateixa dificultat o alteració.

Tot i així l'experiència demostra que aquest trastorn és, bàsicament, la conseqüència de treballar durant molt temps patrons complexos de moviments amb un alt grau de precisió.

Tot sembla indicar que va ser el treball intensiu i obsessiu que Robert Schumann es va imposar per millorar la independència del quart dit de la seva mà dreta allò que el va portar a ser un dels primers músics il·lustres possiblement afectats per aquesta malaltia.

Però, per què uns músics la desenvolupen i d’altres, en les mateixes condicions, no?

• De les dades existents es desprèn que, molt probablement, existeixen factors genètics, hormonals, constitucionals, anatòmics, biomecànics i psicològics, entre altres, que fan que determinats músics siguin més propensos a desenvolupar el trastorn.
• Sembla que el tipus de treball, la seva exigència i la forma com es toca hi té també un paper rellevant. Així, per exemple, sabem que la distonia és molt més freqüent en la mà dreta del pianista, mentre que ho és més en l’esquerra del violinista. De la mateixa manera, és més freqüent entre els guitarristes flamencs que entre altres tipus de guitarristes.

Què ho pot desencadenar?

• En quasi tots els casos, entre les causes que desemboquen a distonia focal hi ha un canvi en la rutina de treball en un context d'estrès psíquic més o menys important (augment de la intensitat, canvi de repertori, preparació de concert, examen o oposició...)

Quina és doncs la causa?

• ABANS:
  • s'havia pensat que era un trastorn de tipus psiquiàtric; una mena d'histèria o fòbia envers l'instrument.
  • Això va comportar tractaments infructuosos i que s'investigués en una direcció equivocada.
• ACTUALMENT:
  • sabem que es tracta d'un trastorn neurològic que afecta, bàsicament, l'organització del sistema motor i sensitiu a nivell del cervell.
  • No és una malaltia degenerativa: encara que el problema es manifesti a la mà o a la boca, aquestes parts anatòmiques no presenten cap alteració. els problema és al cervell.

Què li passa doncs al cervell?

• en les fases inicials de tot procés d'aprenentatge, mentre el cervell aprèn la tasca, ha de recórrer a la participació de gran quantitat d'estructures cerebrals per poder realitzar-la.
• a mesura que es va repetint aquesta activitat el cervell es va adaptant, va "creant" noves vies de connexió amb d'altres ja existents.
• cada cop necessita menys neurones implicades i pot desenvolupar la tasca amb major precisió i sense tanta concentració.
• no sabem per què, però, en alguns músics, el procés d'aprenentatge no s'aturaria en un punt òptim si no que avançaria més enllà, provocant altre tipus de canvis en el cervell. En aquest cas desfavorable als moviments concrets que abans sabia fer.

És per aquest motiu que la confirmació d’aquesta afectació se sustenta en la "sospita clínica", és a dir, la manera com s’ha presentat i com ha evolucionat l'afecció. Aquestes sospites se solen confirmar quan s’observa el músic mentre toca el seu instrument. Però hi ha altres malalties que també poden donar un cert grau de descontrol dels moviments i, per tant, fer-nos pensar erròniament en una distonia focal. Per ajustar la diagnosi, cal descartar altres tipus de distonia. Així, la compressió d'algun dels nervis que donen sensibilitat o força a la mà o a la cara (cosa que s'estudia mitjançant un electromiograma), algun tipus d'alteració metabòlica (es pot descartar mitjançant una anàlisi de sang) o algunes lesions medul·lars i cerebrals (s’estudia mitjançant un TAC o ressonància nuclear magnètica) poden condicionar l'aparició de símptomes d'incoordinació. Pot ser necessari, doncs, realitzar aquestes proves per poder confirmar el diagnòstic.