LLLIURAMENT 4: Els músics també es lesionen
| lloc: | Cursos IOC - Batxillerat |
| Curs: | Anatomia aplicada (Bloc 1) ~ gener 2020 |
| Llibre: | LLLIURAMENT 4: Els músics també es lesionen |
| Imprès per: | Usuari convidat |
| Data: | dissabte, 4 de maig 2024, 08:50 |
Descripció
L'oncle del Martí és violinista professional. Actualment s'està recuperant d'una lesió al canell que l'ha tingut apartat de les sales de concert.
Quan el Martí explica als companys que el seu oncle està lesionat no s'ho poden creure:
- I jo que em pensava que només ens lesionàvem els que fem dansa... els músics també? - s'estranya la Laura.
El Robert, que du sempre el seu portàtil a sobre, obre una pàgina web amb informació sobre les lesions dels músics, concretament sobre els que toquen el violi.
- Mireu, mireu- diu el Robert, girant la pantalla de l'ordinador cap als companys
1. Lesions posturals
Tocar qualsevol instrument implica utilitzar:
- nombrosos músculs del cos: dels braços, dels avantbraços, de les mans, del coll, de les espatlles...
- amb les contraccions i relaxacions dels músculs es mouen els corresponents ossos i articulacions
- en molts instrumentistes hi ha una asimetria evident en les posicions i moviments que es realitzen: són diferents en els costats esquerre i dret del cos (violinista, guitarrista, flautista, violoncelista...)
- i en tot els casos és evident la complexitat dels moviments
Per arribar a dominar un instrument es necessiten anys de pràctica i estudi.
Posant com a exemple un violinista: coordinar el moviment del braç dret que fa fregar l'arc per les cordes i la torsió del braç esquerre per agafar el violí. Aquesta torsió s'ha d'aprendre a fer a poc a poc i de manera natural, coordinada amb la mandíbula, l'espatlla i la clavícula. Per aquest motiu es recomana començar a estudiar el violí abans que el cos s'hagi desenvolupat del tot, ja que després aquesta postura pot resultar dolorosa, fins al punt de ser difícil mantenir-la. Una tècnica incorrecta, o una postura que vagi en contra de les possibilitats anatòmiques, pot determinar l'aparició de lesions.
Val la pena que mireu i escolteu el vídeo amb la interpretació del violinista Itzhak Perlman que començà a fer els primers concerts als deu anys. Quants moviments de dits i canells hi ha per minut?
FONT DE LA IMATGE: https://www.deviolines.com
1.1. Músculs implicats
Vegem alguns músculs que intervenen i dels que ja n'hem parlat al lliurament anterior.
a) Cara
Són molt importants en el cas dels músics d'instruments de vent. Tant si és vent-fusta (Flauta Travessera, Clarinet, Saxòfon, Oboè i Fagot) com vent-metall (Trompeta, Trompa, Trombó i Tuba).
Estan implicats molts músculs, però en destaquem el múscul orbicular (controla el moviment de la boca) i el múscul buccinador (per bufar).
múscul orbicular de la boca múscul buccinador Font Wiquipedia.
b) Coll
Al coll hi ha molts músculs que s'insereixen directament a la columna vertebral, als ossos del crani, a l'estèrnum o a la clavícula.
De tots ells, en destaquem:
- l'esternoclidomastoïdal, que en realitat són dos músculs que segons com es contrauen permeten la flexió del cap, l'extensió del cap o la rotació del colli el cap. En aquesta animació ho podem veure.
- els músculs escalens permeten la flexió lateral del coll i a més participen en la respiració, en elevar la primera costella durant la inspiració.
c) Espatlla
Hi ha diversos músculs i tots participen el moviment dels braços. Els més importants són: deltoides, pectoral, dorsal i trapezi.
tòrax vista anterior tòrax vista de posterior
d) Braç
Bàsicament hi ha implicada una parella de músculs antagonista:
- El bíceps braquial intervé en la flexió i supinació de l'avantbraç.
- El tríceps braquial intervé en l'extensió del braç.
e) Avantbraç i mà
Hi ha músculs molt importants que mouen la mà i els dits. en els músics aquests músculs són molt importants, ja que els moviments fins de la mà intervenen en la interpretació musical amb molts instruments.
Els músculs flexors intervenen en la flexió de la mà i dels dits.
Els músculs extensors fan possible la extensió del canell i dels dits.
1.2. Principals lesions
La interpretació i l'assaig que necessita un músic pot ser una activitat costosa, repetitiva i normalment prolongada, amb sobrecàrregues musculars, que sotmeten el cos a postures, de vegades asimètriques, que poden descompensar fàcilment la musculatura.
Hi ha molts factors que poden provocar que un músic pateixi lesions. Destaquem:
- la tècnica incorrecta
- la intensitat en la pràctica
- la manca d'estiraments
Aproximadament un 70% dels músics han patit diferents lesions en algun moment de la seva vida.el fet que l'instrument que toqui sigui de cordes, de vent o de percussió, determina el tipus de lesions.
Poden ser simètriques, com les que apareixen en els que toquen el piano o la bateria, o asimètriques, com en el cas dels violinistes.
El cos dels músics durant la pràctica està sotmès a un risc similar al d'un esportista. Si no es fan estiraments previs, pauses de descans o no es té una postura anatòmica que permeti tocar d'una manera relaxada es poden arribar a patir lesions.
Les més freqüents en aquests casos, són:
a) Tendinitis
Està causada per una sobrecàrrega: la repetició excessiva de moviments pot arribar a inflamar un tendó concret.
En els violinistes la més freqüent és la "tendinitis de Quervain" que afecta els tendons de la base del polze, situats al canell de la mà que agafa el violí. 
Es freqüent també en guitarristes i pianistes, així com en persones que fan servir les mans amb feines molt repetitives.
b) Epicondilitis
Pot arribar a ser molt dolorosa fins al punt d'impedir agafar l'instrument.
c) Tensió facial i síndrome de l'articulació temporal-mandibular
Depenent de l'instrument poden ser deguts:
- la subjecció de l'instrument (violí, viola)
- embocadura (instruments de vent)
Generen dolor a la cara, mandíbula o coll, la rigidesa mandibular, sorolls de l'articulació mandibular, o fins i tot canvis en l'alineació mandibular (encaix de les dents superiors i inferior), conjunt de símptomes que rep el nom de síndrome de l'articulació temporal-mandibular.
d) Distonia focal
S'explica al capítol 3 d'aquest mateix llibre
2. Prevenció
Els músics acostumen a ser molt exigents amb ells mateixos. Tot sovint aquest perfeccionisme, de vegades obsessiu, no els deixa descansar, ni relaxar-se, i provoca que no s'adonin, fins que no tenen les primeres molèsties, que poden estar causades per una tensió muscular excessiva que desestabilitza una determinada regió anatòmica (coll, espatlla, esquena, mandíbula, braç), o la inflamació d'algun tendó.
Per tal de prevenir les lesions es recomana:
- El descans durant les sessions de pràctica amb pauses freqüents
- L'escalfament amb exercicis suaus i progressius (que per altra banda és una bona manera de preparar-se psicològicament abans d'una interpretació)
- L'estirament previ i posterior de la musculatura que es fa servir redueix considerablement el risc de lesions.
I també:
- Evitar obsessionar-se en la repetició constant. Molts professors diuen que un exercici que, després d'una hora de pràctica, no ens ha aportat els resultats desitjats és un mal exercici. S'aconsellarà buscar alternatives, treballar el gest o el passatge per parts, introduir variacions per evitar la repetició.
- No hem de lluitar inútilment contra la nostra anatomia. Des del punt de vista anatòmic, fisiològic i biomecànic la independència completa dels dits, per exemple, no existeix. No vol dir això que no es pugui millorar amb un cert treball però, amb lleugeres diferències d'un individu a l'altre, hi ha uns límits que no podrem superar.
El millor tractament sempre precisarà d'una bona diagnosi, que ha de realitzar un traumatòleg, el metge especialista en aquests trastorns; molts tractaments estaran realitzats per fisioterapeutes.
A continuació teniu una taula d'estiraments proposada per l'Orquesta Sinfónica de Venezuela:
3. Distonia focal
Llegiu, com a introducció, aquesta breu biografia de Schumann, un músic amb distonia focal.(adaptat a partir del web http://www.fcart.org/distonia/ de l'Institut de Fisiologia i Medicina de l'Art-Terrassa)
En un moment determinat de la seva carrera alguns instrumentistes no són capaços d'executar algun dels gests tècnics que abans feien amb soltesa. Es produeix una pèrdua del control motor voluntari d'algun moviment.
Símptomes
En cada cas es manifesten uns símptomes o una evolució diferents, però es poden definir alguns trets comuns:
- Els símptomes apareixen en els cursos finals de formació musical o ja en l'etapa professional, coincidint amb una època d'estrès i de gran activitat instrumental (examen, oposició, concert, enregistrament, gira, etc.).
- Apareix una certa dificultat, tensió, bloqueig, descontrol o tendència que un o diversos dits es flexionin o s’estirin o que l’embocadura es desconfiguri involuntàriament en realitzar alguns gests tècnics.
- Pot ser tan poc rellevant com la pèrdua de l'estabilitat de l'articulació distal d'un dit, una lleugera dificultat en fer un moviment concret (una certa rigidesa en un dit o la llengua o un tremolor localitzat).
- Al començament de la disfunció, aquesta afecta específicament unes seqüències digitals concretes. Els moviments realitzats durant altres activitats fora del context de l'instrument acostumen a ser normals.
- No hi sol haver dolor ni cap símptoma que faci pensar en una lesió muscular o tendinosa, la qual cosa pot ser interpretada pel músic com una "manca de pràctica". Degut a això, s'assaja més intensament el gest que falla i els problemes s'agreugen i, en alguns casos, apareixen sensacions similars en altres dits o, fins i tot, al canell o l'avantbraç o en el coll, en el cas dels músics de vent
- Tot i que l’aparició dels problemes és, gairebé sempre, progressiva i quasi imperceptible, en algunes ocasions els símptomes es presenten de forma sobtada. Fins i tot es pot donar el cas que, després d’un accident banal o traumatisme (una ferida, un cop, una fractura o una intervenció quirúrgica), aparegui, d’un dia per l’altre, un important descontrol de la mà o de l’embocadura.
- El repòs no sol comportar cap millora. En un cert percentatge de casos, canviar d'instrument, aprendre'l a tocar amb l'altra mà o col·locar el broquet en una altra posició, malgrat que inicialment pugui solucionar el problema, no impedeix que es reprodueixin els símptomes a la mateixa mà o, fins i tot, a l'altra.
- Una de les característiques més curioses de la distonia focal és qu afecta només uns gests tècnics o uns registres concrets, mentre que d’altres resten totalment indemnes (escriure a mà, o amb l'ordinador...). De la mateixa manera, els mateixos gests realitzats fora de l'instrument no solen comportar la mateixa dificultat o alteració.
Encara no es disposa de prou coneixements per determinar unes causes concretes de la distonia focal del músic.
Tot i així l'experiència demostra que aquest trastorn és, bàsicament, la conseqüència de treballar durant molt temps patrons complexos de moviments amb un alt grau de precisió.
Tot sembla indicar que va ser el treball intensiu i obsessiu que Robert Schumann es va imposar per millorar la independència del quart dit de la seva mà dreta allò que el va portar a ser un dels primers músics il·lustres possiblement afectats per aquesta malaltia.
Però, per què uns músics la desenvolupen i d’altres, en les mateixes condicions, no?
- De les dades existents es desprèn que, molt probablement, existeixen factors genètics, hormonals, constitucionals, anatòmics, biomecànics i psicològics, entre altres, que fan que determinats músics siguin més propensos a desenvolupar el trastorn.
- Sembla que el tipus de treball, la seva exigència i la forma com es toca hi té també un paper rellevant. Així, per exemple, sabem que la distonia és molt més freqüent en la mà dreta del pianista, mentre que ho és més en l’esquerra del violinista. De la mateixa manera, és més freqüent entre els guitarristes flamencs que entre altres tipus de guitarristes.
Què ho pot desencadenar?
- En quasi tots els casos, entre les causes que desemboquen a distonia focal hi ha un canvi en la rutina de treball en un context d'estrès psíquic més o menys important (augment de la intensitat, canvi de repertori, preparació de concert, examen o oposició...)
Quina és doncs la causa?
- ABANS:
- s'havia pensat que era un trastorn de tipus psiquiàtric; una mena d'histèria o fòbia envers l'instrument.
- Això va comportar tractaments infructuosos i que s'investigués en una direcció equivocada.
- ACTUALMENT:
- sabem que es tracta d'un trastorn neurològic que afecta, bàsicament, l'organització del sistema motor i sensitiu a nivell del cervell.
- No és una malaltia degenerativa: encara que el problema es manifesti a la mà o a la boca, aquestes parts anatòmiques no presenten cap alteració. els problema és al cervell.
Què li passa doncs al cervell?
- en les fases inicials de tot procés d'aprenentatge, mentre el cervell aprèn la tasca, ha de recórrer a la participació de gran quantitat d'estructures cerebrals per poder realitzar-la.
- a mesura que es va repetint aquesta activitat el cervell es va adaptant, va "creant" noves vies de connexió amb d'altres ja existents.
- cada cop necessita menys neurones implicades i pot desenvolupar la tasca amb major precisió i sense tanta concentració.
- no sabem per què, però, en alguns músics, el procés d'aprenentatge no s'aturaria en un punt òptim si no que avançaria més enllà, provocant altre tipus de canvis en el cervell. En aquest cas desfavorable als moviments concrets que abans sabia fer.
Malauradament no existeix encara una prova que permeti diagnosticar clarament la distonia focal del músic.
És per aquest motiu que la confirmació d’aquesta afectació se sustenta en la "sospita clínica", és a dir, la manera com s’ha presentat i com ha evolucionat l'afecció. Aquestes sospites se solen confirmar quan s’observa el músic mentre toca el seu instrument. Però hi ha altres malalties que també poden donar un cert grau de descontrol dels moviments i, per tant, fer-nos pensar erròniament en una distonia focal. Per ajustar la diagnosi, cal descartar altres tipus de distonia. Així, la compressió d'algun dels nervis que donen sensibilitat o força a la mà o a la cara (cosa que s'estudia mitjançant un electromiograma), algun tipus d'alteració metabòlica (es pot descartar mitjançant una anàlisi de sang) o algunes lesions medul·lars i cerebrals (s’estudia mitjançant un TAC o ressonància nuclear magnètica) poden condicionar l'aparició de símptomes d'incoordinació. Pot ser necessari, doncs, realitzar aquestes proves per poder confirmar el diagnòstic.
Les peculiaritats d'aquesta afectació, els pocs coneixements que encara es tenen sobre ella i el fet que, encara ara, molts metges la considerin una disfunció incurable, han fet que en els darrers segles es provessin tot tipus de tractaments, fins i tot alguns sense massa fonament científic.
L'existència d'alteracions en l'organització cerebral, fa pensar que un reaprenentatge adequat podria corregir-se el problema. De fet, amb nivells d’eficàcia variables, diferents tècniques de neurorehabilitació han demostrat que la "curació" de la distonia és possible.
1- Reentrenament
La teràpia es fa en el mateix context en el que va començar la distonia, és a dir, tocant l'instrument. S'utilitzen fèrules especialment dissenyades i es van repetint seqüències amb els dits. S'intenta reprogramar els
estímuls sensitius amb les respostes motores i viceversa i, amb això, actuar sobre les representacions corticals possiblement difuminades per la distonia.
Una part important del tractament es basa en el treball del propi repertori (encara que amb limitacions quant al temps que es toca i la velocitat amb què s’executa) ja que, per aconseguir uns bons resultats terapèutics, és important treballar
en un context el més semblant possible al normal. Per últim, comparat amb altres procediments, l'SMR sol requerir un menor temps de tractament (aproximadament un any) per recuperar uns nivells de destresa interpretativa.
Els principals inconvenients són que requereix una important disciplina de treball diari, que aquest treball és exigent, sobretot des del punt de vista psicològic, que, malgrat que es treballa per
poder escurçar-lo, el temps de recuperació és llarg (no inferior a un any) i que, durant la reeducació, encara que tot el treball es fa sobre l’instrument, això no és compatible amb una pràctica instrumental lliure.
2- Tractaments farmacològics o simptomàtics
Són fàrmacs que aconsegueixen una millora parcial dels símptomes, però no una resolució completa del trastorn.
3- Tractaments quirúrgics
Actualment l'abordatge quirúrgic de la distonia està en desús.
4- Altres teràpies
Malgrat que s'han documentat casos concrets de millora amb alguns d'ells, no hi ha evidència científica que cap de les següents teràpies pugui curar o canviar significativament la distonia en els músics: biofeedback, tècniques de relaxació o treball corporal (Ioga, Feldenkrais, Alexander, etc.), repòs (es pot estar anys sense tocar i, en tornar a agafar l'instrument, es reprodueixen d'immediat els símptomes) hipnosi, fisioteràpia convencional, homeopatia, acupuntura, modificacions dietètiques, psicoteràpia o quiropràxia, entre altres.
Reviseu aquest vídeo de resum: QUÈQUICOM: El mal dels artistes (00:25:05)
4. Altres lesions: dermatitis
La dermatitis és una reacció de la pell per contacte amb l'instrument que provoca coïssor, inflor i envermelliment de la zona.
Els músics les poden presentar, depenent de l'instrument:
- al coll i la barbeta: violins i violes
- boca: instruments de vent
- part posterior del coll: corretja de trompeta, saxofon, guitarra elèctrica
- dits: cordes de la guitarra elèctrica
5. Lesions de l'oïda
Les teniu descrites als següents capítols.
5.1. Anatomia de l'oïda
L'oïda es divideix anatòmicament en externa, mitjana i interna
Oïda externa
- Pavelló auditiu:
- és de cartílag elàstic
- recull les ones sonores de l'ambient i les dirigeix al canal auditiu
- Conducte auditiu extern:
- Tub d'uns 2,5 cm
- Presenta pèls i glàndules sebàcies per impedir la entrada de substàncies externes
- S'obre per l'os temporal
- Timpà:
- Fina capa de teixit conjuntiu fibrós
- Vibra amb les ones sonores de l'aire i transmet la vibració a la cadena d'ossets de l'orella mitjana.
Oïda mitjana
- Cavitat timpànica:
- Petita cavitat plena d'aire en l'os temporal coberta per epiteli
- Separada de l'oïda externa pel timpà i de l'intern per un fi envà ossi amb dos orificis membranosos
- Trompa auditiva o d'Eustaqui:
- Comunica la cavitat timpànica amb la nasal a nivell de la gola
- Equilibra la pressió de l'aire
- Normalment tancada i només s'obre en deglució i badall
- Ossets auditius: cadena de tres ossets articulats:
- • Martell. Unit a superfície interna del timpà. S'articula amb l'enclusa.
• Enclusa. S'articula amb els altres dos.
• Estrep. Articula amb enclusa i connecta amb la finestra oval de l'oïda intern
- • Martell. Unit a superfície interna del timpà. S'articula amb l'enclusa.
Oïda interna o laberint
- Contingut en el interior de l'os temporal
- Conté:
- Laberint i Conductes semicirculars > noció de l'espai i manteniment de l'equilibri del cap i del cos
- Cargol o cóclea > audició
5.2. So i audició
L'audició
El so
El so es produeix per les vibracions de les molècules del aire. Aquestes vibracions es propaguen en forma d'ones de pressió. Un so ve definit per la seva intensitat i la seva freqüència
L'audició humana detecta freqüències sonores de 20 a 20.000 Hz La màxima sensibilitat es produeix entre els 1.000 i 4.000 Hz.
La intensitat es mesura en decibels dB
|
Audiograma de l'oïda humana: els dos límits o llindars delimiten l'anomenada àrea d'audició normal
|
En les freqüències altes, el llindar d'audibilitat varia amb l'edat, perdent sensibilitat auditiva. Es pot observar en aquest gràfic. Si la persona ha estat exposada a sorolls molt forts (ambients molt sorollosos de fàbriques, obres de construcció amb compressors, tràfic sobre tot amb motos d'escapament lliure, discoteques amb música molt forta...), la pèrdua és mes dramàtica
|
Font: http://ocw.upc.edu/
Fisiologia de l'audició
- El pavelló auditiu dirigeix les ones sonores al conducte auditiu
- Les ones sonores fan vibrar el timpà
- El timpà fa vibrar el martell
- El martell fa vibrar l'enclusa
- L'enclusa fa vibrar l'estrep
- L'estrep empeny la finestra oval
- Es mou el líquid del cargol
- S'estimulen els cilis de les cèl·lules
- L'estímul és enviat al cervell per el nervi auditiu
5.3. Problemes auditius dels músics
Els principals problemes associats a l'exposició sonora dels músics d'orquestra són:
- Fatiga auditiva: dèficit transitori i recuperable de la percepció auditiva.
- Hipoacúsia: pèrdua auditiva irreversible, que pot ser deguda a un trauma acústic o una prolongada exposició a sons elevats.
- Hiperacúsia: sensibilitat o intolerància anormal a sons quotidians, especialment quan són aguts. Sol anar acompanyat d'acúfens.
- Tinnitus o acúfens: sensació sonora de xiulet o brunzit a l'orella, amb una durada mínima de 5 minuts.
- Distorsió: a partir de cert nivell sonor, el so es percep de manera distorsionada.
- Diploacúsia: un so de la mateixa freqüència es percep com dos sons diferents per cada orella
6. Així doncs, què cal saber?
Al final del lliurament hauríeu de ser capaços de:
- Conèixer els principals músculs utilitzats pels músics tocant diferents instruments
- Descriure les lesions posturals i de sobrecàrrega més freqüents degudes a l'ús d'instruments musicals
- Descriure i millorar les postures corporals més saludables en l'execució de determinats instruments musicals
- Descriure les dermatitis més comunes en diferents músics
- Conèixer a grans trets l'anatomia de l'oïda
- Saber, pel que fa a la fisiologia de l'audició, el camí seguit per les ones sonores fins que es reconeix el so al cervell
- Descriure les patologies dels músics associades a l'exposició prolongada a sons
- Exposar, en relació a l'execució dels instruments musicals, alguns hàbits per preveure possibles lesions o patologies derivades de la pràctica regular de l'execució instrumental o de l'assaig prolongat d'aquesta