El segle XIX: Romanticisme-Realisme (02)
ll2
Inicis de la fotografia.
En la invenció de la fotografia s’apleguen una sèrie de descobriments tant de l’òptica com de la química que, coneguts uns des de l'antiguitat i d’altres gràcies a l’avanç de les ciències durant el segle XIX, donen com a resultat el procediment que avui coneixem com fotografia.
El pioner va ser Joseph Nicéphore Niepce, el qual l’any 1826, va obtenir les primeres imatges, utilitzant una càmera obscura i una làmina de metall sensibilitzat amb un material anomenat betum de judea. Aquestes primeres fotografies eren molt deficients i el temps d’exposició molt prolongat. Només amb la col·laboració que va establir amb Louis Daguerre el nou invent va aconseguir una aplicació eficient i comercial essent conegut com a Daguerrotip. Aquest consistia en una imatge positiva sobre una làmina de coure que prèviament havia estat tractada amb una imprimació argentada i sensibilitzada amb vapors de mercuri, col·locada a la càmera obscura i exposada, revelada i fixada. Com es pot veure el procés era llarg i costós, però tot i així, fou l’inici d’una indústria que a tots els països va tenir un increment vertiginós.
Boulevard du Temple (París) realitzada per Daguerre l'any1838
Els daguerreotips van permetre fer fotografies amb temps d’exposició més curts. No obstant això, en el cas del retrat de persones era necessari que el subjecte fos immobilitzat per molt de temps, sense poder enregistrar accions, limitant l’àmbit de la fotografia a l’estudi i al paisatge.
Observant atentament la imatge anterior trobareu que les úniques persones captades en aquest daguerreotip són un vianant que s'atura a netejar-se les botes i el noi que treballa fent-ho. Tot i que el boulevard de ben segur estava ple de persones i vehicles.
Un altre desavantatge del daguerreotip era que s’obtenia una sola imatge, impedint fer còpies en sèrie. Aquesta dificultat fou superada gràcies als esforços de l’anglès William Henry Fox Talbot, el qual va introduir el procediment negatiu-positiu, que permetia, a partir d’una imatge negativa feta amb paper sensible i transparent, fer múltiples còpies per impressió. El calotip (1835), així el va anomenar, requeria exposicions d’uns 30 segons per impressionar el negatiu. En pocs anys el temps d’exposició es va reduir a pocs segons.
"L'Escala" - William Henry Fox Talbot al 1845
Amb el procediment de Talbot i d’altres més referents a la sensibilitat del material, qualitat dels objectius, ús del vidre com a suport, va ser possible fer fotografies en més poc temps i es va poder sortir de l’estudi a la recerca de noves temàtiques. Els primers retratistes van ser influïts per la pintura, però la fotografia va demostrar ser un art autònom i amb les seves pròpies normes i gràcies a la feina dels retratistes es va popularitzar i va aconseguir una àmplia difusió.
-1839. Es pot considerar l’any de la invenció oficial de la fotografia, Daguerre i Fox Talbot van fer públics els seus invents, el govern francès la va considerar un invent d'interès nacional. John Eilliam Herschel va donar el nom de “fotografies” a les imatges fixes obtingudes.
Els pioners del nou art aviat van descobrir que aquest podria ser un mitjà eficaç com testimoni i document del seu moment històric i van sortir a recórrer el món, a captar la vida quotidiana de la gent a la feina, a la guerra, divertint-se, a casa en la intimitat, en fi, allò que constitueix la vida social. Tot això fou incrementat pels nous sistemes de reproducció de la indústria editorial, la qual utilitzant la fotografia als mitjans de comunicació massiva, li van assignar a la imatge un paper fonamental en la transmissió d’informació de tot tipus, fent bona la dita que una imatge val per mil paraules.
Les primeres imatges. Els primers fotògrafs.
A diferència dels d’avui dia els primers aparells de fotografia eren grans i pesats requerien un procés químic pel qual es necessitava un laboratori a prop d’on s’havia de captar la imatge.
El temps d'exposició era llarg, al principi un retrat podia obligar al retratat a estar-se 20 segons o més immòbil. Alguns estudis de fotografia tenien butaques amb aparells destinats a subjectar al personatge que posava.
Un fotògraf sembla estar fotografiant-se a si mateix en un estudi fotogràfic del segle XIX.
Les primeres fotografies es van donar, fonamentalment, en dues situacions: realitzades a l'estudi del fotògraf, o realitzades a l'exterior, en estudis mòbils: Les unes ens oferiran retrats i natures mortes, les altres obriran camí a l'evolució de fotografies de paisatges i l'aparició de la fotografia de reportatge.
Retrat
A l'estudi amb càmeres fixes sobre trespeus, laboratori, una bona entrada de llum natural,...
En aquesta situació la utilització principal va ser la de fer retrats. La tradició, que venia de la pintura, de fer-se un retrat es va abaratir considerablement i molta gent va poder accedir a allò que anys enrere només es podien permetre els burgesos adinerats. En certa manera podem parlar de la democratització del retrat. Milers de retratistes van proliferar arreu. En general, amb només criteri comercial, fent les populars targetes amb la imatge fotogràfica. Però tot i aquesta massificació, també van aparèixer retratistes que treballaven no només per fer diners, sinó amb criteris artístics o si més no de qualitat d’imatge.
Un personatge que va treballar en aquesta línia va ser el caricaturista francès Gaspard Félix Tournachon, que utilitzava el nom professional de Nadar. Les seves "cartes de visita" són retrats dels intel·lectuals del París de l’època, que a través de l’objectiu de la seva càmera es mostren sota un aspecte crític i mordaç. Demostren el poder d’observació de Nadar quan disparava la càmera amb llum difusa contra fons llisos per fer visibles tots els detalls.
"Revolving" Autoretrat de Nadar, 1865, a publicdomainreview.
Charles Baudelaire fotografiat per Nadar, 1855, a publicdomainreview.
Aquest fotògraf serà també el pioner de les fotografies des d’un globus aerostàtic
Tot i que el calotip es va associar inicialment a la fotografia paisatgística, des del 1843 fins al 1848 el pintor escocès David Octavius Hill la va utilitzar per fer retrats amb aires artístics. Des dels seus inicis ja hi va haver fotògrafs que intentaven utilitzar la fotografia de manera similar a la pintura.
Autoretrat d'Octavius Hill, a Wikimedia.
Dona amb vestit de flors, D.O.Hill
Carro amb laboratori ambulant i càmera transportable amb trespeus. Reportatge.
Alguns fotògrafs es van dedicar a viatjar amb tots els aparells a sobre per tal de captar la realitat del que passava pel món, eren els pioners del que seria la fotografia de reportatge i periodística. Un bon exemple és el del fotògraf nord americà Mathew Brady que va realitzar milers de fotografies dels camps de batalla durant la guerra de la independència.
Mathew Brady, autoretrat, 1875
Abraham Lincoln fotografiat per Brady 1860.
Soldat guardant l'arsenal, fotografiat per Brady. Washington 1862.
El francès Désiré Charnay va fer reportatges de les ruïnes Maies el 1857, amb una documentació detallada dels descobriments arqueològics.
Palacio de Nonnes, Chichén Itzá, Charnay, 1859-1860
El treball dels fotògrafs britànics del segle XIX va proporcionar al públic de l’època imatges d’altres llocs i de terres exòtiques. Van fer distàncies increïbles carregats amb el pesat equip del moment per captar escenes i persones. El 1860, Francis Bedford va fotografiar l’Orient Mitjà. El seu compatriota Samuel Bourne va fer unes 900 fotos de l'Himalaia en tres viatges realitzats entre 1863 i 1866. I el 1860 Francis Frith va treballar a Egipte fent fotografies que avui representen un testimoni valuós i útil als arqueòlegs.
Cascada, Francis Bedford, ca. 1865.
Fotografia de la sèrie de fotografies estereoscòpiques del Nord de Gal·les, ca.1860.
Temple de Vishnu, Samuel Bourne, ca.1865.
Temple Hypaethral, fotografiat per Francis Frith, 1857.
Imatges de la col·lecció de la Galeria Nacional d'Escòcia.