El segle XIX: Romanticisme-Realisme (02)

El segle XIX és una centúria de canvis ràpids i transcendentals (les revolucions burgeses, els moviments nacionalistes, el liberalisme, el romanticisme, el socialisme, l'exaltació de l'individu, l'època de l'expansió colonial sobre Àfrica i Àsia, el contacte amb altres cultures i altres tipus d'art (exòtic).

La revolució industrial anglesa s'estén pel continent i augmenta vertiginosament la producció de mercaderies i les transaccions comercials. Això fa possible, a més, la revolució dels transports, la generalització dels nous materials (ferro) i noves fonts d'energia (carbó/vapor). Apareixen xarxes ferroviàries, ponts, mercats, edificis industrials prefabricats en mòduls, etc.

Apareix la lluita entre la figura de l'enginyer, format en un esperit utilitari (introdueix els nous materials), mentre que els arquitectes tradicionals continuen considerant-se creadors de bellesa o artistes en el sentit tradicional de la paraula i es preocupen únicament per la forma i s'aferren a l'academicisme neoclàssic. Els arquitectes de l'Escola de Chicago de finals del XIX superaran aquesta contradicció falsa.

Les conseqüències de la industrialització seran el creixement de la població europea sense precedents i l'aparició d'una nova classe social (el proletariat). La concentració demogràfica a les ciutats farà créixer els suburbis desordenats i mancats de comoditats, la qual cosa conduirà als grans plans d'ordenació urbanística (pla del Baró Haussman a París o el Pla Eixample d'Ildefons Cerdà a Barcelona).

Existeixen tres tendències en l'arquitectura del segle XIX: l'historicisme i l'eclecticisme, basat en els revivals d'estils històrics anteriors (Neogòtic, Neobarroc...) i amb estils basats en influències exòtiques (índies, islàmiques, etc.); l'arquitectura del ferro i dels nous materials, que prioritza les solucions tècniques per als nous problemes constructius (ponts, naus industrials, l'escola de Chicago); i el Modernisme, moviment a cavall entre els segles XIX i XX (nova valoració estètica sense renunciar als nous materials).

És l'època de les exposicions universals amb les seves grans sales de màquines construïdes per mòduls de materials prefabricats, i dels gratacels i l'ascensor com a solució al creixement urbà i l'especulació urbanística.