El segle XIX: Romanticisme-Realisme (02)
ll2
Realisme pictóric
Espanya: Rosales i Fortuny
Eduardo Rosales
Artista espanyol nascut a Madrid al començament del segle XIX, es va formar durant l'Eclecticisme espanyol. Mort als trenta-sis anys, la brillant carrera de Rosales prometia una obra de gran qualitat. Iniciat en la pintura d'Història pròpia de l'Eclecticisme, va evolucionar del rígid academicisme exhibit al Testament d'Isabel la Catòlica cap a la lleugeresa del pigment i la pinzellada fluida de l'Impressionisme, com s'aprecia en els seus abundants estudis, esbossos i aquarel·la. Una part important en la seva evolució es va produir en un viatge per Itàlia, que li va descobrir la importància de la llum solar i els seus efectes sobre la matèria, un descobriment que va aplicar a la superfície tova i humida del seu últim quadre, Sortint del Bany del Museu del Prado. El principal valor d'aquest llenç, que és la seva espontaneïtat i el seu aspecte esbossat, no se sap si atribuir a una evolució cap a la llibertat d'estil o que realment va quedar incomplet amb la seva mort.
Testamento de Isabel la Católica
Saliendo del baño
Marià Fortuny
El seu descobridor fou el seu avi, i el seu mestre el pintor reusenc Domènec Soberano. Desvetllat per l'èxit de la pintura, es creà un corrent pictòric d'abast europeu anomenat fortunyisme.
El 1852 es va traslladar a Barcelona i va estudiar Belles Arts gràcies a una pensió. El 1858 es va traslladar a Roma. El 1860 va esclatar la Guerra d'Àfrica i la Diputació de Barcelona va encarregar a Fortuny de pintar escenes de la victòria que es pressentia. El general Joan Prim, també de Reus, el va acollir. Fortuny va pintar obres magnífiques, entre d'elles La Batalla de Tetuán. Va tornar a Roma i es va casar amb Cecília de Madrazo, filla de Federico de Madrazo. Poc després va pintar el millor quadre: La Vicaria, inspirat suposadament en la vicaria de la seva parròquia a Madrid, però que molts identifiquen com la vicaria de la prioral de Sant Pere de Reus. Théophile Gautier el va alabar extraordinàriament i la seva fama va créixer. Goupil va comprar el quadre per 70.000 francs i no el va voler exposar per por de fer-lo malbé, fins que el va revendre per 250.000 francs. Cap al 1870 es va traslladar a París, després a Granada, i va tornar més tard a Roma el 1873. Va viatjar breument a París i a Londres, i després a Nàpols i Portici. Extraordinari aiguafortista, va ser el primer artista català en destacar internacionalment com a gravador (Hi ha bones col·leccions de les seves estampes al Departament de Dibuixos i Gravats del MNAC i a la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya[1]). El 9 de novembre de 1874 va tornar a Roma on va morir el 21 de novembre. El seu cor va ser enterrat a Reus a la prioral de Sant Pere.
Marià Fortuny El pintor català més reconegut del segle XIX és el reusenc Marià Fortuny (1838-1874). Si bé la seva vida va ser breu, la seva petjada en la història de l’art és excepcional. No va ser indiferent a tot el que va veure i viure en els seus diferents viatges, i totes aquestes experiències vitals van reflectir-se en la seva obra. Els temes que va tractar, l’evocació de la llum, el color i l’expressivitat del moviment… Tot un preludi del que succeiria poc temps després, quan, el 1874, un grup de pintors van exposar per primer cop a París sota el nom d’impressionistes. Format a la Llotja de Barcelona, després d’uns inicis brillants marcats per la temàtica històrica i l’evocació d’una edat mitjana mistificada, amb obres com Berenguer III portant l’ensenya de Barcelona al Castell de Foix, Fortuny va establir-se a Roma gràcies a una beca de la Diputació i l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, i allí va convertir-se en el pintor estrella del marxant Adolphe Goupil, un dels mecenes més importants d’Europa. Ramon Berenguer III portant l’ensenya de Barcelona al Castell de Foix Durant l’estada a la ciutat italiana, el 1860, la Diputació, a proposta del diputat Manuel Duran i Bas, va encarregar-li la documentació gràfica de la guerra del Marroc. Del febrer a l’abril va prendre, des dels camps de batalla nord-africans, nombroses notes. Observador incansable, el viatge va influir, i molt, en la pintura de Fortuny. La seva retina va ser capaç de captar l’exotisme, la llum i els colors d’Orient i ho va traslladar a la tela. A partir d’aquest viatge, que va repetir més endavant, va iniciar la producció orientalista. Així, el seu llenguatge va fer un gir i es va tornar força més vigorós i expressiu, com és el cas de L’odalisca i, basant-se en els seus apunts i en un croquis tàctic del general Prim, La Batalla de Tetuan. L’odalisca La Batalla de Tetuan El gran èxit de Fortuny es deu als seus quadres costumistes, els anomenats quadres “de casacón”, pintats amb una minuciositat extraordinària, amb pinzellades soltes i una gamma variada i brillant. Gràcies a les gestions del marxant Adolphe Goupil, l’artista català va solucionar definitivament els seus problemes econòmics gràcies al prestigi adquirit a París. L’obra més significativa d’aquesta etapa és La vicaria (1870), l’obra culminant de la pintura preciosista, de gran èxit a tot Europa com a expressió d’un realisme burgés exempt del caràcter de crítica social. El col·leccionista d'estampes La vicaria
