El segle XIX: Romanticisme-Realisme (02)

El ballet d'acció del Classicisme que intentava unir mímica, caracterització i moviment continuà en el Romanticisme amb elements nous. La pantomima continuava present en les escenes de la vida real però les escenes màgiques i sobrenaturals van desenvolupar una altra dimensió pròpia del moviment amb la seva particular sensibilitat i emoció. Aquestes escenes s'enriquiren amb un vestuari nou: el tutú, que donà pas a la denominació de ballet blanc, les sabatilles de punta i la veneració de la ballarina com la representació de "l'eteri".

Com sabem, la mirada romàntica sobre el món canvià, i l'escena es convertí en una porta oberta a un altre espai. On s'intentà crear un espai imaginari amb el moviment a través de l'elevació i l'expressivitat del cos. El salt pensat com vol exigí ​​la participació del tronc i una presa d'impuls que provocà la multiplicació de passos encadenats entre ells. El tronc impulsà el moviment i les cames crearen formes i moviments amplis i suspesos: arabesques, attitudes, piruetes i sobretot l'elevació del cos sobre les puntes, amb llargs recorreguts, diagonals i grans salts, i al mateix temps suspensions que suposen un treball amb el temps per "estirar l'instant" foren presents en aquest període. Durant el qual es creà la barra de ballet i la postura de l'attitude a partir d'una escultura del déu Mercuri.

L'òpera de París va promoure el ballet permetent que un bitllet d'òpera, el gènere de moda, inclogués, pel mateix preu, una representació de ballet. Els diaris publicaven crítiques de cada ballet, acompanyades dels llibrets que els lectors esperaven ansiosos per entendre el que no els havia quedat clar en l'espectacle del dia anterior.

Característiques del ballet romàntic:

• Barreja la seva condició de dansa acadèmica amb la presència de danses que es ballen en els salons de ball (valsos, masurques, polques) i danses nacionals o folklòriques conegudes (tzardas, boleros, fandangos, gigues angleses ...) que donen color i que permeten distanciar-se del país propi.
• L'extensió, la verticalitat, l'elevació i la suspensió del moviment es plasmaran en passos i postures que ajuden a això: arabesques, attitudes, piruetes i sobretot l'elevació del cos sobre les puntes.
• S'estén la creença de la universalitat del llenguatge de la dansa i del mim.
• El treball de puntes, l'adagi i la gracilitat dels cossos amaguen la dificultat de l'entrenament.
• El cos de ballet que s'estén per tota l'escena durant les interpretacions individuals revela al·legòricament les jerarquies socials.
• Protagonisme de les ballarines de moda a l'època: Maria Taglioni, Fanny Cerrito, Carlota Grissi, conegudes per les seves característiques personals d'elevació i joc de peus, papers de caràcter, bravura i capacitat de mim, i el seu atractiu com a personatges de forta atractiu social.
• Els ballarins, més escassos, estenen la seva carrera com a mestres de ballet i són contractats per diferents teatres. Molts d'ells se situen entre Londres, París i Sant Petersburg (Sant Leon, Perrot, Didelot).
• Els arguments es treien de contes de fades, de reeixides òperes còmiques i d'èxits literaris. En molts d'ells una part transcorria en el món dels vius i una altra en un submón màgic i sobrenatural. Per realçar la màgia i la figura etèria de les ballarines màgiques i sobrenaturals s'utilitzen faldilles de mussolina i tul blanc, primer llargues i amb el temps s'escurcen; "El tutú" unit a una cotilla escotat acabat en punta. Amb el temps, aquesta vestimenta s'associarà al ballet clàssic i tindrà nom propi: l'anomenat ballet blanc. Els ballarins que representen humans que pertanyen al món "real" es vesteixen segons la seva classe social i el seu origen geogràfic.
• En altres està present Mefistòfil o caràcters diabòlics. Hi ha també personatges exòtics que habiten a Orient, en una illa o en les Amèriques, i melodrames amb arguments que retraten una joveneta òrfena o raptada o canviada de classe social o de cultura, com per exemple, a La Gitana de 1839.

Litografia a color on es representa a Maria Taglioni com a Flore. Alfred Edward Chalon, circa 1831.

Imatge publicada a commons.wikimedia.org

Sabatilles de punta.

En espanyol es diuen "les sabatilles de punt", en anglès "pointe shoe" i en rus els diem "пуанты" (puánty), que prové de la paraula francesa pointe - que significa punta, cap, tall. Les sabatilles de punt van inventar al segle XIX a Itàlia. Abans les ballarines ballaven a la punta dels seus dits, després van començar a ficar diferents teles a la punta de les seves sabatilles, també existia una mena de sandàlies de pell molt gruixuda, les embolicaven sobre el peu amb les tires de cuir.

La llegenda diu que al segle XIX Filippo Taglioni, un ballarí i coreògraf italià molt conegut va elaborar un nou vestuari per a la seva filla Marie Taglioni. El dia 3 juliol 1830 ella va ser la primera ballarina a sortir a l'escena amb unes sabatilles de punta.

Amb el pas de temps van canviar juntament amb l'evolució de ballet fins que van arribar a ser com les coneixem ara. En l'actualitat hi ha diversos tipus de les sabatilles de punta.

Tres obres diferents imposen el canvi en el ballet del segle XIX:

1. La gran òpera de Meyerbeer Roberto el diable, amb la sorpresa de les monges condemnades que surten de les seves tombes i ballen de blanc després de treure els seus hàbits, en la penombra a la llum de la lluna, liderades per Maria Taglioni. L'efecte lluminós del clar de lluna va ser possible gràcies a l'ús de llums de gas i al joc que es va fer amb elles.

2. La Sílfide, de 1832, ballet en el qual es consagren les sabatilles de punta i la faldilla de tul amb un atapeït cotilla. Amb ell triomfa Maria Taglioni i el món dels éssers sobrenaturals femenins.

3. Giselle, de 1841, que va suposar la culminació del ballet romàntic, amb el protagonisme de Carlota Grisi i llibret de Teófilo Gautier. El salt de la Willi o esperit de joveneta morta abans del matrimoni per la seva passió per la dansa i condemnada a viure de nit en boscos encantats, va deixar sorpresos als espectadors de l'època.

La cúspide del ballet romàntic es va produir a Rússia on el ballet imperial ha anat organitzant un cos de ball d'una perfecció tècnica extraordinària. Allà es va assentar la tècnica del ballet considerat com "ballet clàssic" després d'anys de cura i protecció de la cort dels tsars a l'art de la dansa des del segle XVIII. Diferents mestres de ballet francesos són contractats pels teatres imperials de Sant Petersburg (Didelot, Perrot, Sant Leon). Es va creant un públic aficionat i coneixedor del ballet. El procés culmina amb l'arribada de Marius Petipa en 1847 a Sant Petersburg. La seva col·laboració amb Tchaikowsky va donar tres obres mestres del gènere: La Bella Dorment, Trencanous (1892) i El Llac dels Cignes.