EVOLUCIÓ

La Terra es formà com a part del naixement del sistema solar; el que més tard esdevindria el sistema solar existia inicialment com un gran núvol de pols, roques i gasos en rotació. Estava compost d'hidrogen i heli produïts al Big Bang, així com d'elements químics expulsats per les explosions de les supernoves. Aleshores, fa uns 4.600 milions d'anys, es pensa que una estrella propera esdevingué una supernova. L'explosió envià una ona expansiva a través de la nebulosa presolar, causant-ne la implosió. A mesura que el núvol continuava girant, la gravetat i la inèrcia l'aplanaren en un disc protoplanetari, orientat perpendicularment respecte al seu eix de rotació. La majoria de la massa es concentrà al centre i començà a escalfar-se. La implosió d'aquesta matèria donà calor cinètica; com que no es podia escapar, el centre del núvol s'escalfà, permetent la fusió d'hidrogen en heli. El resultat fou un estel T Tauri, el Sol primitiu. Mentrestant, a mesura que la gravetat feia que la matèria es condensés al voltant de les partícules de pols, la resta del disc es començà a separar en anells. Els fragments més petits col·lidien i es tornaven fragments més grans, que esdevenien protoplanetes. Entre ells hi hagué una acumulació de matèria a uns 150 milions de quilòmetres del centre: la Terra. A mesura que el Sol es condensava i s'escalfava, començà a produir-se la fusió nuclear, i el vent solar que en resultà s'endugué la majoria del material del disc que no s'havia condensat en cossos més grans.

La Terra primitiva era molt diferent del món actual. No hi havia oceans i l'atmosfera no tenia oxigen. Rebia l'impacte de planetoides i altres residus de la formació del sistema solar. Aquest bombardeig, juntament amb la calor alliberada pels processos radioactius, la calor residual, i la calor creada per la pressió de la contracció, feia que el planeta es trobés completament fos. Els elements més pesants s'enfonsaren al centre, mentre que els més lleugers pujaren a la superfície, creant les diverses capes de la Terra. L'atmosfera primitiva hauria inclòs el material proper de la nebulosa solar, especialment gasos lleugers com ara l'hidrogen o l'heli, però finalment hauria estat eliminada pel vent solar i la mateixa calor terrestre.

Això canvià quan la Terra tenia un radi d'un 40% de l'actual, i l'atracció gravitatòria permeté la retenció d'una atmosfera amb aigua. Les temperatures s'enfonsaren i l'escorça del planeta s'acumulà sobre una superfície sòlida, amb zones foses per grans impactes. Els impactes a gran escala haurien causat una fusió regional i una diferenciació parcial, portant alguns dels elements més lleugers a la superfície o a l'atmosfera.

La superfície es refredà ràpidament, formant l'escorça terrestre en 150 milions d'anys^. Entre fa 4.000 i 3.800 milions d'anys la Terra sofrí un període de bombardeig meteòric. El vapor d'aigua s'escapava de l'escorça mentre que els volcans alliberaven més gasos, formant la segona atmosfera terrestre. Els impactes meteòrics, provinents sobretot del cinturó d'asteroides, aportaren més aigua. El planeta es refredà i es formaren els primers núvols. La pluja originà els oceans fa 3.800 milions d'anys  i probablement encara abans; hi ha indicis recents que indiquen que els oceans es podrien haver començat a formar fa 4.200 milions d'anys.

La nova atmosfera contenia probablement amoníac, metà, vapor d'aigua, diòxid de carboni i nitrogen, això com petites quantitats d'altres gasos. L'oxigen quedà atrapat amb hidrogen o en minerals a la superfície. L'activitat volcànica era intensa i, sense una capa d'ozó que l'aturés, la radiació ultraviolada inundava la superfície.

Les erupcions volcàniques foren comunes a la Terra primitiva