La sintaxi consisteix en l’estudi de les construccions gramaticals, és a dir, de les seqüències de paraules governades per regles sintàctiques. Si ens centrem en el català, podem distingir tres tipus de regles sintàctiques:

• aquelles que el català comparteix amb totes les llengües naturals i que es deriven d’un conjunt de principis gramaticals universals
• les que comparteix amb diverses famílies de llengües i
• les específiques que només afecten la llengua catalana

La sintaxi del català consisteix en un model formalitzat que depèn d'una teoria gramatical i que té la seva pròpia estructura. Les regles sintàctiques són les que s’encarreguen de mostrar en què consisteixen les relacions entre els elements que fan que una seqüència de paraules mereixi el nom de construcció gramatical correcta.

L'oració és la construcció gramatical màxima perquè és el conjunt de seqüències de paraules dins la qual tenen vigència les relacions de construcció.

Sintaxi catalana

Els materials d'aquest document enllaçat estan organitzats en quatre nivells: bàsic, mitjà, avançat i superior (aquest darrer nivell no el treballarem). Una part important del que s'hi exposa ja ho has estudiat en altres cursos, fonamentalment tot el que es correspon amb els nivells bàsic i mitjà i els hauràs de consultar si tens dubtes a l'hora de completar les activitats que s'associen a aquests continguts.

Continguts que cal conèixer del document enllaçat             1. L'oració simple: Subjecte i Predicat 2. Els sintagmes: SN, SAdj, SV, SAdv i Sprep 3. Els complements verbals: CD, CI, Catrib, CPred, CRV, CAgent i CC: de lloc, temps, manera, quantitat, companyia, instrument, afirmació, negació i dubte 4. L'oració composta: L'oració coordinada: copulativa, disjuntiva, adversativa, distributiva, explicativa, il·lativa i continuativa L'oració juxtaposada L'oració subordinada: Substantiva: completiva, de relatiu, interrogativa indirecta i d'infinitiu Adjectiva: explicativa i especificativa  Adverbial: temporal, locativa, modal, comparativa, condicional, causal, consecutiva, final i concessiva

[Font: http://www.annaribas.cat/05_sintaxi/SINTAXI.pdf]

Per a saber-ne més

Continguts del document enllaçat Sintaxi, sintaxi del català, sintaxi de l’oració Sintaxi, pragmàtica i anàlisi del discurs Els nivells estructurals: morfema, paraula, sintagma, clàusula i oració Estructura estratificada de l’oració L’ordre lineal bàsic dels elements del cor i de la perifèria Tipologia dels cors Els predicatius i la predicació secundària Els operadors d’oració Els verbs modals i aspectuals i les construccions d’elevació Les construccions amb pèrdua de valència

És molt difícil resumir la discussió al voltant de la divisió de la gramàtica en dues ciències: morfologia i sintaxi. La morfologia tracta d’estudiar les diverses categories de paraules, per tant, només consideraria la seva forma; mentre que la sintaxi té per objectiu les funcions pròpies de les unitats lingüístiques. Però tal com afirma Saussure, aquesta distinció és il·lusòria, ja que formes i funcions són solidàries i és difícil, per no impossible, separar-les. Lingüísticament la morfologia no té objecte real i autònom, no pot construir una disciplina distinta de la sintaxi.

El concepte d'oració, clàusula i fragment

El concepte d’oració

Aquest concepte ha estat definit per diversos autors i seguint criteris diferents. Aquestes definicions es poden agrupar bàsicament al voltant dels següents tipus:

• Definicions nocionals: l’oració és una unitat amb sentit complet i independent.
• Definicions prosòdiques: l’oració és una unitat entonativa marcada per una corba d’entonació única, sense interrupcions. Per a Hockett, l’oració és la porció d’enunciat situat entre dues pauses. 
• Definicions sintàctiques: poden ser de dos tipus:
  • Definicions gramaticals: des d'un punt de vista categorial s'accepta que l’oració és la unió d’un sintagma nominal i un sintagma verbal i des d'un punt de vista funcional entenem que l’oració és un conjunt format per un subjecte i un predicat.
  • Definicions distribucionals: l’oració és una unitat autònoma sintàcticament i no supeditada estructuralment a cap altra unitat sintàctica superior (Hockett i Bloomfield).

• Definicions semiòtiques: l’oració és una unitat mínima de comunicació. Aquestes definicions són menys nombroses i solen complementar definicions dels tipus anteriors. Fabra donà suport a aquest criteri.

El concepte de clàusula

Segons Rojo, la clàusula és una unitat que té caràcter oracional des del punt de vista gramatical (unió subjecte i predicat) però no des del punt de vista distribucional (perquè es troba dins d’una unitat sintàctica superior: l’oració).

 

El concepte de fragment

Els fragments són construccions des del punt de vista semàntic, prosòdic, comunicatiu i distribucional, però no des del gramatical perquè no contenen subjecte i predicat. Segons M. L. Hernanz, els fragments són enunciacions el·líptiques on el sentit es recupera gràcies al context lingüístic o situacional. Per tant, són fragments: les exclamacions, els proverbis, dites, respostes, etc.

Les categories gramaticals

La gramàtica tradicional diferencia les categories següents:

• nom substantiu
• adjectiu
• article
• pronom
• verb
• adverbi
• preposició i
• conjunció

Badia no considera les categories de la mateixa forma i ell en diferencia tres classes:

• Categories essencials (substantiu, pronom, verb)

• Categories accidentals (adjectiu, article, adverbi)

• Categories de relació (preposició i conjunció)

Funcions sintàctiques

El concepte de categoria es relaciona directament amb el de funció: subjecte, predicat, complement directe, etc.. És convenient no identificar categoria i funció. A l’hora de determinar la funció que realitza una categoria hem de tenir en compte la posició que ocupa i el vincle que manté amb la resta de constituents oracionals.

• Subjecte: el tret de concordança de nombre i persona entre el verb i el SN ens permet acotar l’espai funcional del subjecte. En distribució funcional complementària amb el subjecte es troba un N que concorda amb el verb en nombre i en persona i que admet pronominalització amb la forma EN.
• Objecte Directe / Complement Directe (OD / CD) es caracteritza perquè pronominalitza amb el, la, els, les i perquè és, tret d’alguna excepció, un SN. La diferència entre subjecte i OD, quan totes dues funcions es troben representades per éssers animats, quedaria reflectida en català per un criteri auxiliar d’ordre.
• Objecte Indirecte / Complement Indirecte (OI / CI) es caracteritza perquè té com a substituts els pronoms LI/ELS, perquè és un S.Prep amb preposició A i, en termes configuracionals, perquè pressuposa un OD, amb el qual es combina sintàcticament.
• Complement de Règim Verbal (CRèg / CRV) és necessàriament un S.Prep amb preposició regida, això és, seleccionada pel verb, cosa que fa a aquest tipus de complement funcionalment imprescindible.
• Complement Circumstancial: normalment, també és un S.Prep (SN per a certs complements temporals) amb preposició no regida, tret associat al caràcter funcionalment prescindible de tot complement circumstancial.
• Atribut: la funció d’atribut presenta distribució complementària amb tota funció oracional que no sigui la del subjecte. L’atribut pot ser categorialment ADJ, N, SN. Adjectiu i nom admeten pronominalització àtona en HO/ EN. Un sintagma nominal atribut es pronominalitza normalment mitjançant els àtons EL, LA, ELS, LES.
• Predicatiu: el predicatiu és una funció oracional exercida per adjectius i compatible amb funcions objecte i complement.

Continguts            Estructura del sintagma nominal Funcions del sintagma nominal Les categories nominals Morfologia dels noms i adjectius

Estructura del sintagma nominal

El SN és un dels constituents bàsics de l'oració. Aquest sintagma es caracteritza perquè el seu nucli és un nom, del qual depenen tots els altres elements. Encara que de vegades el SN pot estar constituït només pel nom-nucli: Enric menja pomes, també pot tenir altres elements; aquests elements els podem agrupar en dos grans grups:

1. Els determinants: la funció dels quals és de concretar al màxim el nom-nucli, com per exemple La casa, Tres llibres, etc. Observem que el que fan aquests determinants (la, tres) és precisar molt més l'abast del nom-nucli casa i llibres.

2. Els complements del nom o el que també podem anomenar grups nominals o adjacents: la funció dels CN és complementar el significat del nom-nucli, com per exemple, La casa gran, La casa del meu pare, La casa, aquella gran construcció. Els CN o adjacents el que fan és, tal com hem pogut veure en els exemples anteriors, afegir alguna informació respecte al nucli del SN.

Entre tots els elements del SN s'estableixen dos tipus de relacions:

• Relacions de jerarquia (relacions sintàctiques): El nucli és la part imprescindible i independent del sintagma. El nucli pot ser un nom o una categoria substantivada (per exemple, un pronom). El complement o adjacent dependrà i complementarà el significat del mot principal. Dins d'aquesta relació de dependència i jerarquia, tenim els mots lexicals dependents i els mots gramaticals també dependents. Fixem-nos que el predicat expressa un procés que recau sobre el subjecte, i no un estat. Els primers, els mots lexicals, realitzen una funció adjectiva; estaríem parlant dels anomenats adjectius. Els segons, els mots gramaticals, no tenen significat lèxic però si gramatical; en aquest cas ens referim als articles i determinants.
  

• Relacions de concordança (relacions morfològiques): Tots els elements que integren el SN han de concordar en gènere i nombre amb el nucli d'aquest. Observem, que en el SN La bicicleta blanca, si alterem el nucli i en lloc de bicicleta diem bicicletes, hem de canviar per força el nombre de l'article i l'adjectiu: Les bicicletes blanques.

Cal assenyalar també que podem parlar d'un SN simple i d'un SN complex (segons la gramàtica generativa). Un SN simple és aquell que només presenta un únic nucli Enric és alt, per contra, un SN complex és aquell que presenta més d'un nucli, o dit d'altra manera, un SN complex està conformat per més d'un SN simple. Aquests dos SN poden estar units per coordinació "Enric i Anna són alts", on tenim dos nuclis situats al mateix nivell jeràrquic i on l'estructura profunda està conformada per dues oracions que s'han convertit en una a l'estructura superficial. També poden estar units per subordinació, on tenim un SN i altres que depenen d'ell. En aquest cas, els sintagmes estan units per partícules subordinants.

Funcions del sintagma nominal

Ja hem vist que la funció bàsica i principal del SN és la de constituent bàsic de l'oració, funció que anomenem subjecte. Per a realitzar aquesta funció és imprescindible la presència d'un nom o sintagma nominal. El subjecte sempre mantindrà una relació de concordança amb el predicat.

Normalment, el subjecte funciona sense preposició, però podem trobar-nos casos on el subjecte està introduït per un Sintagma Preposicional:

• Amb subjecte en infinitiu posposat al verb: Dóna gust de veure'ls.
• Per pleonasme: N'hi ha molta, de gent.
• Quan introdueix un subjecte col·lectiu: Entre tu i jo ho farem.

A banda de la funció de subjecte, també cal assenyalar que el SN pot tenir altres funcions dins el SV o predicat. El nucli del SV és un verb, però tot SV també pot tenir tota una sèrie de complements. Aquests complements poden ser, per tant, un SN, encara que també un S.Adj o un S.Adv.

Els SN-complements del nucli del SV poden fer les funcions següents:

• Objecte directe: complement exigit pels verbs transitius: "Ricard compra llibres". Normalment, excepte si és un pronom fort, mai no porta preposició: 'Va insultar els teus amics", "Va insultar a mi”.

• Objecte indirecte: és el complement que indica el destinatari o l'objecte final de l'acció verbal. Pot anar amb tota classe de verbs: "Aquest diccionari és útil per als xiquets", "Ricard compra llibres als seus fills".

• Complement circumstancial: afegeix una circumstància de temps, mode, lloc, etc. Fan una funció similar als adverbis: "L'aigua està fresca en la nevera".

• Complement regit o suplement: va sempre introduït per una preposició exigida pel verb i fa una funció molt semblant a la de I'OD, "Joan es dedica a la música", "Ells parlen de la teua germana".

• Complement agent: indica l'autor de l'acció en les oracions amb el verb en passiva, "Joan és estimat pels seus companys".

• Atribut: té la mateixa funció que el SN-atribut i pot aparèixer amb verbs copulatius, "Joan és alf'.

• Complement predicatiu: complementa els verbs predicatius i al mateix temps el nucli del SN-subjecte, "Joan camina tranquil per la platja".

Les categories nominals

Nom comú i nom propi

Ja hem vist que el nucli del SN és bàsicament un nom, que el nucli del CN també pot ser un adjectiu. La diferència principal que existeix entre ambdues categories rau en el fet que el nom té un significat independent, mentre que l'adjectiu té un significat dependent que serveix per complementar el del nom. Així, mots com per exemple taula, casa, llibre, indiquen realitats que existeixen per elles mateixes, mentre que alt, gran, roig, indiquen realitats que no tenen existència pròpia sinó que s'han de referir a un nom per adquirir significat ple.

El terme substantiu l'utilitzarem per designar qualsevol lexema amb morfema de nombre i gènere, susceptible de ser modificat per determinants i que és constituent bàsic de SN. També s'anomena substantiu allò que designa persones, animals o coses com a independents.

Pel que fa als tipus de noms, podem parlar de noms concrets i noms abstractes. Anomenem noms concrets aquells que designen persones, animals o coses, i per contra, es consideren noms abstractes aquells que designen realitats abstractes o qualitats.

Dins els noms concrets distingim entre noms comuns i noms propis. Són noms comuns aquells que designen qualsevol element d'un conjunt amb unes característiques comunes; els noms comuns es divideixen en individuals i col·lectius . En canvi, són noms propis aquells que serveixen per designar un únic element, tot individualitzant-lo; aquests es divideixen en topònims, que ­designen llocs, i antropònims, que designen persones.

L'adjectiu i els seus graus

Si ens centrem en els adjectius, la tradició gramatical ha realitzat una classificació dels tipus d'adjectius atenent criteris de caire semàntic. Aquesta anàlisi ha permés d'arribar a una distinció bàsica entre els anomenats adjectius especificatius i els adjectius explicatius. Pel que fa als primers, hom destaca que, quan complementen un substantiu, el resultat és una unitat semàntica que porta implícita la designació d'un referent concret, així, a l'exemple "L’accident automobilístic", automobilístic restringeix el significat del nom.

En canvi, quan es combina un nom i un adjectiu explicatiu, l'adjectiu únicament atribueix una qualitat al nom. El referent no es dedueix del significat conjunt del nom i l'adjectiu, sinó que és allò assenyalat pel nom; en "L'afortunat accident”, l'aparició d' afortunat no implica un canvi de referent. De fet, és possible que persones amb interessos contraposats qualifiquen un mateix accident com a afortunat o desafortunat.

Tot i l'interès d'aquesta divisió semàntica entre adjectius especificatius i explicatius, hom ha proposat una classificació dels adjectius que tingui en compte no sols les característiques semàntiques sinó també els trets sintàctics. En aquest sentit, l'adjectiu pot ser de tres tipus: classificador (La guerra civil), de qualitat objectiva (Unes sabates roges), i de qualitat subjectiva (Una novel·la interessant). Mentre els classificadors defineixen el substantiu com a membre d'una classe, els qualitatius expressen una propietat, que pot ser objectiva i subjectiva, del substantiu al qual acompanyen.

D'acord amb els exemples anteriorment exposats, els adjectius classificadors i els qualitatius objectius vindrien a correspondre ais que havíem denominat adjectius especificatius i els de qualitat subjectiva s'identificarien amb els explicatius.

Finalment, cal destacar que també existeixen els adjectius numerals i els ordinals. Els primers signifiquen nombre, "Dues taules", els segons expressen la idea d'ordre i successió, "El tercer dia".

Com ja sabem, els adjectius qualifiquen i descriuen la realitat que el substantiu anomena. Però aquesta qualificació pot estar graduada; qualsevol realitat pot ser més o menys o igual: Igual de bo / més bo / menys bo.

Aquesta possibilitat s'anomena gradació o graus de l'adjectiu. L'adjectiu pot tenir tres graus: Grau positiu: és la forma en què es presenta normalment l'adjectiu; amb el seu significat real. Grau comparatiu; el grau comparatiu presenta tres posicions: Comparatiu d'igualtat quan les qualitats comparades són iguals: "Pilar és tan alta i bonica com Maria". Comparatiu de superioritat expressa que una realitat té major qualitat que l'altra. Empren per a la seua expressió morfemes correlatius com: més...que, major que..., "Aquest xiquet és més bo que l'altre", "Aquest arbre és major que aquell". Comparatiu d'inferioritat: "Aquest arbre és menys alt que aquell", "Aquest xiquet és menys bo que l'altre". Grau superlatiu: partint de la comparació, el grau superlatiu expressa la possessió total d'una qualitat per part d'una realitat pel que fa a la resta de realitats de la seua pròpia família, per exemple qualitat (alts) Els arbres més alts o realitat, (arbres) Els arbres menys alts Superlatiu relatiu: comparació explícita d'una realitat amb una altra de la seua família, "Aquest arbre és l'arbre més alt de tots els arbres", "És l'arbre menys alt del bosc". Superlatius absoluts: quan s'expressa sense cap comparació explícita. És pot expressar mitjançant: L'adverbi molt "Un arbre molt alt". El sufix -íssim: "Un arbre altíssim".El sufix -èrrim: "Un home celebèrrim". Per a concloure, cal recordar que els comparatius major, menor, millor i pitjor tenen les seves corresponents formes superlatives: màxim, mínim, òptim i pèssim.

Morfologia dels noms i adjectiu

Formació del femení dels noms i adjectius

El nom, a diferència de l'adjectiu, no té morfema de gènere i el tret masculí i femení és un tret que hi és inherent. Per tant, sintàcticament els noms funcionen amb el gènere que la llengua els ha assignat, segons una distribució convencional i històrica, del qual ens informa el determinant i els complements.

Sabem que camió i determinació són masculí i femení respectivament perquè diem el camió / la determinació. Així, podem trobar que el mateix nom pot tenir gèneres diferents en distintes llengües. Pensem que el nom front en castellà és femení, la frente, mentre que per a nosaltres és masculí: el front.

Hi ha moltes paraules que com aquesta són femenines en castellà i masculines en català i a l'inrevés; entre d'altres podem destacar com a femenines: anàlisi, olor, síndrome... i com a masculines: avantatge, costum, llegum, senyal… També cal destacar que algunes paraules tenen un significat diferent segons el gènere que els assignem, per exemple: canal, clau, coma, editorial, fi, llum, terra, pols, sou, etc.

No obstant tot això, els noms que designen éssers sexuats sí que tenen les marques de masculí / femení per distingir ambdós sexes: amo I ama, llop / lloba.

Morfemes de gènere

Pel que fa al nom convé recordar que només tenen morfema de gènere aquells que designen éssers sexuats. Normalment es forma el femení dels noms i adjectius afegint al masculí els morfemes següents:

-a: noi / noia De vegades pot sonoritzar la darrera consonant: nebot/neboda, llop/lloba, groc/groga, trencat/trencada Els acabats en e i o àtones, perden aquesta vocal i la solen canviar per una a: moro /mora, alumne /alumna, ample /ampla, moreno /morena alguns acabats en u, canvien aquesta vocal per una v: esclau / esclava, viu / viva - na (els acabats en vocal tònica) germà / germana, seré /serena Dins el nom, hi ha alguns altres procediments reduïts a molts pocs noms pel que fa a la formació del femení. Així, tenim els sufixos: -Ioga (psicòloga) -riu (emperadriu) -ina (gallina). Altres noms utilitzen arrels diferents per al masculí i el femení: gendre / nora bou / vaca home / dona oncle / tia També hi ha alguns noms que tenen la mateixa forma per al masculí i el femení: els acabats en -aire i -ista. En aquests casos sols diferenciem el gènere de la paraula per la concordança amb altres elements o pel context: un artista / una artista aquell captaire / aquella captaire Una altra forma de crear femenins és afegint els mots mascle o femella: cadernera mascle rossinyol femella Finalment, cal destacar també que hi ha masculins que es formen sobre el femení afegint el sufix –ot: abella / abellot bruixa / bruixot dida / didot Un altre aspecte, pel que fa als adjectius, és el fet que hi ha alguns adjectius que tenen una forma única per al masculí i per al femení. S'anomenen adjectius d'una terminació. Són aquells que en l'adverbi corresponent amb la terminació -ment, no afegeixen cap a entre l'adjectiu i el –ment: Hipòcritament, humilment, popularment Així, hipòcrita, humil i popular tenen una única forma per al masculí i per al femení. En canvi, sonor (sonorament), bo (bonament) sí que tenen una forma per al masculí i una altra per al femení.

Formació del plural dels noms i adjectius

Normalment fem el plural afegint al singular dels noms i adjectius els morfemes següents:

-s, la s es considera el morfema típic a l'hora de formar el plural: llibre / llibres, blanc / blancs -ns, aquest morfema s'empra per a les paraules acabades en vocal tònica: camí / camins, acció / accions, fi / fins, germà / germans -es, els mots acabats en a àtona perden la a i la canvien per aquest morfema: dona / dones, bona / bones Cal destacar que poden haver-hi canvis ortogràfics: Llengua / llengües, plaça / places, pasqua / pasqües, roja / roges, blanca / blanques, platja / platges, llarga / llargues -os, (els acabats en [s] [t∫] [∫]): cartutx / cartutxos, peix / peixos, arròs / arrossos, audaç / audaços Poden haver-hi sonoritzacions: roig / rojos, gris / grisos -s o -os: els acabats en -sc, -xt, -st, -ig, poden afegir indistintament qualsevol dels dos morfemes; encara que en la llengua parlada sol emprar-se el morfema -os: disc / discs-discos, text / texts-textos, roig / roigs-rojos, trist / trists-tristos Un nombre considerable de mots acabats en -s precedida de vocal dupliquen la s: domàs / domassos, fracàs / fracassos, terrós / terrossos Cal assenyalar també que mots masculins no aguts acabats amb –s i mots femenins també acabats amb –s no canvien en la seua forma plural: el llapis / els llapis, el cactus l els cactus, la pols / les pols, la càries / les càries Algunes paraules planes que acaben amb –e al singular, poden fer el plural de dues maneres: - afegint –s: jove / joves, home / homes, marge / marges - afegint –ns: jove / jóvens, home / hòmens, marge / màrgens Finalment, i per acabar amb aquest apartat dedicat al nombre dels noms i adjectius, cal destacar que els dies de la setmana acabats en síl·laba tònica són invariables: el dilluns / els dilluns, el dimarts / els dimarts, el dijous / els dijous.

Font del text: El sintagma nominal. Estructura i funcions. Morfologia del substantiu i de l'adjectiuAntoni Teruel i Barberà Adaptació de la versió web https://www.scribd.com/doc/9110965/18-Tema-18-El-sintagma-nominal-Estructura-i-funcions-Morfologia-del-substantiu-i-de-l-adjectiu

Continguts           El sintagma verbal El complement directe El complement indirecte El complement de règim verbal El complement circumstancial El El complement predicatiu

El sintagma verbal (SV)

Com a constituent oracional bàsic, el SV es caracteritza per realitzar la funció de predicat, ja que aporta alguna informació o predicació sobre el SN subjecte. La naturalesa d’aquesta predicació i, paral·lelament, l’estructura del SV, depenen del tipus de verb que obligatòriament s’hi troba; de manera general podem distingir dos tipus de verbs (els copulatius i els no copulatius) i, conseqüentment, dos tipus de predicació i de SV diferents (el predicat nominal i el predicat verbal).

 

El predicat nominal. Estructura

El primer tipus de SV que analitzem és l’anomenat predicat nominal, que es forma amb verbs copulatius (ser, estar, semblar) que, mancats de contingut semàntic, es limiten a establir un enllaç o còpula entre el SN subjecte i una determinada qualitat que sobre ell es predica.

• La meva veïna és professora d’institut.
• Josep estava molt content.
• Aquelles noies són de Sueca.

El nucli d’aquest SV no és el verb, ja que aquest posseeix una funció merament nexual, sinó el complement enllaçat al SN subjecte per mitjà d’aquell.

L’atribut

A causa del caràcter no verbal del nucli d’aquest SV, el denominarem predicat nominal. El predicat expressa una qualitat o estat del subjecte.

Designarem atribut el complement que, en lloc d’incidir sobre el verb, assenyala una qualitat o atribució del SN subjecte i es comporta, tot i pertànyer al SV, de manera semblant a com ho fa l’adjacent dins del SN. En aquest sentit, tant l’atribut com l’adjacent es caracteritzen per concordar en gènere i nombre amb el nucli del SN i que tots el complementen assenyalant-ne una qualitat.

Si ens fixem en els exemples anteriors comprovarem que la funció d’atribut pot ser realitzada per:

• un SN: professora d’institut.

• un SAdj. (o un adjectiu tot sol): molt content.

• un SPrep.: de Sueca.

Esquemàticament, podem representar l’estructura del predicat nominal així: Predicat nominal = còpula + (SN o S Adj. o Sprep)

Un complement de les característiques que hem assenyalat per a l’atribut pot aparéixer també amb verbs no copulatius com tornar(-se), quedar(-se), romandre, anar, considerar(-se), trobar(-se)...; es tracta del complement predicatiu (CPred.) que qualifica simultàniament el SN subjecte (o el CD si l’oració és transitiva) i el verb.

• L’expedició tornà trista a casa.
• El públic trobà la pel·lícula molt avorrida.
• Joan ha esdevingut ric.
• L’àvia s’ha tornat boja.

Fixem-nos que el predicat expressa un procés que recau sobre el subjecte, i no un estat.

Pel que fa als verbs ser i estar cal afegir que no sempre es comporten com a copulatius.

Significats dels verbs ser i estar (segons Badia):

SER		ESTAR
“existir” (accepció avui arcaica): Déu és.		“cessar, acabar de”: Estigues; ja se n'ocuparan ells. Ja estàs? (d’allò que volies acabar).
“tenir lloc” (en sentit locatiu o temporal): La conferència serà a la sala d’actes. La conferència serà a les vuit.		“tardar (cert temps) a fer alguna cosa”: Estaré una hora per a comprar-ho tot.
“destinació”: Les flors són per a la meva germana.		“no renunciar a”, “privar-se de”: No us estàveu de res. No t’estaràs de criticar-lo.
		“consistir en” (+ prep. en): Tot està en això: que el president no es molesti. Tot està que el president no es molesti.
		“trobar-se a punt de” (+ inf.): Entreu: la funció està per començar.
		“trobar-se sense” (+ inf.): Tota la feina està per fer.
		“trobar-se en curs de” (+ ger.): Estàvem estudiant.

Tipus de relacions que s'hi estableixen:

		SER		ESTAR
“relació locativa”		Serem a la platja tot el matí.		(Ens) estarem a la platja tot el matí.
“situació”		L’església és al barri més antic.		Les fonts estan sota terra.
“companyia”		Demà seré amb la família.		Demà (m’)estaré amb la família.

El predicat verbal. Estructura

El predicat verbal posseeix com a nucli un verb amb una significació concreta que, sovint, pot ser complementada per mitjà d’altres constituents: els complements. És important insistir en aquesta última idea ja que l’estructura del SV, i fins i tot la de tota l’oració, depén del contingut semàntic del verb i de les complementacions que aquest pugui exigir o admetre.

Seguint Tesnière, en tota oració es desenvolupa una mena de petit drama on hi ha un procés (el verb), uns actors o arguments actancials (el subjecte i els complements de caràcter nominal) i unes circumstàncies o arguments circumstancials (els complements de caràcter adverbial). Si es té en compte que el procés s’identifica amb el verb i que el nombre d’actors que hi participen (i en algun cas concret el de circumstàncies) depén de la naturalesa d’aquest procés verbal, podem distingir:

1. Verbs que descriuen un drama on no participa cap actor, però sí unes circumstàncies de lloc i de temps que, com a mínim, han d’estar implícites en el discurs (verbs meteorològics).

2. Verbs que sols exigeixen un actor, el subjecte: L’Enric corre.

3. Verbs que a més del subjecte exigeixen un altre actor, el CD, que delimita la significació: La Maria estima en Pere.

4. Verbs que exigeixen tres actors, el subjecte, el CD i el CI: En Pere demana un llibre a la Marta.

5. Verbs que, a més de ser complementats per actors, ho han de ser també per unes determinades circumstàncies implícites o explícites en l’oració. Venir o anar no tenen cap sentit sense un CC de lloc i de temps: Ara vinc de Morella, demà me’n vaig a Mataró.

El verb exigeix un nombre determinat d’actors i, en algun cas, de circumstàncies; el parlant, independentment d’aquestes exigències, pot fer servir les complementacions que més s’escaiguen amb les seues necessitats comunicatives.

Caldrà tenir en compte tant la naturalesa del verb com les necessitats comunicatives del parlant, ja que totes dues condicionen l’estructura del SV i, en general, de tota l’oració.

Estructura del predicat verbal

Dins del predicat verbal es troba: 

• un verb, que pertany a l’estructura bàsica
• una sèrie de complements, que suposen una expansió d’aquesta estructura bàsica i poden tenir un caràcter nominal o adverbial
• els nominals són el CD (SN1), el CI (SN2) i el CRèg. o suplement (SN3); 
• els adverbials (SAdv.) es refereixen a les circumstàncies de temps, lloc, manera, quantitat..., que envolten l’acció verbal.

Esquemàticament seria SV =V + (SN1) / (SN3) + (SN2) + (SAdv.)

Classes de verbs

Considerant la relació amb els complements, hi ha verbs:

• Copulatius o atributius: enllacen un atribut al subjecte i
• Predicatius: diuen un procés, una activitat.

• Transitius: són aquells verbs que exigeixen un CD per a completar el sentit de l’oració.
• Intransitius: no necessiten CD.
• Reflexius: denoten una acció de la qual un mateix és agent i pacient alhora. S’ha de fer referència als verbs reflexius de participació, en els quals l’acció, tot i exercitar-se externament sobre un objecte, repercuteix en el subjecte.
• Pronominals: es conjuguen adjuntant-se un pronom feble de la mateixa persona que el subjecte.
• Recíprocs: expressen una acció donada i rebuda alhora per cadascun dels qui la realitzen.

Els complements verbals: El complement directe (CD)

Definició tradicional de CD: “El CD és aquell en què recau de manera immediata l’acció verbal, i indica la cosa realitzada per aqueixa acció verbal” (Badia) però la deficiència d’aquesta definició és queden sense definir aquells CD que depenen dels verbs estatius.

Característiques formals del CD

Formes que poden actuar com a CD:

• El SN, que pot mantenir diferents relacions temàtiques amb el verb. La prova de reconeixement del CD és la conversió a la passiva.
• El SPrep. L’aparició de la preposició a en els CD, des d’una perspectiva normativa, està sotmesa a uns contextos específics.
• Apareix obligatòriament davant del segon terme d’un CD recíproc.
• Quan ocupa la posició del CD un pronom personal fort (o tònic).
• Té caràcter opcional davant de tots, tothom.
• Sol aconsellar-se en contextos en què és possible l’ambigüitat entre el subjecte i el CD.
• Clàusula subordinada substantiva.
• Amb verb flexionat (en forma personal).
• Amb verb no flexionat.

La pronominalització del CD

La pronominalització és una de les proves més fiables per a reconèixer el CD. Els pronoms que poden desenvolupar la funció de CD són:

• pronoms de la 1a i 2a persones: em, et, ens, us.
• pronoms anafòrics de 3a persona: es, el, ho, en.

La concordança

El fenomen de la concordança del participi passat amb el CD ha quedat circumscrit en l’actualitat als casos en què el CD apareix en forma d’acusatiu. Concretament es dóna amb els pronoms: el, la, els, les, en.

Els complements verbals: El complement indirecte (CI)

Definició tradicional: “Indica la persona o cosa que rep dany o profit de l’acció del verb, o el fi que persegueix una acció, i s’introdueix amb les preposicions a i per a” (Badia).

Característiques formals

Els estudis més recents solen rebutjar la preposició per a com a introductora d’un SPrep. en funció de CI recorrent a proves que demostren que el complement d’aquest sintagma és diferent del que posa de manifest l’autèntic CI precedit per la preposició a.

Proves:

• L’alternança entre el CI introduït per la preposició a i l’introduït per la preposició per a no sempre es pot dur a terme.

• En el cas de ser un CI, hauria de poder coordinar-se amb un CI format per la preposició a + SN. I això no és possible

• Dos CI no poden aparèixer en la mateixa frase si no van coordinats. El fet que un amb un SPrep. introduït per la preposició per a la coaparició sigui possible demostra que es tracta de complements diferents.

• En el cas de tematització, mentre el sintagma introduït per a és reprès pel pronom li, el que va precedit per per a no admet tal represa.

Construccions amb complements inanimats

Podem trobar-nos amb elements que compateixen el tret de ser SPrep. introduïts per la preposició a però amb funcions ben diferents:

• Va dedicar molt de temps al seu fill (Li va dedicar molt de temps).
• Va dedicar molt de temps al seu negoci (Hi va dedicar molt de temps / Li va dedicar molt de temps).
• Va dedicar molt de temps a programar els seus projectes (Hi va dedicar molt de temps).

La pronominalització del CI

• Una de les proves d’identificació del CI és el recurs de la pronominalització a través del pronom li (els).

• Una altra possibilitat de pronominalitzar el CI és amb el pronom hi.

Usos pleonàstics

Usos pleonàstics condemnats per la normativa: Li van donar un detall a cada convidat. La presència de li esdevé innecessària ja que repeteix un sintagma que és explícit dins de l’oració.

Contextos en què la presència del clític al costat de la seva font és necessària:

• Quan la posició del CI l’ocupa un pronom fort.

• Amb verbs del tipus semblar, agradar, convenir, fer gràcia, fer por...

• Casos de tematització o dislocació a l’esquerra.

El complements verbals: El complement de règim verbal (CRèg.)

També anomenat Suplement, Complement Preposicional o Complement d’Objecte Verbal. El CRèg. no pot elidir-se:

• Aquell cantant aspira a un nou èxit  (*Aquell cantant aspira, no seria una oració correcta, però sí Aquell cantant hi aspira).
• S’oblidaren del treball  (*S’oblidaren , no seria una oració correcta, però sí Se n'oblidaren).

Característiques formals del CRèg.

L’estructura del CRèg.:

• Preposició (a, en, de, per, amb) + SN.

• Preposició + clàusula.

Canvi i caiguda de preposicions:

Quan el CRèg. adopta la forma de preposició + clàusula, es produeixen una sèrie de restriccions al contacte entre la preposició regida i la clàusula.

La pronominalització del CRèg.

Pot portar-se a terme a través dels clítics en i hi.

• En només pot pronominalitzar els SPrep. encapçalats per la preposició de: No ens vam adonar de la situació. / No ens en vam adonar.

• Hi substitueix la resta de possibilitats preposicionals: S’havien acostumat a menjar poc. / S’hi havien acostumat.

El complements verbals: El complement circumstancial (CC)

Element no subcategoritzat. No se sotmet a les restriccions sintàctiques i semàntiques que afecten els altres complements. Així ho evidencia:

• La possibilitat d’elisió sense alterar l’estructura sintàctica de l’oració.

• La major facilitat de trasllat dins de l’oració.

• La viabilitat d’aparició amb verbs predicatius i també amb estructures atributives.

Característiques formals del CC

Poden realitzar la funció de CC tres tipus de categories sintagmàtiques:

• SPrep.: Segons quin siga el valor semàntic de la preposició, el SN del SPrep. rebrà un paper temàtic determinat, el qual molt sovint es correspon amb la classificació.
• Van treballar tota la nit a casa de l’Anna (CC lloc / paper temàtic Locatiu).
• Obriren el calaix amb una palanca (CC instrument / paper temàtic Instrument).
• S’hi ha produït aquesta fallida a causa de la mala administració (CC causa / paper temàtic Causa).
• Van anar al circ amb la Irene (CC companyia / paper temàtic Comitatiu)
• SN. En aquest cas, l’aparició d’un CC es limita a sintagmes amb valor temporal.
• L’adverbi. És la categoria que tradicionalment més s’ha associat amb la funció del CC. Però tots els SAdv. no tenen el mateix comportament sintàctic, i per aquest motiu es parla de:
• Suplements inherents o pseudocircumstancials. Són adverbis exigits pel significat del verb (complements subcategoritzats): Aniré allí / L’acte va tenir lloc ahir / Es comportaven malament.
• Complements facultatius: Els Pets van cantar una cançò allí. / Els meus amics van fer una festa ahir. / El diputat va jurar el càrrec malament.

Les clàusules subordinades

S’accepten com a clàusules que realitzen la funció de CC aquelles que tenen una equivalència adverbial, com és el cas de les adverbials de lloc, de temps i de manera. I s’analitzen com a construccions que superen l’àmbit de les funcions les oracions que inclouen una relació causativa (causals, consecutives, finals, condicionals i concessives).

La pronominalització dels CC

Segons quina classe de CC, la pronominalització serà viable o no. En català, admeten pronominalització els tradicionals circumstancials de lloc, de manera, d’instrument i de companyia, però semblen estar-ne exclosos els de temps, els de causa i els de finalitat.

• Els CC de manera, els d’instrument i els de companyia adopten la forma hi independentment del tipus de preposició que tingui el SPrep. (o del caràcter del SAdv. en el cas dels de manera): Ells miraven de reüll i jo també hi mirava (CC de manera). / T’ha pegat amb el pal? Sí que m’hi ha pegat (CC d’instrument). / Jo vaig fer el treball amb la Marta. I tu, per què no l’hi vas fer? (CC de companyia).
• Els CC de lloc, la tradició gramatical sol dir que els encapçalats per la preposició de poden pronominalitzar-se per mitjà del clític en, i que en la resta dels locatius ho poden fer a través de la forma hi.

El complements verbals: El complement predicatiu (CPred.)

Trets del CPred.:

• Tot i les similituds amb l’Atribut, el CPred. no representa l’eix de la predicació oracional sinó que forma una predicació secundària que depèn de la predicació bàsica exercida pel verb: La guanyadora corria contenta / La guanyadora corria.
• Necessita un subjecte al qual referir-se, per aquest motiu Neva silenciós, no seria una frase correcta.
• El subjecte ha d’actuar com a subjecte o com a CD del verb de l’oració: La guanyadora corria contenta. / Vam vendre els quadres barats.

Tipus de CPred.

• CPred. referits al subjecte: La guanyadora corria contenta.

• CPred. referits al CD: Vam vendre els quadres barats.

La pronominalització del CPred.

Tant en els CPred. orientats cap al subjecte, com en els orientats cap al CD, la pronominalització es realitza amb el clític hi.

El complements verbals: L'atribut

La distinció entre Atr. i CPred. es fonamenta en vista del caràcter primari o secundari de la predicació que aporten aquests elements. Es parla d’Atr. en els casos en què l’element concordat amb el subjecte gramatical esdevé el suport de la predicació, cosa que implica la impossibilitat d’elidir-lo.

• Aquesta dona és molt jove / *Aquesta dona és.
• Ahir vam treballar tranquils / Ahir vam treballar.

Tipus d’atributs

Per distingir els diferents tipus, s’ha de partir de les diferents estructures que posa de manifest el verb ser (verb copulatiu per excel·lència). Pot tenir dues classes de construccions:

• Construccions equatives. S’utilitzen típicament per a identificar el referent d’una expressió amb el referent d’una altra expressió: El governador és el representant de l’entitat.
• Construccions adscriptives. Serveixen per a assignar al referent de l’expressió de subjecte una certa propietat: Aquesta coca és bona.

Font del text: El sintagma verbal. Estructura i complementació verbal. Antoni Teruel i Barberà Adaptació de la versió web https://es.scribd.com/doc/9245215/21-Tema-21-El-sintagma-verbal-Estructura-La-complementacio-verbal

Continguts           Morfologia verbal Les conjugacions

Estructura del verb

El verb és l’element indispensable per al SV i n’és el nucli. Els altres elements del verb com els complements, adverbis o sintagmes adverbials, complementen la idea que expressa. Com a nucli del SV, és el suport semàntic de tot el conjunt oracional, expressa existència, estats, accions, processos o modificacions del subjecte.

Es tracta d’una unitat lingüística que es defineix en la major part de les llengües pel seu paradigma especial: es conjuga, ja que els trets semàntics expressats no són exclusius del verb.

Segons Pitarch-Palomero  Podem definir el verb com un element format per un auxiliar més un lexema verbal: V > AUXILIAR + LEXEMA VERBAL.

El lexema verbal és una part fixa de cada verb i que n’expressa el significat lèxic, és a dir, el contingut semàntic com cant- a les formes verbals cant-ar ; cant-e; cant-es…

Malgrat les variacions totes les formes del verb cantar tenen una part del seu significat comuna: la d’expressar una acció que es refereix al cant. En general, el lexema verbal, juntament amb els morfemes de temps, persona o nombre, expressa una acció, un procés, un estat i fins i tot un comportament.

L’altre element que, amb l’arrel o lexema, constitueix una forma verbal és anomenat globalment auxiliaritat, i sol estar representat per morfemes que expressen diverses idees.

Morfologia verbal

Persona

El morfema de persona (cant-o, cant-es, cant-a…) relaciona la persona amb una persona gramatical: JO, TU, ELL/ELLA, AIXÒ/ALLÒ, NOSALTRES, VOSALTRES, ELLS/ELLES, que tenen a veure amb l’emissor del missatge.

El morfema de persona ens permet prescindir del SN subjecte, tal com veiem en aquests exemples: Penso, tinc, abandonaven…

Nombre

A diferència dels noms que tenen morfemes de gènere i de nombre, el verb rebutja el primer i admet el segon. Per mitjà del nombre una forma verbal indica la individualitat o la pluralitat del subjecte, és a dir, pot estar en singular o bé en plural.

El nombre i la persona són els morfemes que estableixen la relació de concordança entre el subjecte i el verb, és a dir, entre el SN subjecte i el nucli del SV:

• El Ø noi Ø menja Ø una poma.
• Els nois mengen una poma.

En català, el morfema de nombre en els verbs s’expressa, en la tercera persona, per l’absència (Ø) / presència de –n: CantaØ /canten cantavaØ /cantaven faØ /fan.

Temps

Aquesta categoria es refereix a les relacions temporals en la mesura en què són expressades mitjançant oposicions gramaticals, formals i sistemàtiques. Assenyala el moment en què es produeix l’acció verbal:

Ara	canto	Present
Ahir (abans)	cantava	Passat
Demà (després)	cantaré	Futur

Aquesta diferència l’expressem amb el morfema de temps:

Cant-Ø-o / cant-ava / cant-aré.

Aspecte

Designa una categoria gramatical diferent de la de temps. Manifesta el punt de vista des del qual el parlant considera que l’acció expressada pel verb està acabada o encara no. Amb el morfema d’aspecte podem expressar:

• Que la idea del verb ha seguit un procés acabat, amb un principi i un final: Només vam sortir un parell de vegades.
• Que la idea del verb només ha començat: La pel·lícula ha començat.

Segons l’aspecte tenim:

• verbs perfectius: temps que indiquen anterioritat.

• verbs imperfectius: indiquen simultaneïtat.

• verbs incoatius: indiquen començament de l’acció.

La major part dels autors tracten junts temps i aspecte. Deixant de banda aquesta classificació, alguns pensen que l’aspecte és un tret redundant, ja que temps considerats imperfectius es conjuguen a verbs presents i a l’inrevés; “plogué tot el dia”.

Deixant de banda aquestes consideracions cal dir que l’aspecte no té manifestació morfològica pròpia, però hem de distingir entre:

• aspecte perfectiu
• aspecte imperfectiu

Relacionem l'aspecte amb l’existència de les perífrasis verbals que tenen dos valors: aspectual i modal.

El verb anteposat, a més de l’auxiliaritat, afegeix matisos de modalitat al grup verbal. Badia les divideix per una funció gramatical comuna:

• Perífrasis modals
  • D’obligació: haver de + inf. / caldre + inf.
  • De probabilitat: deure + inf.
  • De possibilitat: poder + inf.
  • D’aproximació: venir a + inf.

• Perífrasis aspectuals
  • Valor progressiu - incoatiu > anar a + inf. / Començar a + inf.
  • Valor duratiu: estar + gerundi / Anar + gerundi / Seguir + gerundi
  • Valor reiteratiu > tornar a + inf Valor Perfectiu: temporal > acabar de + inf.
  • Valor resolutiu > tenir + participi
  • Valor consecutiu > quedar + participi
  • Valor resultatiu > estar + participi

Mode

El morfema de mode expressa la manera com es realitza la idea expressada pel verb. El mode és el principi de classificació dels verbs segons les diverses maneres en què el parlant pot concebre i presentar el procés expressat pel verb. Tradicionalment classifiquem els modes en:

• INDICATIU, que expressa una realitat objectiva.
• SUBJUNTIU, que implica subjectivitat (realitat, desig, temor)
• IMPERATIU, amb el qual donem una ordre

Considerat, de vegades, un mode a banda, hi ha tendència d’incloure el condicional dins l’indicatiu com un futur inactual, és a dir, no en el present sinó en el futur.

L’imperatiu només existeix per a les segones persones, ja que la resta són formes del subjuntiu. 

Les conjugacions

Tenim tres grups de conjugacions:

• 1a CONJUGACIÓ, acabats en –AR com el verb cant-ar. La major part són regulars.
• 2a CONJUGACIÓ, acabats en –ER, com el verb tém-er o en -RE, com perd-re. Pràcticament tots són irregulars.
• 3a CONJUGACIÓ acabats en –IR, com el verb dorm-ir. Aquests verbs es conjuguen com servir (incoatius; acabament en -eix.). La majoria de verbs de la tercera conjugació són incoatius, de totes maneres, cal vigilar perquè n’hi ha alguns que no ho són i també es conjuguen amb l’increment –EIX-.

Irregularitats ortogràfiques

Alguns verbs de la 1a conjugació canvien l’última consonant del lexema a causa de la vocal que ve a continuació. Això passa en els verbs acabats en çar, jar, car, gar. Canvien ç per g, c per qu i g per gu quan es troben davant les vocals e, i. Així de començar tenim comences, de pujar, puges, de picar, piques i de regar, regues.

De la 2a conjugació trobem els verbs jeure, treure i néixer, que tenen la particularitat que quan la primera vocal del lexema és tònica s’escriu amb la vocal que es pronuncia; i quan és àtona, amb a. Així jec es converteix en jaien, trec en traiem, neixo en naixem.

De la 3a conjugació tenim els verbs tossir, cosir, collir i escopir (i derivats) que tenen gairebé les mateixes condicions que abans; quan la vocal és tònica s’escriu u i quan és àtona s’escriu o. D’aquesta manera de tossir, tus; de cosir, cus; de collir, cull; i d’escopir, escup.

Alteracions en la terminació

• La 1a persona del present d’indicatiu no té terminació quan un verb té una arrel o lexema diferent del de l’infinitiu: Fer: jo faig. Voler: jo vull. Viure: visc poder: puc. Veure: veig. Saber: sé. Anar: vaig. Haver: he. Conèixer: conec. Creure: crec. Estar: estic. Vendre: venc.

• Alguns verbs canvien, en determinats temps, les terminacions pròpies de la seva conjugació per les dels temps equivalents d’una altra: Tenir i venir: tingués, vingués… (pret. imperfet subj.) / Tingueres, vingué… (pret. perfet ind.) / Tingut, vingut… (participi).

Alteracions a l’arrel

Una de les alteracions de l'arrel és la velarització d'un nombre considerable de verbs, sobretot de la 2a conjugació que tenen la 1a persona del present d’indicatiu acabada en so velar [k] que transcrivim ortogràficament per la lletra c. Aquest fet ens indica que una sèrie de temps i formes verbals d’aquests verbs tenen el lexema o arrel velaritzat (reforçat amb una velar: generalment –gu-) com passa a:

• caure: caic, conèixer: conec, aprendre: aprenc, estar: estic, viure: visc, venir: vinc.

La particularitat més notable d’aquests verbs és que conserven el mateix lexema (velaritzat: -C- / -GU-) en els temps següents.

Altres canvis a l’arrel es produeixen en els verbs acabats en –URE (diftong + -RE):

• supressió de la u: riure – rient; coure — coent.
• canvi de u per i: caure—caient; creure—creient; seure—seient; treure—traient; distreure—distraient; jeure—jaient; veure—veient.
• canvi de u per v: moure—movent; beure—movent; deure—devent; ploure—plovent.

Font del text: El verb. Morfologia verbal. Antoni Teruel i Barberà Adaptació de la versió web https://www.scribd.com/doc/9288909/22-Tema-22-El-verb-Morfologia-verbal

Oracions simples i compostes I

Oracions simples i compostes II

En primer lloc distingim oració de proposició.

• Oració: tot segment del discurs limitat per dues pauses absolutes, que posseeix independència sintàctica i autonomia semàntica i que pot estar constituït per una o més estructures dotades de SN i SV.
• Proposició (segons A. Alonso i H. Ureña) és una estructura que té forma oracional (SN i SV propis) però que s'inclouen dins el marc d'una oració. Són estructures (Guillermo Rojo li dóna el nom de clàusula).

Des d'una perspectiva estructural distingirem tres tipus d'oració:

• Oració simple. Posseeix un únic verb.
• Oració complexa. Té la mateixa estructura que la simple però posseeix una proposició inserida en un dels seus constituents. Per a la major part de crítics actuals és un tipus de composta, simplement, i no utilitzen el terme complexa
• Oració composta: Té una estructura més desenvolupada que l'oració simple i la complexa. Està constituïda per dues o més proposicions entre les quals el parlant ha establert una determinada vinculació logicosemàntica

Oració simple

Posseeix un únic verb (o perífrasi verbal) i està constituïda per una SN i un SV. Semànticament expressa un pensament o judici.

Oració complexa. La inserció

El procediment de la inserció consisteix a fer que una oració simple pugui ser introduïda (o inserida) en l'estructura d'una altra oració on funcionarà com un dels seus constituents (on realitza una funció). L'oració obtinguda per aquest procediment d'inserció rep el nom d'oració complexa i consta d'una oració matriu i d'una proposició inserida en l'estructura d'aquella. Per tal d'inserir una oració en l'estructura d'una altra cal primer un canvi de jerarquia necessari perquè es produeixi la inserció. Es pot aconseguir mitjançant dos recursos formals diferents.

• Encapçalar l'oració que es vol inserir amb un nexe que permeti que allò que era una oració independent es converteixi en una proposició i funcioni com a constituent oracional.
• Elidir el subjecte en l'oració que es vol inserir i utilitzar una de les formes no personals del verb. Aquestes es troben a mitjan camí entre la categoria verbal i les categories substantiva (infinitiu), adjectiva (participi) o adverbial (gerundi).

Des d'un punt de vista sintàctic distingirem tres tipus d'inserció diferent segons que la proposició inserida realitzi en l'oració complexa la funció pròpia d'un adjectiu, d'un substantiu o d'un adverbi. Parlarem, doncs, de:

• Inserció adjectiva. El noi que vam conèixer a Itàlia m'ha enviat una postal.

• Inserció substantiva. L'Enric no desitja que nosaltres ens ajudem.

• Inserció adverbial. Vinc d'on m'has dit.

Oració composta

Té una estructura més desenvolupada que l'oració simple i la complexa. Està constituïda per dues o més proposicions entre les quals el parlant ha establert una determinada vinculació logicosemàntica que podem representar així: Proposició 1 (SN+SV) + R + Proposició 2  (SN+SV): Estava molt cansat però me'n vaig anar amb ells.

Amb l'oració composta s'expressa un contingut semàntic d'un rang superior al que es troba en les oracions simples i complexes, ja que al significat que cada proposició posseeix per ella mateixa cal afegir el que s'obté en establir-hi la relació logicosemàntica. Aquestes oracions s'allunyen de les simples i de les complexes i ens aproximen al text com a unitat supraoracional.

Les oracions compostes es poden classificar a partir del tipus de vinculació relacional que contrauen les proposicions que la constitueixen. Parlem de tres tipus de relacions diferents:

La coordinació (o parataxi) dóna compte de la relació que s'estableix, per mitjà de conjuncions, entre proposicions jeràrquicament iguals. D'aquestes conjuncions que es limiten a enllaçar les proposicions sense establir-hi relacions de dependència, en direm conjuncions coordinants. La major part de les classificacions coincideixen en a classificar-les així:

• copulatives
• distributives
• disjuntives
• adversatives
• il·latives
• continuatives i 
• causals.

La subordinació (o hipotaxi) és el procediment que relaciona dues proposicions de manera que l'una depèn formalment de l'altra (dependència formal). Semànticament, la relació que s'estableix entre les dues proposicions és d'interdependència (interdependència semàntica), per tal com cada una realitza una determinada funció en l'oració composta i exigeix la presència de l'altra. Anomenarem proposició subordinada la que apareix amb la conjunció i s'enllaça amb l'altra, la proposició principal; d'aquestes conjuncions enllacen la subordinada amb la principal, en direm conjuncions subordinants. La major part de les classificacions coincideixen en a classificar-les així:

• subordinades substantives: de Subjecte, C. Directe, C. Indirecte, C. Circumstancial, C. Agent, C. Preposicional, C. d'un substantiu, C. d'un adjectiu.
• subordinades adjectives o de relatiu: especificatives i explicatives.
• subordinades adverbials: de lloc, de temps, de mode; comparatives i consecutives (quantitatives); condicionals i concessives (causals i finals).

La juxtaposició (que pot tenir el valor tant de parataxi com d'hipotaxi) dóna compte de les proposicions coordinades i subordinades que apareixen sense enllaç conjuntiu, separades per signes de puntuació. Cada una de les expressions d'aquests períodes posseeixen un significat concret; en ser associades, però, configuren un tot significatiu major. S'hi estableix una relació unitària que pot ser de coordinació (Li he telefonat diverses vegades; no l'he pogut localitzar) o de subordinació (Estic cansant-me; el nen no deixa de plorar). Les oracions juxtaposades poden ser:

• Juxtaposades pròpies, oracions posades una al costat de l'altra, sense cap conjunció que les enllaci. Poden tenir valor de coordinades (copulatives, disjuntives, adversatives, il·latives i causals) i de subordinades (de subjecte; adjectiva o de relatiu; adverbial temporal, condicional o concessiva).
• Juxtaposades impròpies. Sempre sense conjuncions, però amb elements d'enllaç que semblen exercir un paper de connexió. En la segona oració hi ha una paraula (pronom, adjectiu, adverbi) referida a quelcom de la primera, o la repetició d'un element de la primera: Demana l'adreça al porter; copia-me-la.

La juxtaposició és característica, per la simplicitat que li és pròpia, dels períodes de formació de les llengües i de les primeres etapes d'aprenentatge lingüístic. La simple juxtaposició juga un paper estilístic important (asíndeton) per tal d'aconseguir un efecte de rapidesa, de discurs on les idees se succeeixen vertiginosament.

No obstant això, cal no confondre-la amb falta de domini de la sintaxi o simplicitat. Podem trobar exemples estilístics complexos aconseguits sols amb l'asíndeton. El que tots els autors remarquen és que són oracions que no presenten marcadors i que presenten estructures completes, no truncades. A més, han de presentar entre elles algun tret de coherència sintàctica o semàntica.

Sense conjuncions, per tal d'esbrinar quina relació mantenen cal recórrer a l'entonació i l'èmfasi amb què es pronuncien, al significat i al context en què apareixen.

Hipotaxi i parataxi

Són les relacions expressades dins l'oració composta que poden oposar-se formalment en conjuntives i juxtaposades.

La parataxi es compon d'oracions amb existència pròpia (cada una pot funcionar independentment) mentre la hipotaxi manté una jerarquia, una dependència en la qual l'oració subordinada pot tenir una existència independent, i sols la té com a part de la principal. La distinció és merament formal, ja que un mateix pensament pot expressar-se mitjançant a coordinació o la subordinació.

Des d'un punt de vista gramatical, els elements diferenciadors de la parataxi i la hipotaxi són de tres classes:

• La subordinada constitueix un dels elements de l'oració composta (o la principal fa de la subordinada un element seu) i per això les subordinades s'analitzen com si fossin una oració simple.
• En general, les conjuncions són específiques bé per a la subordinació, bé per a la coordinació, per pura tradició. Això fa que en casos en què una forma (perquè) té un ús coordinant i un ús subordinant causal, la llengua tendeix a no distingir-les.
• El mode en què ve expressat el verb. En cada cas hi ha una solució particular però es pot afirmar que l'ús del subjuntiu pressuposa subordinació.

Aquests tres elements diferenciadors separen hipotaxi i parataxi fins a l'extrem que una oració subordinada sense principal no té sentit. De tota manera, l'apreciació purament gramatical és molt relativa, i és que l'oració composta és una unitat psíquica, i com a tal pot tenir dues expressions només diferenciades per la forma.

Marcos Marín (1984) parla de tres possibles classes lògiques de la coordinació: inclusió, addició o copulativa; exclusió o disjuntiva; restricció o adversativa (total o parcial). A més del procediment conjuntiu, un altre mitjà important per tal d'indicar la coordinació és utilitzar en la segona oració una paraula que pot referir-se a la primera oració.

La Gramàtica Generativa considera la coordinació com la unió de dues estructures oracionals mitjançant una transformació generalitzada (Chomsky, 1957). En l'estructura profunda hi hauria dues oracions sobre les quals hi ha una transformació que dóna lloc a les oracions coordinades. Açò durà poc i ja en el model de 1965 o estàndard, s'introdueix la coordinació mitjançant una transformació sinó en l'estructura profunda, una conjunció recursiva que apareix des del principi.

Lakoff i altres pensen que hi ha dos tipus de coordinació, el model anterior i coordinació de sintagmes nominals que es donarà amb verbs que en l'estructura profunda s'introdueixen com a verbs transitius.

Proposicions coordinades

Les conjuncions coordinants ens permeten de destriar el tipus concret de proposicions coordinades que trobem en cada cas. Segons el valor que posseeixen aquestes conjuncions hom distingeix entre proposicions coordinades:

copulatives disjuntives

distributives adversatives

continuatives causals (explictives)

Les conjuncions coordinants enllacen normalment oracions. A més enllacen aparentment paraules, però en el fons aquestes són proposicions coordinades on els elements que posseeixen en comú sols apareixen una vegada.

Quadre resum

oracions			conjuncions o locucions conjuntives		exemples
copulatives, són unides per nexes que indiquen addició, són recursives			i, ni* (* Les gramàtiques solen incloure la conjunció que entre les copulatives; els usos copulatius d'aquesta conjunció es redueixen a expressions estereotipades del tipus: Canta que canta, Canta que cantaràs)		Cantàrem i ballàrem. No ens ha escrit ni ens ha avisat.
disjuntives, una proposició exclou l'altra o les altres			o, o bé		T'escriuré o et telefonaré.
distributives (hi ha alternança)			ara... ara, adés... adés, no sols (solament)... sinó, ni... ni, o... o, mig... mig, ja... ja, el mateix que..., l'una... l'altra		Ara riu, ara plora. Adés pensa una cosa, adés l'altra. El mateix pot ser veritat que pot ser mentida.
continuatives, una prop. assenyala continuïtat, successió o acumulació a l'altra			encara, a més, així mateix, fins i tot, d'altra banda		Li ho dic bé i encara em contesta així. A més d'explicar-nos on era, ens acompanyà.
causals (explicatives), la segona proposició aclareix la primera			això és, és a dir, o sia (o sigui)		Em digué que me n'anés, és a dir, que no volia veure'm.
adversatives, s'estableix una oposició entre les dues prop.			però, altrament, sinó (que), tanmateix, no obstant (això), amb tot, tot i això, per contra, en canvi, més aviat		No m'agrada l'arròs, però me'l menjaré

La conjunció copulativa i expressa merament addició; això explica que amb aquesta conjunció, de manera semblant a les juxtaposades, es puguen indicar idees logicosemàntiques pròpies de les oracions subordinades: Demana-li-ho i t'ho donarà. > Si li ho demanes, t'ho donarà.

Aquest tipus d'oracions tenen, normalment, un ordre fix i pertinent que no és possible canviar: *T'ho donaré i demana-li-ho. Hom parla, en aquest cas, de coordinades asimètriques per oposició a les coordinades simètriques, on l'ordre de les proposicions és perfectament intercanviable: Lluís se n'anà en cotxe i Pere en tren.

Des d'un punt de vista estilístic cal remarcar que la reiteració de conjuncions copulatives és l'expressió més normal de polisíndeton o ús abundant i reiterat de nexes conjuntius. De manera general, es pot afirmar que amb el polisíndeton, al contrari de la juxtaposició o asíndeton, s'individualitza i es ressalta cada un dels membres de l'enumeració o cada una de les proposicions enllaçades; l'efecte aconseguit és, doncs, emfasitzador i intensificador. D'altres vegades, aquesta reiteració fa que el discurs esdevinga més lent i pausat.

La conjunció i de vegades s'utilitza com a connector extraoracional i enllaça l'oració en què apareix amb allò que s'ha dit o pensat anteriorment: I què, em dieu de què vau parlar l'altre dia?

Les adversatives, tot i que s'inclouen tradicionalment dins la coordinació, són molt pròximes, des d'un punt de vista semàntic, a les subordinades, ja que també en les adversatives, les proposicions s'interrelacionen, això és, s'exigeixen mútuament. A més, la mateixa oposició establerta per les adversatives, pot ser expressada amb una subordinada concessiva: Fa molt fred, però em banyaré. > Encara que em banyaré.

Remarques sobre les conjuncions coordinants: I i O són invariables. Però, tot i això, amb tot i tanmateix poden col·locar-se o bé a l'inici de la proposició que enllacen (M'ha dit que arribaria aviat però crec que no vindrà) o bé entre comes, darrere d'un dels mots d'aquesta proposició (...crec, però, que no vindrà). En aquest darrer cas s'adquireixen un cert valor concessiu. Cal no confondre la conjunció adversativa sinó amb la forma si no.

Des d'un punt de vista del significat, l'oració composta pot venir constituïda per dues classes d'oracions:

• D'igual categoria o coordinades, i 
• Jeràrquicament diferenciades o subordinades

Continguts L'oració subordinada substantiva L'oració adjectiva o de relatiu L'oració subordinada adverbial

 

L'oració subordinada substantiva

Les oracions substantives constitueixen el cas més clar del paper de les oracions subordinades dins l'oració principal; sobretot en les que fan de subjecte i de complement directe.

Alguns autors parlen d'insercions i no d'oracions, ja que del que es tracta és d'introduir en l'estructura d'una oració simple (l'oració matriu) una altra oració perquè hi realitzi alguna de les funcions pròpies del substantiu, o millor, determinar un SN. Aquestes funcions són les de subjecte, CD, CI, C. Règim, Complement d'un substantiu o d'un subjecte i atribut. Des d'un punt de vista formal, se'n poden distingir dos tipus:

• Les que van introduïdes per un nexe d'enllaç que marca el caràcter substantiu de la proposició: L'Enric no desitja que vosaltres ens ajudeu.
• Les que duen el verb en infinitiu: L'Enric no desitja ajudar-nos.

En els dos casos la inserció es produeix a partir de dues oracions simples sempre que en una d'elles (la matriu) hi hagi un SN encara no reomplert. L'Enric no desitja + (SN) / que vosaltres ens ajudeu (es transforma en proposició l'oració que es vol inserir).

Els nexes en les proposicions substantives

S'hi poden distingir dos tipus de nexes:

• Els que únicament posseeixen la funció d'enllaç (que, si) i
• Els que a més d'enllaçar substantiven un determinat constituent en la proposició i realitzen la funció sintàctica que correspondria a aquest constituent, en cas que aparegués explícit (interrogatius i pronoms relatius).

La conjunció completiva que, és el nexe més habitual amb què s'enllacen les proposicions inserides i l'oració matriu. Important:

No pot anar precedida de l'article el, però si de l'expressió el fet. No pot elidir-se quan introdueix una proposició que funciona com a CD. Contràriament al que passa en castellà, no va mai precedida de cap preposició.

Amb aquesta conjunció es poden introduir proposicions que realitzen les funcions de subjecte, CD, C. Règim, C del Nom C de l'adjectiu i atribut.

Classificacions

Segons Badia, les oracions substantives poden ser de diversos tipus:

• Amb valor de subjecte, on l'oració subordinada tindria la funció de subjecte: No m'agrada que sempre es burli de tot.
• Amb valor de CD, on la subordinada acompleix el paper de CD de l'oració principal. Sol aparéixer amb la conjunció que i, de vegades, com: Tots desitjaven que triomfés. On que triomfés equival a el seu triomf (substantiu CD de desitjaven, que justifica la subordinada per això anomenada substantiva).

Altres oracions substantives:

• Oracions amb valor de CC. Les oracions subordinades substantives no s'esgoten amb les que fan de subjecte o de complement directe, de la mateixa manera que hi ha més funcions del substantiu. Així, encara, també podem parlar d'oracions substantives amb valor de CC. En efecte, ni més ni menys que un substantiu pot fer de CC del verb en una oració simple, no costa d'imaginar aquesta funció feta per una substantiva dins l'oració composta: El sol sortia entre núvols / el sol sortia sense que els núvols en tapessin els raigs.

Si és evident que en la subordinada fa de CC i alhora equival a una frase amb un substantiu, no és menys evident que aquesta substantiva, en explicar-nos com sortia el sol, equival al mateix temps a un adverbi (el sol sortia així). Per què no entendre-la com una subordinada adverbial de manera? Una vegada més toquem els dubtes habituals (d'identificació i de classificació). Tot i això, és evident que en aquestes oracions un substantiu és qui fa l'ofici del nucli del CC.

Aquestes oracions van introduïdes per una preposició seguida del que subordinant. És la preposició la que precisa el matís de la circumstància gramatical en cada cas. Cal tenir en compte que, per l'anomenada abdicació de preposicions àtones, quan la preposició és a, de, en, l'oració composta perd l'indicador del matís de la circumstància gramatical.

• Oracions amb valor de complement preposicional. El substantiu també pot ser complement d'un altre substantiu o d'un adjectiu, per mitjà d'una preposició: Veig la necessitat de la renovació de la casa / veig la necessitat que la casa es renovi.

Les proposicions substantives d'infinitiu

Les proposicions d'infinitiu apareixen, en general, quan el subjecte de l'oració matriu i el de la proposició inserida coincideixen. Hi ha però, certes excepcions: Crec que aniré a casa, Ens interessa fer-ho, El meu desig és reunir-vos-hi. És convenient d'introduir aquestes proposicions d'infinitiu amb la preposició de:

• Quan funcionen com a subjecte i apareixen posposades: Ens interessa de fer-ho.
• Quan funcionen com a CD i en l'oració matriu el verb expressa voluntat, projecte, desig (aconsellar, acordar, decidir, desitjar, exigir, pregar, procurar, prohibir...): He decidit d'anar.

Aquestes proposicions d'infinitiu poden realitzar les funcions següents:

• Subjecte: No li agrada alçar-se de bon matí.
• CD: No sabem anar-hi.
• C. Règim: Recordeu-vos de comprar fruita.
• C.N. o C. d'adj.: És digne de rebre el premi.
• Atribut: El meu desig és de reunir-vos.

L'oració subordinada adjectiva o de relatiu

Els relatius de la llengua catalana són:

	variables				invariables
	masculí	femení	neutre		formes tòniques	què, qui
singular	el qual	la qual	la qual cosa		formes àtones	que, qui
plural	els quals	les quals			forma adverbial	on

Badia tracta les oracions de relatiu dins les oracions adjectives. Ell ho explica dient que el relatiu és el nucli d'aquesta mena d'oracions. Així en la frase els obrers immigrants, l'adjectiu immigrants té el mateix significat que que havien vingut de fora, i com el primer element d'aquesta proposició subordinada és un pronom de relatiu, diu, que les oracions d'aquesta mena reben el nom “d'adjectives o de relatiu”.

Així en les oracions següents:

• Els arguments oportunistes convencen la gent
• Els arguments que (ells) aprofiten [per oportunisme] convencen la gent.

Allò que en la primera oració és un adjectiu, en la segona ha estat reemplaçat per una oració que fa la funció d'un adjectiu. El relatiu que hi fa una triple funció:

• enllaça totes dues oracions
• com a pronom que és, reprodueix el substantiu de l'oració principal
• com a element de l'oració subordinada, hi té un paper sintàctic precís; aquest pot ser qualsevol funció gramatical i no pot coincidir amb la que el seu antecedent exerceix dins l'oració principal.

Substantivació de l'oració adjectiva o de relatiu

El procés gramatical. Acabem de dir que el valor adjectiu de les oracions de relatiu és obvi. Tanmateix, les oracions de relatiu es mouen en un camp molt ric, que treu el màxim partit de les construccions adjectives, i ens permet de distingir-hi un nou grup d'oracions, ja veritablement substantives. 

En rigor, tenim un procés gramatical paral·lel al que en l'oració simple explica la substantivació de l'adjectiu; els adjectius poden emprar-se com si fossin veritables substantius. Per tant, si les oracions de relatiu són equivalents a adjectius, l'equivalència s'estén a totes les funcions que comparteixen aquells i aquests, incloent-hi el fenomen gramatical de la substantivació i, així, les oracions de relatiu substantivades ja no funcionen com un adjectiu, sinó que, esdevingudes substantius es constitueixen elles mateixes en un element propi de l'oració principal: El que insinues no em convenç. La teva insinuació no em convenç.

 

Recursos de forma

Perquè les oracions de relatiu puguin funcionar com a veritables substantius, la llengua disposa de tres possibilitats formals:

1. O bé manquen d'antecedent en el seu sentit més propi, i així l'oració s'inicia directament amb el relatiu. Construcció típica dels enunciats proverbials.

2. O bé són introduïdes per un determinatiu gramatical, que pot ser: 1) un article (i flexió: el qui o el que) 2) un demostratiu (i flexió: aquell qui o aquell que), o un indefinit, com tothom qui o tothom que.

3. O bé són construïdes amb l'article neutre, el qual fa d'antecedent del conjunt que representa.

Funcions

Hi distingirem dues situacions, segons que el subjecte sigui de persona o de cosa:

1. Referència de persones. L'oració substantivada de relatiu pot ser introduïda pel pronom qui o pels grups de formes el qui o el que (i flexions), aquell qui o aquell que (i flexions) i tothom qui o tothom que. La primera possibilitat (qui) encapçala moltes dites populars: Qui dia passa, any empeny.

2. Referència a coses. L'oració substantivada de relatiu pot ser introduïda pels grups de formes neutres amb l'article (el que) o amb el demostratiu (allò que): El que conta Joan també m'ha passat a mi.

El temps de la subordinada adjectiva. El temps verbal propi de les oracions de relatiu alterna entre el futur simple d'indicatiu i el present de subjuntiu. O bé, quan intervé el factor d'anterioritat, entre el futur compost d'indicatiu i el pretèrit perfet de subjuntiu. Són correctes i acceptades totes dues construccions: Els qui voldran anar a l'excursió s'han d'inscriure. Els qui vulguen anar a l'excursió s'han d'inscriure.

Oracions de relatiu especificatives i explicatives

Les primeres afegeixen una informació que no es desprén de l'oració principal: determinen l'antecedent i en restringeixen el significat, justament perquè l'especifiquen. Les segones reiteren la informació que ja forneix l'oració principal: comenten l'antecedent sense restringir-ne el significat, justament perquè només l'expliquen: 

• Els atletes que s'entrenen bé guanyaran la cursa. 
• Els atletes, que s'entrenen bé, guanyaran la cursa.

És a dir, les oracions especificatives no es poden suprimir sense alterar el sentit de tot el conjunt, mentre que la supressió de les explicatives no modifica el sentit d'aquest conjunt. Les explicatives estan separades de la principal per dues pauses.

Usos propis dels pronoms relatius

Relatius àtons i relatius tònics

1. Els relatius àtons que i qui. La forma que substitueix persones i coses i acompleix les funcions de subjecte, de complement directe, i de complement circumstancial de temps: Ens reunirem la setmana que ve.

Aquest relatiu que pot ser reemplaçat per el qual en les oracions explicatives, però de cap manera en les especificatives.

2. Els relatius tònics que i qui. Tots dos són emprats després de preposició, el primer referit a coses, el segon a persones. Normalment tenen la funció de CC: Les dades amb què treballa no són originals. Destruiran el pilar sobre què s'aguantava.

El relatiu compost

El relatiu compost és el qual. Aquest relatiu únicament pot ser emprat si l'antecedent és un substantiu. Aquest relatiu presenta tres grups de funcions:

1. Subjecte: No van rebre els premiats, els quals van protestar.

2. Complement directe: Ens quedarem al teu país, el qual sempre estimarem.

3. Complement preposicional, tant referit a cosa com a persona: Aquest és el pretext amb el qual es defensarà.

Cal mencionar també que aquest relatiu compost, té una forma neutra la qual cosa. Aquesta forma però, és sistemàticament absent del llenguatge parlat: L'han vist a l'hotel amb el seu amic, la qual cosa confirma les sospites.

L'oració subordinada adverbial

Les oracions adverbials fan l'ofici que, dins una oració simple, fa l'adverbi al qual equival la subordinada de la principal i pel qual aquesta pot ser substituïda.

Badia les anomena oracions correlatives: locatives, temporals, modals, comparatives i consecutives; és a dir, aquelles que expliciten els lligams gramaticals de forma manifesta. I oracions determinatives: finals, causals, condicionals i concessives; és a dir, aquelles que depenen d'un factor extern que en “determina“ el desenllaç: l'objectiu, la causa, una condició eficient o un obstacle no eficient; aquests factors originen les oracions finals, causals, condicionals i concessives.

Tipus:

Oracions adverbials locatives

Són aquelles que indiquen circumstància de lloc. L'element conjuntiu més característic n'és l'adverbi on. El seu correlatiu pot ser un substantiu o un adverbi, o pot no ser-hi explícit: Ens trobarem a la casa on viuen els pares. Ens trobarem a la casa allí on viuen els pares.

Oracions adverbials temporals

Expressen la relació que existeix entre el temps de les dues oracions, principal i subordinada. Els recursos de què es val la llengua per a aconseguir-ho són: els temps gramaticals i els adverbis de temps (que funcionen com a conjuncions): Mentre ell cantava, tots l'escoltaven.

Dins d'aquest grup d'oracions adverbials, es distingeixen tres subtipus:

• Les oracions temporals de simultaneïtat, on l'acció de la subordinada coincideix en el temps amb la de la principal. L'element conjuntiu més emprat és l'adverbi quan. Altres nexes: aleshores que, llavors que, sempre que, mentre (que): Quan vas firmar l'acta, tots et miràvem atents. Mentre que ell és al camp, ella guarda el bestiar.

• Les oracions temporals d'anterioritat, on s'expressa una acció que té lloc abans de la del verb subordinat. Nexe principal: abans que: Escriu-li la carta, abans que ell no torne.

• Les de posterioritat, expressen una acció que té lloc després de la del verb subordinat. Nexe principal després que: Després que s'hauran posat d'acord, faran un comunicat.

Oracions adverbials modals

Anomenem modals les oracions subordinades que, en una oració simple, tenen la funció d'un adverbi de manera, modificador del verb. Les modals expliquen com transcorre l'acció principal. El nexe més freqüent doncs, és com. Les conjuncions modals, s'agrupen entorn dels tres significats fonamentals de les menes d'oracions que hi corresponen:

• La manera de l'acció principal, entesa en el seu sentit més general i més neutre. Nexe principal com: Ho van fer com els ho havien demanat.

• Presencia d'un matís de dubte en l'expressió de la manera de l'acció principal. Nexe principal com si: Parlen com si ho saberen tot.

• Presència d'un matís de dependència en l'expressió de la manera de l'acció principal. Els elements conjuntius giren a l'entorn de segons: Segons com interpretes aquest document, tots dos textos poden ser del mateix autor.

Oracions adverbials comparatives

Existeix una bona afinitat entre les oracions modals i les comparatives: ho prova el nexe més característic d'enllaç (com). Els continguts oracionals que són objecte de comparació poden referir-se a la qualitat o a la quantitat.

En les oracions comparatives torna a passar quelcom que ja era propi de les modals: si les dues oracions (principal i subordinada) tenen un sol verb, aquest no es repeteix a la segona: la seua supressió no afecta la comunicació. És per això que amb freqüència la relació de comparança no es faça de fet entre oracions diferents, sinó entre continguts referits a un sol verb, és a dir, com aleshores, dins una oració simple: El segon volum va ser tan ben acollit com ho havia estat el primer.

Com és habitual en les oracions adverbials, també en les comparatives hi ha correlació entre l'antecedent (a la principal) i l'element conjuntiu que introdueix la subordinada: tan / com, més / que, menys / que.

Classes d'oracions comparatives

Hi ha tres classes d'oracions comparatives: d'igualtat, de superioritat i d'inferioritat.

• D'igualtat: la correlació “antecedent / element conjuntiu” gira entorn de les combinacions següents.
• Per a la combinació qualitativa: tal / com, així / com, tal / qual, tan (+ un determinatiu) / com: Tot es farà tal com demaneu.
• Per a la comparació quantitativa: tant / com: Descansa tant com pugues.
• De superioritat: la correlació “antecedent / element conjuntiu“ ara fa servir aquestes altres combinacions: “més (+ un substantiu, un adjectiu qualificatiu o qualsevol determinatiu) / que”, “(un adjectiu comparatiu sintètic / que“, “més / que“. Atesa la funció específica que hi té, l'antecedent és indispensable tant a les comparatives de superioritat com a les d'inferioritat: Aparenta més serenitat que no té per dins. Ofereixen més que no donen.
• D'inferioritat: la correlació “antecedent / element conjuntiu“ es val en aquest cas de les combinacions següents: menys (+ un substantiu, un adjectiu qualificatiu o qualsevol determinatiu) / que“, “(adjectiu comparatiu sintètic) / que”, “menys / que“: Presenta menys feina que no ho havien promès. Arrisquen menys del que inverteixen.

Oracions consecutives

L'oració subordinada expressa la conseqüència d'una intensificació amb què ha estat marcat un element de l'oració principal. No n'hi ha prou, però, amb una marca d'intensificació dins l'oració. Perquè hi hagi subordinada consecutiva és condició indispensable que la marca exigisca un correlatiu que, tot introduint una nova oració, hi canalitze la conseqüència. El correlatiu és indefectiblement la conjunció que.

L'antecedent pot intensificar el missatge de qualsevol part de l'oració: Han insistit tant, que ha hagut de dir que sí (V). Em van regalar tantes flors, que la casa semblava un jardí. (CD).

Oracions finals

Indiquen l'objectiu o la finalitat de l'acció que constitueix l'oració principal. L'element conjuntiu principal hi és la conjunció perquè, la més universal en la freqüència d'usos i per la confluència de nivells. Altres conjuncions finals: a fi que, per tal que.

Aquest tipus d'oracions va en mode subjuntiu. Raons:

• Mesurada des del verb principal, la subordinada es refereix a un temps posterior.

• L'acció hi és un objectiu encara no atés (justament es tracta que esdevingui realitat).

• La intenció de fer quelcom sempre resta embolcallada amb un si és no és de desig.

Quan el subjecte de l'oració principal és el mateix temps subjecte de la final, en català, com en bon nombre d'altres llengües, el verb subordinat es posa en infinitiu precedit de les proposicions per o per a, sense tornar a mencionar el subjecte: Li telefonaré perquè demà no se n'oblide. Tots feien plans per a guanyar les eleccions.

Oracions causals

Indiquen la causa, la raó o el motiu de l'acció de l'oració principal. L'element conjuntiu més emprat en les oracions causals és la conjunció perquè, la qual, si ja era la més universal en la freqüència d'usos i per la confluència de nivells entre les finals, continua essent-ho per a les causals. Això no vol dir que no existisquen moltes altres conjuncions causals, des de la més popular que fins a les més selectes puix i puix que.

Quant a l'ordre, hem de dir que normalment, les conjuncions causals introdueixen la subordinada després de la principal. Probablement es tracta de l'ordre més lògic: primer, el missatge fonamental i, només quan ja n'estem informats, la causa o el motiu: S'enfada perquè no l'han entés.

Pel que fa al mode verbal utilitzat en les causals, és fixament l'indicatiu, ja que es tracta de donar raó d'una realitat ja existent i, per tant, allò que n'ha provocat l'existència. Aquest és bon mètode per diferenciar les finals amb perquè de les causals: Oracions finals = perquè + subjuntiu (Ho faig perquè conegues la veritat). Oracions causals = perquè + indicatiu (Ho faig perquè coneixes la veritat).

Oracions condicionals

En aquesta mena d'oracions es crea una situació paradoxal: la subordinada hi és, tan important pel sentit, que s'imposa a la principal: Si em convences, firmaré la carta.

Ací l'acció de firmar la carta depèn de si em convences, fins al punt que si no em convences, la principal tindrà el contingut oposat al que tenia abans: no firmaré la carta. La conjunció condicional més universal és si. Altres conjuncions condicionals: mentre (que), sols que, amb que, només que, posat que, si doncs no, i també poden fer d'enllaç les formes no personals del verb: el gerundi i el participi.

Per a l'expressió de les condicionals, la llengua disposa d'un ventall de temps verbals ric i variat; en indicatiu (llevat dels futurs, els condicionals i el pretèrit anterior), i en subjuntiu (que sol ser el pretèrit imperfet i el plusquamperfet): Si invertiu, els beneficis augmentaran. Si invertíreu, els beneficis augmentarien. Opinant així la majoria, retiri la proposta.

Oracions concessives

En aquesta mena d'oracions, l'acció expressada pel verb principal es realitza, malgrat l'obstacle que hi representa la subordinada: Encara que t'hi oposis, firmaré la carta.

Les oracions que més es poden comparar amb les concessives, són les adversatives. De fet les mateixes conjuncions ho confirmen, ja que de vegades, la concessiva encara que pot tenir valor de “ però “, i l'adversativa però pot funcionar com una concessiva.

Per a l'expressió de les concessives, la llengua disposa de les formes verbals, per això es parla de l'alternança indicatiu i subjuntiu en aquesta mena d'oracions, les quals efectivament es valen de tots dos modes. Sembla natural d'afirmar que les accions reals demanen el verb en indicatiu, mentre que el mode subjuntiu queda reservat per a expressar accions possibles o dubtoses. Però aquesta afirmació no sempre és correcta, per tal com sovint recorrem al subjuntiu (encara que plogui), quan la realitat de l'acció és indiscutible.

Altres conjuncions concessives: per més que, també el gerundi i el participi poden introduir oracions vàlides com a concessives.