MORFOLOGIA	SINTAXI
	Derivats Compostos Nom Adjectiu Determinants Verb Pronom Adverbi Preposició Conjunció	Sintagmes Oració com a unitat sintàctica L'oració composta Puntuació

	L'ORACIÓ	CATEGORIES GRAMATICALS	FUNCIONS SINTÀCTIQUES
	L'oració simple i l'oració composta  Les oracions subordinades El subjecte Els verbs Els temps verbals Les formes no personals del verb L'ús dels temps verbals Les perífrasis verbals Els verbs de la 1a conjugació Els verbs de la 2a conjugació Els verbs de la 3a conjugació Els verbs irregulars Els verbs ser i estar	L'article Substantius i adjectius: gènere nombre El nombre de substantius i adjectius Els adjectius demostratius Els possessius Els numerals Els quantitatius i els indefinits Els interrogatius Els pronoms pronoms personals forts pronoms febles combinació de pronoms pronoms relatius Els adverbis Les conjuncions Les preposicions Les formes cap a / cap, fins a / fins i com a / com	L'atribut i el complement predicatiu El complement directe El complement indirecte El complement preposicional El complement circumstancial El complement del nom

	CATEGORIES GRAMATICALS	FUNCIONS SINTÀCTIQUES
	Els determinats articles demostratius possessius interrogatius  Els quantificadors numerals quantitatius indefinits  El substantiu i l'adjectiu gènere nombre  Els verbs verbs regulars  verbs irregulars perífrasis verbals Els pronoms pronoms febles  pronoms relatius  Les preposicions  Les conjuncions  Els adverbis	Complement directe Complement indirecte Complement circumstancial Complement preposicional Atribut Predicatiu

	L'ORACIÓ	CATEGORIES GRAMATICALS	FUNCIONS SINTÀCTIQUES
	L'oració: SN i SV L'oració passiva L'oració composta oracions coordinades oracions juxtaposades oracions subordinades	Els determinants i els quantificadors El substantiu i l'adjectiu gènere nombre El verb Els pronoms pronoms febles pronoms relatius Les preposicions Les conjuncions Els adverbis	Subjecte Complement del nom Complement directe Complement indirecte Complement preposicional Atribut Complement predicatiu Complement circumstancial

	FLEXIÓ NOMINAL	EL NOM I EL SINTAGMA NOMINAL	CATEGORIES GRAMATICALS
	La flexió nominal: El gènere en els noms El gènere en els adjectius Alternances formals en el radical El nombre	El nom i el sintagma nominal Característiques del nom i classes Els noms comuns Els noms propis El sintagma nominal L'infinitiu nominal El vocatiu	L'adjectiu i el sintagma adjectival L'adjectiu i el sintagma adjectival L'article Els demostratius i els possessius Els demostratius i els possessius Els quantificadors nominals Els pronoms personals i els pronoms ho, en i hi Les preposicions àtones i les compostes Les preposicions tòniques i les locucions prepositives L'adverbi
	FLEXIÓ VERBAL	EL VERB I EL SINTAGMA VERBAL	L'ORACIÓ COMPOSTA
	La flexió verbal Les propietats gramaticals del verb i les marques flexives verbals Els verbs regulars Les formes verbals construïdes amb un auxiliar Els verbs irregulars Els verbs defectius	La predicació verbal Els verbs transitius Els verbs intransitius La predicació no verbal: les construccions copulatives i els predicatius Les construccions copulatives: l'atribut Usos dels verbs ser i estar Els predicatius El verb: el temps, l'aspecte i el mode El temps L'aspecte El mode Els temps verbals d'indicatiu Els temps verbals de subjuntiu	La coordinació Les oracions subordinades substantives Les oracions subordinades de relatiu Les construccions comparatives i les superlatives Les construccions causals, les finals i les consecutives Les construccions condicionals i les concessives Les expressions temporals i les aspectuals

	CATEGORIES GRAMATICALS
	Noms i adjectius Verbs Pronoms Determinants Adverbis Preposicions Conjuncions i connectors Concordança Coordinació

	NIVELL BÀSIC	NIVELL MITJÀ	NIVELL AVANÇAT	NIVELL SUPERIOR
	Les categories gramaticals El nom El determinant L'adjectiu	El verb L'adverbi	El pronom	La preposició La conjunció La interjecció

[Font: http://www.annaribas.cat/04_morfologia/MORFOLOGIA%20CATALANA.pdf]

	NIVELL BÀSIC	NIVELL MITJÀ	NIVELL AVANÇAT	NIVELL SUPERIOR
	L'oració simple: Subjecte i Predicat Els sintagmes: SN, SAdj, SV, SAdv i Sprep Els complements verbals: CD, CI, Catrib, CPred, CRV, CAgent i CC: de lloc, temps, manera, quantitat, companyia, instrument, afirmació, negació i dubte	L'oració composta: L'oració coordinada: copulativa, disjuntiva, adversativa, distributiva, explicativa, il·lativa i continuativa L'oració juxtaposada	L'oració subordinada: Substantiva: completiva, de relatiu, interrogativa indirecta i d'infinitiu Adjectiva: explicativa i especificativa Adverbial: temporal, locativa, modal, comparativa, condicional, causal, consecutiva, final i concessiva	Anàlisi sintàctica Aplicació al text

[Font: http://www.annaribas.cat/05_sintaxi/SINTAXI.pdf]

	GÈNERES TEXTUALS	PATRONS DISCURSIUS
	Article d'opinió Anunci Avís Carta Correu electrònic Textos orals breus Exposició oral Nota Ofici Informe Acta de reunió Conte	Descriptiu Narratiu Argumentatiu Directiu Expressiu

		GENERAL	GÈNERES TEXTUALS	PATRONS DISCURSIUS
		Generar, seleccionar i ordenar les idees Lligar les idees: connectors i marcadors textuals Adequar el text al receptor Puntuació  Majúscules i minúscules Abreviatures Tractaments protocol·laris	La nota L'avís La postal La carta formal La carta personal	El text argumentatiu

	GÈNERES TEXTUALS	PATRONS DISCURSIUS
	L'avís La postal La nota El correu electrònic La carta informal La carta formal	El text argumentatiu

	GENERAL	GÈNERES TEXTUALS	PATRONS DISCURSIUS
	La puntuació Els connectors	El resum   La carta personal   La carta formal	La descripció La narració El text argumentatiu   El text instructiu

20 RECOMANACIONS PER REDACTAR BÉ

A més de seguir les recomanacions que us donem en aquesta guia, és important que en el moment en què redacteu una informació per publicar al web tingueu en compte un seguit de qüestions que, més que afectar directament el procés de redacció, estan relacionades amb un protocol o circuit de publicació en què sovint intervé més d’una persona, s’actualitzen textos ja publicats anteriorment o s’hi fan canvis de format. (Cliqueu la imatge per a accedir al document complet)

	ARGUMENTA
	La reflexió L'estructuració La conceptualització  La formalització

Continguts           La comunicació Sistemes de comunicació general Sistema verbal de comunicació humana Elements de la comunicació Interferències Comunicació i semiòtica Els signes no verbals Característiques del llenguatge Facultats del llenguatge Funcions del llenguatge El codi El concepte de codi aplicat a la llengua El signe lingüístic segons Saussure i Hjemslev Relacions entre signes Estudi dels signe Disciplines que estudien el signe lingüístic

Teoria de la comunicació

 

La comunicació

Segons Umberto Eco, el procés comunicatiu es defineix com el pas d'un senyal, des d'una font, a través d'un transmissor, mitjançant un canal, fins a un destinatari. Per tant, comunicar és, senzillament, transmetre informació des d'un punt a altre.

El concepte de comunicació pressuposa el concepte de relació (relació entre éssers) i el de transmissió (d'informació). La comunicació sols es verifica quan existeix un codi que tant l'emissor com el receptor coneixen. Aquest codi estableix una correspondència entre allò que representa i allò representat. El model comunicatiu humà per excel·lència és el llenguatge o capacitat humana de comunicar-se mitjançant signes orals.

Sistemes de comunicació general

Els humans vivim entre continus sistemes de comunicació: el semàfor que ens indica quan creuar, el timbre de la porta si ve algú... Aquests senyals no són naturals, són creats o motivats per l'home amb una intenció comunicativa. Tanmateix quan el senyal és natural no motivat per l'home, aquesta intenció comunicativa no existeix. Aquest senyal s'anomena indici. Per exemple, quan el cel està ennuvolat és indici de pluja, però en aquest senyal no hi ha intencionalitat comunicativa. Diferències entre indicis i senyals:

• • Indicis: no hi ha intenció comunicativa, són fets naturals.
  • Senyals: tenen intenció comunicativa, són produïts artificialment. Hi distingim:
    • Icona: relació analògica amb el referent. Exemple: un senyal de trànsit.
    • Símbol: no hi ha relació entre el senyal i la realitat. Exemple: un semàfor.
    • Signe lingüístic: relació convencional. Exemple: casa [káza]

 

Sistema verbal de comunicació humana 

El sistema de comunicació humana té les següents característiques:

• • Els senyals de comunicació humana són de naturalesa lingüística i s'anomenen signes lingüístics.
  • La comunicació humana pot ser reversible. El receptor o destinatari d'un missatge pot convertir-se en transmissor del missatge. Aquesta reversibilitat és opcional, hi pot haver comunicació sense intercanvi recíproc de missatges. Exemple: escriptor >  llibre >  lector

 

Elements de la comunicació

En el mecanisme de la comunicació han de figurar els següents elements:

• • EMISSOR: és qui origina intencionadament el missatge.
  • RECEPTOR: és qui rep el missatge.
  • APARELL EMISSOR I APARELL RECEPTOR: els òrgans de fonació i d'audició, en el cas del llenguatge oral.
  • MISSATGE: informació que es vol transmetre.
  • CANAL: és el mitjà físic per a transmetre el missatge. És la via per la qual circulen els missatges.
  • CODI: conjunt de signes i de regles que en determinen i en prescriuen l'ús. El codi ha de ser conegut pel transmissor i el destinatari, però no cal que tots dos posseesquen la mateixa quantitat de coneixements.
  • REALITAT O EL CONTEXT: les coses del món, els fets, el que un pensa... Com que qualsevol missatge ens remet a un context, aquest es converteix en el punt de referència del transmissor i el destinatari. Com diu Sebastià Serrano: el context és “la situació en què el missatge és produït per l'emissor i interpretat pel receptor”. És necessari per a una correcta interpretació del missatge. D'altra banda, el FEED-BACK és un tipus d'informació procedent del receptor com a resposta al missatge rebut i que té una influència sobre el comportament subsegüent de l'emissor original.

 

Interferències en la comunicació

Els elements que poden pertorbar un procés comunicatiu són:

• • L'índex d'atenció dels participants i el temps de què disposen.
  • Els sorolls: tot allò que pertorba en major o menor grau la transmissió o la recepció d'un missatge (una interferència telefònica, el soroll d'una moto...)
  • El rendiment del canal.
  • L'incompliment de les normes d'acció comunicativa.

 

Comunicació i semiòtica 

La semiòtica és la disciplina que estudia les situacions comunicatives, l'organització del comportament comunicatiu, és a dir, l'espai de comunicació total.

El llenguatge és constitutiu de la subjectivitat i de la vida social i és pressuposat per la major part de les ciències ja que tota activitat científica o artística és essencialment lingüística. Cal acceptar l'omnipresència del llenguatge en la vida dels homes, la qual cosa ens porta a acceptar l'omnipresència dels signes de la Semiòtica.

Les tècniques noves com ara la fotografia, el cinema, la televisió els quals afegim a l'àmbit de la comunicació, seran estudiades per aquesta ciència.

Amb tot açò podem dir que existeix una forta vinculació entre la Semiòtica i la comunicació. Segons Serrano: “No hi ha signes sense comunicació”. Ara bé, dins l'espai de la Semiòtica caldria distingir entre els signes lingüístics i els signes no verbals. 

 

Els signes no verbals

La major part de les persones quan pensem i parlem de la comunicació, ho fem de la comunicació verbal, és a dir, d'aquella que s'esdevé per mitjà de paraules. Però a banda d'aquesta comunicació verbal produïm i rebem gran quantitat de missatges que no venen expressats en paraules. Aquests són els anomenats missatges no verbals i tenim des del color dels ulls o el moviment del cos fins a la vestimenta o distribució de l'espai... Els signes verbals interactuen i es complementen amb els no verbals de manera que se'ns farà difícil de comprendre un procés comunicatiu sense la interacció dels dos. Podem partir de quatre blocs de sistemes:

• • Aquells que fan referència al cos: gestos, mirada postura.
  • La distribució de l'espai i del temps: les relacions espacials entre les persones, les distàncies que s'estableix entre elles per a comunicar-se.
  • El món dels objectes, la seva organització.
  • El parallenguatge: l'accent i el to dels missatges.

Per tant,  les característiques generals de la comunicació no verbals serien les següents:

• • Relació d'interdependència amb la comunicació verbal.
  • Sovint els missatges no verbals tenen més significació que els verbals.
  • En la situació comunicativa la comunicació no verbal és inevitable.
  • Hi predomina la funció expressiva o emotiva sobre la referencial.
  • A cultures diferents, sistemes no verbals diferents.
  • L'estudi de la comunicació no verbal és descriptiu.

 

LA PROXÈMICA I LA CINÈSICA No hi ha dubte que certs sentiments i emocions bàsiques sovint s'expressen millor sense paraules. És lògic que alguns missatges es transmetin millor mitjançant el llenguatge corporal. La major part dels gestos bàsics de comunicació són els mateixos a tot el món. Quan les persones se senten felices, somriuen; quan estan tristes o enfadades, ploren. Com qualsevol altre llenguatge, el del cos té també paraules, frases i puntuació. Cada gest és com una sola paraula i una paraula pot tenir diversos significats. Només quan la paraula forma part d'una frase, pot saber-se'n el significat correcte. Els gestos es presenten en frases i sempre diuen la veritat sobre els sentiments i les actituds de qui els fa. La persona perceptiva és la que llegeix bé les frases no verbals i les compara amb les expressades oralment. Els estudis que s'han ocupat del tema demostren que els senyals no verbals influeixen cinc vegades més que els orals i que, quan són incongruents entre si, la gent confia més en el missatge no verbal. L'observació del grup de gestos i de la congruència entre els canals verbals i no verbals de comunicació són les claus per a interpretar correctament el llenguatge del cos. A més de considerar els gests agrupats i de tenir en compte la congruència entre el que es diu i el moviment corporal, tots els gestos han de considerar-se dins del context en què es produeixen. Els sistemes de comunicació dels humans s'han estat comparant últimament amb els dels animals, branca estudiada per l'etologia. La comparació entre humans i animals serveix per a donar informació sobre quins moviments corporals són més universals i quins més culturals, i fa destacar aquells aspectes de la gesticulació humana que queden més amagats, principalment per culpa de la comunicació molt formalitzada i condicionada per la importància que hom dóna a l'expressió verbal. Pel que fa a la comunicació corporal, val a dir que els sentits de la vista, l'olfacte i el tacte tenen un paper molt destacat. Tot i que solem privilegiar el sentit de la vista, els sentits de l'olfacte i el tacte revesteixen també una importància considerable, ja que gràcies a l'olfacte podem produir un estímul determinat i amb el tacte se'ns pot donar molta informació del caràcter d'una persona (per exemple, segons la manera en què dóna la mà). El sentit de la vista ens forneix més informació, ja que, per mitjà de la visualitat, podem partir dels gestos de la cara i de les mans. La proxèmica i la cinèsica Són les dues disciplines que s'encarreguen d'estudiar el llenguatge del cos. La proxèmica o el codi de les distàncies s'ocupa de la manera com els humans interaccionem en un espai determinat i dels diferents sistemes culturals d'organitzar els escenaris on es desenvolupa la comunicació. L'espai marca sovint el poder i la jerarquia. Aquest espai o distància en la comunicació oral varia segons el lloc, les hores del dia o de la nit, els tipus d'activitat, etc., però cal destacar la constància d'un comportament en respectar les distàncies considerades. En línies generals es poden distingir quatre grups de distàncies (socialment acceptades): la distància íntima, la personal, la social i la pública. Distància íntima: La utilitzada en un àmbit familiar o amb persones d´un àmbit familiar. Distància personal: L'emprada amb amics i persones de confiança. Distància social: La que fem servir per a relacions impersonals. Distància pública: L'apropiada per als espectacles i les intervencions públiques Aquestes distàncies són sempre relatives, perquè depenen també de la situació dels interlocutors. La cinèsica estudia la dinàmica del cos, tant els moviments inconscients com els conscients, tant els universals com els corresponents a una cultura particular. El gest pot definir-se com un moviment corporal que té un sentit. És, doncs, un acte voluntari que pertany com a tal a la comunicació verbal. La comunicació corporal és constant i omnipresent. Així doncs, no acaba amb la paraula. Hi ha hagut diversos intents de mesurar la importància de la comunicació corporal durant un intercanvi lingüístic. Els moviments corporals es poden classificar en cinc grans grups segons la seva funcionalitat: els il·lustradors, els reguladors, els adaptadors, els manifestadors d'afecte i els emblemes.

 

Característiques del llenguatge  

Facultats del llenguatge

El llenguatge humà és fruit de la capacitat de simbolitzar la realitat. Simbolitzar significa representar un element de la realitat per mitjà d'un símbol. Les unitats simbòliques del llenguatge són els signes lingüístics. Analitzem les facultats del llenguatge:

• • Facultat simbolitzadora: aquesta facultat ens permet de fer referència a qualsevol element de la realitat sense que hi haja una correlació temporal ni física entre els signes lingüístics i els referents de la realitat.
  • Facultat creativa: el llenguatge ens permet inventar una realitat separada d'aquella que podem percebre i comprovar sensorialment.
  • Facultat abstractiva: el llenguatge ens ofereix la possibilitat de bastir nous conceptes extrets de l'observació de la realitat. Ens permet realitzar un procés d'investigació i de classificació dels elements del món que ens envolta. Suposa una desvinculació dels signes lingüístics respecte de les coses.
  • Facultat generalitzadora: els signes que utilitza fan referència a designacions de coses d'una manera general.

Aquestes característiques són complementàries i simultànies les unes amb les altres.  

 

Funcions del llenguatge

Els missatges de la comunicació lingüística solen anar carregats d'una informació més rica del que aparenten la simplicitat de les seues frases. Aquesta diversitat informativa ha provocat la teoria de les funcions del llenguatge. Jakobson n'estableix sis:

• • Funció referencial (denotativa, cognitiva, representativa, simbòlica).  Hom realitza la funció referencial quan els missatges són objectius, és a dir, quan hi ha relació directa entre el missatge i l'objecte de referència; el significat hi és concebut objectivament. La capacitat lògica del llenguatge està representada en aquesta funció, la qual es correspon amb la modalitat oracional enunciativa.   Exemple: Som un país mediterrani / Quina hora és?
  • Funció expressiva (emotiva).  Indica les relacions entre missatge i transmissor. L'enunciat presenta la situació del transmissor envers l'objecte de referència; expressa, doncs, valors subjectius. Aquesta funció pròpia de les oracions exclamatives, s'oposa a la referencial, i els recursos lingüístics que fa servir són formes allunyades de les estrictament “objectives”: interjeccions (ai!), exclamacions (quina pena!), certs sufixos (pobret d'ell)...
  • Funció conativa (injuntiva).  Expressa les relacions entre missatge i destinatari, el qual és, justament, el fi d'aquell. Mitjançant aquesta funció - pròpia de les oracions imperatives i interrogatives - el transmissor vol provocar l'actuació del receptor.  Recursos lingüístics propis: el vocatiu i tot tipus d'exhortacions. Exemple: - No correu tant. /  Tu, el del jersei, atura't!
  • Funció fàtica (de contacte)  Serveix per mantenir el contacte durant la comunicació. De vegades aquesta funció pot omplir diàlegs considerablement extensos i tanmateix buits de qualsevol informació objectiva.  Exemple: són molt il·lustratius els estereotips usats durant les comunicacions telefòniques. - sí, sí; ja, ja; clar, clar...
  • Funció metalingüística  El llenguatge utilitzat per a tractar del llenguatge, realitza la funció metalingüística. Dins d'aquesta funció se situa tota l'activitat d'estudis idiomàtics en general. Exemple: un senyal de substantivació és la presència d'un article.
  • Funció estètica  Expressa les relacions del llenguatge amb ell mateix. El missatge és l'objecte de la comunicació. És el dominant en el llenguatge literari, encara que hi figura en altres nivells lingüístics.  Recursos que utilitza: nombre de síl·labes, rimes, repeticions...
  • Funció identificativa.  Actua en una vessant doble:
    • Externament: de tal manera que un receptor arreu, encara que ocasional, pot determinar no sols la comunitat lingüística a què pertany l'emissor d'un missatge específic, sinó també quina és la seua procedència social, geogràfica o cultural.
    • Internament: un parlant de qualsevol llengua, per més que no en siga conscient, connecta amb tota una gamma concretíssima d'elements que conformen la visió que de la realitat es té, bastida sobre les característiques tipològiques d'aquell idioma, i la història de la civilització que l'ha originat i estructurat.

 

El codi 

El concepte de codi aplicat a la llengua

El codi és definit com el conjunt de signes i de regles que en determinen i prescriuen l'ús de la llengua. Aquest codi ha de ser conegut tant per l'emissor com pel receptor per tal que existisca la comunicació, encara que no cal que tots dos tinguen la mateixa quantitat de coneixements. Si el codi no és conegut pels dos participants en la comunicació, aquesta no es donarà de manera positiva, hi haurà moltes mancances. Mitjançant les regles del codi el transmissor compon cadenes de signes i el destinatari les descompon de manera que el primer diu una cosa el segon l'entén i aquest procés pot tornar a donar-se en direcció contraria. És el que s'anomena CODIFICAR i DESCODIFICAR. Ara bé, no sols existeix el codi dels signes lingüístics, també hi ha un codi de gestos que afavoreix la comunicació (comunicació no verbal). Per exemple, en un diàleg els dos tipus de comunicació es complementen.   El signe: semiologia i semiòtica   El signe lingüístic Les unitats del sistema de comunicació del llenguatge verbal són els signes lingüístics i una definició d'aquests pot ser: “unitats que formen part de la cadena escrita o parlada, que hi tenen un valor significatiu i que poden variar el sentit o el significat del missatge amb la seua presència o absència”. Per a Jakobson qualsevol signe lingüístic comporta dos modes de disposició:

1. 1. Combinació: tot signe està format de signes constitutius i es dóna només en combinació amb altres signes. Això vol dir que qualsevol unitat lingüística serveix simultàniament com a context per a unitats més simples i troba el seu propi context en una unitat lingüística més complexa.
   2. Selecció: una selecció entre dues alternatives implica la possibilitat de substituir un dels termes per un altre que siga equivalent al primer en un aspecte i diferent en un altre. La persona a qui hom s'adreça percep que un missatge és una combinació de parts constituents seleccionades de totes les constituents (el codi).

El signe lingüístic segons Saussure i Hjemslev

Per a Saussure el signe lingüístic és la combinació d'un concepte i d'una imatge acústica. Aquesta última no és el so material, sinó la psíquica d'aqueix so, la representació que d'ell ens donen els nostres sentits. El signe lingüístic és, doncs, una entitat psíquica de dues cares, el concepte i la imatge acústica, les quals es reclamen mútuament. Pot ser representada per la figura: concepte / imatge acústica. Saussure va anomenar “SIGNE” a la totalitat, “SIGNIFICANT” a la imatge acústica, i “SIGNIFICAT” al concepte. A més, assenyalà els principis definidors del signe lingüístic:

• • Arbitrarietat: per a Saussure la relació entre el significant i el significat era arbitrària, que en el sentit era motivada. La relació entre significat i significant és fruit d'un acord convencional fet per la societat.  Ara bé, una vegada establerta esdevé necessària, car el significat no existeix fora de la representació que en fa el significant. Per exemple no podem expressar la noció de “ARBRE” si no és mitjançant el signe corresponent.
  • Caràcter lineal del signe: ve donat pel significant, que per ser de naturalesa auditiva sols es desenvolupa en el temps i té els caràcters que pren el temps; representa una extensió, la qual és mesurable en una sola dimensió: una línia.
  • Mutabilitat i immutabilitat del signe: en la llengua es donen les dues característiques.
  • • La immutabilitat del signe es pot explicar per:
    • Pel seu caràcter arbitrari.
    • Pel caràcter massa complex del sistema de la llengua. Sols es pot comprendre per reflexió.
    • Per la gran quantitat de signes necessaris per a constituir una llengua.
    • Per la inèrcia col·lectiva, és a dir, per la resistència de tots els individus a tota innovació lingüística.
    • Perquè la llengua està situada en el temps i la solidaritat amb el passat impedeix que el parlant canvie la llengua i alhora intente conservar-la.
    • La mutabilitat del signe ve donada per la contínua evolució de la llengua: el signe està en condicions d'alterar-se, perquè continua.

Completant el sistema de Saussure, Hjelmslev proposa distingir dins el signe lingüístic quatre aspectes:

PLA DE L'EXPRESSIÓ	substància de l'expressió
	forma de l'expressió
PLA DEL CONTINGUT	forma del contingut
	substància del contingut

Hjelmslev aplica el binomi forma/substància dins de cada estrat significant/significat, la qual cosa li permet separar allò que és pròpiament lingüístic d'allò que no ho és (substància). Així el signe lingüístic és l'associació de la forma de l'expressió i de la forma del contingut.

Els dos pols substancials es refereixen a la globalitat del so i dels significats.

Els sons es configuren en cada llengua d'una forma expressiva determinada, tal com la totalitat del pensament s'afaiçona en les unitats formals del contingut pròpies de cada codi lingüístic. Per això cada llengua presenta uns sons determinats i una organització significativa peculiar.  

Relacions entre els signes

Saussure definia la llengua com un sistema on cada unitat es defineix en relació amb els valors de les altres unitats. Les unitats de la llengua són els signes lingüístics. Aquests signes adquireixen uns valors determinats en oposar-se a altres signes que representen valors diferents.

El valor d'un signe depén de la funció que desenvolupa, independentment de la forma que represente.

Dos tipus de relacions mantenen els signes en l'estructura de la llengua:

• Relacions sintagmàtiques, que depenen de la linealitat del signe.
• Relacions paradigmàtiques, que depenen de l'oposició de cada signe dins la totalitat del codi.

Si considerem l'enunciat “El llenyater talla l'arbre” tenim que cada element s'hi relaciona sintagmàticament amb els altres, tant en l'ordre com en la coherència. Efectivament, si els combinem d'una altra manera (Talla l'arbre el llenyater, l'arbre talla el llenyater, el talla l'arbre el llenyater) el significat canvia o desapareix. D'altra banda, cada element es pot substituir per uns altres absents amb els quals manté una afinitat formal o significativa.

* El llenyater talla l'arbre * La llenyataire poda l'arbrissó

* Els llenyisser destrueix el pi * Les llenyaire arrasa alzina

El conjunt d'aquests elements constitueix un paradigma. El context imposa unes determinades restriccions a l'associació paradigmàtica. Els elements a més de seguir les regles de concordança formal entre si, s'hi veuen determinats pel que fa al sentit. Per exemple “tallar” o els equivalents paradigmàtics exigeixen un subjecte animat, cosa que no admeten unitats com “roca” o “compàs”.  

Estudi dels signes

Observem com els signes lingüístics expressen la realitat extrasígnica. Els filòsofs del llenguatge distingeixen tres vessants en els signes d'un codi: el significant, el significat i el referent. Dels dos primers ja hem parlat. El REFERENT constitueix l'entitat real, física o objectivable que el signe expressa. Així el signe “cadira” té una imatge acústica o significant (kaíra), un concepte o significat: “seient individual amb respatller”, i un referent: “objecte que identifiquem com a cadira”.

Hi ha signes amb significat diferent però amb un referent idèntic. Així “Mallorca” o l'illa més gran de les Illes Balears, es refereixen al mateix.

Dins del codi podem concebre signes sense referent. Les partícules que actuen relacionant signes (preposicions, conjuncions) no tenen significat referencial, o és molt vague. A més, ningú no pot objectar la bipolaritat significant-significat dels signes “gnom, unicorn, sirena” els referents dels quals pertanyen al món de la fantasia² . Els signes lingüístics apareixen amb una doble vessant: com a entitats sotmeses a la referència es relacionen amb un tipus d'informació unívoca, la denotació; com a realitats culturals independents del referent i recreades en cada acte comunicatiu, els signes són descodificats pels receptors que hi afegeixen a la informació denotativa una sèrie d'informacions suplementàries, evocades pels interpretants dels signes. Aquesta càrrega semiòtica es diu connotació, la qual ultrapassa els límits del codi, ja que pertany a l'àmbit de l'ús lingüístic real.  

Disciplines que estudien el signe lingüístic

L'anàlisi lingüística pretén estudiar la llengua com a sistema orgànic de signes i procedeix a delimitar-ne les unitats i les relacions que els uneixen. Les disciplines que estudien aquestes unitats són:

UNITATS	DISCIPLINA	ASPECTES DELS SIGNES ESTUDIATS
Els sons i llurs trets pertinents	Fonètica	Substància		Pla de l'expressió
Els fonemes	Fonologia	Forma
Els monemes	Lexicologia	Forma	Substància semàntica. Semes	Pla del contingut
Els sintagmes i les oracions	Sintaxi

• FONÈTICA i FONOLOGIA corresponen a la substància i a la forma del significant.
• LEXICOLOGIA i SINTAXI corresponen a la forma del contingut.
• SEMÀNTICA estudia la substància. A més haurà d'establir les unitats mínimes de significació, els “semes”.

Amb l'oració ultrapassem el límit del sistema o codi lingüístic i ens endinsem en l'àmbit de la llengua com a instrument de comunicació, l'expressió de la qual és el discurs o text. Dominar una llengua no és sols conéixer les seves possibilitats sistemàtiques, sinó també utilitzar els recursos adients a un context de comunicació on intervenen uns altres sistemes semiòtics a més del llenguatge verbal. Aquest context se situa en un espai físic i social i en un temps històric. Els subjectes que hi interactuen pertanyen a grups socials específics amb una varietat de llengua localitzada. En definitiva, el text és un fenomen d'enunciació inherent a un context l'estudi del qual correspon a la PRAGMÀTICA. Com a fet col·lectiu que involucra parlants condicionats per l'estructura social i per l'evolució històrica, la SOCIOLINGÜÍSTICA s'ocupa del seu estudi. Finalment, la seva adscripció a una varietat geogràfica de la llengua implica la participació de la DIALECTOLOGIA. 

Font del text: Teoria de la comunicació. Funcions del llenguatge. El signe lingüístic. Sistemes de comunicació lingüístics i no lingüístics. Antoni Teruel i Barberà Adaptació de la versió web https://www.scribd.com/doc/9208854/01-Tema-01-Teoria-de-la-comunicacio-Funcions-del-llenguatge-El-signe-linguistic-Sistemes-de-comunicacio-linguistics-i-no-linguistics#download&from_embed

Per a saber-ne més

La comunicació lingüística

• El model de la comunicació
• Els signes o senyals
  • Semiòtica o semiologia
  • Tipus de signes o senyals
• Informació lingüística, paralingüística i extralingüística 
  
  
  • Informació lingüística
  • Informació paralingüística
  • Informació extralingüística
• Els sistemes de comunicació 
  
  • La comunicació no verbal
  • Les llengües de signes
  • Les llengües parladeLes funcions del llenguatge

Font: http://liceu.uab.es/~joaquim/general_linguistics/gen_ling/estructura_linguistica/sistema_signes/Aspecte_comunicatiu_llenguatge.html

 

Continguts           Les quatre habilitats lingüístiques Caracterització del discurs oral La comprensió oral: escoltar Microhabilitats de la comprensió oral L'expressió oral: parlar  Microhabilitats de l'expressió oral

Les quatre habilitats lingüístiques

La concepció tradicional de la llengua des del punt de vista didàctic ha considerat com a objecte d’estudi només la lingüística, concretament la gramàtica, l’estructura de la llengua. A partir dels anys 60 comencen a desenvolupar-se diverses disciplines com la filosofia del llenguatge, la sociolingüística, la lingüística textual, que consideren la llengua com una eina de comunicació que s’utilitza en determinats contextos i amb finalitats concretes. És a dir, comença a tenir-se en compte la dimensió pragmàtica de la llengua, l’ús que se’n fa en funció de les diferents situacions i de les diverses finalitats, i no tan sols l’estructura lingüística.

És en aquest context on s’entén el tractament de les habilitats lingüístiques i, fins i tot, la inclusió d’aquest tema en el temari d’oposicions dels aspirants a docents d’àrees lingüístiques. L’objectiu és la competència comunicativa, és a dir, la suma de la competència lingüística tradicional més la competència pragmàtica, que considera l’ús de la llengua, no només l’estructura. De fet, a hores d’ara, tots els plantejaments didàctics moderns de la llengua se centren en enfocaments comunicatius, segons els quals resulta imprescindible desenvolupar les quatre habilitats lingüístiques de la comunicació.

Parlar, escoltar, escriure i llegir són les quatre habilitats que ha de dominar un usuari de la llengua per poder comunicar-se amb eficàcia en totes les situacions possibles: són les habilitats lingüístiques; també reben altres noms segons autors: destreses, capacitats comunicatives o macrohabilitats (aquest últim nom s’utilitza per distingir les quatre grans i bàsiques habilitats de la comunicació d’altres destreses també lingüístiques però més específiques i d’ordre inferior que s’anomenen microhabilitats i que seran tractades al llarg d’aquest tema).

Les habilitats lingüístiques es classifiquen en funció de dos factors. Segons el paper que tinga un individu en el procés de comunicació (emissor o receptor) tenim les habilitats receptives (escoltar i llegir) i les productives (parlar i escriure). Fins fa ben poc les habilitats receptives s’havien anomenat passives i les productives, actives, possiblement perquè aquestes últimes són observables externament. No cal dir que aquesta concepció és falsa, ja que tant les unes com les altres requereixen tota una sèrie de microhabilitats, d’estratègies complexes i laborioses que, tot i que no sempre són observables externament, sí que requereixen una actitud activa de l’individu.

L’altre factor de classificació és el canal que s’utilitza en el procés de comunicació. Així tenim les habilitats orals (parlar i escoltar) i les escrites (escriure i llegir) en funció que el missatge codificat utilitze el suport de les ones acústiques o que es vehicule amb les lletres impreses o manuscrites.

En aquest tema seguirem el segon factor de classificació, és a dir, el que considera el canal per distingir entre habilitats orals i habilitats escrites; concretament ens centrarem en les habilitats orals. Ara bé, cal observar que les habilitats lingüístiques no solen funcionar aïllades sinó que normalment ho fan integrades entre si. En la comunicació actuen conjuntament com si foren eines diverses que s’usen per aconseguir un mateix objectiu. És per això que, des d’un punt de vista didàctic, les habilitats lingüístiques han de ser tractades de manera integrada i fóra absurd i irreal treballar-les aïlladament al marge de la resta.

Caracterització del discurs oral

Abans d’entrar en la caracterització del discurs oral, resultaria il·lustratiu reflexionar sobre el temps que els parlants dediquem a usar cada habilitat i sobre la importància que tenen: és evident que les habilitats orals són les més practicades, amb una diferència notable respecte de les escrites, i més encara, la comprensió oral és més freqüent que l’expressió oral. En conseqüència, és evident que cal restituir la rellevància que es mereixen les habilitats orals i el seu estudi i aprenentatge. Tradicionalment, l’objectiu fonamental de l’escola era ensenyar a llegir i escriure, i de fet, sempre ha estat les habilitats lingüístiques millor considerades; ara bé, tots sabem que l’alumnat té mancances importants en l’expressió oral (fluïdesa, correcció, lèxic, sintaxi, lectura en veu alta,…) i fins i tot en la comprensió oral.

És per tot això, i arran de la reflexió sobre la freqüència d’ús i importància de les habilitats lingüístiques, que convindria integrar les habilitats orals i escrites, fent-ne un treball conjunt i equilibrat. No podem oblidar que la capacitat de comunicar-se és la suma de les quatre habilitats lingüístiques i no només el domini de cadascuna per separat.

Abordarem la caracterització del discurs oral des de dues concepcions diferenciades: el discurs oral com a estil o mode lingüístic, i com a situació de comunicació caracteritzada per l’ús d’un determinat canal de transmissió. En ambdós casos caracteritzarem el discurs oral tot comparant-lo amb el discurs escrit.

La caracterització del discurs oral com a estil o mode lingüístic pot respondre al següent esquema:

DISCURS ORAL		DISCURS ESCRIT
Sol ser col·loquial, informal. Més subjectiu Redundant i obert. Sintaxi simple, plena d’anacoluts, el·lipsis, frases inacabades… Lèxic més general i pobre amb mots jòquer, repeticions, onomatopeies i frases fetes.		Sol ser estàndard, formal. Més objectiu. Precís i tancat. Sintaxi més complexa i ordre dels mots estable. Lèxic més específic, evita les repeticions i l’expressivitat dels recursos lingüístics populars.

La caracterització del discurs oral com a situació de comunicació caracteritzada per l’ús d’un determinat canal de transmissió pot respondre al següent esquema:

DISCURS ORAL		DISCURS ESCRIT
Canal auditiu. Percepció successiva dels diversos signes. Comunicació espontània. L’emissor del text pot rectificar, però no esborrar, el que ja ha dit. El receptor està obligat a comprendre el text en el moment de l’emissió i tal com s’emeta. Comunicació immediata en el temps i en l’espai. L’oral és més ràpid i àgil. Comunicació efímera. Els sons només són perceptibles en el temps que duren en l’aire (verba volant). Utilitza molt els codis no verbals: fesomia, vestit, conducta, gestos, espai, etc. Hi ha interacció durant l’emissió del text. Mentre parla, l’emissor veu la reacció del receptor i pot modificar el seu discurs segons aquesta. El llenguatge oral és negociable entre els interlocutors. El context extralingüístic té un paper molt important. L’oral s’hi recolza: codis no verbals, deïxi, etc.		Canal visual. Té una capacitat de transmissió d’informació superior a l’auditiu. Percepció simultània. Aquest fet implica diferents estratègies de comprensió per als dos canals. Comunicació elaborada. L’emissor pot corregir i refer el text sense deixar rastres. El lector pot escollir quan vol llegir i com ho vol fer (ordre, velocitat, etc.) Comunicació diferida en el temps i en l’en l’espai. Comunicació duradora. Les lletres es graven en un suport estable i perduren. L’escrit adquireix el valor social de ser testimoni i registre dels fets (scripta manent). Utilitza els codis no verbals en molta menor mesura i són menys significatius: disposició del text i de l’espai, textura del suport, etc. No hi ha interacció durant la composició. L’escriptor no pot conéixer la reacció real del lector. El context és poc important. L’escrit és autònom respecte del context. L’autor crea el context a mesura que escriu el text.

Cal advertir, però, que ben sovint, alguns textos utilitzen habilitats distintes de les que els pertocarien a priori. Per exemple, un butlletí radiofònic de notícies o la representació d’un text dramàtic són textos orals que prèviament han estat escrits, o els sermons de sant Vicent Ferrer ens han arribat manuscrits quan són la transcripció d’un discurs oral. A més a més, les característiques del discurs oral i les de l'escrit es barregen segons els diferents tipus de comunicació, és a dir, s’utilitzen habilitats lingüístiques mixtes en funció del text que produïm o rebem. Així tenim que, entre la xerrada col·loquial entre amics i la lectura en veu alta d’una comunicació en un congrés (ambdós textos orals) hi ha una gradació progressiva en la utilització d’habilitats lingüístiques cada vegada més pròximes al discurs escrit.

La comprensió oral: escoltar

D’entre totes les habilitats lingüístiques, escoltar és la que sol despertar menys interés, possiblement perquè s’ha pensat que es tracta d’una habilitat passiva, silenciosa, que no requereix gaire esforç. Ben al contrari, escoltar és comprendre un missatge, i per fer-ho hem d’engegar un procés cognitiu de construcció de significat i d’interpretació d’un discurs pronunciat oralment. Escoltem amb uns objectius determinats, (obtenir informació, rebre una resposta, entendre quelcom); escoltem amb unes expectatives concretes del que sentirem (tema, estil, tipus de llenguatge); si hi ha copresència física, escoltar permet la retroalimentació o feedback amb qui parla i l’intercanvi de papers entre emissor i receptor sol ser constant; el discurs oral es trenca en molts fragments breus que s’escolten separadament; junt amb l’habilitat d’escoltar s’activen altres estímuls sensorials (sorolls, olors, aparença visual, etc.) que ens donen informació per interpretar el text.

A més a més, existeixen tota una sèrie de convencions socials referides a l’habilitat d’escoltar que cal posar en pràctica si volem que la comunicació reïsca; per exemple, la perspectiva de l’emissor, valorar el missatge escoltat, manifestar comprensió del discurs, acompanyar el discurs amb un bon comportament no verbal (mirar als ulls, somriure, assentir), reaccionar al missatge, etc.

Microhabilitats de la comprensió oral

Són les estratègies que el receptor d’un discurs oral posa en marxa per a intentar comprendre el missatge en una determinada situació de comunicació:

• Reconéixer els diversos elements de la seqüència acústica (sons, paraules, expressions, combinacions vàlides, …)
• Seleccionar entre els diversos sons, mots, expressions, idees, etc., els que ens semblen més rellevants segons la nostra competència i els nostres interessos.
• Interpretar el contingut i la forma del discurs, és a dir, dotar de significat i coherència tots els elements que hem reconegut i seleccionat prèviament.
• Anticipar durant el discurs el que l’emissor pot anar dient (paraules, idees,…) a partir de les entonacions, de l’estructura del discurs, del contingut, etc.
• Inferir informació d’altres fonts no verbals mentre escoltem la cadena acústica i la processem; per exemple, gestos, vestits, to, estat d’ànim, situació externa de la comunicació, etc., poden ajudar-nos a comprendre el significat global del discurs.
• Retenir determinats elements del discurs que el receptor considera importants, a fi de poder-los utilitzar per interpretar altres fragments del discurs (una paraula, un detall, el sentit global,…): és la memòria a curt termini. Una vegada acabat el discurs, les dades més rellevants es retenen durant un període de temps considerable: és la memòria a llarg termini.

Cal tenir en compte que per posar en pràctica aquestes microhabilitats és necessària una certa competència lingüística que permeta reconéixer, seleccionar i interpretar els diversos enunciats lingüístics. Una vegada assolida la competència lingüística, diguem-ne bàsica, la comprensió de textos orals més complexos, més elaborats, estarà en funció del nivell d’aquesta competència en cada individu.

A més hem de considerar que aquestes microhabilitats no treballen en cap ordre determinat, sinó que interactuen entre si i alhora, a diversos nivells del discurs (sons, paraules, frases, idees, estructura, etc.).

L'expressió oral: parlar

Tradicionalment, l’expressió oral, junt amb la comprensió oral, ha estat l’habilitat menys treballada des d’un punt de vista didàctic. Amb l’assumpció de l’enfocament comunicatiu en les concepcions més modernes, l’expressió oral recobra la mateixa importància que les habilitats escrites.

L’expressió oral és una habilitat que es pot exercir en diferents formes de comunicació que cal distingir per a una correcta aplicació didàctica. Diferenciarem bàsicament dos tipus de comunicacions orals:

• La comunicació oral autogestionada (exposició, discurs, conferència,...). Hi ha un únic emissor que gestiona el text amb trets lingüístics propers a l’escrit. El receptor o receptors no solen tenir la possibilitat immediata de respondre i, per tant, d’exercir d’emissor. L’autogestió és l’art de l’oratòria, de parlar en públic, de convéncer o simplement d’informar.

• La comunicació oral plurigestionada (diàleg, entrevista, debat,...). Hi ha més d’un interlocutor que poden adoptar alternativament els papers d’emissor i receptor. Diverses persones gestionen el text, hi ha un torn de parla i s’acosta més als trets típics de l’oralitat. La plurigestió és l’art de la conversa, de l’intercanvi i de la col·laboració entre interlocutors.

En conseqüència, l’habilitat de l’expressió oral hauria de treballar ambdós tipus de comunicació oral. Si bé és cert que en els nivells més baixos s’ha de posar més èmfasi en els discursos plurigestionats, a mesura que l’aprenent creix se l’ha de posar en situacions més complexes i especials, com les autogestionades.

Per últim, cal considerar que l’aprofundiment gramatical i lèxic i d’enriquiment lingüístic en general han de revertir en l’expressió oral. Aquesta connexió entre competència gramatical i habilitats lingüístiques sol resultar evident en l’escriptura, per exemple; però d’igual forma, l’estudi del sistema de la llengua ha de fonamentar l’expressió oral. Per tant, s’hauria de lligar la pràctica de l’expressió oral amb el coneixement del sistema lingüístic.

Microhabilitats de l’expressió oral

Són les estratègies que l’emissor d’un discurs oral posa en marxa per a comunicar-se tant en situacions d’autogestió com de plurigestió. La comunicació humana s’estructura i es fixa a partir de la repetició i de l’experiència que anem adquirint els interlocutors. Existeixen unes rutines comunicatives (estructures que es repeteixen) que són absolutament culturals i varien entre comunitats lingüístiques perquè també varien les formes de relació entre les persones. Recordem, a tall d’exemple, la cerimònia del regateig en els països àrabs o la refinada educació britànica. El coneixement d’aquestes rutines ens facilitarà la utilització de les estratègies de l’expressió oral:

• Planificar el discurs. A partir de l’experiència que tenim en situacions semblants, es tracta de preveure i planificar el que pot passar i com ens comportarem: analitzar la situació de comunicació, anticipar i preparar el tema i la forma d’interacció (moment, to, estil),...

• Conduir el discurs. D’una banda cal saber col·laborar en la selecció i el desenvolupament del tema o temes (iniciar-lo, ampliar-lo, eludir-lo, acabar-lo, relacionar-lo). De l’altra, cal saber conduir la interacció comunicativa (manifestar que es vol intervenir, escollir el moment adequat d’intervenció, utilitzar els torns de paraula).

• Negociar el significat del discurs. Es tracta, bàsicament, d’adaptar el grau d’especificació del discurs a partir de la situació de comunicació i del que sabem del receptor, i d’avaluar la comprensió de l’interlocutor, és a dir, confirmar o explicitar el grau de comprensió.

• Produir el discurs. Cal tenir en compte la facilitació de la producció en tot allò referent a les tasques gramaticals o condicionaments del sistema lingüístic, i la compensació de les dificultats amb la redundància, el resum, la reformulació, l’autocorrecció, amb la intenció d’ajudar el receptor a comprendre el discurs.

• Considerar els aspectes no verbals no és una estratègia estrictament lingüística però resulta tan important com les anteriors per a una expressió oral reeixida. Es tracta del control de la veu (impostació, volum, to, etc) i d’utilitzar els codis no verbals adequats (gestos, moviments, mirada, etc).

Aquest conjunt de microhabilitats actuen a diversos nivells de l’intercanvi verbal i interrelacionen les unes amb les altres durant tot el temps que dura la comunicació. No podem entendre l’expressió oral com un procés lineal en què les habilitats s’usen una darrere l’altra, sinó com un acte global en què cada component depén de la resta.

Font del text: El tractament de les habilitats lingüístiques I. El discurs oral. Comprensió i producció de textos orals. Antoni Teruel i Barberà Adaptació de la versió web https://www.scribd.com/doc/9430417/29-Tema-29-El-tractament-de-les-habilitats-linguistiques-I-El-discurs-oral-Comprensio-i-produccio-de-textos-orals#fullscreen&from_embed

Què és? Com es prepara?

Duració: 8 min 27 s

La comunicació no verbal

Duració: 4 min 56 s

Continguts           Introducció Les habilitats lingüístiques El discurs escrit

Introducció

Antigament, la llengua era considerada només matèria de coneixement, és a dir, una gramàtica que calia analitzar, memoritzar i aprendre. A partir dels anys 60, amb Austin i Searle, els estudis sobre la llengua van desenvolupar una visió funcionalista i comunicativa que posava èmfasi en l’ús de la llengua i en allò que s’aconsegueix utilitzant-la. Cal dir, doncs, que aquests estudis han influït molt en l’aprenentatge i l’ensenyament i l’ús, perquè són aprenentatges totalment diferents. De fet, si ens fixem en el context sociolingüístic del català les estadístiques demostren que hi ha un augment del coneixement teòric de la llengua, però un estancament de l’ús.

Abans de res, però, convé descriure uns conceptes lligats directament amb aquesta nova visió:

• La competència lingüística que emmarcada dins de la lingüística generativotransformacional de N. Chomsky, és el sistema de regles interioritzades pels parlants que permeten entendre un nombre infinit d’enunciats lingüístics.

• La competència pragmàtica és la capacitat de tenir unes habilitats lingüístiques interioritzades que fan possible l’ús adequat de la llengua per a un usuari ideal.

• Finalment, la competència comunicativa, proposada per Hymes, és la capacitat d’usar el llenguatge aproximadament en les diverses situacions socials. Aquesta competència és la suma de la competència lingüística i pragmàtica, i és la base dels enfocaments didàctics més moderns.

Ara, l’objectiu ja no és aprendre gramàtica sinó que l’aprenent puga comunicar-se millor amb una llengua desenvolupant les habilitats lingüístiques de la comunicació.

 

Les habilitats lingüístiques

L’ús de la llengua només es pot realitzar de quatre formes distintes, segons el paper que tinga un individu en el procés de comunicació, és a dir, segons actuï d’emissor o de receptor, i segons el missatge sigui oral o escrit. Parlar, escoltar, escriure i llegir són les quatre habilitats que ha de dominar un usuari de la llengua per poder comunicar-se amb eficàcia en totes les situacions possibles.

Segons el paper en el procés de comunicació

	RECEPCIÓ    comprensió	PRODUCCIÓ    expressió
ORAL	escoltar	parlar
ESCRIT	llegir	escriure

 

Habilitats orals i escrites

Per una banda, existeix la discussió sobre si l’habilitat oral és més important que l’escrita tal i com ho considerava la lingüística estructural de Saussure, la qual considerava que la llengua escrita era una simple transcripció de l’oral. Actualment, l’opinió més estesa és la que considera els dos modes equivalents i autònoms.

Per altra banda són dos models de llengua amb unes diferències ben clares. L’oral és més col·loquial, subjectiu, redundant i obert; amb una sintaxi més simple, plena d’anacoluts, frases inacabades, circumloquis, el·lipsis, repeticions, etc.; i un lèxic més general i pobre, amb mots jòquer, repeticions, onomatopeies i frases fetes. En canvi, l’escrit sol ser estàndard, més formal i objectiu, precís i tancat; la sintaxi és més complexa i variada, i l’ordre dels mots més estable; conté lèxic específic i evita les repeticions i l’expressivitat dels recursos lingüístics populars.

Finalment, la forma com es comporta l’usuari de la llengua que parla o escriu, o que escolta o llegeix, és ben distinta segons una situació comunicació concreta. A títol d’exemple, al canal oral escoltem i diem els signes d’un missatge un darrere de l’altre de forma seqüencial, mentre que al canal escrit podem copsar al mateix temps tots els signes de forma simultània. per tant, qui escolta un discurs està obligat a sentir-lo en el moment que es pronuncia, tanmateix el lector pot llegir quan vulga i de la manera que vulga (repassant, llegint més ràpidament o lentament, etc.). Al mateix temps els autors han de preparar els seus textos, segons el canal que utilitzaran. Qui prepara textos per ser escoltats repeteix les coses més d’una vegada i comenta els aspectes més generals, perquè sap que el receptor no pot repassar el text, mentre que el qui escriu per ser llegit és concís i estructurat.

 

Habilitats receptives i productives

Segons els pocs estudis sobre la relació entre aquestes dues classes d’habilitats, hi hauria sobretot semblances entre elles. De fet, quan comprenem un text no faríem sinó reconstruir-lo de nou, mentalment, d’una forma paral·lela a quan l’elaborem per escriure’l o dir-lo.

Tot i això, es poden apuntar algunes diferències bàsiques. Per una banda les habilitats receptives (comprensió oral i escrita) suposen un domini més ampli de la llengua, varietats dialectals distintes de la pròpia, un repertori ampli de registres i un nombre de paraules molt més gran que les que s’usen per expressar-se. A més, l’usuari no controla el llenguatge que ha estat utilitzat en els missatges que comprèn. Tant la comprensió escrita com l’oral empren l’anticipació, la inferència d’informació, informació contextual, etc. I per acabar són habilitats que s’han d’aprendre.

I per altra banda les habilitats productives (expressió oral i escrita) tenen un domini limitat de la llengua, l’usuari s’expressa exclusivament amb la seua varietat dialectal, domina menys els registres i usa només algunes de les paraules que empra a les habilitats receptives. Tant l’expressió escrita com l’oral fan una anàlisi de la comunicació, recerca d’informació, planificació del text, selecció lingüística, adequació a l’audiència, etc. I finalment, hem de dir que el seu aprenentatge depèn primer de les habilitats receptives perquè només es pot dir o escriure allò que s’ha comprés abans.

 

Integració d’habilitats

És molt important tenir en compte que les habilitats lingüístiques no funcionen correntment aïllades sinó que s’integren entre si. En una conversa tan aviat parlem com escoltem i quan escrivim sempre estem rellegint el que anem escrivint. A tall d’exemple un monòleg pot ser parlat per ser escrit obtenint un dictat, o bé un diàleg pot ser escrit per ser dit com si no fos escrit tal com passa al teatre.

Per tot això, la didàctica de les habilitats lingüístiques a classe ha de ser també integrada.

 

El discurs escrit

Aquest discurs aprofita el canal visual que té una capacitat de transmissió superior a l’auditiu, ja que el receptor rep la informació simultàniament. Com que és escrit, és un discurs elaborat, perquè l’emissor pot corregir el text i refer-lo mentre que el lector pot escollir quan vol llegir i com ho vol fer. A més, s’hi escriu sobre uns materials que generalment fan que el discurs escrit serà diferit tant en l’espai com en el temps. Per tant, per una banda, no hi haurà interacció, és a dir, l’escriptor no podrà conèixer la reacció del lector, i per l’altra, no ens podrem valdre dels codis no verbals de l’autor ni del context en què s’hi escriu sinó que serà l’autor el qui cree un context dins del propi text a mesura que l’escriu.

Pel que fa a l’ús habitual del discurs escrit, és lògic que s’utilitze menys que l’oral si tenim en compte que precisa més temps per a la seva elaboració, tal com hem vist més amunt. En canvi, actualment, l’evolució social depèn molt de les noves tecnologies, les quals estan incrementant ràpidament l’ús de la comprensió lectora i l’expressió escrita, almenys dins de l’àmbit laboral i acadèmic.

Font del text: El discurs escrit. Comprensió i producció de textos escrits. Antoni Teruel i Barberà Adaptació de la versió web https://www.scribd.com/document/9430504/30-Tema-30-El-tractament-de-les-habilitats-linguistiques-II-El-discurs-escrit-Comprensio-i-produccio-de-textos-escrits#fullscreen&from_embed

Quadre resum dels tipus de text

Per saber-ne més

En aquest document s'exposen els aspectes relacionats amb la comunicació de la informació per escrit, per tant, s’hi estudien els aspectes que cal tenir en compte per a elaborar textos.

Per a crear textos escrits cal conèixer el tipus de text que es vol escriure i quines són les seves propietats. [Accedeix al text complet des del document enllaçat]

El concepte de tipus de text neix estretament lligat a la lingüística del text, majoritàriament de procedència europea continental, que des dels seus inicis va reconèixer la necessitat d’establir una tipologia textual vàlida per a tots els textos, en el marc d’una teoria general sobre el text. Es tractava de superar el concepte preteòric de la noció de gènere o de classe i aconseguir una classificació estable. [Accedeix al text complet des del document enllaçat]

L'eficàcia textual

Propietats del text

Anomenem propietats del text els requisits que ha de complir qualsevol manifestació verbal per poder considerar-se un text i, per tant, per poder vehicular el missatge en un procés de comunicació. Per exemple, una llista de barrejada de frases sobre un mateix tema no és cap text, perquè manca d'estructuració de les idees i dels lligams gramaticals per poder formar una unitat comunicativa, que expressi un significat complet. Així mateix, els escrits o intervencions orals dels alumnes a classe poden contenir errors molt diversos que si no "malmeten" el text notablement, sí que en dificulten la comprensió: idees poc clares o repetides, desordres en la informació, incorreccions gramaticals, una presentació bruta, una pronunciació descurada. Les propietats textuals són fonamentalment quatre: 

Adequació Coherència Cohesió Correcció lingüística

Cadascuna d'aquestes propietats es correspon amb un nivell d'anàlisi lingüística o extralingüística i descriu les diverses regles que ha de complir el text a aquell nivell. Així l'adequació s'encarrega del dialecte i del registre, la coherència de la informació o de contingut, la cohesió de les connexions entre les frases, la gramàtica de la formació de les frases, la presentació de l'execució del text, i l'estilística dels recursos retòrics o literaris utilitzats.

Òbviament, la frontera entre les propietats és difusa i, en part, enganyosa perquè els sis apartats es refereixen a la mateixa realitat, el text, i només tenen sentit en el conjunt global. Així, de vegades, es fa difícil de classificar un fenomen en un apartat o en un altre: l'ús incorrecte de la conjunció "doncs" pertany a la cohesió o a la gramàtica? I tot sovint també un mateix aspecte té incidència en dues o més propietats alhora. Per exemple, és força corrent que un error en una redacció d'un alumne afecte tant la coherència com la cohesió i la gramàtica alhora: una idea poc clara, formulada en dues frases inconnexes i amb anacoluts.

D'altra banda, hi ha manuals i autors que proposen formes distintes d'agrupar les regles textuals. Per exemple, ajunten en un sol apartat els aspectes de coherència i de cohesió, o els d'adequació i presentació; o també distribueixen els continguts de la cohesió entre la gramàtica i la coherència. Així mateix, també hi ha manuals que prescindeixen d'alguns aspectes menys lingüístics, com la presentació o l'estilística, perquè no interessen per a les seves finalitats. De fet, cada classificació respon a uns objectius distints i s'emmarca en un context particular.

Amb la nostra proposta de sis propietats hem buscat l'agrupació més útil per a l'ensenyament i l'aprenentatge de la llengua. A continuació se n'exposa cadascuna amb l'especificació del camp que ocupa i les característiques principals.

Adequació

Reflecteix les relacions entre el text i el context. És la propietat del text que determina la varietat geogràfica, la varietat diastràtica o social, i la varietat funcional o registre que cal usar. El concepte d'adequació es correspon amb el vessant pragmàtic de la Lingüística del Text  i més concretament té caràcter pragmaticosocial. Dins l'adequació s'hi inclouen conceptes com els següents:

La relació entre text i context La relació entre la comunicació verbal Els coneixements enciclopèdics i el concepte de marc   Les veus de discurs La variació lingüística Les màximes conversacionals La intertextualitat

La relació entre text i context, que incorpora la dicotomia enunciació (elements de la situació comunicativa: interlocutors, espai i temps, fonamentalment) i enunciat (producció lingüística que constitueix el missatge).

El context, tal com ací l'entenem, és un context de situació, és a dir, les circumstàncies vinculades a un acte de comunicació textual: les dades culturals, socials o psicològiques que comparteixen l'emissor i el receptor. Són, per tant, factors contextuals rellevants certes circumstàncies espacials i temporals de l'acte, les informacions que posseeixen conjuntament emissor i receptor així con la imatge que cada un d'ells té de l'altre i de la seva funció comunicativa. D'alguna manera, totes aquestes circumstàncies, en la mesura que hi són rellevants comunicativament en un cas concret, situen l'acte, limiten les possibilitats de text i el seu estil lingüístic, el condicionen si ha de resultar pragmàticament adequat, tot obligant-lo a ajustar-se al seu context.

La relació entre la comunicació verbal, la que es manifesta amb signes lingüístics, i la comunicació no verbal, el conjunt d'elements no lingüístics que contribueixen a la producció i la interpretació del text com a globalitat. 

Els coneixements enciclopèdics i el concepte de marc, que remet a aquelles dades que posseeixen l'emissor i el receptor, les quals permeten construir i interpretar un text correctament i amb un esforç cognitiu mínim. Els participants d'un acte de comunicació textual han de ser posseïdors no sols d'una competència lingüística sinó també d'uns coneixements extralingüístics que són la mesura de la seua competència comunicativa. Aquestes informacions (de tipus cultural, social, experiencial) conformen el que s'anomena l'enciclopèdia o conjunt de sabers de què disposa tot membre d'una col·lectivitat determinada.

Un important element d'aquesta enciclopèdia col·lectiva és el que s'anomena "quadre" o marc: un conjunt articulat de coneixements convencionals que posseeixen en la seua enciclopèdia els membres d'una col·lectivitat cultural en relació a una determinada situació de la vida social. Així, posem per cas, els membres de la nostra societat coneixen generalment el funcionament d'una estació de ferrocarril, el seu sistema d'horari, les dependències que s'hi troben. Tot això constitueix un quadre de coneixements socialitzants que un text no explicitaria normalment més enllà de la pura insinuació. La funció semiòtica més important del quadre és el seu valor com a recurs d'economia expressiva i les possibilitats d'evocació que permet.

Les veus de discurs, que expliquen la complexitat de l'emissor i el receptor, inclouen diferents versions del "jo" i el "tu": 

• Autor real - lector real:  Són persones de la realitat extralingüística i actuen com l'emissor i el receptor físics que produeixen i interpreten el text.
• Autor model - lector model: És una reconstrucció mental que fa el lector i l'autor real respectivament sobre la persona que ha produït el text o a qui va adreçat.

La variació lingüística, que dóna compte de la diversitat lingüística, i en concret, els dialectes geogràfics (variació diatòpica), els dialectes socials o sociolectes (variació diastràtica) i els registres (variació funcional o diafàsica).

Les màximes conversacionals. El filòsof Paul H. Grice és qui aporta la idea que hi ha d'haver un principi de cooperació entre els interlocutors d'un acte comunicatiu. Aquest principi es concreta en quatre màximes:

1. Màxima de quantitat: "Fes la teva contribució tan informativa com se't demana, ni més ni menys".
2. Màxima de qualitat: "No diguis allò que creguis fals o allò de què no tinguis proves adequades".
3. Màxima de rellevància: "Sigues rellevant, és a dir, aporta informacions que tinguin relació amb el tema de què es parla".
4. Màxima de manera: "Fes-te entendre, és a dir, evita l'obscuritat en l'expressió i l'ambigüitat, sigues tan breu i ordenat com puguis".

Per contra, quan no s'acompleixen aquestes màximes, Grice encunya el terme d'implicatura conversacional.

La intertextualitat que dóna compte de la integració d'un text dins d'un altre. En sentit general tots els textos presenten intertextualitat ja que el text es basteix en gran mesura sobre textos anteriors. En sentit més estricte, aquest concepte remet a la referència o incorporació explicita d'un altre text o part de text en un de nou.

En resum, l'adequació consisteix en gran mesura en la capacitat d'adaptar les produccions lingüístiques a les funcions i els actes de parla que realitzem en comunicar­-nos, com també al registre que requereix cada situació comunicativa.

Coherència

Fa referència al domini del processament de la informació. El missatge o la informació que vehiculen els textos s'estructura d'una determinada forma, segons cada situació de comunicació. La coherència estableix quina és la informació pertinent que s'ha de comunicar i com s'ha de fer (en quin ordre, amb quin grau de precisió o detall, amb quina estructura...). Per exemple, les redaccions o exposicions dels alumnes que són desorganitzades, que repeteixen idees i les barregen, i que no diuen les coses de forma ordenada, diríem que són textos incoherents.

El concepte de coherència textual, conjuntament amb el de cohesió és una de les fites més importants de la Lingüística del Text. Entre d'altres, un dels autors que l'ha estudiat més a fons és el lingüista holandès Teun A. van Dijk. Cal tenir en compte que aquests dos conceptes, coherència i cohesió, no tenen el mateix valor per a tots els investigadors i que ben sovint se superposen. Però podríem dir que, en general, la coherència és de naturalesa més aviat semàntica, ens remet a un cert significat global del text; en línies generals pot identificar-se amb la semàntica textual; mentre que la cohesió sembla dominada per aspectes sintàctics i relacionals entre els components: sintaxi textual. La coherència textual s'ocupa d'aspectes com ara:

El tema del text. Un text és una globalitat que posseeix una unitat de sentit, que es justifica per posseir una macroestructura significativa. La possibilitat de fer-ne un resum o d'assignar-ne un títol que el sintetitze és una prova de l'existència d'aquesta. Normalment el tema es pot explicitar en un breu sintagma i, també de vegades, aquest apareix literalment al text (frase temàtica) o sintetitzat en alguns mots (mots clau o temàtics). De vegades aquest sintagma o mots corresponen al títol (paratext).

Tema i rema. El concepte d'articulació oracional en tema i rema es remunta a l'Escola de Praga, i és conegut per les diverses tendències lingüístiques sota aquests mateixos rètols o sota els de "tòpic" i "comentari". La LT ha adoptat aquesta dicotomia funcional i l'ha projectada sobre el nivell discursiu.

Pel que fa a la determinació d'aquests conceptes podem caracteritzar el tema com l'element o conjunt d'elements que serveix de punt de partida d'un missatge i allò que en l'acte d'enunciació d'un missatge pertany al camp de la consciència; és l'element conegut o donat.

El rema és l'element o conjunt d'elements que en un missatge s'aporta com a nou o com a desenvolupament d'altres, és cada pas nou que es fa en el procés informatiu. Els elements remàtics són els que fan avançar la informació. A més, el rema i el tema van canviant a mesura que el receptor descodifica el text, perquè el que és desconegut passa a ser sabut i fa de pont per presentar dades noves. Aquest fenomen s'anomena tematització i és la base de la progressió de la informació en el text. Des d'aquesta perspectiva hom pot assenyalar tres tipus bàsics de progressió temàtica:

• Progressió lineal: cada tema d'una oració és l'origen de tema de l'oració següent.
• Progressió de tema constant: apareix el mateix tema en oracions successives, completat per remes diferents.
• Progressió de temes derivats: trobem un tema del qual hi ha remes que comenten subtemes diversos. 

Isotopia. Aquest concepte fou introduït en lingüística per A. Greimas i ha estat elaborat -i discutit- en els darrers anys per estudiosos de la semiòtica i de la teoria del text literari (F. Rastier, U. Eco, T. A. van Dijk). Tot i emprar-se en accepcions ben diverses, podem dir que, bàsicament, la isotopia correspon a una recurrència o reiteració d'algun tret significatiu al llarg d'un text. Moltes vegades aquesta reiteració -que dóna una certa homogeneïtat i, doncs, un grau de coherència al discurs- es manifesta en els semes de les diferents unitats lèxiques emprades. Així, per exemple, podem parlar d'isotopia relativa a la configuració d'un grup social o polític a partir de vocables com: col·lectiu, població, estranger, cristians o eleccions.

Cohesió

Fa referència a les articulacions gramaticals del text. Les diverses oracions que conformen un discurs no són unitats aïllades i inconnexes, passades l'una al costat de l'altra, sinó que, al contrari, estan lligades o relacionades amb mitjans gramaticals diversos (puntuació, conjuncions, articles, pronoms, sinònims...) de manera que conformen entre si una xarxa imbricada de connexions lingüístiques, la qual fa possible la codificació i descodificació de text. Tot i que alguns dels fenòmens de cohesió (deïxi, anàfora, conjuncions...) s'han estudiat des de fa molt de temps, els lingüistes que van popularitzar aquesta propietat del text foren Halliday i Hasan. A casa nostra, Gemma Rigau n'ha fet una adaptació modèlica al català. Les principals formes de cohesió o sistemes de connexió d'oracions són les següents:

Anàfora: És la relació establerta entre un element d'una oració i un altre element de la mateixa o de diferent oració a través de la identitat de referència o de sentit.

Parlem d'anàfora de referència quan els elements relacionats tenen el mateix referent, és a dir, remeten al mateix ésser (objecte, animal, persona...) de la realitat extralingüística. Així, els elements en cursiva en els exemples són anafòrics de referència:

• Has comprat la revista? No, encara no l'he comprada.
• He parlat amb Maria però no li he dit que vingui.

Diem que hi ha una anàfora de sentit quan els elements relacionats presenten el mateix sentit, encara que no són correferencials. Així, en l'exemple següent és evident que els objectes a què fan referència el sintagma "aquesta tassa" i el pronom "en" són diferents, tot i que pertanyen a la mateixa classe: 

• Agafa tu aquesta tassa.
• Jo n'agafaré una altra.

La dixi és la funció que relaciona l'enunciat amb l'enunciació, és a dir, el contingut proposicional de les oracions amb la situació comunicativa. Es distingeixen tres tipus de dixi: 

• la personal (emissor: jo, nosaltres...; receptor: tu, vosaltres...)
• l'espacial (aquí, allà...) i 
• la temporal (ara, abans, després...).

El·lipsi. L'el·lipsi és l'absència en el discurs d'un element que, tanmateix, és interpretable, en general perquè ha aparegut explícitament en el context previ: 

• Els teus amics han parlat amb mi. Ø M'han dit Ø que tornaran aviat.
• Anirem al cinema aquesta nit. Jo Ø també.

En aquest sentit, l'el·lipsi es pot considerar també com un tipus d'anàfora, la denominada anàfora zero o el·líptica, que es defineix com la relació establerta entre un element ple i un element nul (sense contingut fonètic) a causa d'una identitat de referència o de sentit.

Cohesió lèxica. Es refereix a l'aparició en un text d'elements semànticament relacionats (per sinonímia, hiponímia, antonímia..). La relació de vegades no prové tant del fet que els mots tinguin algun tret semàntic comú, com del fet que tinguin una relació pragmàtica, és a dir, que apareguin associats per als parlants a causa del seu coneixement de món (coneixements enciclopèdics). Exemple:

• L'escriptor bloquejat és el que, tot i que ha adquirit el codi té problemes a l'hora d'escriure. No ha desenvolupat les estratègies adequades per utilitzar els coneixements que té de la llengua escrita en una situació concreta i, per això fracassa en la producció de textos.

Definització. Es parla de definització o actualització per donar compte de funcionament dels especificadors nominals i, concretament, de l'alternança entre els especificadors presentadors (un) o quantitatius (dos, alguns, mots...) i els actualitzadors (article determinat i demostratiu). En general podem notar que la primera vegada que es menciona en el discurs un individu o un objecte, se sol emprar un sintagma indefinit, però quan apareix de nou, s'usa un sintagma definit. Exemple:

• Vam agafar un taxi per anar al lloc de la cita. El taxi era un model antic. (Quan diem "el taxi" estem reconeixent i donant una referència actual).

Relació de temps verbals.La correlació temporal és també un element cohesiu important, sobretot en textos de tipus narratiu. L'alternança de temps marca la relació del que es diu amb la situació de parla (temps deíctics) o respecte a un punt de referència de text (temps anafòrics), per exemple: 

• Miquel, de natural, semblava una mica orellut, però tenia bona perxa, feia goig de veure'l; les coses com siguin. Tenia bon caràcter, fins quan anava begut i tot. Perquè això sí que ho puc assegurar, el dia que es posava a beure cervesa ho feia a base de bé. (En aquest text els imperfets situen l'acció en un temps passat respecte al moment de parla. El present, en canvi, assenyala un canvi de perspectiva, un salt al moment de parla.)

Connexió.Un dels mecanismes fonamentals de la cohesió és la connexió, això és, la relació de significat que s'estableix entre dues o més unitats contigües (sintagmes, clàusules, oracions, paràgrafs...) i que es pot manifestar explícitament a partir de connectors. Són elements connectors: conjuncions (ja que, i, però...), mots o locucions modificadors de frase o matisadors (no obstant això, tanmateix, més aviat, al contrari...) i també algunes partícules i interjeccions (eh?, oi?, saps?) contribueixen directament a connectar parts del discurs, tot esdevenint una mena d'organitzadors metadiscursius.

Correcció lingüística

És una propietat inherent a qualsevol text en què s'utilitzi un registre formal. Les incorreccions poden ser de dos tipus: 

• Els vulgarismes: són col·loquialismes no normatius, és a dir, elements lingüístics que, malgrat el seu origen genuïnament català i que alguns siguin admissibles en registres col·loquals, el IEC ha considerat innecessaris o poc adients en la comunicació culta perquè són variants de les formes correctes. 
• Els barbarismes: són elemenst lingüístics no admesos resultat de la interferència d'una altra llengua (catellanismes, gal·licismes, anglicismes, etc) 

Els vulgarismes i els barbarismes poden afectar els diferents nivells lingüístics. Així hi ha errors: 

• Morfologics: si afecten aspectes com el gènere, el nombre o la conjugació verbal. 
• Sintàctics: si estan relacionats amb qüestions com l'ordre en què es disposen les paraules a la frase, les constuccions, les pronominalitzacions, etc. 
• Lèxics: si es tracta de mots mal formats o d'estrangerismes no admesos. 
• Semàntics: si impliquen donar a un mot un significat que no té per la interferència d'una altra llengua. 

També hi hem d'incloure els errors de prosòdia (pronunciació) i d'ortografia. 

Hi ha autors que a aquestes quatre grans propietats textuals n'afegeixen una d'estilística:       

Estilística

Analitza la capacitat expressiva general d'un text, és a dir: riquesa i variació lingüística, qualitat i precisió del lèxic... Engloba els diversos recursos verbals, retòrics, literaris i comunicatius que s'utilitzen per produir textos, des de l'elaboració de la sintaxi fins a les metàfores o qualsevol figura poètica.

Tots els professors hem tingut més d'una vegada l'experiència de llegir una redacció d'un alumne que està més o menys bé de correcció i de totes les altres propietats, però que és pobra i senzilla; és aquella del 'cinc pelat': té l'extensió justa, un contingut banal i poc elaborat, una sintaxi simple i repetitiva, un lèxic pobre... Així mateix, també hem trobat a vegades redaccions d'alumnes que treballen la redacció i s'arrisquen a usar la llengua, això és: desenvolupen el contingut i tracten idees més originals, s'embranquen amb frases complexes i subordinades, busquen sinònims i paraules més cultes. Aquesta segona redacció demostra una capacitat verbal i, en definitiva, un domini de la llengua i de les seues possibilitats expressives més gran que la primera, i en podríem trobar un exemple calcat en la llengua oral, comparant intervencions en debats o exposicions orals preparades.

Estil. Darrerament s'ha simplificat la disquisició sobre l'estil amb dos termes que defineixen dues categories antitètiques: podem dir que un text té un estil cohesionat quan presenta oracions llargues i una estructura sintàctica complexa i articulada, de forma que amb poques paraules es transmet molta informació; els discursos que resulten són densos i concisos però complexos, amb la qual cosa la seva composició resulta molt elaborada.

D'altra banda tenim un discurs amb un estil segmentat si utilitza unitats breus, una sintaxi simplificada i un cert grau de redundància. Hi ha poca informació amb una extensió textual llarga. És l'estil propi de la llengua oral espontània que és clara però monòtona i poc densa informativament.

Els diversos recursos literaris o retòrics que utilitza el periodisme, la publicitat o la literatura també formen part d'aquesta propietat del text.

Font del text: Les propietats del text. Antoni Teruel i Barberà Adaptació de la versió web https://www.scribd.com/doc/9430801/32-Tema-32-Les-propietats-del-text-Adequacio-coherencia-cohesio-i-estilistica#fullscreen&from_embed

Esquema de les propietats textuals

Capítols que has de consultar del document enllaçat           Nivell bàsic Lexemes i morfemes Derivació i composició Sinonímia i antonímia Monosèmia i polisèmia Nivell mitjà Homonímia, homografia i homofonia Parònims Camp semàntic Hiperònims i hipònims Nivell avançat Mots populars i cultismes Pseudoderivació Neologismes Llatinismes Préstecs i manlleus Barbarismes Habilitació Nivell superior Precisió en el significat

Lèxic i semàntica

Per saber-ne més

Les paraules neixen, creixen i moren (i són dignament enterrades als diccionaris). Però, com neix una paraula? Com es difon i com va guanyant terreny? Qui i com li dóna, al final, carta de ciutadania? El programa "Caçadors de paraules" en parla en aquest capítol.

El presentador del programa, Roger de Gràcia, visita el festival Sónar, on durant tres dies s'uneixen les darreres tecnologies amb les noves tendències. L'acompanyen dues "coolhunters" (cercatendències), que passegen pel festival buscant paraules modernes. "Quan la teva mare comenci a dir la paraula "fashion"", li aconsellen, "val més que te'n busquis una altra".

També entrevista Vicent Partal, director de Vilaweb, que parla de paraules provinents d'internet que s'han adaptat al català, i Xavier Blánquez, crític musical, que comenta la tendència que tenim d'adoptar paraules angleses. Carolina Alguacil explica com es va inventar el concepte "mileurista".

Roger de Gràcia recorre en missió d'espionatge l'Institut d'Estudis Catalans, on està a punt d'acabar de confeccionar-se una nova versió del "Diccionari de la llengua catalana".

"Caçadors de paraules" mostra un gag dels Monty Pyton, del 1969, en què els internautes s'hi van inspirar per inventar el terme "spam" (correu electrònic no desitjat).

Pots accedir al vídeo des de la imatge:

Duració: 23 min 03 s

“La pronunciació i l'ortografia constitueixen, com si diguéssim, l'epidermis de la comunicació verbal. Sons i lletres són, respectivament, la superfície o el paper d'embolicar de la llengua oral i de l'escrita. Quan comprenem o produïm un missatge oral o escrit, el primer que sentim, veiem o diem, abans que res, són sons i lletres. Una estranya paradoxa fa que, tot i tractar-se d'aspectes lingüístics equivalents, la valoració social que es fa de cadascuna sigui ben distinta. Així l'ortografia és un dels objectes més estimats d'observació i crítica: qui més qui menys descobreix faltes als diaris, a la correspondència o a la publicitat i se'n queixa públicament d'una forma apassionada i dura. Això fa que a la pràctica tothom tingui força por d'escriure i de ficar la pota i, també, que passem força vergonya quan se'ns enxampa algun oblit inconfessable. En canvi, per la pronunciació no cal patir tant. Comparativament, molt poques persones s'adonen dels errors i les mancances que tenen un polític, un concursant televisiu, un locutor radiofònic, un veí o nosaltres mateixos, tot i que puguin ser força més evidents i greus que les incorreccions ortogràfiques. I si ens hi fixem, no es considera de cap de les maneres una falta lletja o enutjosa, sinó més aviat un detall imperdonable, causat potser per una badada inconscient o per alguna deficiència física que no té solució i que tampoc mereix tants comentaris. Aquestes actituds es fonamenten, és clar, en la consideració social diversa de l'oral i de l'escrit i també, en part, en la ignorància sobre determinats aspectes lingüístics.” Ensenyar Llengua. Daniel Cassany. Editorial Graó

Els materials d'aquest document enllaçat estan organitzats en quatre nivells: bàsic, mitjà, avançat i superior. Una part important del que s'hi exposa ja ho has estudiat en altres cursos, fonamentalment tot el que es correspon amb els nivells bàsic i mitjà. Per tant, és aconsellable que et centris en els nivells avançat i superior i que revisis els altres només si hi ha conceptes que has oblidat.

[Font: http://www.annaribas.cat/01_fonetica/FONETICA%20CATALANA.pdf]

Els sons vocàlics

Fonètica del català. Generalitats

Presentació resumida al sistema fonètic català

Alfabet

Llista de l'alfabet català amb les diferents transcripcions fonològiques, o transcripcions amples, segons l'estàndard AFI.

Lletra	AFI	Exemples	Comentaris
a	/a/ [ä]	mar	vocal oberta
	/ə/	casa	vocal neutra del català oriental
e	/e/	festa	vocal tancada
	/ɛ/	mel	vocal oberta
	/ə/	mare	vocal neutra oriental excepte grups àtons ae, ea, i posttònic ee
	/a/	enciam	àtona inicial en català oriental col·loquial, no formal, especialment seguida per nasal o sibilant
i	/i/	pit
	/j/ [j] [i̯]	iode, noia	semivocal
o	/ɔ/	cor	vocal oberta
	/o/	coma	vocal tancada
	/u/	penso	àtona en oriental, excepte mallorquí
u	/u/	dur
	/w/ [w] [u̯]	caure, qüestió	semivocal
	∅	guerra	muda en els dígrafs gu i qu davant e o i

Lletra	AFI	Exemples	Comentaris
b	/b/	tomba, barra	precedida de pausa, de consonant nasal o oclusiva.
	/β/ [β̞]	roba	excepte on no es produeix betacisme
	/bb/	poble	geminada en el grup bl intervocàlic, en oriental
	/p/	cub	ensordiment a final de mot o davant de consonant sorda
	∅	rumb	muda precedida de m a fi de mot
c	/k/	camp
	/s/	cendra
	/s/	veça	ce trencada
	/ɡ/	anècdota	sonorització davant de consonant sonora
d	/d/ [d̪]	sonda, dama	precedida de pausa, de consonant nasal, lateral, o oclusiva.
	/ð/ [ð̞]	boda
	/t/ [t̪]	sud	ensordiment a final de mot o davant de consonant sorda
	∅	profund	muda precedida de n i l a fi de mot
f	/f/	fusta
	/v/	afgà	sonorització davant de consonant sonora
g	/ɡ/	engany, gana, guerra	precedida de pausa, de consonant nasal o oclusiva.
	/ɣ/ [ɣ̞]	biga, foguera
	/ɡɡ/	regla	geminada en el grup gl intervocàlic, en oriental
	/k/	pròdig	ensordiment a final de mot o davant de consonant sorda
	/ʒ/	gel	africada /d͡ʒ/ en valencià; en nord-occidental, africada /d͡ʒ/ en posició inicial de mot, o rere nasal, lateral o oclusiva
	/t͡ʃ/	boig
h	/h/	ehem	hac aspirada, en general és muda
j	/ʒ/	jove	africada /d͡ʒ/ en valencià; en nord-occidental, africada /d͡ʒ/ en posició inicial de mot, o rere nasal, lateral o oclusiva
k	/k/	kurd
l	/ɫ/	bola	ela velar general en oriental i a final de síl·laba en occidental
	/l/	lira	en valencià i alguerès, i entre vocals anteriors (e, i)
	/ʎ/	llamp
	/ɫɫ/	col·legi	ela geminada, excepte en valencià /l/
m	/m/	mà
	[ɱ]	èmfasi	seguida de labiodental [f], [v]
n	/n/	nas
	[ŋ]	ganga, blancor	seguida de velar [ɡ], [k]
	[ɱ]	confirmar	seguida de labiodental [f], [v]
	/m/	canvi	seguida de bilabial [p], [b]
	/ɲ/	banya
p	/p/	pas
	/b/	capgirar	sonorització davant de consonant sonora
	∅	camp	muda precedida de m a fi de mot o davant consonant
q	/k/	quin
r	/r/	ram, barra	erra vibrant
	/ɾ/	mare	erra bategant; intervocàlic i a final de síl·laba en balear i valencià
	∅	flor	muda a final de mot, amb excepcions; mai en valencià on sí que sonen totes les erres finals
s	/s/	sac, bossa	essa sorda
	/z/	casa	essa sonora
t	/t/ [t̪]	temps
	/d/ [d̪]	atzavara	sonorització davant de consonant sonora
	/d͡ʒ/	viatjar, fetge
	/t͡ʃ/	fitxa
	/d͡z/	dotze
	∅	cent	muda precedida de n i l a fi de mot, excepte balear i valencià
v	/b/	vaca	betacisme, precedida de pausa, de consonant nasal o oclusiva.
	/β/ [β̞]	cava
	/v/	vaca	labiodental en valencià general, balear, alguerès, i part del tarragoní.
w	/b/	wàter
	/w/	western	estrangerismes no assimilats
x	/ʃ/	xiular, faixa	en mots patrimonials; en occidental africada /t͡ʃ/ en posició inicial de mot, o rere nasal, lateral o oclusiva
	/ks/	excursió	en cultismes
	/ɡz/	examen	ex + vocal
	/ʒ/	caixmir
z	/z/	zona

Vocals

Notes:

• [æ] en valencià i mallorquí on la [ε] és especialment oberta.
• [ɐ] en barceloní on la [ə] és especialment oberta.
• [a] té una posició central en lloc d'anterior. Si és necessari precisar-ho es pot indicar amb un diacrític [ä].
• [ɑ] en alguns parlars nord-occidentals en lloc de la [a] final de paraula.

Consonants

vós: Només en zones determinades del domini lingüística català

f:  A final de mot, si va seguit d'una consonant sonora o d'una altra vocal, el fonem /f/ es pronuncia [v]

Notes:

• A l'esquerra la consonant sorda i a la dreta la sonora.
• [c] i [ɟ] només en part del mallorquí.

Altres signes

Els signes [ ˈ ] i [ ˌ ] mostren l'accent primari i secundari respectivament, abans de la síl·laba fonètica. En especial en mots compostos o prefixats, l'accent secundari no neutralitza les vocals (p. ex. /əˌβanpɾuˈʒektə/). També es pot trobar sovint en les obres de referència en català amb l'accent tancat i obert, respectivament, sobre la vocal (p. ex. /əβànpɾuʒéktə/), però per mantenir la uniformitat el Viccionari utilitza només el primer sistema.

Una lligadura [ ͡   ] indica que es tracta d'una consonant africada i no de la seqüència de dues consonants (p. ex. fitxa /ˈfi.t͡ʃə/).

El diacrític [~] serveix per indicar el caràcter velaritzat genuí de la lletra ela [ɫ]. En una transcripció ampla del català sovint és obviat i representat per [l], però és recomanable usar-lo al Viccionari per marcar la diferència amb els sons d'altres llengües.

Un punt [.] separa les síl·labes fonètiques. El diacrític [,] marca el caràcter sil·làbic d'una consonant (p. ex. compra /ˈkom.pɾə/ i compr /ˈkom.pɾ̩/).

[Font: Adaptació de la pàgina del Viccionari: https://ca.wiktionary.org/wiki/Viccionari:Pron%C3%BAncia_del_catal%C3%A0]

Per a saber-ne més

La morfologia és la disciplina lingüística que s'ocupa de la forma de les paraules, o, d'una manera una mica més precisa, la disciplina que analitza l'estructura interna de les paraules. Pel fet d'analitzar l'estructura interna de les paraules, ocupa un lloc central i privilegiat dins el conjunt de disciplines lingüístiques. La paraula és una unitat que connecta diferents disciplines lingüístiques perquè:

• Té propietats fonològiques: connexió amb la fonologia.
• Desenvolupa determinades funcions sintàctiques dins els sintagmes o oracions en què apareixen: connexió amb la sintaxi.
• Té un significat concret: connexió amb la semàntica.
• A vegades, es poden descompondre en unitats més petites dotades de significat: connexió amb la lexicologia. 

La morfologia, centrada en l'estudi de l'estructura interna de les paraules, presenta unes clares connexions amb totes les disciplines esmentades. Les connexions de la morfologia amb la lexicologia, la fonologia i la sintaxi expliquen que la morfologia s'hagi vist potenciada (en detriment d'altres disciplines) o minimitzada (afavorint altres disciplines) segons el model lingüístic adoptat.

La morfologia presenta una clara relació amb la lexicologia, una altra disciplina que també s'ocupa dels mots i del component lèxic d'una llengua. La lexicologia també està interessada en l'estructura interna dels mots, però des d'una perspectiva diferent de la de la morfologia. La morfologia s'interessa per la forma dels mots, les relacions entre els seus constituents i la manera com aquests constituents es combinen per a configurar els mots. La lexicologia, en canvi, s'interessa per la manera com aquests constituents contribueixen a delimitar el significat lèxic del mot; això és, el significat d'un mot entès com a entrada de diccionari.

La relació amb la fonologia també resulta bastant clara. La forma de les paraules o dels constituents morfològics de les paraules es pot veure sotmesa a can­vis diferents. Aquests canvis són analitzats per la fonologia quan estan motivats pel context fònic en què apareixen els constituents morfològics i quan poden ser delimitats per mitjà de regles fonològiques. És el cas, per exemple, de la regla fonològica d'ensordiment d'obstruents finals, que justifica que el segment final del constituent llob- (que trobem en mots com ara lloba, llobet, llobera, etc.) es converteixi en sord en posició final absoluta (llop). En altres casos, els canvis for­mals estan motivats per factors estrictament morfològics. Aquest és el cas, per exemple, de l'alternança entre vol- i vulgu- en formes del verb voler com ara vo­lem i vulguem. Aquesta alternança respon a regles morfològiques d'acord amb les quals la forma vol- apareix en totes les formes de present d'indicatiu, excepte en la primera persona del singular, i la forma vulgu- (o vulg-) en tates les formes de present de subjuntiu, com s'indica tot seguit a partir de les formes gràfiques:

• vol-: vols, vol, volem, voleu, volen
• vulg(u)-: vulgui (o vulga), vulguis (o vulgues), vulgui (o vulga), vulguem, vulgueu, vulguin (o vulguen)

Tot i que la distinció entre la fonologia i la morfologia és, en general, clara, hi ha contextos en què la variació formal s'ha de justificar atenent tant al con­text fònic com al context morfològic. Hi ha regles fonològiques, per exemple, que presenten excepcions lèxiques o que actuen fonamentalment amb determinades categories lèxiques. En aquest cas, hi ha autors que parlen de regles mor­fofonologiques, o de regles fonològiques morfològicament condicionades.

Finalment, cal fer referència a la relació entre la morfologia i la sintaxi. Aquesta relació es basa en dos aspectes diferents. El primer té a veure amb el fet que el mot és una unitat bàsica tant per a la morfologia com per a la sintaxi, i amb el fet que totes dues s'ocupen de la "sintaxi" dels mots. La perspectiva, però, és clarament diferent. Per a la morfologia, el mot és la unitat màxima, ja que aquesta disciplina s'ocupa de la "sintaxi" interna dels mots, això és, de la relació que s'estableix entre els constituents significatius mínims dels mots. Per a la sin­taxi, en canvi, el mot és la unitat mínima, i el seu interès se centra en l'estudi de la "sintaxi" externa dels mots, això és, en les relacions que contreuen els mots per a formar sintagmes i oracions.

El segon aspecte de confluència entre la morfologia i la sintaxi té a veure amb la flexió dels mots. Notem que la flexió modifica la forma dels mots i, en aquest sentit, és analitzada per la morfologia. La variació entre gironí i gironina, per exemple, està relacionada amb la flexió de gènere, i més concretament, amb el caràcter masculí del primer mot i femení del segon. La flexió, però, està regida per regles sintàctiques, com la regla de concordança, i en aquest sentit la seva anàlisi correspon a la sintaxi. En un sintagma com ara les dones gironines, per exemple, l'article les i l'adjectiu gironines presenten les terminacions -es a causa de la concordança en gènere i nombre que estableixen amb el nom dones.

La flexió, de fet, es pot definir com la part de la morfologia regida per regles sintàctiques: la variació depèn de la morfologia, però aquesta variació està mo­tivada per regles sintàctiques.

Generalment s'accepta que la morfologia s'estructura en dos grans blocs: la flexió i la formació de mots. Si la flexió fa referència als aspectes sintàctics de l'estructura de la paraula, la formació de mots fa referència als aspectes lèxics i, concretament , als processos morfològics que permeten la creació de noves pa­raules. 

Morfologia catalana

Els materials d'aquest document enllaçat estan organitzats en quatre nivells: bàsic, mitjà, avançat i superior. Una part important del que s'hi exposa ja ho has estudiat en altres cursos, fonamentalment tot el que es correspon amb els nivells bàsic i mitjà i només els hauràs de consultar si tens dubtes a l'hora de completar el qüestionari que s'associa a aquests continguts i que et centris en els nivells avançat i superior.

Els continguts dels quatre nivell són els següents:

	Nivell Bàsic		Les categories gramaticals El nom El determinant L'adjectiu
	Nivell Mitjà		El verb L'adverbi
	Nivell Avançat		El pronom
	Nivell Superior		La preposició La conjunció La interjecció

[Font: http://www.annaribas.cat/04_morfologia/MORFOLOGIA%20CATALANA.pdf]

Continguts Els determinants

Són una categoria gramatical que especifica el nom comú. Inclou aquests especificadors nominals: articles, demostratius i possessius. Els determinants alternen o es combinen amb els quantificadors i tenen la funció de modificar el conjunt del grup nominal (el nom i els seus complements) assignant referència discursiva al nucli.

L'article

És una subcategoria nominal, inclosa en la categoria dels determinants, que especifica un nom indicant-ne actualització discursiva, és a dir, fent el pas del nivell conceptual a l'existencial. Es col·loca a la dreta del nom del qual depèn sintàcticament. En català n'hi ha de tres tipus:

• Article determinat
• Article indeterminat
• Article personal

Article determinat. L'article determinat actualitza un SN indicant que la seva referència ja és coneguda per l'emissor i el receptor. Té funció identificadora. Per la seva banda, l'article indeterminat introdueix un SN en el discurs i el marca com a informació nova. Té funció presentadora.

L'article determinat es pot apostrofar i es pot contraure amb algunes preposicions: a, de, per, ca + el = al, del, pel, cal; ca + en = can; a, de, per, ca + els = als, dels, pels, cals.

Té duess funcions prototípiques: determinació i abstracció. Quant a la determinació (actualització), aquest article té la capacitat de fer identificable un substantiu. Aquest fet pot ser degut a factors lingüístics o extralingüístics.

Factors lingüístics:

• el nom ja ha aparegut abans, normalment precedit per un article indeterminat.
• el nom va acompanyat d'un complement restrictiu que permet identificar el referent de manera precisa: El cotxe del meu germà.

Factors extralingüístics:

• el referent es recupera per proximitat temporal o espacial immediata: Passa'm el llibre.
• noms amb referent únic: el Sol, la Lluna, ... i noms coneguts pel context de parla: el pare, la mà.

El referent s'identifica perquè abans s'ha esmentat un element que s'hi associa: parlem d'un problema i després diguem “La solució al problema...” (i no “una solució...”).
Pel que fa a l'abstracció (o generalització), l'article no determina l'extensió del nom individualitzant-lo, sinó que l'actualitza incidint en la intensió. El nom es refereix a tota la classe d'éssers que defineix la seva intensió. Es tracta d'una interpretació genèrica: La balena és un mamífer (no una balena determinada, en concret, sinó totes les balenes). Aquesta funció també la pot fer l'article indeterminat (Una balena és un mamífer).
Aquesta funció de l'article determinat està relacionada amb la funció abstractivogeneralitzadora: substantivació => capacitat d'habilitar com a substantius altres categories: El blau m'agrada; desconec el perquè d'això.

Article indeterminat. Té la mateixa forma que l'indefinit (un) i, en singular, es relaciona amb el numeral (u, un). Aquest fet es deu que l'article indeterminat és indefinit per naturalesa i en singular remet a la unitat (numeral). Així, tenim que un pot fer referència a l'article indeterminat, al numeral o a l'indefinit. Segons el context lingüístic tindrà un valor o un altre. També pot adoptar un valor admiratiu: Aquell és un cotxe blau!

Article personal. És el resultat de la reducció del vocatiu llatí DOMINE i DOMINA. S'usa davant del nom o del cognom d'una persona.

Utilitzen l'article personal:

• el català central: El Jordi, La Joana
• el balear (col·loquialment): En Marc, Na Mariona
• el nord-occidental (lo/la) i
• el rossellonés. 

Aquest article no té repercussions sintàctiques i, per tant, té caràcter expletiu, és a dir: ompli la frase sense ser necessari per al sentit d'aquesta. L'article determinat (el, la) també pot usar-se com a article personal. L'ús d'aquest article va lligat a factors sociolingüístics de registre i pragmàtics. Així, la presència d'aquest article davant d'antropònims indica un grau més o menys alt de familiaritat entre l'emissor i la persona designada. Hi ha una lectura no neutra, subjectiva, irònica o infravaloradora de la persona designada. La normativa en desaconsella l'ús davant noms de persones històriques, famoses o generalment conegudes: He sentit dos discos del Mozart (?); He llegit un llibre que ha publicat la Hillary Clinton (familiaritat o degradació)

L'Article salat és una varietat dialectal

Té gran vitalitat al dialecte balear, a Tàrbena, i també dins del català central, hi ha un subdialecte anomenat parlar “salat”, parlem de Cadaqués i una zona costanera que va del Ter a la Tordera. L'article deriva del llatí IPSU. També s'empra es per al plural en els subdialectes pallarés (amb contraccions com as, des, pes) i el ribagorçà, ambdós integrants del nord occidental.

El castellanisme "Lo neutre"

En català antic existia la forma lo, però aquesta era la forma del masculí que modernament ha passat a el i ha prevalgut en la llengua literària. El sistema tradicional català, ha tingut sempre dos articles i no tres com el castellà, per tant, la normativa aconsella evitar les construccions que siguen una còpia de la forma de l'article lo neutre del castellà, i distint del masculí el.

Les equivalències més generals del lo castellà al català solen ser: el, el que és, el que té de, allò que té de. Podem distingir les diferents funcions que fa l'article lo:

• Funció abstractiva: l'article serveix per a donar un valor abstracte o general a un adjectiu, etc. Davant un pronom o un adjectiu determinatiu (lo molt, lo poc, lo altre...), lo pot substituir-se per el, per el que és, o bé per un substantiu adequat si no és que s'ha de recórrer a un gir completament distint. Davant de participi, es canvia per el. En les construccions “lo+de” és gramaticalment aconsellable “el+que” , però “el+de”.

• Funció intensiva: per a aquesta funció, el català coneix des d'antic, construccions a base de signes específicament intensius: “com, molt, tant, poc, quant”.
• Modismes o locucions hi ha molts exemples:

a lo grande / a cor què vols

a lo mejor /si molt convé, si molt t'hi va

lo mismo da / tant és, tant me fa, tant se val

por lo menos / almenys, pel cap baix, si més no

Els demostratius i els possessius

Els possessius i els demostratius són dos tipus de determinants díctics. La dixi s'entén com la relació entre els missatges emesos (enunciats) i les circumstàncies concretes en què es produeixen (enunciació). Així, els demostratius marquen dixi espacial (relació respecte a l'espai dels interlocutors), mentre que els possessius marquen dixi personal (relació de pertinença respecte a les persones del discurs).

Els demostratius
Subcategoria nominal, pertanyent a la categoria dels determinants, que es caracteritza pel fet d'especificar un nom indicant dixi espacial, és a dir, marcant una relació entre les persones del discurs, l'espai discursiu i el referent designat pel nom. Els demostratius són els encarregats de marcar l'espai entre els interlocutors a través de dos models: el model binari i el model ternari. 

Possessius
Podríem definir el possessiu com a  “de + pronom personal”. Es caracteritza pel fet d'especificar un nom indicant dixi personal, és a dir, que indica la relació de possessió que s'estableix entre les persones del discurs i el nom que se segueix, és a dir, actualitzen un SN per a indicar la relació amb les persones del discurs. 

 
En català hi ha dos paradigmes: el sistema àton i el sistema tònic. El sistema tònic (el meu, el teu, el seu, el nostre, el vostre; en valencià i rossellonés; en alguerés mia) és d'ús generalitzat. Les formes àtones s'utilitzen amb un sol posseïdor, sobretot les de singular (mon, ton, son, ma, ta, sa), i diversos posseïdors (llur). L'ús és molt restringit, sobretot per a la forma llur; normalment les formes àtones s'usen en poesia, davant noms de parentiu, en frases fetes i en refranys. 

Els quantificadors

R. Ramos els inclou en el grup dels determinatius. És un paradigma tancat, si exceptuem que és possible crear locucions quantitatives. Segons Cuenca, el quantificador és una subcategoria gramatical que, com els determinants, funciona típicament com a especificador del sintagma nominal, indicant, però, una delimitació quantitativa de l'extensió del nom.
Hi ha tres tipus de quantificadors, segons el grau de precisió quantitativa més lax progressivament: 

• Numerals
• Quantitatius i 
• Indefinits

Numerals
Concreten l'extensió d'un nom comú marcant una quantitat precisa. Les gramàtiques tradicionals els defineixen segons el criteri nocional de base matemàtica. Hi inclouen els cardinals, ordinals, multiplicatius i partitius. 

 
Des d'un punt de vista sintàctic, els cardinals i el partitiu mig són els veritables determinants, ja que són els únics que poden especificar un nom sense anar acompanyats d'un altre determinant.
Els ordinals tenen característiques que els acosten i els fan comportar com els adjectius: postposats al nucli nominal i acompanyats d'un altre determinant.
Els multiplicatius són autèntics adjectius, mentre que els partitius tenen relació directa amb les locucions quantitatives.

Indefinits
Subcategoria nominal inclosa en la categoria dels quantificadors. Els indefinits especifiquen el nom restringint-ne l'extensió de manera poc precisa.  Tradicionalment fan la funció d'adjectius pronominals (algun, cap, tot) que tenen un sentit més limitat, i de pronoms (algú, res, tothom) que tenen un sentit més general.  Cada, cadascun (distributius), ambdós, sengles (formes inclusives), tot, algun, gens, cap, un.

Solà diferencia tres tipus de caràcters per als indefinits:

• Caràcter universal: tot. 
• Caràcter existencial: algun. 
• Caràcter no existencial o indefinit negatiu: gens, cap. 

Tot i algun són equiparables a u, hom, cadascú, altri.  Tot és un predeterminant: especificador que funciona com a operador amb abast sobre tota la resta del SN. Té un comportament sintàctic específic: és el més extern dels especificadors (a l'esquerra de tots els altres especificadors nominals) i pot traslladar-se fora del SN (Tots els germans se n'anaren a passejar). 

 
Segons la teoria generativa, és un especificador de tot el SN: no es pot pronominalitzar; pot acompanyar els pronoms personals i els noms propis; i pot anar seguit d'un altre determinat (si el nucli del SN és un nom comú). 

 
Sintàcticament s'agrupa amb solament, només, fins (i tot), ni tan sols, també: predeterminants, però per l'origen i pel caràcter invariable són de tipus adverbial.  Altres indefinits (també anomenats “postdeterminants” o indefinits denotatius”): sol, únic, mateix, altre, tal, cert, ... No apareixen mai com a únic especificador; van precedits de determinant (o Qu); i van en posició postnominal (alguns casos). Són a mig camí entre els indefinits i els adjectius no restrictius.

Quantitatius
Subcategoria nominal pertanyent al grup dels quantificadors. Els seus membres típicament especifiquen el nom comú concretant-ne l'extensió de manera relativament definida i indicant una relació de caràcter partitiu
Tradicionalment: els variables poc, molt, quant, tant; els semivariables bastant, gaire; els invariables prou, força, massa, gens, que, més, menys; i les locucions quantitatives una mica de, una pila de, gota de, etc. 

 
Es diferencien dels altres Quantificadors perquè poden especificar sintagmes no nominals (molt interessant) i poden funcionar com a complements verbals (M'ha fet treballar molt). En aquest cas els podríem considerar adverbis. 

 
Alguns van precedits de demostratius o d'articles, sobretot quan el sintagma inclou una clàusula de relatiu (els pocs amics que té). 

 
Els quantitatius exigeixen la preposició de, alguns necessàriament (gens, tot i locucions) i altres opcionalment (i formen construccions pseudopartitives: no tinc gens de ganes) excepte massa, força, gaire i que, que n'exclouen la presència. Cal diferenciar les construccions pseudopartitives de les partitives (Avui he vist moltes d'aquelles persones), on quantificador i preposició no formen un constituent unitari. La preposició de de les construccions pseudopartitives es considera una preposició falsa, ja que no genera un sintagma preposicional.

Continguts Preposició Conjunció Adverbi

La preposició

 El terme preposició designa una classe de paraules o de locucions invariables, o partícules, que tenen una funció gramatical i que solen aparèixer davant el nom o el sintagma nominal, als quals ofereixen autonomia funcional.

Segons Pompeu Fabra: “La preposició és un mot subordinat: introduint un nom, en fa el complement determinatiu d’un altre nom (El pare de la Maria), el complement d’un adjectiu (Útil als homes), el complement d’un verb (Escric a la meua mare), etc.”

Etimologia

La major part de les preposicions catalanes provenen de llurs homòlogues llatines. Les llengües romàniques les formen també mitjançant ADVERBIS, SUBSTANTIUS, PARTICIPIS, PRONOMS; algunes d’elles, fins i tot, amb conjuncions. El català distingeix entre preposicions àtones i preposicions tòniques.

Preposicions àtones

El català posseeix sis preposicions àtones, anomenades també febles. D’aquestes, cinc són simples i una composta:

• a, en, de, amb i per, i
• per a.

Preposicions tòniques

Anomenades també fortes. Es divideixen en simples i compostes:

• Simples: contra, entre, malgrat, pro, segons, sense, ultra, vers.
• Compostes: cap a, des de, fins a.

Les locucions prepositives

Són un grup de mots que fan l’ofici d’una preposició. Les més importants són: cap a, des de, fins, no obstant, i d’altres menys importants.

• CAP A: (“hacia”) perd la preposició a davant els demostratius i alguns adverbis, sobretot els que comencen per a àtona. En el llenguatge corrent, aquesta locució substitueix les preposicions literàries envers, vers i devers.
• DES DE: (“desde”) realment es tracta de la preposició des que sempre apareix seguida de de. De vegades des de se simplifica en de quan forma part d’una expressió de temps en què s’indica el començament i la fi: de...fins a...i en expressions com de...ençà..., de...endavant, del moment que. Des de i d’ençà de es redueixen a de i d’ençà respectivament davant la conjunció que, segons el procés de canvi i caiguda de preposicions.
• FINS: (“hasta”) ve reforçada en la seua forma simple pel contacte amb un adverbi o un demostratiu al darrera; però la major part de les ocasions constitueix una locució prepositiva unida a a (fins a) sempre que no procedesca d’expressions de temps o de lloc. Hi ha dos casos en què fins a es redueix a fins: davant els demostratius, i davant la conjunció que.
• NO OBSTANT: locució prepositiva freqüent en català antic, que hauríem de reintroduir en la llengua literària i que significa sense que (açò) siga cap obstacle. Actualment, per influència del castellà, pràcticament només es coneix com a expressió adversativa, l’ús de la qual és poc recomanable. També s’hi podria emprar no contrastant, usual en català antic. Ambdues locucions tenen el valor de la preposició malgrat (de).

Unes altres locucions: a causa de, a despit de, a excepció de, a favor de, a fi de, a força de, al costat de, al llarg de, a pesar de, a sabuda de, a través de, cap a, d’ençà de, de per de, des de, dret a, en contra de, en fora de, endret de, en esguard de, en front de, en lloc de, en virtut de, fins a, fora de, gràcies a, no obstant, per por de, per amor de, per val de, quant a, sense cabuda de, etc.

Un dels procediments més habituals per construir locucions prepositives, és la combinació d’un adverbi o d’una locució adverbial amb una preposició. Els adverbis que més s’hi presten són els de lloc i els de temps.

Canvi i caiguda de preposicions Les preposicions en i amb (que introdueixen alguns complements) canvien en a o de davant d’infinitiu, i cauen davant la conjunció que. Sembla que també es dóna la caiguda de preposicions davant les conjuncions si, com, quan. Però aquest fenomen no ha estat gaire estudiat.  Les preposicions a i de (soles o formant preposició composta, com gràcies a, abans de, a fi de, des de, etc) cauen davant la conjunció que, però si es veu que resultaria una construcció dura, s’intercala una altra paraula (generalment fer o el fet) entre la preposició i la conjunció. La preposició de també pot caure davant l’interrogatiu qui. Les preposicions compostes cap a i fins a perden la a davant d’adverbis i demostratius (començats per vocal, majoritàriament), davant la conjunció que; i fins a, davant la preposició per. La forma com a introdueix una aposició o un complement predicatiu, i té com a sinònims en qualitat de, en quant és. Però si el mot següent és un article (definit o indefinit) o un demostratiu, la a cau.

Per i Per a

Possiblement es tracta de les formes que més polèmica han alçat i encara alcen en tot el territori lingüístic, a causa de la indistinció entre ambdues del català oriental i la distinció que sí en fa el català occidental.

Fabra va ser qui va establir la normativa vigent, en la seua gramàtica de 1912, en les Converses i en l’article de 1926. Es basava en el català clàssic, del qual, però, va fer una exploració i una interpretació no totalment convincents. El motiu és que el nostre per a va nàixer aproximadament al segle XV de construccions com “per ma dona a honrar me só més...en perill de mort”. Si aquest tipus de construccions en són l’origen al segle XV, la nova preposició devia trigar molt a estabilitzar-se, i Fabra estudia precisament aquest moment, mitjans del segle XV, un moment en què tot fa tenir el convenciment que el sistema encara no s’havia acabat de consolidar. Només això explica la prudència i les vacil·lacions del nostre gramàtic en l’exposició de la norma i en la classificació d’exemples, i autoritza Beltran a dir que Fabra no va partir d’una situació correcta.

Si per a la utilització de les dues preposicions tenim problemes, és en el moment que la regla diu: si un infinitiu depén d’un verb d’acció voluntària, aleshores és “final” i du per; si no hi ha verb principal o bé no és d’acció voluntària, aleshores l’infinitiu és de “destinació” i porta per a.

Ruaix: “Davant d’infinitiu, posarem per quan en castellà diuen por; posarem per a quan en castellà diuen para, menys quan para equival a “amb la intenció de”. Segons Solà, Ruaix té raó, però presenta problemes, com per exemple la suposició que l’aprenent coneix el castellà.

Coromines proposa l’adopció del sistema dels parlants meridionals, és a dir, d’aquells que no usen per a, proposta que alhora critica a Fabra per no haver-se basat en aquests dialectes, i haver creat una regla per als parlants que estaven més a prop del seu dialecte, els que no coneixen ni usen per a.

Solà, com a conclusió general, recomana l’acceptació de la proposta de Coromines per “raons sociolingüístiques decisives”.

La preposició A i el complement directe

Estructuralment, el CD és un sintagma nominal que va directament unit al nucli del SV, sense la presència de cap preposició: Antònia busca la mare. Ara bé, excepcionalment, el CD pot anar introduït per la preposició a quan:

• El CD és un pronom personal fort: Es refereix a ells.

• Hi ha expressió de reciprocitat: Es miraven l’una a l’altra.

• Hi pot haver ambigüitat perquè, en desplaçar-se el subjecte, el CD i el subjecte es troben junts: El perseguia com el gat a la rata.

• Davant dels pronoms tothom, tots i ningú: Hem de visitar a tots.

• Davant la forma relativa i interrogativa qui: Qui ha vist a Pere.

A, En i els complements circumstancials

Les preposicions a i en són motes vegades intercanviables. Ara bé, davant del complement circumstancial de lloc s’usa:

• A, quan expressa direcció.

• En, quan expressa situació.

A aquesta regla cal fer les següents remarques:

• davant de topònims s’empra sempre a: Van a Lleida.

• davant d’article i de l’interrogatiu quin, s’usa sempre a, excepte si pot haver ambigüitat.

• davant d’indefinit o de demostratiu s’usa sempre en per a expressar situació, i a o en per a expressar direcció.

• davant de lloc figurat es poden usar les dues preposicions quan expressen situació, i s’usarà en si hi ha ambigüitat.

Les preposicions Amb i En

Hi ha una certa tendència a confondre les preposicions amb i en. Cal recordar que amb només s’utilitza quan tradueix la preposició castellana con. Ara bé, referint-se al mitjà de locomoció amb què hom es desplaça, s’usa amb: Arribaré amb el tren de les nou.

Usos de les preposicions

Usos de la preposició A Indica direcció inicial i progressiva del moviment d’una acció. Fixa el terme fins on arriba el moviment, l’extensió o el temps. Assenyala la direcció sense moviment real d’acostament. Indica l’exposició. Indica situació, lloc. Indica l’objecte al qual s’aplica una activitat. Designa l’objecte o finalitat d’una acció. Té significació modal. Té significació medial o instrumental. Té significació causal. Usos de la preposició En Indica situació local, el lloc on és o s’esdevé una cosa, o el temps en què té realitat una acció. Introdueix el complement de certs verbs de moviment. Introdueix l’adverbi o nom indicador de la direcció del moviment. Introdueix expressions modals. Indica la matèria o afer. Expressa finalitat, objecte al qual s’adreça l’acció. Usos de la preposició Amb Expressa companyia. Designa l’objecte material que algú té o duu. Expressa la mateixa relació en sentit invers, precedint el nom del posseïdor o portador de l’objecte. Manifesta les circumstàncies modals d’una acció. Assenyala l’instrument, mitjà o material. Pot tenir valor causal. En les accions recíproques, s’usa per unir els dos subjectes de l’acció o termes de la relació. Usos de la preposició De Indica allunyament, separació. Indica l’origen. Denota distància. Indica el moment en què una acció comença a durar. Indica la causa d’un acte. Denota l’agent de la veu passiva. Indica el mitjà o instrument de l’acció. Té valor partitiu. Indica la matèria de què es fa una cosa. Assenyala la matèria que dóna assumpte al discurs oral o mental. Inclou la idea general de manera. Usos de Per Locatiu de pas o de recorregut. Causalitat. Temporalitat de durada. Subjecte agent de la veu passiva. Mitjà o instrument. Modal. Concepte o condició que s’atribueix a algú o a alguna cosa. Davant d’un infinitiu que denota la finalitat de l’acció expressada per un verb d’execució voluntària, la finalitat del qual és alhora el motiu de l’acció. Usos de Per a Sempre que té el sentit de finalitat o destinació, llevat del cas exposat com a darrer ús de per. S’usa per a quan si s’usés per podria haver vacil·lació en loa interpretació de la idea de causa o la de finalitat.

La conjunció

 

La conjunció és una categoria gramatical que posa en relació dues oracions o determinats elements de l’oració que gaudeixen de certa independència i que expressen alhora el tipus i el significat d’aquesta relació. Tenint en compte aquesta definició i el caràcter invariable de la conjunció com a part de l’oració, hom pot deduir que allò que més ens interessa és el seu paper en la sintaxi, és a dir, la funció conjuntiva.

La conjunció interessa sintàcticament, però la seva presència en l’oració no és tan indispensable que no es trobin casos d’absència de conjuncions, com ocorre en la juxtaposició d’oracions, o en oracions enllaçades només que pel sentit i no pas per cap element gramatical.

Quan tenim la partícula efectiva que realitza la funció conjuntiva, hi poden ocórrer diferents casos:

• Existeix una conjunció pròpiament dita. Les conjuncions poden ser de coordinació i de subordinació.
• S’usa una paraula (sobretot adverbis i locucions adverbials com a conjunció; es tracta d’habilitació de paraules, com: així, també, tanmateix, altrament..., les locucions antigues no res menys, ultra això, encara més, demés, etc.
• De vegades hom empra com a conjuncions les anomenades locucions conjuntives, o reunió de dues o més veus que tenen, juntes, el valor d’una conjunció; sobreïxen per la seva abundància les locucions formades per la unió d’un adverbi o locució adverbial i la partícula introductòria que.

Són molt abundants les locucions conjuntives que expressen el sentit d’una sola conjunció: tan aviat com, per tal com, com si, així com, tant com, amb tot, així i tot, més aviat. Però les locucions conjuntives més freqüents són les formades per un element gramatical (Adverbi o preposició) i la conjunció que.

Classificació, etimologia i funcions

Tant les conjuncions com les locucions conjuntives, ens interessen principalment pel seu paper en la sintaxi; allò important és, doncs, la funció conjuntiva. Atenent a aquesta funció, farem la classificació dividint-les en conjuncions de coordinació i conjuncions de subordinació.

Conjuncions i locucions de coordinació

Segons Pompeu Fabra Són mots que serveixen per a enllaçar dues proposicions coordinades o dos temes coordinats. Sempre enllacen elements que fan la mateixa funció sintàctica.

• Copulatives: indiquen simplement la unió dels elements que enllaça
  • i: enllaça dues proposicions que expressen fets simultanis.
  • ni: serveix d’enllaç normalment entre dues proposicions negatives o entre dos termes negatius
• Disjuntives: indiquen opció obligada entre els elements que enllacen, els quals resulten incompatibles, almenys en principi.
  • o: expressa una alternança i serveix per a unir mots o frases som a igualment possibles o admissibles.
• Distributives: són una variant de sentit disjuntiu. Estan formades per la separació de determinats adverbis o pronoms al començament de dues oracions o de dos membres per a expressar una distribució. Són: adés...adés, ara...ara, ja...ja, qui...qui.
• Adversatives: indiquen contrarietat o oposició entre els elements que enllacen. Són:  
  • més: pot expressar vertadera oposició de conceptes.
  • però i emperò: són les més usades.
  • ans: és arcaic.
  • sinó: té valor limitatiu.
• Consecutives: són les conjuncions amb què s’expressa la il·lació o conseqüència.
  • doncs: valor consecutiu, no causal. S’usa a principi de frase, precedida d’un verb o d’un complement i precedida de la conjunció si.

• • si.
• Concessives: enllacen dos elements més o menys incompatibles, però de tal forma que l’acceptació d’un d’ells serveix per a destacar l’altre.
  • si
  • però
  • així i tot
  • altrament
  • amb tot
  • per això.

• Comparatives: enllacen dos elements establint, pel mateix lligam, una comparació entre ells, sota qualsevol punt de vista.

  • així...com

  • com...així

  • tant...com

  • quant més

  • quant menys

  • com més

  • com menys.

• Causals: enllacen elements, un dels quals és causa de l’altre.

  • perquè

  • puix

  • car

  • ja que

  • com que

  • per tal com

  • per això.

• Altres conjuncions de coordinació són:

  • a fi que

  • posat que

  • bé que

  • o per bé que

Conjuncions i locucions de subordinació

Segons Pompeu Fabra, les conjuncions i locucions de subordinació Enllacen elements que no fan la mateixa funció sintàctica, sinó que un d’ells és complement de l’altre. Les podem classificar en:

• Completives: simplement introdueixen un complement. Que: generalment introdueix una oració que fa de substantiu i pot fer, doncs, totes les funcions sintàctiques del substantiu.

• Temporals: enllacen dos elements, un dels quals indica una circumstància temporal de l’altre. Són quan, mentre, que.

• Consecutives: enllacen dos elements, un dels quals és conseqüència de l’altre. Són: doncs, així que, de manera que, fins a tal punt...que.

• Modals: enllacen dos elements, un dels quals fa d’adverbi modal de l’altre. Són: com, com si, així com, segons que.

• Finals: enllacen dos elements, un dels quals indica el fi de l’altre. El verb va sempre en subjuntiu. Són: a fi que, per tal que, si, mentre, amb que, en cas que, sempre que, etc.

L'adverbi

En la gramàtica tradicional, l’adverbi és la part de l’oració, invariable, que serveix per a qualificar o determinar la significació d’un verb, la d’un adjectiu i àdhuc la d’un altre adverbi. Per a Pompeu Fabra els adverbis són aquells mots que, adjuntats a un verb, en limiten o determinen el significat i Carles Salvador dirà que l’adverbi modifica i determina la significació del verb. L’adverbi uneix al verb expressant alguna circumstància de lloc, de temps, de manera... de l’acció del verb.

La classificació més utilitzada és aquella que distingeix entre: adverbis de lloc, adverbis de temps, adverbis de manera, adverbis de quantitat, adverbis d’afirmació, adverbis de negació i adverbis de dubte.

Adverbis de lloc

• Pronominals: on, ací, aquí, allà, ençà, enllà, deçà, dellà, pertot, enlloc, onsevulga (onsevulla), ça, lla.
• Altres: dins, dintre, fora, davant, darrera, damunt, davall, sobre, dessobre, dessota, dessús, dejús, prop, lluny, dalt, baix, sota, endins, enfora, endavant, endarrera, avant, enrera, amunt, avall, arrere, etc.
• Locucions adverbials: al dins, al defora, al davant, al darrera, al damunt, al dessota, de part de dins, de part de fora, de part davant, al voltant, a l’entorn, en gir, a la dreta, a l’esquerra, al capdamunt, al capdavall, etc.

Comentaris i remarques La forma ací ha caigut en desús en el català oriental. Badia no comenta la situació del català occidental, però Sanchis Guarner sí: a les comarques d’Alacant, Vall de Novelda i Camp d’Elx no s’usa ací sinó aquí, mentre que a d’altres comarques només s’empra ací. Ambdós autors coincideixen en la desaparició de la distinció que feien els clàssics entre les dues formes, sobretot en estil epistolar.

Adverbis de temps

• Pronominals: quan, ara, adés, llavors, aleshores, sempre, tothora, tostemps, mai, sovint, vegada, ets.
• Altres: abans, després, aviat, tard, ja, encara, de seguida, tot seguit, per endavant, en l’endemig, avui, demà, l’endemà, anit, etc.
• Locucions adverbials: de seguida, tot seguit, de vegades, a vegades, de tant en tant, de quan en quan, per endavant, en l’endemig, mentrestant, cada dia, demà passat, despús-demà, abans-d’ahir, de dia, de nit, al matí, de bon matí, a trenc d’alba, al migdia, al capvespre, dilluns (i els altres dies de la setmana sense article), quart (en les expressions d’hores), etc.

Comentaris i remarques: adés és un adverbi que significa en un temps molt pròxim al passat; procedeix del llatí (<AD IPSU (TEMPUS)). abans: (<AD ANTE) és l’adverbi indicador del temps anterior en general, sense la matisació d’adés. Cal desterrar antes, però s’hi pot emprar ans, tenint en compte que ans també és la conjunció equivalent a sinó que. després: a l’edat mitjana solia emprar-se com a indicador de temps posterior aprés (<AD PRESSU). Coexistia aprés amb després (<DE PRESSU). En la llengua moderna, després ha prevalgut, i aprés ha restat com a arcaisme. Com a sinònims d'aviat existeixen les formes prest i prompte. L’adverbi enjorn (en una hora no avançada del dia, o del matí o de la tarda). Cal no confondre’l amb prompte (en temps primerenc, dins poc de temps). Són sinònims d’enjorn: dejorn, enjornet, de bona hora, d’hora, de matí.

Adverbis de manera

• Generals: bé, millor, pitjor, com, debades o endebades, alt, baix, ensems, alhora, dempeus, tot, etc.
• Acabats en –ment: es forma afegint l’acabament –ment a la forma femenina dels adjectius qualificatius, mantenint-hi, si en duu, l’accent gràfic.
• Locucions adverbials: a balquena, a bastança, a bell doll, a cau d’orella, a coll, a contracor, a corre-cuita, a dret fit, a la valenta, a les fosques, a les palpentes, a peu coix, a peus junts, a posta, a ulls clucs, al cap i a la fi, al capdavall, amb un no res, ben bé, bona cosa, d’amagat, de vell antuvi, de bell nou, de cua d’ull, de debò, de pressa, de sobte, en dejú, en un no res, fil per randa, més aviat, si fa no fa, etc.

Adverbis de quantitat

• Quantitatius: quant, molt, tant, poc, bastant, gaire, més, menys, força, que (exclamatiu), gens, mig.
• Quantitatius específics: només, sols, solament, gairebé, quasi.
• Locucions adverbials: un poc, una mica, un xic, no gaire, ultra més.

Comentaris i remarques gaire significa "molt" en expressions interrogatives, negatives, condicionals o dubitatives gens significa “alguna cosa" en oracions interrogatives o dubitatives, i "res" en les negatives. Si  gens va precedit de no pot assumir tot el significat de l’oració negativa. mica i gota són sinònims de gens

Adverbis d’afirmació

Els principals adverbis i locucions adverbials d’afirmació són: sí, també, prou, (indicant que hom no nega pas el que diuen: Prou que m’agradaria), àdhuc (cal evitar els castellanismes hasta i inclús), certament, efectivament, justament, indubtablement, evidentment, en efecte, ben segur, per descomptat, sens dubte, cert, i tal, i tant, no cal dir-ho, això sí (cal evitar el castellanisme desde luego), de veritat, de debó, de veres.

Actua també com a adverbi d’afirmació la partícula oi (que pròpiament és una interjecció): -Vindrà avui? –Oi, és segur (sí, segurament).

Adverbis de dubte

Els principals adverbis i locucions adverbials de dubte (i de possibilitat) són: potser (cal no confondre’l amb el grup verbal pot ser, pot ésser), potser sí, potser no, tal volta, tal vegada, si molt convé, qui et diu que.

Adverbis de negació

• Adverbis: no, tampoc, ni tan sols.
• Locucions adverbials: no pas, no...pas, no gens, de cap manera, i ara (exclamativa).

Font del text: La preposició, la conjunció, l’adverbi i les locucions adverbials. Antoni Teruel i Barberà Adaptació de la versió web https://www.scribd.com/doc/9345761/23-Tema-23-La-preposicio-la-conjuncio-l-adverbi-i-les-locucions-adverbials

• Criteris lingüístics: Gramàtica (adverbis, preposicions i locucions prepositives i conjuncions i locucions conjuntives)
• Ortografia, morfosintaxi i lèxic CPNL a partir de la pàgina 141
• Gramàtica Zero l'apartat Termes gramaticals que trobaràs a partir de la pàgina 221

Algunes de les preguntes del qüestionari de morfologia tenen vídeos de suport, però si necessites cap recurs complementari l'Optimot et resultarà molt profitós i en concret, les fitxes. Només cal afinar la cerca. Fixa't en aquesta imatge que ens identifica 210 fitxes relacionades amb els usos dels verbs ser i estar. Si utilitzes les 3 indicacions que tens a la imatge, no et serà gens difícil trobar allò que vols.

Només cal afinar la cerca per obtenir els resultats que necessites. Per exemple, si fem una cerca d'un concepte en singular o en plural, la informació que ens ofereix no sempre és la mateixa. Comprova-ho amb aquests exemples:

• Preposició: Fitxes de l'Optimot (147)
• Preposicions: Fitxes de l'Optimot (49)
• Adverbi: Fitxes de l'Optimot (56)
• Adverbis: Fitxes de l'Optimot (19)
• Conjunció: Fitxes de l'Optimot (49)
• Conjuncions: Fitxes de l'Optimot (7)

Continguts         Pronoms personals forts Pronoms personals febles

La categoria pronom ha estat definida des de la tradició grecollatina com la categoria que substitueix el nom. I aquesta és la definició que donen alguns gramàtics des d'una perspectiva tradicional: Tu no tens ni idea. Això és el que no sé jo. Els pronoms que apareixen subratllats no substitueixen cap nom aparegut abans en el discurs; tenen la funció d'assenyalar respectivament el receptor i l'emissor de la comunicació. Per tant, podem agafar la definició de l’IEC: categoria lèxica o part de l’oració que és variable, que pot tenir caràcter substantiu, adjectiu o adverbial i que fa una funció anafòrica o díctica, referencial o determinativa.

 

Des d'una perspectiva tradicional, els pronoms forts tenen dues funcions bàsiques: la de subjecte i, precedits de preposició, la de complement. Ambdues funcions tenen les mateixes formes, excepte la 1a persona del singular, que quan actua de complement adopta la forma dativa mi: què us han dit de mi?

Badia destaca el poc ús que es fa en català de les formes tòniques de subjecte -en oposició a altres llengües romàniques com el francés-, tot i que es poden produir ambigüitats en alguns casos on la 3a persona necessita la formulació explícita de subjecte: Nos, rei d'Aragó

Les classificacions són múltiples, però la de més difusió és la tradicional:

• Pronoms demostratius

• Pronoms indefinits

• Pronoms interrogatius

• Pronoms numerals

• Pronoms personals (forts i febles)

• Pronoms possessius

• Pronoms reflexius

• Pronoms relatius

Pronoms personals forts

 

Persona	LLATÍ	CATALÀ
		Subjecte	C. D.	C. I.
1a	EGO	jo
	MIHI		mi	mi
2a	TU	tu	tu	tu
	TIBI
3a	ILLO	ell	ell	ell
	ILLA	ella	ella	ella
	SIBI		si	si
1a	NOS+ALTEROS	nosaltres	nosaltres	nosaltres
2a	VOS+ALTEROS	vosaltres	vosaltres	vosaltres
3a	ILLOS	ells	ells	ells
	ILLAS	elles	elles	elles
	SIBI		si	si

Remarques

1a persona del plural

NOS + ALTEROS. No té variació de gènere. Antigament NOS era el plural de la 1a persona, però va ser substituït per la forma actual nosaltres cap el segle XV. La forma nos quedà com a plural majestàtic.

2a persona del singular

TU > tu com a subjecte. TIBI > ti (català antic).

Actualment s'usa la forma de subjecte per al cas datiu. VÓS s'usa com a pronom de cortesia de segona persona del singular, però amb el verb conjugat en plural.

3a persona del singular

El pronom reflexiu en singular SIBI > si, de vegades va seguit de mateix per a reforçar el gènere. Per el plural s'usen ell, ella, ells, elles seguits de mateix, ús que per analogia s'està estenent cap al singular, mentre es redueix l'ús de le forma reflexiva originària si.

Vós i vosté

La polèmica centrada en el vós i vosté gira entorn de la seua genuïnitat. Badia ha estat el detractor més punyent de la forma vosté, considerada per ell com a castellanisme inadmissible.

D'altra banda, considera que vós és el tractament més genuí per a la segona persona en tots els casos en què no aparega el tu (és a dir, quan es vol expressar respecte, superioritat o diferència d’edat).

Sanchis Guarner en canvi, defensa la genuïnitat del vosté. Aquesta forma prové de la fusió de vostra mercé. Vosté és la forma moderna del pronom de cortesia. Vós, en canvi, és una fórmula de respecte antiga, i el recomana per a l’àmbit de la llengua literària.

Coromines afirma que de cap manera s’ha de pensar que en la creació del vosté hagi pogut intervenir cap influència castellana. El que sí que pot ser influència del castellà és la bipolarització del sistema de segona persona del singular. Són factors diastràtics els que intervenen a favor de la forma vosté, emprada per les classes cultes, en detriment de vós, més utilitzat per la pagesia.

Els pronoms febles

Ruaix ens dóna la següent definició de pronoms febles: són unes partícules inaccentuades que, representant algun complement o integrant el verb, es pronuncia amb aquest formant una unitat prosòdica. 

Formes i funcions

Excepte els pronoms els, hi, ho, li, que són invariables, la resta de pronoms febles poden adoptar diverses formes segons la posició que ocupen respecte al verb al qual s'ajunten i el so amb què comenci o acabi aquest verb. Així hi tenim quatre formes possibles:

• REFORÇADES: davant de verbs que comencen en consonant: em, et, es, el, ens, els, en.

• ELIDIDES: davant de verbs començats en so vocàlic: m’, t’, s’, l’, n’.

• PLENES: darrere de verbs acabats en so consonàntic o semivocàlic: me, te, se, lo, la, nos, vos, los, les, li, ne, ho, hi.

• REDUÏDES: darrere de verbs acabats en vocal: 'm, 't, 's, 'l, ‘ns, us, ‘ls, ‘n.

La forma etimològica és la plena. Aquesta, en el moment de la caiguda de les vocals finals, perdé la seua vocal perquè formava unitat fonètica amb el verb, sempre al darrere, de manera que el conjunt mot + pronom quedà afectat per aquest fenomen. Després d'un temps de convivència entre formes plenes i elidides, aquestes darreres van prendre una vocal de suport que les reforçava fonèticament -forma reforçada.

	CATALÀ
	Acusatiu				Datiu				Adverbial
LLATÍ	Ple	Elidit	Reduït	Reforçat	Ple	Elidit	Reduït	Reforçat
ME	me	m’	‘m	em	me	m’	‘m	em
TE	te	t’	‘t	et	te	t’	‘t	et
SE	se	s’	‘s	es	se	s’	‘s	es
ILLU	lo	l’	‘l	el
ILLA	la	l’
ILLI					li
NOS	nos		‘ns	ens	nos		‘ns	ens
VOS	vos		us		vos		us
ILLOS	los		‘ls	els
ILLAS	les
ILLIS					los		‘ls	els
ILLORU					llur
HOC	ho
INDE				en					ne/n’/’n/en
IBI					hi

Funcions

L'estudi de les funcions que poden adoptar els pronoms en una oració es pot abordar des de dues perspectives: pronom per pronom, fent-ne una descripció de cadascun i indicant a quins complements poden substituir, i funció per funció, analitzant quins són els pronoms que poden aparéixer en cada posició. Escollirem aquesta segona opció.

• SUBJECTE. L'únic pronom feble susceptible de representar un subjecte és en, quan el subjecte és indeterminat: Vénen visites. En vénen. Coromines afegeix que el pronom ho pot substituir una oració subordinada substantiva, però Solà difereix d'aquesta anàlisi. Interpreta l'oració en qüestió com un atribut: Em sembla que farem tard. M’ho sembla.

• ATRIBUT. Segons la normativa, quan l'atribut és determinat cal fer servir els pronoms el, la, els, les per a substituir-lo: Són els meus cosins. Els són; És la Maria o no l'és? Però quan aquest atribut no és determinat o una oració subordinada, cal substituir-lo pel pronom ho: És molt ric. Doncs no ho aparenta. Cal dir però, que en la llengua parlada està molt estès l'ús del pronom ho per als atributs determinats en detriment de les formes normatives.

• COMPLEMENT DIRECTE. Entre els clítics que poden realitzar aquesta funció tenim els pronoms personals de 1a i 2a persona em, et, ens, us, i els pronoms anafòrics de 3a persona es, el, ho, en: Aquell home m ha mirat. Ens ha vam creure tot. He comprat la fruita i 1 he deixada a la cuina. El pronom feble ho substitueix oracions subordinades substantives en funció de CD i proformes com això, allò, tot...

• COMPLEMENT INDIRECTE. El CI pot ser substituït pel pronom clític li o el seu plural els: Els ho han esbrinat tot. Li van dir que no patira. A banda d'aquests pronoms, cal tenir en compte que el pronom hi equival a un CI quan aquest es troba en contacte amb els pronoms el, la, els, les. 

• COMPLEMENT RÈGIM VERBAL. La pronominalització d'aquest complement pot dur-se a terme a través del pronom en quan el S.Prep. va encapçalat per la preposició de: No se’n va adonar.

• COMPLEMENT PREDICATIU. Sempre pronominalitza amb el clític hi, al marge de la forma categorial que presente: Ell dormia tranquil, però jo no hi podia dormir.

• COMPLEMENTS CIRCUMSTANCIALS. Segons la classe de CC que considerem, la pronominalització serà viable o no. En català admeten pronominalització els circumstancials de lloc, de manera, els d'instrument i els de companyia; però n'estan exclosos els de temps, els de causa i els de finalitat. Els CC de manera, els d'instrument i els de companyia adopten la forma hi, independentment del tipus de preposició que tinga el sintagma preposicional o el caràcter de sintagma adverbial, en el cas dels de manera: Ells miraven de reüll i jo també hi mirava. T'ha pegat amb la vara? Sí que m'hi ha pegat. Els CC de lloc, segons la tradició gramatical, pronominalitzen amb en si estan encapçalats per la preposició de, i amb hi en la resta de casos: Tots descansaven en aquell lloc, però Empar no hi va voler descansar.

L'ordre general

La norma d'ordre dels pronoms febles és que tots van davant del verb, excepte quan el verb va en infinitiu, gerundi o imperatiu, casos en què els pronoms apareixen sempre darrere. Així mateix, en els casos on el temps verbal tinga forma perifràstica, els pronoms aniran tant davant com darrere, però sempre junts i mai desfent el conjunt verbal.

L'ordre dels pronoms segons la normativa és:

3a p.	2a p.	1a p.	3a p.		Adverbials
reflexiu			datiu	acusatiu
se	te us	me ens	li els	el la els les ho	en	hi