Materials i recursos de Llengua catalana

La morfologia és la disciplina lingüística que s'ocupa de la forma de les paraules, o, d'una manera una mica més precisa, la disciplina que analitza l'estructura interna de les paraules. Pel fet d'analitzar l'estructura interna de les paraules, ocupa un lloc central i privilegiat dins el conjunt de disciplines lingüístiques. La paraula és una unitat que connecta diferents disciplines lingüístiques perquè:

• Té propietats fonològiques: connexió amb la fonologia.
• Desenvolupa determinades funcions sintàctiques dins els sintagmes o oracions en què apareixen: connexió amb la sintaxi.
• Té un significat concret: connexió amb la semàntica.
• A vegades, es poden descompondre en unitats més petites dotades de significat: connexió amb la lexicologia. 

La morfologia, centrada en l'estudi de l'estructura interna de les paraules, presenta unes clares connexions amb totes les disciplines esmentades. Les connexions de la morfologia amb la lexicologia, la fonologia i la sintaxi expliquen que la morfologia s'hagi vist potenciada (en detriment d'altres disciplines) o minimitzada (afavorint altres disciplines) segons el model lingüístic adoptat.

La morfologia presenta una clara relació amb la lexicologia, una altra disciplina que també s'ocupa dels mots i del component lèxic d'una llengua. La lexicologia també està interessada en l'estructura interna dels mots, però des d'una perspectiva diferent de la de la morfologia. La morfologia s'interessa per la forma dels mots, les relacions entre els seus constituents i la manera com aquests constituents es combinen per a configurar els mots. La lexicologia, en canvi, s'interessa per la manera com aquests constituents contribueixen a delimitar el significat lèxic del mot; això és, el significat d'un mot entès com a entrada de diccionari.

La relació amb la fonologia també resulta bastant clara. La forma de les paraules o dels constituents morfològics de les paraules es pot veure sotmesa a can­vis diferents. Aquests canvis són analitzats per la fonologia quan estan motivats pel context fònic en què apareixen els constituents morfològics i quan poden ser delimitats per mitjà de regles fonològiques. És el cas, per exemple, de la regla fonològica d'ensordiment d'obstruents finals, que justifica que el segment final del constituent llob- (que trobem en mots com ara lloba, llobet, llobera, etc.) es converteixi en sord en posició final absoluta (llop). En altres casos, els canvis for­mals estan motivats per factors estrictament morfològics. Aquest és el cas, per exemple, de l'alternança entre vol- i vulgu- en formes del verb voler com ara vo­lem i vulguem. Aquesta alternança respon a regles morfològiques d'acord amb les quals la forma vol- apareix en totes les formes de present d'indicatiu, excepte en la primera persona del singular, i la forma vulgu- (o vulg-) en tates les formes de present de subjuntiu, com s'indica tot seguit a partir de les formes gràfiques:

• vol-: vols, vol, volem, voleu, volen
• vulg(u)-: vulgui (o vulga), vulguis (o vulgues), vulgui (o vulga), vulguem, vulgueu, vulguin (o vulguen)

Tot i que la distinció entre la fonologia i la morfologia és, en general, clara, hi ha contextos en què la variació formal s'ha de justificar atenent tant al con­text fònic com al context morfològic. Hi ha regles fonològiques, per exemple, que presenten excepcions lèxiques o que actuen fonamentalment amb determinades categories lèxiques. En aquest cas, hi ha autors que parlen de regles mor­fofonologiques, o de regles fonològiques morfològicament condicionades.

Finalment, cal fer referència a la relació entre la morfologia i la sintaxi. Aquesta relació es basa en dos aspectes diferents. El primer té a veure amb el fet que el mot és una unitat bàsica tant per a la morfologia com per a la sintaxi, i amb el fet que totes dues s'ocupen de la "sintaxi" dels mots. La perspectiva, però, és clarament diferent. Per a la morfologia, el mot és la unitat màxima, ja que aquesta disciplina s'ocupa de la "sintaxi" interna dels mots, això és, de la relació que s'estableix entre els constituents significatius mínims dels mots. Per a la sin­taxi, en canvi, el mot és la unitat mínima, i el seu interès se centra en l'estudi de la "sintaxi" externa dels mots, això és, en les relacions que contreuen els mots per a formar sintagmes i oracions.

El segon aspecte de confluència entre la morfologia i la sintaxi té a veure amb la flexió dels mots. Notem que la flexió modifica la forma dels mots i, en aquest sentit, és analitzada per la morfologia. La variació entre gironí i gironina, per exemple, està relacionada amb la flexió de gènere, i més concretament, amb el caràcter masculí del primer mot i femení del segon. La flexió, però, està regida per regles sintàctiques, com la regla de concordança, i en aquest sentit la seva anàlisi correspon a la sintaxi. En un sintagma com ara les dones gironines, per exemple, l'article les i l'adjectiu gironines presenten les terminacions -es a causa de la concordança en gènere i nombre que estableixen amb el nom dones.

La flexió, de fet, es pot definir com la part de la morfologia regida per regles sintàctiques: la variació depèn de la morfologia, però aquesta variació està mo­tivada per regles sintàctiques.

Generalment s'accepta que la morfologia s'estructura en dos grans blocs: la flexió i la formació de mots. Si la flexió fa referència als aspectes sintàctics de l'estructura de la paraula, la formació de mots fa referència als aspectes lèxics i, concretament , als processos morfològics que permeten la creació de noves pa­raules. 

Morfologia catalana

Els materials d'aquest document enllaçat estan organitzats en quatre nivells: bàsic, mitjà, avançat i superior. Una part important del que s'hi exposa ja ho has estudiat en altres cursos, fonamentalment tot el que es correspon amb els nivells bàsic i mitjà i només els hauràs de consultar si tens dubtes a l'hora de completar el qüestionari que s'associa a aquests continguts i que et centris en els nivells avançat i superior.

Els continguts dels quatre nivell són els següents:

	Nivell Bàsic		Les categories gramaticals El nom El determinant L'adjectiu
	Nivell Mitjà		El verb L'adverbi
	Nivell Avançat		El pronom
	Nivell Superior		La preposició La conjunció La interjecció

[Font: http://www.annaribas.cat/04_morfologia/MORFOLOGIA%20CATALANA.pdf]

Continguts Els determinants

Són una categoria gramatical que especifica el nom comú. Inclou aquests especificadors nominals: articles, demostratius i possessius. Els determinants alternen o es combinen amb els quantificadors i tenen la funció de modificar el conjunt del grup nominal (el nom i els seus complements) assignant referència discursiva al nucli.

L'article

És una subcategoria nominal, inclosa en la categoria dels determinants, que especifica un nom indicant-ne actualització discursiva, és a dir, fent el pas del nivell conceptual a l'existencial. Es col·loca a la dreta del nom del qual depèn sintàcticament. En català n'hi ha de tres tipus:

• Article determinat
• Article indeterminat
• Article personal

Article determinat. L'article determinat actualitza un SN indicant que la seva referència ja és coneguda per l'emissor i el receptor. Té funció identificadora. Per la seva banda, l'article indeterminat introdueix un SN en el discurs i el marca com a informació nova. Té funció presentadora.

L'article determinat es pot apostrofar i es pot contraure amb algunes preposicions: a, de, per, ca + el = al, del, pel, cal; ca + en = can; a, de, per, ca + els = als, dels, pels, cals.

Té duess funcions prototípiques: determinació i abstracció. Quant a la determinació (actualització), aquest article té la capacitat de fer identificable un substantiu. Aquest fet pot ser degut a factors lingüístics o extralingüístics.

Factors lingüístics:

• el nom ja ha aparegut abans, normalment precedit per un article indeterminat.
• el nom va acompanyat d'un complement restrictiu que permet identificar el referent de manera precisa: El cotxe del meu germà.

Factors extralingüístics:

• el referent es recupera per proximitat temporal o espacial immediata: Passa'm el llibre.
• noms amb referent únic: el Sol, la Lluna, ... i noms coneguts pel context de parla: el pare, la mà.

El referent s'identifica perquè abans s'ha esmentat un element que s'hi associa: parlem d'un problema i després diguem “La solució al problema...” (i no “una solució...”).
Pel que fa a l'abstracció (o generalització), l'article no determina l'extensió del nom individualitzant-lo, sinó que l'actualitza incidint en la intensió. El nom es refereix a tota la classe d'éssers que defineix la seva intensió. Es tracta d'una interpretació genèrica: La balena és un mamífer (no una balena determinada, en concret, sinó totes les balenes). Aquesta funció també la pot fer l'article indeterminat (Una balena és un mamífer).
Aquesta funció de l'article determinat està relacionada amb la funció abstractivogeneralitzadora: substantivació => capacitat d'habilitar com a substantius altres categories: El blau m'agrada; desconec el perquè d'això.

Article indeterminat. Té la mateixa forma que l'indefinit (un) i, en singular, es relaciona amb el numeral (u, un). Aquest fet es deu que l'article indeterminat és indefinit per naturalesa i en singular remet a la unitat (numeral). Així, tenim que un pot fer referència a l'article indeterminat, al numeral o a l'indefinit. Segons el context lingüístic tindrà un valor o un altre. També pot adoptar un valor admiratiu: Aquell és un cotxe blau!

Article personal. És el resultat de la reducció del vocatiu llatí DOMINE i DOMINA. S'usa davant del nom o del cognom d'una persona.

Utilitzen l'article personal:

• el català central: El Jordi, La Joana
• el balear (col·loquialment): En Marc, Na Mariona
• el nord-occidental (lo/la) i
• el rossellonés. 

Aquest article no té repercussions sintàctiques i, per tant, té caràcter expletiu, és a dir: ompli la frase sense ser necessari per al sentit d'aquesta. L'article determinat (el, la) també pot usar-se com a article personal. L'ús d'aquest article va lligat a factors sociolingüístics de registre i pragmàtics. Així, la presència d'aquest article davant d'antropònims indica un grau més o menys alt de familiaritat entre l'emissor i la persona designada. Hi ha una lectura no neutra, subjectiva, irònica o infravaloradora de la persona designada. La normativa en desaconsella l'ús davant noms de persones històriques, famoses o generalment conegudes: He sentit dos discos del Mozart (?); He llegit un llibre que ha publicat la Hillary Clinton (familiaritat o degradació)

L'Article salat és una varietat dialectal

Té gran vitalitat al dialecte balear, a Tàrbena, i també dins del català central, hi ha un subdialecte anomenat parlar “salat”, parlem de Cadaqués i una zona costanera que va del Ter a la Tordera. L'article deriva del llatí IPSU. També s'empra es per al plural en els subdialectes pallarés (amb contraccions com as, des, pes) i el ribagorçà, ambdós integrants del nord occidental.

El castellanisme "Lo neutre"

En català antic existia la forma lo, però aquesta era la forma del masculí que modernament ha passat a el i ha prevalgut en la llengua literària. El sistema tradicional català, ha tingut sempre dos articles i no tres com el castellà, per tant, la normativa aconsella evitar les construccions que siguen una còpia de la forma de l'article lo neutre del castellà, i distint del masculí el.

Les equivalències més generals del lo castellà al català solen ser: el, el que és, el que té de, allò que té de. Podem distingir les diferents funcions que fa l'article lo:

• Funció abstractiva: l'article serveix per a donar un valor abstracte o general a un adjectiu, etc. Davant un pronom o un adjectiu determinatiu (lo molt, lo poc, lo altre...), lo pot substituir-se per el, per el que és, o bé per un substantiu adequat si no és que s'ha de recórrer a un gir completament distint. Davant de participi, es canvia per el. En les construccions “lo+de” és gramaticalment aconsellable “el+que” , però “el+de”.

• Funció intensiva: per a aquesta funció, el català coneix des d'antic, construccions a base de signes específicament intensius: “com, molt, tant, poc, quant”.
• Modismes o locucions hi ha molts exemples:

a lo grande / a cor què vols

a lo mejor /si molt convé, si molt t'hi va

lo mismo da / tant és, tant me fa, tant se val

por lo menos / almenys, pel cap baix, si més no

Els demostratius i els possessius

Els possessius i els demostratius són dos tipus de determinants díctics. La dixi s'entén com la relació entre els missatges emesos (enunciats) i les circumstàncies concretes en què es produeixen (enunciació). Així, els demostratius marquen dixi espacial (relació respecte a l'espai dels interlocutors), mentre que els possessius marquen dixi personal (relació de pertinença respecte a les persones del discurs).

Els demostratius
Subcategoria nominal, pertanyent a la categoria dels determinants, que es caracteritza pel fet d'especificar un nom indicant dixi espacial, és a dir, marcant una relació entre les persones del discurs, l'espai discursiu i el referent designat pel nom. Els demostratius són els encarregats de marcar l'espai entre els interlocutors a través de dos models: el model binari i el model ternari. 

Possessius
Podríem definir el possessiu com a  “de + pronom personal”. Es caracteritza pel fet d'especificar un nom indicant dixi personal, és a dir, que indica la relació de possessió que s'estableix entre les persones del discurs i el nom que se segueix, és a dir, actualitzen un SN per a indicar la relació amb les persones del discurs. 

 
En català hi ha dos paradigmes: el sistema àton i el sistema tònic. El sistema tònic (el meu, el teu, el seu, el nostre, el vostre; en valencià i rossellonés; en alguerés mia) és d'ús generalitzat. Les formes àtones s'utilitzen amb un sol posseïdor, sobretot les de singular (mon, ton, son, ma, ta, sa), i diversos posseïdors (llur). L'ús és molt restringit, sobretot per a la forma llur; normalment les formes àtones s'usen en poesia, davant noms de parentiu, en frases fetes i en refranys. 

Els quantificadors

R. Ramos els inclou en el grup dels determinatius. És un paradigma tancat, si exceptuem que és possible crear locucions quantitatives. Segons Cuenca, el quantificador és una subcategoria gramatical que, com els determinants, funciona típicament com a especificador del sintagma nominal, indicant, però, una delimitació quantitativa de l'extensió del nom.
Hi ha tres tipus de quantificadors, segons el grau de precisió quantitativa més lax progressivament: 

• Numerals
• Quantitatius i 
• Indefinits

Numerals
Concreten l'extensió d'un nom comú marcant una quantitat precisa. Les gramàtiques tradicionals els defineixen segons el criteri nocional de base matemàtica. Hi inclouen els cardinals, ordinals, multiplicatius i partitius. 

 
Des d'un punt de vista sintàctic, els cardinals i el partitiu mig són els veritables determinants, ja que són els únics que poden especificar un nom sense anar acompanyats d'un altre determinant.
Els ordinals tenen característiques que els acosten i els fan comportar com els adjectius: postposats al nucli nominal i acompanyats d'un altre determinant.
Els multiplicatius són autèntics adjectius, mentre que els partitius tenen relació directa amb les locucions quantitatives.

Indefinits
Subcategoria nominal inclosa en la categoria dels quantificadors. Els indefinits especifiquen el nom restringint-ne l'extensió de manera poc precisa.  Tradicionalment fan la funció d'adjectius pronominals (algun, cap, tot) que tenen un sentit més limitat, i de pronoms (algú, res, tothom) que tenen un sentit més general.  Cada, cadascun (distributius), ambdós, sengles (formes inclusives), tot, algun, gens, cap, un.

Solà diferencia tres tipus de caràcters per als indefinits:

• Caràcter universal: tot. 
• Caràcter existencial: algun. 
• Caràcter no existencial o indefinit negatiu: gens, cap. 

Tot i algun són equiparables a u, hom, cadascú, altri.  Tot és un predeterminant: especificador que funciona com a operador amb abast sobre tota la resta del SN. Té un comportament sintàctic específic: és el més extern dels especificadors (a l'esquerra de tots els altres especificadors nominals) i pot traslladar-se fora del SN (Tots els germans se n'anaren a passejar). 

 
Segons la teoria generativa, és un especificador de tot el SN: no es pot pronominalitzar; pot acompanyar els pronoms personals i els noms propis; i pot anar seguit d'un altre determinat (si el nucli del SN és un nom comú). 

 
Sintàcticament s'agrupa amb solament, només, fins (i tot), ni tan sols, també: predeterminants, però per l'origen i pel caràcter invariable són de tipus adverbial.  Altres indefinits (també anomenats “postdeterminants” o indefinits denotatius”): sol, únic, mateix, altre, tal, cert, ... No apareixen mai com a únic especificador; van precedits de determinant (o Qu); i van en posició postnominal (alguns casos). Són a mig camí entre els indefinits i els adjectius no restrictius.

Quantitatius
Subcategoria nominal pertanyent al grup dels quantificadors. Els seus membres típicament especifiquen el nom comú concretant-ne l'extensió de manera relativament definida i indicant una relació de caràcter partitiu
Tradicionalment: els variables poc, molt, quant, tant; els semivariables bastant, gaire; els invariables prou, força, massa, gens, que, més, menys; i les locucions quantitatives una mica de, una pila de, gota de, etc. 

 
Es diferencien dels altres Quantificadors perquè poden especificar sintagmes no nominals (molt interessant) i poden funcionar com a complements verbals (M'ha fet treballar molt). En aquest cas els podríem considerar adverbis. 

 
Alguns van precedits de demostratius o d'articles, sobretot quan el sintagma inclou una clàusula de relatiu (els pocs amics que té). 

 
Els quantitatius exigeixen la preposició de, alguns necessàriament (gens, tot i locucions) i altres opcionalment (i formen construccions pseudopartitives: no tinc gens de ganes) excepte massa, força, gaire i que, que n'exclouen la presència. Cal diferenciar les construccions pseudopartitives de les partitives (Avui he vist moltes d'aquelles persones), on quantificador i preposició no formen un constituent unitari. La preposició de de les construccions pseudopartitives es considera una preposició falsa, ja que no genera un sintagma preposicional.

Continguts Preposició Conjunció Adverbi

La preposició

 El terme preposició designa una classe de paraules o de locucions invariables, o partícules, que tenen una funció gramatical i que solen aparèixer davant el nom o el sintagma nominal, als quals ofereixen autonomia funcional.

Segons Pompeu Fabra: “La preposició és un mot subordinat: introduint un nom, en fa el complement determinatiu d’un altre nom (El pare de la Maria), el complement d’un adjectiu (Útil als homes), el complement d’un verb (Escric a la meua mare), etc.”

Etimologia

La major part de les preposicions catalanes provenen de llurs homòlogues llatines. Les llengües romàniques les formen també mitjançant ADVERBIS, SUBSTANTIUS, PARTICIPIS, PRONOMS; algunes d’elles, fins i tot, amb conjuncions. El català distingeix entre preposicions àtones i preposicions tòniques.

Preposicions àtones

El català posseeix sis preposicions àtones, anomenades també febles. D’aquestes, cinc són simples i una composta:

• a, en, de, amb i per, i
• per a.

Preposicions tòniques

Anomenades també fortes. Es divideixen en simples i compostes:

• Simples: contra, entre, malgrat, pro, segons, sense, ultra, vers.
• Compostes: cap a, des de, fins a.

Les locucions prepositives

Són un grup de mots que fan l’ofici d’una preposició. Les més importants són: cap a, des de, fins, no obstant, i d’altres menys importants.

• CAP A: (“hacia”) perd la preposició a davant els demostratius i alguns adverbis, sobretot els que comencen per a àtona. En el llenguatge corrent, aquesta locució substitueix les preposicions literàries envers, vers i devers.
• DES DE: (“desde”) realment es tracta de la preposició des que sempre apareix seguida de de. De vegades des de se simplifica en de quan forma part d’una expressió de temps en què s’indica el començament i la fi: de...fins a...i en expressions com de...ençà..., de...endavant, del moment que. Des de i d’ençà de es redueixen a de i d’ençà respectivament davant la conjunció que, segons el procés de canvi i caiguda de preposicions.
• FINS: (“hasta”) ve reforçada en la seua forma simple pel contacte amb un adverbi o un demostratiu al darrera; però la major part de les ocasions constitueix una locució prepositiva unida a a (fins a) sempre que no procedesca d’expressions de temps o de lloc. Hi ha dos casos en què fins a es redueix a fins: davant els demostratius, i davant la conjunció que.
• NO OBSTANT: locució prepositiva freqüent en català antic, que hauríem de reintroduir en la llengua literària i que significa sense que (açò) siga cap obstacle. Actualment, per influència del castellà, pràcticament només es coneix com a expressió adversativa, l’ús de la qual és poc recomanable. També s’hi podria emprar no contrastant, usual en català antic. Ambdues locucions tenen el valor de la preposició malgrat (de).

Unes altres locucions: a causa de, a despit de, a excepció de, a favor de, a fi de, a força de, al costat de, al llarg de, a pesar de, a sabuda de, a través de, cap a, d’ençà de, de per de, des de, dret a, en contra de, en fora de, endret de, en esguard de, en front de, en lloc de, en virtut de, fins a, fora de, gràcies a, no obstant, per por de, per amor de, per val de, quant a, sense cabuda de, etc.

Un dels procediments més habituals per construir locucions prepositives, és la combinació d’un adverbi o d’una locució adverbial amb una preposició. Els adverbis que més s’hi presten són els de lloc i els de temps.

Canvi i caiguda de preposicions Les preposicions en i amb (que introdueixen alguns complements) canvien en a o de davant d’infinitiu, i cauen davant la conjunció que. Sembla que també es dóna la caiguda de preposicions davant les conjuncions si, com, quan. Però aquest fenomen no ha estat gaire estudiat.  Les preposicions a i de (soles o formant preposició composta, com gràcies a, abans de, a fi de, des de, etc) cauen davant la conjunció que, però si es veu que resultaria una construcció dura, s’intercala una altra paraula (generalment fer o el fet) entre la preposició i la conjunció. La preposició de també pot caure davant l’interrogatiu qui. Les preposicions compostes cap a i fins a perden la a davant d’adverbis i demostratius (començats per vocal, majoritàriament), davant la conjunció que; i fins a, davant la preposició per. La forma com a introdueix una aposició o un complement predicatiu, i té com a sinònims en qualitat de, en quant és. Però si el mot següent és un article (definit o indefinit) o un demostratiu, la a cau.

Per i Per a

Possiblement es tracta de les formes que més polèmica han alçat i encara alcen en tot el territori lingüístic, a causa de la indistinció entre ambdues del català oriental i la distinció que sí en fa el català occidental.

Fabra va ser qui va establir la normativa vigent, en la seua gramàtica de 1912, en les Converses i en l’article de 1926. Es basava en el català clàssic, del qual, però, va fer una exploració i una interpretació no totalment convincents. El motiu és que el nostre per a va nàixer aproximadament al segle XV de construccions com “per ma dona a honrar me só més...en perill de mort”. Si aquest tipus de construccions en són l’origen al segle XV, la nova preposició devia trigar molt a estabilitzar-se, i Fabra estudia precisament aquest moment, mitjans del segle XV, un moment en què tot fa tenir el convenciment que el sistema encara no s’havia acabat de consolidar. Només això explica la prudència i les vacil·lacions del nostre gramàtic en l’exposició de la norma i en la classificació d’exemples, i autoritza Beltran a dir que Fabra no va partir d’una situació correcta.

Si per a la utilització de les dues preposicions tenim problemes, és en el moment que la regla diu: si un infinitiu depén d’un verb d’acció voluntària, aleshores és “final” i du per; si no hi ha verb principal o bé no és d’acció voluntària, aleshores l’infinitiu és de “destinació” i porta per a.

Ruaix: “Davant d’infinitiu, posarem per quan en castellà diuen por; posarem per a quan en castellà diuen para, menys quan para equival a “amb la intenció de”. Segons Solà, Ruaix té raó, però presenta problemes, com per exemple la suposició que l’aprenent coneix el castellà.

Coromines proposa l’adopció del sistema dels parlants meridionals, és a dir, d’aquells que no usen per a, proposta que alhora critica a Fabra per no haver-se basat en aquests dialectes, i haver creat una regla per als parlants que estaven més a prop del seu dialecte, els que no coneixen ni usen per a.

Solà, com a conclusió general, recomana l’acceptació de la proposta de Coromines per “raons sociolingüístiques decisives”.

La preposició A i el complement directe

Estructuralment, el CD és un sintagma nominal que va directament unit al nucli del SV, sense la presència de cap preposició: Antònia busca la mare. Ara bé, excepcionalment, el CD pot anar introduït per la preposició a quan:

• El CD és un pronom personal fort: Es refereix a ells.

• Hi ha expressió de reciprocitat: Es miraven l’una a l’altra.

• Hi pot haver ambigüitat perquè, en desplaçar-se el subjecte, el CD i el subjecte es troben junts: El perseguia com el gat a la rata.

• Davant dels pronoms tothom, tots i ningú: Hem de visitar a tots.

• Davant la forma relativa i interrogativa qui: Qui ha vist a Pere.

A, En i els complements circumstancials

Les preposicions a i en són motes vegades intercanviables. Ara bé, davant del complement circumstancial de lloc s’usa:

• A, quan expressa direcció.

• En, quan expressa situació.

A aquesta regla cal fer les següents remarques:

• davant de topònims s’empra sempre a: Van a Lleida.

• davant d’article i de l’interrogatiu quin, s’usa sempre a, excepte si pot haver ambigüitat.

• davant d’indefinit o de demostratiu s’usa sempre en per a expressar situació, i a o en per a expressar direcció.

• davant de lloc figurat es poden usar les dues preposicions quan expressen situació, i s’usarà en si hi ha ambigüitat.

Les preposicions Amb i En

Hi ha una certa tendència a confondre les preposicions amb i en. Cal recordar que amb només s’utilitza quan tradueix la preposició castellana con. Ara bé, referint-se al mitjà de locomoció amb què hom es desplaça, s’usa amb: Arribaré amb el tren de les nou.

Usos de les preposicions

Usos de la preposició A Indica direcció inicial i progressiva del moviment d’una acció. Fixa el terme fins on arriba el moviment, l’extensió o el temps. Assenyala la direcció sense moviment real d’acostament. Indica l’exposició. Indica situació, lloc. Indica l’objecte al qual s’aplica una activitat. Designa l’objecte o finalitat d’una acció. Té significació modal. Té significació medial o instrumental. Té significació causal. Usos de la preposició En Indica situació local, el lloc on és o s’esdevé una cosa, o el temps en què té realitat una acció. Introdueix el complement de certs verbs de moviment. Introdueix l’adverbi o nom indicador de la direcció del moviment. Introdueix expressions modals. Indica la matèria o afer. Expressa finalitat, objecte al qual s’adreça l’acció. Usos de la preposició Amb Expressa companyia. Designa l’objecte material que algú té o duu. Expressa la mateixa relació en sentit invers, precedint el nom del posseïdor o portador de l’objecte. Manifesta les circumstàncies modals d’una acció. Assenyala l’instrument, mitjà o material. Pot tenir valor causal. En les accions recíproques, s’usa per unir els dos subjectes de l’acció o termes de la relació. Usos de la preposició De Indica allunyament, separació. Indica l’origen. Denota distància. Indica el moment en què una acció comença a durar. Indica la causa d’un acte. Denota l’agent de la veu passiva. Indica el mitjà o instrument de l’acció. Té valor partitiu. Indica la matèria de què es fa una cosa. Assenyala la matèria que dóna assumpte al discurs oral o mental. Inclou la idea general de manera. Usos de Per Locatiu de pas o de recorregut. Causalitat. Temporalitat de durada. Subjecte agent de la veu passiva. Mitjà o instrument. Modal. Concepte o condició que s’atribueix a algú o a alguna cosa. Davant d’un infinitiu que denota la finalitat de l’acció expressada per un verb d’execució voluntària, la finalitat del qual és alhora el motiu de l’acció. Usos de Per a Sempre que té el sentit de finalitat o destinació, llevat del cas exposat com a darrer ús de per. S’usa per a quan si s’usés per podria haver vacil·lació en loa interpretació de la idea de causa o la de finalitat.

La conjunció

 

La conjunció és una categoria gramatical que posa en relació dues oracions o determinats elements de l’oració que gaudeixen de certa independència i que expressen alhora el tipus i el significat d’aquesta relació. Tenint en compte aquesta definició i el caràcter invariable de la conjunció com a part de l’oració, hom pot deduir que allò que més ens interessa és el seu paper en la sintaxi, és a dir, la funció conjuntiva.

La conjunció interessa sintàcticament, però la seva presència en l’oració no és tan indispensable que no es trobin casos d’absència de conjuncions, com ocorre en la juxtaposició d’oracions, o en oracions enllaçades només que pel sentit i no pas per cap element gramatical.

Quan tenim la partícula efectiva que realitza la funció conjuntiva, hi poden ocórrer diferents casos:

• Existeix una conjunció pròpiament dita. Les conjuncions poden ser de coordinació i de subordinació.
• S’usa una paraula (sobretot adverbis i locucions adverbials com a conjunció; es tracta d’habilitació de paraules, com: així, també, tanmateix, altrament..., les locucions antigues no res menys, ultra això, encara més, demés, etc.
• De vegades hom empra com a conjuncions les anomenades locucions conjuntives, o reunió de dues o més veus que tenen, juntes, el valor d’una conjunció; sobreïxen per la seva abundància les locucions formades per la unió d’un adverbi o locució adverbial i la partícula introductòria que.

Són molt abundants les locucions conjuntives que expressen el sentit d’una sola conjunció: tan aviat com, per tal com, com si, així com, tant com, amb tot, així i tot, més aviat. Però les locucions conjuntives més freqüents són les formades per un element gramatical (Adverbi o preposició) i la conjunció que.

Classificació, etimologia i funcions

Tant les conjuncions com les locucions conjuntives, ens interessen principalment pel seu paper en la sintaxi; allò important és, doncs, la funció conjuntiva. Atenent a aquesta funció, farem la classificació dividint-les en conjuncions de coordinació i conjuncions de subordinació.

Conjuncions i locucions de coordinació

Segons Pompeu Fabra Són mots que serveixen per a enllaçar dues proposicions coordinades o dos temes coordinats. Sempre enllacen elements que fan la mateixa funció sintàctica.

• Copulatives: indiquen simplement la unió dels elements que enllaça
  • i: enllaça dues proposicions que expressen fets simultanis.
  • ni: serveix d’enllaç normalment entre dues proposicions negatives o entre dos termes negatius
• Disjuntives: indiquen opció obligada entre els elements que enllacen, els quals resulten incompatibles, almenys en principi.
  • o: expressa una alternança i serveix per a unir mots o frases som a igualment possibles o admissibles.
• Distributives: són una variant de sentit disjuntiu. Estan formades per la separació de determinats adverbis o pronoms al començament de dues oracions o de dos membres per a expressar una distribució. Són: adés...adés, ara...ara, ja...ja, qui...qui.
• Adversatives: indiquen contrarietat o oposició entre els elements que enllacen. Són:  
  • més: pot expressar vertadera oposició de conceptes.
  • però i emperò: són les més usades.
  • ans: és arcaic.
  • sinó: té valor limitatiu.
• Consecutives: són les conjuncions amb què s’expressa la il·lació o conseqüència.
  • doncs: valor consecutiu, no causal. S’usa a principi de frase, precedida d’un verb o d’un complement i precedida de la conjunció si.

• • si.
• Concessives: enllacen dos elements més o menys incompatibles, però de tal forma que l’acceptació d’un d’ells serveix per a destacar l’altre.
  • si
  • però
  • així i tot
  • altrament
  • amb tot
  • per això.

• Comparatives: enllacen dos elements establint, pel mateix lligam, una comparació entre ells, sota qualsevol punt de vista.

  • així...com

  • com...així

  • tant...com

  • quant més

  • quant menys

  • com més

  • com menys.

• Causals: enllacen elements, un dels quals és causa de l’altre.

  • perquè

  • puix

  • car

  • ja que

  • com que

  • per tal com

  • per això.

• Altres conjuncions de coordinació són:

  • a fi que

  • posat que

  • bé que

  • o per bé que

Conjuncions i locucions de subordinació

Segons Pompeu Fabra, les conjuncions i locucions de subordinació Enllacen elements que no fan la mateixa funció sintàctica, sinó que un d’ells és complement de l’altre. Les podem classificar en:

• Completives: simplement introdueixen un complement. Que: generalment introdueix una oració que fa de substantiu i pot fer, doncs, totes les funcions sintàctiques del substantiu.

• Temporals: enllacen dos elements, un dels quals indica una circumstància temporal de l’altre. Són quan, mentre, que.

• Consecutives: enllacen dos elements, un dels quals és conseqüència de l’altre. Són: doncs, així que, de manera que, fins a tal punt...que.

• Modals: enllacen dos elements, un dels quals fa d’adverbi modal de l’altre. Són: com, com si, així com, segons que.

• Finals: enllacen dos elements, un dels quals indica el fi de l’altre. El verb va sempre en subjuntiu. Són: a fi que, per tal que, si, mentre, amb que, en cas que, sempre que, etc.

L'adverbi

En la gramàtica tradicional, l’adverbi és la part de l’oració, invariable, que serveix per a qualificar o determinar la significació d’un verb, la d’un adjectiu i àdhuc la d’un altre adverbi. Per a Pompeu Fabra els adverbis són aquells mots que, adjuntats a un verb, en limiten o determinen el significat i Carles Salvador dirà que l’adverbi modifica i determina la significació del verb. L’adverbi uneix al verb expressant alguna circumstància de lloc, de temps, de manera... de l’acció del verb.

La classificació més utilitzada és aquella que distingeix entre: adverbis de lloc, adverbis de temps, adverbis de manera, adverbis de quantitat, adverbis d’afirmació, adverbis de negació i adverbis de dubte.

Adverbis de lloc

• Pronominals: on, ací, aquí, allà, ençà, enllà, deçà, dellà, pertot, enlloc, onsevulga (onsevulla), ça, lla.
• Altres: dins, dintre, fora, davant, darrera, damunt, davall, sobre, dessobre, dessota, dessús, dejús, prop, lluny, dalt, baix, sota, endins, enfora, endavant, endarrera, avant, enrera, amunt, avall, arrere, etc.
• Locucions adverbials: al dins, al defora, al davant, al darrera, al damunt, al dessota, de part de dins, de part de fora, de part davant, al voltant, a l’entorn, en gir, a la dreta, a l’esquerra, al capdamunt, al capdavall, etc.

Comentaris i remarques La forma ací ha caigut en desús en el català oriental. Badia no comenta la situació del català occidental, però Sanchis Guarner sí: a les comarques d’Alacant, Vall de Novelda i Camp d’Elx no s’usa ací sinó aquí, mentre que a d’altres comarques només s’empra ací. Ambdós autors coincideixen en la desaparició de la distinció que feien els clàssics entre les dues formes, sobretot en estil epistolar.

Adverbis de temps

• Pronominals: quan, ara, adés, llavors, aleshores, sempre, tothora, tostemps, mai, sovint, vegada, ets.
• Altres: abans, després, aviat, tard, ja, encara, de seguida, tot seguit, per endavant, en l’endemig, avui, demà, l’endemà, anit, etc.
• Locucions adverbials: de seguida, tot seguit, de vegades, a vegades, de tant en tant, de quan en quan, per endavant, en l’endemig, mentrestant, cada dia, demà passat, despús-demà, abans-d’ahir, de dia, de nit, al matí, de bon matí, a trenc d’alba, al migdia, al capvespre, dilluns (i els altres dies de la setmana sense article), quart (en les expressions d’hores), etc.

Comentaris i remarques: adés és un adverbi que significa en un temps molt pròxim al passat; procedeix del llatí (<AD IPSU (TEMPUS)). abans: (<AD ANTE) és l’adverbi indicador del temps anterior en general, sense la matisació d’adés. Cal desterrar antes, però s’hi pot emprar ans, tenint en compte que ans també és la conjunció equivalent a sinó que. després: a l’edat mitjana solia emprar-se com a indicador de temps posterior aprés (<AD PRESSU). Coexistia aprés amb després (<DE PRESSU). En la llengua moderna, després ha prevalgut, i aprés ha restat com a arcaisme. Com a sinònims d'aviat existeixen les formes prest i prompte. L’adverbi enjorn (en una hora no avançada del dia, o del matí o de la tarda). Cal no confondre’l amb prompte (en temps primerenc, dins poc de temps). Són sinònims d’enjorn: dejorn, enjornet, de bona hora, d’hora, de matí.

Adverbis de manera

• Generals: bé, millor, pitjor, com, debades o endebades, alt, baix, ensems, alhora, dempeus, tot, etc.
• Acabats en –ment: es forma afegint l’acabament –ment a la forma femenina dels adjectius qualificatius, mantenint-hi, si en duu, l’accent gràfic.
• Locucions adverbials: a balquena, a bastança, a bell doll, a cau d’orella, a coll, a contracor, a corre-cuita, a dret fit, a la valenta, a les fosques, a les palpentes, a peu coix, a peus junts, a posta, a ulls clucs, al cap i a la fi, al capdavall, amb un no res, ben bé, bona cosa, d’amagat, de vell antuvi, de bell nou, de cua d’ull, de debò, de pressa, de sobte, en dejú, en un no res, fil per randa, més aviat, si fa no fa, etc.

Adverbis de quantitat

• Quantitatius: quant, molt, tant, poc, bastant, gaire, més, menys, força, que (exclamatiu), gens, mig.
• Quantitatius específics: només, sols, solament, gairebé, quasi.
• Locucions adverbials: un poc, una mica, un xic, no gaire, ultra més.

Comentaris i remarques gaire significa "molt" en expressions interrogatives, negatives, condicionals o dubitatives gens significa “alguna cosa" en oracions interrogatives o dubitatives, i "res" en les negatives. Si  gens va precedit de no pot assumir tot el significat de l’oració negativa. mica i gota són sinònims de gens

Adverbis d’afirmació

Els principals adverbis i locucions adverbials d’afirmació són: sí, també, prou, (indicant que hom no nega pas el que diuen: Prou que m’agradaria), àdhuc (cal evitar els castellanismes hasta i inclús), certament, efectivament, justament, indubtablement, evidentment, en efecte, ben segur, per descomptat, sens dubte, cert, i tal, i tant, no cal dir-ho, això sí (cal evitar el castellanisme desde luego), de veritat, de debó, de veres.

Actua també com a adverbi d’afirmació la partícula oi (que pròpiament és una interjecció): -Vindrà avui? –Oi, és segur (sí, segurament).

Adverbis de dubte

Els principals adverbis i locucions adverbials de dubte (i de possibilitat) són: potser (cal no confondre’l amb el grup verbal pot ser, pot ésser), potser sí, potser no, tal volta, tal vegada, si molt convé, qui et diu que.

Adverbis de negació

• Adverbis: no, tampoc, ni tan sols.
• Locucions adverbials: no pas, no...pas, no gens, de cap manera, i ara (exclamativa).

Font del text: La preposició, la conjunció, l’adverbi i les locucions adverbials. Antoni Teruel i Barberà Adaptació de la versió web https://www.scribd.com/doc/9345761/23-Tema-23-La-preposicio-la-conjuncio-l-adverbi-i-les-locucions-adverbials

• Criteris lingüístics: Gramàtica (adverbis, preposicions i locucions prepositives i conjuncions i locucions conjuntives)
• Ortografia, morfosintaxi i lèxic CPNL a partir de la pàgina 141
• Gramàtica Zero l'apartat Termes gramaticals que trobaràs a partir de la pàgina 221

Algunes de les preguntes del qüestionari de morfologia tenen vídeos de suport, però si necessites cap recurs complementari l'Optimot et resultarà molt profitós i en concret, les fitxes. Només cal afinar la cerca. Fixa't en aquesta imatge que ens identifica 210 fitxes relacionades amb els usos dels verbs ser i estar. Si utilitzes les 3 indicacions que tens a la imatge, no et serà gens difícil trobar allò que vols.

Només cal afinar la cerca per obtenir els resultats que necessites. Per exemple, si fem una cerca d'un concepte en singular o en plural, la informació que ens ofereix no sempre és la mateixa. Comprova-ho amb aquests exemples:

• Preposició: Fitxes de l'Optimot (147)
• Preposicions: Fitxes de l'Optimot (49)
• Adverbi: Fitxes de l'Optimot (56)
• Adverbis: Fitxes de l'Optimot (19)
• Conjunció: Fitxes de l'Optimot (49)
• Conjuncions: Fitxes de l'Optimot (7)

Continguts         Pronoms personals forts Pronoms personals febles

La categoria pronom ha estat definida des de la tradició grecollatina com la categoria que substitueix el nom. I aquesta és la definició que donen alguns gramàtics des d'una perspectiva tradicional: Tu no tens ni idea. Això és el que no sé jo. Els pronoms que apareixen subratllats no substitueixen cap nom aparegut abans en el discurs; tenen la funció d'assenyalar respectivament el receptor i l'emissor de la comunicació. Per tant, podem agafar la definició de l’IEC: categoria lèxica o part de l’oració que és variable, que pot tenir caràcter substantiu, adjectiu o adverbial i que fa una funció anafòrica o díctica, referencial o determinativa.

 

Des d'una perspectiva tradicional, els pronoms forts tenen dues funcions bàsiques: la de subjecte i, precedits de preposició, la de complement. Ambdues funcions tenen les mateixes formes, excepte la 1a persona del singular, que quan actua de complement adopta la forma dativa mi: què us han dit de mi?

Badia destaca el poc ús que es fa en català de les formes tòniques de subjecte -en oposició a altres llengües romàniques com el francés-, tot i que es poden produir ambigüitats en alguns casos on la 3a persona necessita la formulació explícita de subjecte: Nos, rei d'Aragó

Les classificacions són múltiples, però la de més difusió és la tradicional:

• Pronoms demostratius

• Pronoms indefinits

• Pronoms interrogatius

• Pronoms numerals

• Pronoms personals (forts i febles)

• Pronoms possessius

• Pronoms reflexius

• Pronoms relatius

Pronoms personals forts

 

Persona	LLATÍ	CATALÀ
		Subjecte	C. D.	C. I.
1a	EGO	jo
	MIHI		mi	mi
2a	TU	tu	tu	tu
	TIBI
3a	ILLO	ell	ell	ell
	ILLA	ella	ella	ella
	SIBI		si	si
1a	NOS+ALTEROS	nosaltres	nosaltres	nosaltres
2a	VOS+ALTEROS	vosaltres	vosaltres	vosaltres
3a	ILLOS	ells	ells	ells
	ILLAS	elles	elles	elles
	SIBI		si	si

Remarques

1a persona del plural

NOS + ALTEROS. No té variació de gènere. Antigament NOS era el plural de la 1a persona, però va ser substituït per la forma actual nosaltres cap el segle XV. La forma nos quedà com a plural majestàtic.

2a persona del singular

TU > tu com a subjecte. TIBI > ti (català antic).

Actualment s'usa la forma de subjecte per al cas datiu. VÓS s'usa com a pronom de cortesia de segona persona del singular, però amb el verb conjugat en plural.

3a persona del singular

El pronom reflexiu en singular SIBI > si, de vegades va seguit de mateix per a reforçar el gènere. Per el plural s'usen ell, ella, ells, elles seguits de mateix, ús que per analogia s'està estenent cap al singular, mentre es redueix l'ús de le forma reflexiva originària si.

Vós i vosté

La polèmica centrada en el vós i vosté gira entorn de la seua genuïnitat. Badia ha estat el detractor més punyent de la forma vosté, considerada per ell com a castellanisme inadmissible.

D'altra banda, considera que vós és el tractament més genuí per a la segona persona en tots els casos en què no aparega el tu (és a dir, quan es vol expressar respecte, superioritat o diferència d’edat).

Sanchis Guarner en canvi, defensa la genuïnitat del vosté. Aquesta forma prové de la fusió de vostra mercé. Vosté és la forma moderna del pronom de cortesia. Vós, en canvi, és una fórmula de respecte antiga, i el recomana per a l’àmbit de la llengua literària.

Coromines afirma que de cap manera s’ha de pensar que en la creació del vosté hagi pogut intervenir cap influència castellana. El que sí que pot ser influència del castellà és la bipolarització del sistema de segona persona del singular. Són factors diastràtics els que intervenen a favor de la forma vosté, emprada per les classes cultes, en detriment de vós, més utilitzat per la pagesia.

Els pronoms febles

Ruaix ens dóna la següent definició de pronoms febles: són unes partícules inaccentuades que, representant algun complement o integrant el verb, es pronuncia amb aquest formant una unitat prosòdica. 

Formes i funcions

Excepte els pronoms els, hi, ho, li, que són invariables, la resta de pronoms febles poden adoptar diverses formes segons la posició que ocupen respecte al verb al qual s'ajunten i el so amb què comenci o acabi aquest verb. Així hi tenim quatre formes possibles:

• REFORÇADES: davant de verbs que comencen en consonant: em, et, es, el, ens, els, en.

• ELIDIDES: davant de verbs començats en so vocàlic: m’, t’, s’, l’, n’.

• PLENES: darrere de verbs acabats en so consonàntic o semivocàlic: me, te, se, lo, la, nos, vos, los, les, li, ne, ho, hi.

• REDUÏDES: darrere de verbs acabats en vocal: 'm, 't, 's, 'l, ‘ns, us, ‘ls, ‘n.

La forma etimològica és la plena. Aquesta, en el moment de la caiguda de les vocals finals, perdé la seua vocal perquè formava unitat fonètica amb el verb, sempre al darrere, de manera que el conjunt mot + pronom quedà afectat per aquest fenomen. Després d'un temps de convivència entre formes plenes i elidides, aquestes darreres van prendre una vocal de suport que les reforçava fonèticament -forma reforçada.

	CATALÀ
	Acusatiu				Datiu				Adverbial
LLATÍ	Ple	Elidit	Reduït	Reforçat	Ple	Elidit	Reduït	Reforçat
ME	me	m’	‘m	em	me	m’	‘m	em
TE	te	t’	‘t	et	te	t’	‘t	et
SE	se	s’	‘s	es	se	s’	‘s	es
ILLU	lo	l’	‘l	el
ILLA	la	l’
ILLI					li
NOS	nos		‘ns	ens	nos		‘ns	ens
VOS	vos		us		vos		us
ILLOS	los		‘ls	els
ILLAS	les
ILLIS					los		‘ls	els
ILLORU					llur
HOC	ho
INDE				en					ne/n’/’n/en
IBI					hi

Funcions

L'estudi de les funcions que poden adoptar els pronoms en una oració es pot abordar des de dues perspectives: pronom per pronom, fent-ne una descripció de cadascun i indicant a quins complements poden substituir, i funció per funció, analitzant quins són els pronoms que poden aparéixer en cada posició. Escollirem aquesta segona opció.

• SUBJECTE. L'únic pronom feble susceptible de representar un subjecte és en, quan el subjecte és indeterminat: Vénen visites. En vénen. Coromines afegeix que el pronom ho pot substituir una oració subordinada substantiva, però Solà difereix d'aquesta anàlisi. Interpreta l'oració en qüestió com un atribut: Em sembla que farem tard. M’ho sembla.

• ATRIBUT. Segons la normativa, quan l'atribut és determinat cal fer servir els pronoms el, la, els, les per a substituir-lo: Són els meus cosins. Els són; És la Maria o no l'és? Però quan aquest atribut no és determinat o una oració subordinada, cal substituir-lo pel pronom ho: És molt ric. Doncs no ho aparenta. Cal dir però, que en la llengua parlada està molt estès l'ús del pronom ho per als atributs determinats en detriment de les formes normatives.

• COMPLEMENT DIRECTE. Entre els clítics que poden realitzar aquesta funció tenim els pronoms personals de 1a i 2a persona em, et, ens, us, i els pronoms anafòrics de 3a persona es, el, ho, en: Aquell home m ha mirat. Ens ha vam creure tot. He comprat la fruita i 1 he deixada a la cuina. El pronom feble ho substitueix oracions subordinades substantives en funció de CD i proformes com això, allò, tot...

• COMPLEMENT INDIRECTE. El CI pot ser substituït pel pronom clític li o el seu plural els: Els ho han esbrinat tot. Li van dir que no patira. A banda d'aquests pronoms, cal tenir en compte que el pronom hi equival a un CI quan aquest es troba en contacte amb els pronoms el, la, els, les. 

• COMPLEMENT RÈGIM VERBAL. La pronominalització d'aquest complement pot dur-se a terme a través del pronom en quan el S.Prep. va encapçalat per la preposició de: No se’n va adonar.

• COMPLEMENT PREDICATIU. Sempre pronominalitza amb el clític hi, al marge de la forma categorial que presente: Ell dormia tranquil, però jo no hi podia dormir.

• COMPLEMENTS CIRCUMSTANCIALS. Segons la classe de CC que considerem, la pronominalització serà viable o no. En català admeten pronominalització els circumstancials de lloc, de manera, els d'instrument i els de companyia; però n'estan exclosos els de temps, els de causa i els de finalitat. Els CC de manera, els d'instrument i els de companyia adopten la forma hi, independentment del tipus de preposició que tinga el sintagma preposicional o el caràcter de sintagma adverbial, en el cas dels de manera: Ells miraven de reüll i jo també hi mirava. T'ha pegat amb la vara? Sí que m'hi ha pegat. Els CC de lloc, segons la tradició gramatical, pronominalitzen amb en si estan encapçalats per la preposició de, i amb hi en la resta de casos: Tots descansaven en aquell lloc, però Empar no hi va voler descansar.

L'ordre general

La norma d'ordre dels pronoms febles és que tots van davant del verb, excepte quan el verb va en infinitiu, gerundi o imperatiu, casos en què els pronoms apareixen sempre darrere. Així mateix, en els casos on el temps verbal tinga forma perifràstica, els pronoms aniran tant davant com darrere, però sempre junts i mai desfent el conjunt verbal.

L'ordre dels pronoms segons la normativa és:

3a p.	2a p.	1a p.	3a p.		Adverbials
reflexiu			datiu	acusatiu
se	te us	me ens	li els	el la els les ho	en	hi

Capítols seleccionats del document inserit          El document és extens. Per a aquest apartat, només t'has de centrar en el capítol de Morfosintaxi si encara tens dubtes sobre els  teus aprenentatges