Anterior
Següent

2. Característiques del llenguatge literari

Què és la literatura?

Al llarg de la història ens han arribat múltiples definicions de literatura . Aristòtil la defineix com a Art que imita només amb el llenguatge, en prosa o en vers, és a dir, la literatura és l'art de la paraula. D'aquesta deriven les definicions tradicionals, que es poden resumir en la següent: La literatura és l'art que té com a finalitat l'expressió de la bellesa mitjançant el llenguatge. Definició problemàtica ja que és esteticista i, per tant, poc científica.

Roman Jakobson va fer una bona formulació de la teoria d'allò específicament literari en els termes següents: L'objectiu de la ciència de la literatura no és la literatura, sinó la literalitat, que és allò que converteix una obra qualsevol en una obra literària.   

Una caracterització general del fet literari, de la literalitat, només serà possible si partim del fet que l'obra literària és un acte especial de comunicació, i si considerem les particularitats de l'anomenat llenguatge literari. És a dir, l'acte de comunicació literari és, lingüísticament parlant, semblant als altres però amb unes particularitats.


El text literari com a acte de comunicació

Qualsevol obra literària és un autèntic acte de comunicació que posa en relació la persona que escriu amb altres persones, fins i tot d'èpoques i llocs molt diferents. Per esbrinar què és el que permet la comunicació entre persones i èpoques diverses, cal analitzar els elements que intervenen en un acte de comunicació col·loquial en comparació amb els que intervenen en la comunicació literària.

Segons l'esquema de R. Jakobson, en un acte de comunicació verbal intervenen els següents elements:


Emissor: És qui parla o escriu.

Receptor: Qui escolta o llegeix.

Missatge: És el propi suport de l'acte comunicatiu –suport lingüístic escrit o oral en un acte lingüístic.

Context: Són algunes de les coordenades que situen l'acte.

Referent: És la realitat extralingüística a què fa referència el missatge.

Codi: És la llengua que usa el missatge.

Canal: És el mitjà físic a través del qual es transmet el missatge.


Les modificacions que experimenten aquests factors en la comunicació literària són les següents: L'emissor es converteix en un autor i el receptor en un lector, espectador o oient (en el cas de la literatura oral o sociològicament consumidor). Aquest lector sol formar part d'un públic, mentre que l'autor forma part d'un corrent. És un acte amb unes característiques contextuals especials ja que l'autor i lector (usarem aquests termes) no comparteixen espai ni temps necessàriament (tot i que poden haver situacions especials) i que mitjancen entre els dos circumstàncies pròpies d'aquesta situació comunicativa tan particular, com ara les circumstàncies culturals, polítiques, econòmiques... que condicionen l'obra literària i la seva recepció  .


L'emissor. Un parlant normal codifica el seu missatge per a satisfer una necessitat pràctica, immediata. Contràriament, l'emissor d'una obra literària o autor crea una obra literària amb la intenció que perduri, per tal de produir en el receptor un plaer estètic .

El receptor. El receptor d'una obra d'art literària és el lector, l'oient o l'espectador. El conjunt de lectors, oients i espectadors rep el nom de públic. El públic no pot establir comunicació recíproca amb l'autor com ocorre amb emissors i receptors en actes comunicatius no literaris. Tot i que actualment es dóna una gran importància a la participació del lector o oient en l'obra literària, aquest pot interpretar-la, però no pot respondre a l'autor.

El canal. El canal en la comunicació literària actual és generalment el llibre, la revista, el diari... però també es pot transmetre el missatge literari oralment (teatre, recitals poètics, cançons...). En qualsevol cas és un canal en què el missatge circula en una sola direcció: de l'autor al públic.

Pel que fa a la relació emissor-receptor o contacte, també hi trobem diferències. En l'acte de comunicació literària l'autor no té la iniciativa del contacte, que correspon estrictament al receptor. El missatge literari sempre espera que el lector acudisca per tal de rebre'l quan vulga.

El missatge. En un acte normal de comunicació el més important és el contingut, el referent, del missatge. No obstant això, en la comunicació literària, tot i ser el contingut una part important, el que més interessa és la forma. Allò valuós en un text literari és que la seva forma sigui original i creativa.

El codi. El codi literari és bàsicament la llengua comuna, però sotmesa a una sèrie de desviacions que ens produeixen estranyesa i ens fan parar esment sobre el mateix missatge. Per aconseguir-ho l'autor se serveix de tots els recursos que li ofereix l'idioma.

El context. La no presència de l'autor-emissor en l'acte de comunicació literària implica que no existeix un context compartit per l'emissor i el receptor però el context es troba en l'obra mateixa: l'obra comporta el seu propi context.


Si analitzem les obres literàries com a missatge, és a dir, com alguna cosa que un emissor (l'autor) transmet a un recepto (el lector) cal que tinguem en compte les característiques especials d'aquest missatge:

  • És el resultat d'un acte que té la finalitat d'anar més enllà de la simple transmissió d'informació i que, de vegades, pretén aconseguir bellesa, en d'altres, donar una determinada visió del món, o bé les dues coses a la vegada; en d'altres, construir uns móns propis o expressar sentiments; sempre, però, amb voluntat estètica.

  • Pretén durar en el temps, perquè allò que s'explica no acaba de manera immediata: les obres considerades clàssiques són llegides i interpretades en èpoques molt posteriors a la seva data de creació.

  • És subjectiu ja que, normalment, el text literari ve condicionat per la visió personal que l'autor té el món. Un ús de la llengua especial i propi, que es caracteritza per ser connotatiu, plurisignificatiu i expressiu
    • El missatge literari és connotatiu:  les paraules no tenen un únic significat informatiu -denotatiu- sinó que adquireixen altres valors emotius d'acord amb els sentiments de l'emissor i el receptor.
    • El missatge literari és plurisignificatiu: el llenguatge literari és portador de múltiples significats. De vegades, l'autor recorre a la història de les paraules i desenterra un significat antic; en d'altres, la paraula adquireix nous significats i matisos a causa de les relacions imaginatives o rítmiques, entre d'altres possibles, que estableix amb altres mots del context
    • El missatge literari és expressiu: en el llenguatge quotidià, la sonoritat de les paraules gairebé no té importància; en el llenguatge literari, les paraules no sols valen pel seu contingut, sinó també per la seva forma, segons l'ús que el creador en faci. 

    La llengua literària, per poder aconseguir les característiques que hem vist i, alhora, manifestar totes les seves possibilitats expressives, rep un seguit de transformacions, anomenades figures literàries, que podeu consultar a la secció   Anàlisi poètica.


    Alguns trets de la llengua literària

    Tota obra literària diu alguna cosa i ho diu d'una determinada manera, amb un ús propi del llenguatge, com en qualsevol altra classe de missatge; però allò que és específic de l'obra literària és que l'expressió i el contingut formen una unitat. La forma, la manera d'expressar el contingut, és fonamental en l'obra literària, de tal manera que si se'n prescindeix, l'obra deixa de ser literària. El treball atent, original, sorprenent del llenguatge és precisament allò que fa que la literatura sigui literatura i no història, psicologia o filosofia, tot i que puguin estar compreses dins el contingut.

    Dins del contingut de les obres literàries podem veure el reflex de la societat de quan foren escrites, però sense convertir-se en una fotocòpia, ja que l'autor selecciona allò que vol que l'obra contingui. Les obres literàries no són la història de la seva època, tot i que hi podem trobar una mica d'història; també hi apareixen les idees de l'època o n'avancen d'altres que seran generals, però tampoc són filosofia.

    L'expressió i el contingut s'organitzen, o s'estructuren, d'unes maneres determinades. Aquesta estructura és la que donarà lloc a la seva classificació en gèneres. Els receptors o destinataris de les obres literàries són les persones que, com a oïdores, lectores o espectadores, en gaudeixen.

    Durant la lectura d'una obra, el lector no és algú que la rep passivament, sinó que allò que llegeix li fa actualitzar experiències passades, posar en joc els seus coneixements, representar en la seva ment allò que les paraules li transmeten i valorar l'esforç del creador. Totes aquestes accions fan que el lector doni, a l'obra literària, un valor propi i personal. Per això, les obres literàries poden interessar unes persones i d'altres no. Les obres clàssiques i de grans autors són aquelles que, precisament, «diuen» coses a lectors o espectadors de totes les èpoques, aquelles que influeixen de manera permanent en la història de la literatura i fora d'ella.

    Un bon lector és aquell qui comprèn el que va voler dir l'autor i que, a la vegada, li «diu» alguna cosa a ell. Per comprendre una obra tal com la va concebre l'autor és necessari saber tot allò que és possible sobre l'època en què es va escriure, què pensaven, què creien, què sentien els contemporanis de l'autor, quines estructures socials hi havia, quines relacions s'establien entre els diferents elements d'aquestes estructures, quins altres gèneres es conreaven, etc.

    El receptor - lector o lectora- que pren la iniciativa d'acostar-se al missatge - l'obra literària- tampoc no té un interès pràctic. No estableix diàleg amb l'autor-emissor, sinó que s'encara directament amb aquest missatge. Moltes vegades, autor-emissor, missatge-obra literària i lector-receptor no coincideixen en l'espai ni en el temps, i fins i tot és possible canviar el codi, és a dir, traduir d'una llengua a una altra el contingut i la forma, malgrat la dificultat de la traducció.

    El context té en comú amb la comunicació quotidiana el fet de no ser únic ni compartit. L'obra literària apareix en el seu propi context i ha de ser interpretada segons aquest context. 

    Alguns dels trets peculiars de la llengua literària són els següents.


    • Major abundància de figures o recursos expressius (metàfores, metonímies).

    • Predomini de la funció poètica que xifra el seu objectiu en el missatge mateix, no en el seu contingut referencial, tot servint-se de recurrències o repeticions en tots els nivells.

    • Abundància de connotacions i ambigüitats.

    • Plurisignificació, que permet moltes i diverses interpretacions o “recreacions” de l'obra.

    • En alguns casos també podem afegir els següents:

      • Lèxic més escollit, precís i expressiu.
      • Gran col·laboració del component fònic.
      • Construccions sintàctiques més variades i flexibles que les de la llengua comuna.
      • Predomini d'allò imaginatiu i afectiu per damunt del que és lògic.

    Anterior
    Següent