Terra de trobadors i de trobairitz

Al llarg de la història hi ha hagut controvèrsia sobre si els creadors escriuen bé perquè han tingut una «inspiració», és a dir, han rebut una «ajuda» exterior, o bé perquè treballen amb les paraules com qualsevol altre artesà que utilitza els materials per construir algun objecte mitjançant l'ajuda dels coneixements i d'una tècnica del treball apresa. Els clàssics grecs creien que la creació poètica era un do dels déus o de les muses*. Plató, un dels grans filòsofs del món antic, creia que el poeta estava posseït per una bogeria divina, una bogeria especial que l'acostava a la divinitat.

Segons les èpoques, la inspiració, com a do diví, podia venir de les muses, del Déu dels cristians o d'una força misteriosa, irreprimible, que arriba quan l'artista es troba en un moment de contemplació o de gràcia. Aquesta mena de força és el que s'ha anomenat geni en altres èpoques. Així, doncs, podem definir el geni com una aptitud superior que posseeix l'esperit creador que té una capacitat elevada d'invenció i d'organització.

Per a aquells que creuen en l'existència de la genialitat, l'obra artística no és el resultat d'una activitat que es pot explicar a través de la raó, del coneixement o domini d'unes regles i d'uns models, sinó que és fruit d'una força especial, inclassificable, d'alguna cosa que actua inconscientment.

Altres analistes del fet creador defensen que l'artista ha de tenir una aptitud natural per a allò que crea, però li és absolutament necessari conèixer la seva cultura artística i la tècnica del seu art, és a dir, el saber que es relaciona amb el saber fer. La literatura és l'art del llenguatge.