Recursos-Personalitat

TEORIA DE LA PERSONALITAT DE FREUD

Abans de Freud, els psicòlegs identificaven la vida psíquica i la vida conscient. Pensaven, de forma general, que tot fenomen psíquic anava acompanyat de la consciència que se’n té, malgrat que algun pensador havia intuït la insuficiència d’aquesta concepció. A partir de la pràctica quotidiana amb els seus pacients, Freud va anar construint una teoria de la personalitat, que l’any 1920 ja tenia forma definitiva, i que va anomenar metapsicologia (amb aquest terme volia marcar la diferència entre les seves teories i totes les especulacions anteriors). Freud considera que el psiquisme humà pot ser estudiat des de tres punts de vista diferents: dinàmic, tòpic i econòmic.

Aquí ens ocuparem del punt de vista tòpic, que concerneix a l’estructura del psiquisme humà (en la perspectiva dinàmica parla dels conflictes psíquics en termes de desenvolupament, i Freud descriu la gènesi de les etapes per les quals passa normalment tot individu –el tema ha estat tractat a la unitat 6-; i la perspectiva econòmica presenta l’aspecte quantitatiu de les forces psíquiques en conflicte).

Freud, però, no elabora una sinó dues teories de la personalitat, conegudes també com primera tòpica i segona tòpica.

1ª TEORIA DE LA PERSONALITAT (1a Tòpica)

La primera teoria correspon a l'epoca en la qual parla per primer cop del terme inconscient. Freud distingeix dos tipus d'activitats o processos mentals: conscients i inconscients.

• Conscient: és la representació que es troba present a la nostra consciència i és objecte de la nostra percepció. Freud diu que, de fet, i encara que resulti difícil explicar-ho, tots sabem el que vol dir ser conscient. És quelcom que està fora de dubte i per tant i, per tant, li sembla innecessariosar-se a discutir sobre a què s'ha d'anomenar "consciència".
• Inconscient: Freud aplica el terme "inconscient" a qualsevol procés mental l'existència del qual ens veiem obligats a admentre perquè, s'alguna manera, desls seus efectes deduïm la seva existència, però del qual no som directament conscients.

A la vida fem i diem coses que indiquen l'existència, en el nostre interior de processos que posseeixen totes les característiques de la vida mental, excepte la consciència. Pensem, per exemple, en els fenòmens post-hipnòtics, que posen de manifest l'existència d'actes mentals inconscients. durant el període hipnòtic es diu al subjecte que ha de realitzar una determinada acció quan hagi passat un cert temps després de sortir de l'estat d'hipnosi. Un cop despert semblarà que ha oblidat el que ha passat, però se sentirà impel·lit a dur a terme l'acció. Per exemple, a una hora detrminada obrirà una finestra, Si se'l pregunta per què ho ha fet, donarà una explicació qualsevol (per exemple, que l'aire estava carregat), una resposta que indica que no recorda que el motiu de la seva acció és l'ordre que ha rebut abans. Aquesta ordre ha donat lloc a una sèrie d'actes mentals que condueisen a l'acció d'obrir la finestra. Aquest resultat, diu Freud, ens obliga a admetre l'existència d'actes mentals inconscients.

Un altre cas corrent d'acte mental que té lloc sense que ens n'adonem és l'aparició a la cosnciència de respostes a problemes que, fins el moment, no semblaven tenir-la. Per exemple, una persona s'adorm pensant en un problema, o bé deixa de pensar-hi i, al cap d'un temps, se li ocorre la solució, exactament com si hagués estat pensant tota l'estona, però sense ser-hi conscient.

Freud va distingir dues classes de vida mental inconscient. En primer lloc els processos que, encara que inconscients, són relativament fàcils de portar a la consciència. Per exemple, jo puc dir que en aquest momento sóc conscient de que tinc un paper a les mans, de que estic parlant, etc. Però suposem que algú ve a preguntar-me un número de telefon. M'aturo un moment i, sense gran esforç aconseguixo recordar-lo. Ara sóc conscient del número. en aquest sentit es pot parlar de transformació d'un contingut mental inconscient en conscient

Però no és aquesta accpeció d'inconscient la que constitueix la idea bàsica de la teoria freudiana. Freud sostenia que hi ha actes mentals que són molt difícils o impossibles de portar a la conscienència. Al tractar de fer reviure records de la infantesa, Freud va descobrir que existeix un sistema repressiu que resisteix a tot intent de fer conscients elements inconscients. Segons Freud, una gran part de la infantesa que es considera "oblidada", en el sentit d'haver-se esborrat amb el pas del temps, ha estat reprimida. tanmateix, aquestes experiències infantils, encara que reprimides, poden continuar exercint una gran influència sobre els pensaments i les accions quotidianes.

Freud va descriure la ment com una casa de tres pisos. En el pis de dalt hi viuen els respectables membres de la família conscient. A sota d'ells viuen els pre-conscients, persones discretes i correctes, autoritzades a visitar als seus veïns de dalt. Es clar que a l'escala que els separa hi ha un policia, però es tracta d'una persona amable que gairebé sempre els deixa pujar. Però els habitants de la planta baixa són gent sorollosa i ordinària, que escandalitza per demanar a l'altre policia que els deixi visitar als preconscients. Alguna vegada, de nit, un d'ells aconsegueix passar, generalmente difressat de persona inofensiva i aprofitant un descuit de l'enfeinat policia. els dos policies representen les forces repressives de la ment.

2ª TEORIA DE LA PERSONALITAT (2ª Tòpica)

L’any 1923 Freud va millorar l’anterior teoria de la personalitat proposant un nou model. La divisió de la vida mental en conscient, pre-conscient i inconscient, li semblava a Freud una imatge massa estàtica, per això va introduir conceptes que suggerien, més que zones determinades de la ment, activitats de la mateixa. Aquest conceptes són: id, ego i super-ego (l'allò, el jo i el superjò).

L'allò (id) denomina aquells aspectes inconscients de la vida mental que estan en agut conflicte amb els principis conscients que l'individu ha adquirit de la família i la societat. L'id és l'allò, el que s'apodera de nosaltes quan ens sentim impel·lits a actuar en contra del "bon gust" o dels nostres principis. De vegades parlem d'aquests impulsos com si fossin estranys a la nostra veritable personalitat: "era més fort que jo", "no vaig poder evitar-ho". L'allò comprèn les necessitats primitives i instintives de la naturalesa humana no afectades per consideracions morals o socials. Les característiques de l'allò que Freud va destacar principalment són: la incondicionalitat de les seves demandes de satisfacció, la seva irracionalitat i la seva amoralitat. L'allò inclou els anomenats instints de vida i de mort. L'allò es regeix pel principi de plaer, és a dir, exigeix satisfacció immediata i indondicional sense tenir en compte l'oportunitat del moment i del lloc. Un organisme humà que estigués totalment a mercè dels impulsos de l'allò es trobaria aviat en una situació ben difícil i el més probable és que no aconseguís sobreviure gaire temps, doncs el món exterior no satisfà immediatament els nostres desigs. Per això hem d'aprendre a diferir aquesta satisfacció fins que es presenta l'oportunitat d'aconseguir-la sense perill.

En el nen petit predominen els impulsos de l'allò. Al principi demana a crits tot allò que desitja. Però després va aprenent que existeixen uns impediments per a la satisfacció dels seus desigs: els pares no sempre responen immediatament i de vegades fins i tot el castiguen per demanar alguna cosa que no ha de demanar. La penosa experiència de que el món no cedeix fàcilment als seus desigs determina un canvi en l'allò: una part d'ell para atenció al món i se n'adona de que existeix, és a dir, es fa conscient d'ell. Freud dóna el nom de jo a aquesta modificació de l'allò per la qual aquest para atenció al món exterior. Segons Freud, el jo té la missió de moderar les exigències de l'allò i buscar-li satisfacció d'acord amv les possibilitats reals. Dit d'una altra manera: el jo oposa el principi de realitat al principi de plaer de l'allò. El jo és el mediador entre l'allò i la realitat exterior. mentre que la seva relació amb l'allò es manté a nivell incosncient, la que manté amb el món exterior es conscient. El jo es regeix pel principi de realitat, que té en compte les possibilitats que ofereix el món esterior i que s'oposa al principi de plaer de l'allò.

El jo neix en els primers anys de vida, quan els vincles emocionals entre el nen i els seus pares són més fors que mai. El jo del nen petit és massa dèbil per enfrontar-se sol amb les imperioses exigències de l'allò i necessita recolzar-se en l'autoritat paterna. Les ordres i els consells dels pares, que arriben al nen des de l'exterior, es reprodueixen en la seva ment i es conveteixen en poderosos factors inhibits. Hi té lloc un procés d'identificació, pel qual les actituds dels pares i les seves normes de conducta s'incorporen a la ment del nen. Aquest procés és extremadament complicat i es produeix a nivell inconscient. Freud anomena a aquest procés introjecció, i consisteix en la interiorització, per dir-ho així, de l'autoritat i influència dels pares i d'altres persones molt properes al nen. Aquestes actituds paternes interioritzades constitueixen el que Freud anomena superjò. El superjò és, doncs, una modificació del jo que té lloc quan aquest últim és massa dèbil per enfrontar-se tot sol amb les exigències de l'allò i amb les de la realitat exterior. El superjò és com una representació mental dels pares i d'altres persones, però una representació dotada de les exagerades qualitats que els pares posseeixen als ulls del nen: omnisciència, severitat i, en general, totes les característiques de l'autoritat indiscutible. D'alguna manera, encara no determinada amb exactitud, la influència dels pares i d'altres persones sobreviu al créixer el nen i juga un paper decisiu en el seu comportament adult. Podem, doncs, definir el superjò com el conjunt de les prohibicions que s'imposen a l'home en els primers anys de la vida i que després l'acompanyen sempre, en part en forma conscient, en part en forma inconscient, constituint el que s'anomena normalment la consciència moral.

Així doncs, el jo està pressionat per l’allò i pel superjò. Però Freud diu que el jo disposa d’una sèrie de tècniques que li serveixen d’ajuda: són el que anomena els mecanismes de defensa. L’existència dels qual demostra que hi ha un conflicte interior. Entre aquests mecanismes destaquen els següents:

• Repressió: el superjò frena els impulsos de l’allò, i d’aquesta manera ajuda al jo, però al mateix temps li crea conflictes. El jo intenta mantenir reprimits aquests desigs, però aquests són vius a l’inconscient i són la causa de les tensions que s’anomenen neurosis, és a dir, el conflicte que neix d’un conflicte que no es pot realitzar.
• Racionalització: inventar-se arguments racionals per justificar la conducta que exigeix l’allò.
• Negació de la realitat: negar un fet de la realitat o deformar la realitat.
• Projecció: veure en els altres sentiments o idees que en realitat són d’un mateix però que no es volen acceptar.
• Regressió: quan davant d’una dificultat o d’una situació inesperada, es tenen comportaments propis d’èpoques anteriors, més infantils o inapropiades per a l’edat. És una manifestació d’immaduresa .
• Reacció o formació reactiva: manifestar una conducta externa contraria a un sentiment o afecte refusat. D’aquesta manera s’amaga el veritable sentiment que està reprimit.
• Sublimació: canviar l’objectiu de les pulsions o els instints cap a finalitat socialment acceptades i, per tant, tolerades pel superjò. L’art, la literatura, l’esport sovint són resultar de sublimacions. Freud considera que aquest mecanisme de defensa dóna una sortida constructiva a les pulsions.