Recursos-Personalitat

SIGMUND FREUD (teoria psicoanalítica)

Freud concedeix una gran importància a la sexualitat. Està convençut de que la causa del molts dels conflictes psíquics es troba en algun trauma sexual de la maduresa, però també de la infància. Aquesta i altres raons el porten a elaborar una teoria del desenvolupament humà lligada a l’evolució de la sexualitat, que considera centrada en diferents parts del cos en èpoques diferents de la vida. Així, doncs, Freud distingeix entre les següents cinc etapes del creixement, o fases psicosexuals:

1ª Fase oral. Entre els 0 i els 2 anys, aproximadament (alguns el redueixen al primer any de vida i d’altres el situen entre els 0 i 18 mesos). És una fase passiva, en la que el plaer sexual es produeix a la boca i els llavis. En aquesta etapa coincideixen l’instint sexual i el d’autoconservació, perquè el fet de xuclar serveix per satisfer la gana en mamar. També es fa servir la boca com a mitjà d’exploració.

2ª Fase anal. Entre els 2 i 3 anys. És una fase activa en la que la zona erògena (la font de plaer) es relaciona amb l’anus i el fet de controlar l’expulsió dels excrements i el control dels esfínters.

3ª Fase fàlica. Entre els 3 i els 6 anys (entre els 3 i els 5, segons alguns). La zona erògena se centra en els òrgans genitals. El factor més destacable d’aquesta fase és l’aparició del’anomenat complex d’Èdip (i d’Electra).

4ª Fase de latència. Entre els 6 i 11 anys. En aquest període disminueix l’interès sexuals i les pulsions busquen altres vies de descàrrega. Habitualment els nens i les nenes juguen separats sense mostrar gran interès entre ells. És el moment en el que s’interioritzen les prohibicions paternes i es va conformant el superjò. Es comencen a acceptar les normes del grup i es reforça la identificació

5ª Fase genital. Té lloc a partir de la pubertat i l’adolescència com a conseqüència d’una sèrie de canvis hormonals que marquen la fi del desenvolupament sexual. Es deixa enrera la infantesa per entrar en l’edat adulta. La libido s’independitza totalment dels pares i arriba al seu grau de maduresa. L’objecte amorós és habitualment una persona de l’altre sexe i es manifesta un gran interès per la sexualitat, combinant-la amb la tendresa.

JEAN PIAGET (Teoria del desenvolupament cognitiu)

Piaget no és pròpiament un psicòleg cognitiu però si un dels antecessors de la psicologia cognitiva. Ell s’ocupa principalment de la psicologia evolutiva, és a dir, estudia l’evolució de les persones des de l’infància fins a l’edat adulta. El seu treball, que ha exercit una enorme influència, està centrat en la cognició i no dedica massa atenció a les emocions i les motivacions dels nens. El tema central del seu treball és una intel·ligència o una lògica que adopta diferents formes a mesura que la persona es desenvolupa. Presenta una teoria del desenvolupament per etapes. Cada etapa suposa la consistència i l’harmonia de totes les funcions cognitives en relació amb un nivell de desenvolupament determinat. També implica discontinuïtat, fet que suposa que cada etapa successiva és qualitativament diferent de l’anterior, fins i tot tenint en compte que durant la transició d’una etapa a una altra es poden construir i incorporar elements de l’etapa anterior.

Piaget divideix el desenvolupament cognitiu en quatre estadis:

1ª Estadi sensoriomotor (des del naixement fins als 2 anys). La característica principal d’aquesta etapa és que la capacitat del nen per representar i entendre el món i, per tant, de pensar, és limitada. No obstant això, el nen aprèn coses de l’entorn a través de les activitats, l’exploració i la manipulació constant. Els nens aprenen gradualment sobre la permanència dels objectes; és a dir, de la continuïtat de l’existència dels objectes que no veuen.

2ª Estadi preoperatori (dels 2 als 6 anys). Durant aquesta etapa el nen es representa el món a la seva manera (jocs, imatges, llenguatge i dibuixos fantàstics) i actua sobre aquestes representacions com si hi cregués.

3ª Estadi operatori concret (dels 6 o 7 anys fins als 11) En l’etapa operativa o concreta, el nen és capaç d’assumir un nombre limitat de processos lògics, especialment quan se li ofereix material per manipular-lo i classificar-lo, per exemple. La comprensió encara depèn d’experiències concretes amb fets i objectes determinats i no d’idees abstractes o hipotètiques.

4ª Estadi operatori formal (des dels 12 anys aproximadament en endavant). A partir dels dotze anys es diu que les persones entren a l’etapa del pensament operatiu formal i que a partir d’aquest moment tenen capacitat per raonar de manera lògica i formular i provar hipòtesis abstractes.

El mecanisme general de formació del coneixement segons Piaget és l’equilibri, la resolució dels desequilibris cognitius a través de l’organització més equilibrada a nivells superiors. L’equilibri implica dos processos, l’assimilació i l’acomodació. A mesura que els nens es desenvolupen, integren diferents patrons de coneixement organitzat que li permetran construir una visió del món i d’ell mateix.

Piaget veu el desenvolupament com una interacció entre la maduresa física (organització dels canvis anatòmics i fisiològics) i l’experiència. És a través d’aquestes experiències que els nens adquireixen coneixement i entenen. D’aquest fet parteix el concepte de constructivisme i el paradigma entre la pedagogia constructivista i el currículum. Segons aquesta aproximació, el currículum comença amb els interessos de l’aprenent que incorpora informació i experiències noves a coneixement i experiències prèvies. La teoria de Piaget situa l’acció i la resolució autodirigida de problemes directament al centre de l’aprenentatge i el desenvolupament. A través de l’acció, l’aprenent descobreix com controlar el món.

Les perspectives de Freud i Piaget són, fins a cert punt, complementàries, però les dues tenen buits importants que fan difícil acceptar una validesa universal per a les seves teories: les explicacions potser resulten encertades en determinades estructures socials però no en totes. Erikson pretén corregir aquesta deficiència elaborant un sistema que reflecteixi els aspectes psicosocials del procés evolutiu humà.

ERIK ERIKSON (Teoria psicosocial)

La teoria d’Erikson és potser la més rellevant pel que fa al desenvolupament psicosocial humà, i és de les poques que intenten descriure la totalitat del cicle vital humà, del naixement a la mort. Segons Erikson, el desenvolupament humà només es pot entendre en el context de la societat a la qual es pertany. Erikson divideix la vida en vuit etapes de desenvolupament psicosocial. Cada etapa està caracteritzada per una crisi emocional amb dues possibles solucions, favorable o desfavorable. La resolució de cada crisi determina el desenvolupament posterior.

Les etapes del desenvolupament psicosocial que proposa Erikson són les següents:

1ª Etapa. Entre els 0 l 18 mesos. Les relacions psicològiques radicals s’estableixen amb la mare, i d’elles depèn la gènesi de les actituds bàsiques, que són: confiança versus desconfiança.

2ª Etapa. Dels 18 mesos fins als 3 anys. El radi de les seves relacions s’amplia als dos pares, i el que en resulta és la formació d’estructures personals d’autonomia i domini de sí mateix, o d’inseguretat i conformisme. O sigui, el conflicte és: autonomia versus vergonya i dubte.

3ª Etapa. Dels 3 anys fins als 6. La família bàsica ja intervé en la definició dels objectius vitals i en el foment de la iniciativa o dels sentiments de culpabilitat. El conflicte és: iniciativa versus sentiment de culpa.

4ª Etapa. Dels 6 als 11 anys (o sigui, fins a la pubertat). S’amplia l’àmbit de les relacions interpersonals a l’escola i els veïns. La competició i la cooperació, el saber, els sentiments de superioritat o inferioritat, etc., prenen cos en l’exercici d’aquestes relacions. El conflicte és: laboriositat versus inferioritat.

5ª Etapa. Des de la pubertat fins els 20 anys. És l’època de l’adolescència fins a la primera joventut. Les colles d’amics i els líders exerceixen profundes influències i susciten fidelitats a models que afecten a la consolidació de la pròpia identitat personal, així com als sentiments d’integració o marginació social. El conflicte és: identitat versus difusió de la identitat (o confusió).

6ª Etapa. Entre els 20 i els 40 anys (primera joventut o adultesa jove). Les relacions socials passen a un nivell més diferenciat, en el que l’amor i l’amistat, la solidaritat i l’aïllament, la generositat i l’egoisme es reconfiguren d’acord amb pautes de major maduresa i assoliment. El conflicte és: intimitat versus aïllament.

7ª Etapa. Entre els 40 i els 60 anys (Adultesa mitjana). El treball i les responsabilitats familiars generen comportaments de producció i cura dels fills, que donen lloc a actituds altruistes o egocèntriques, socialment molt rellevants. El conflicte és: creativitat versus estancament.

8ª Etapa. A partir dels 60 anys. Al anar-se’n exhaurint les possibilitats vitals, l’ésser humà afronta el doble problema de ser a través d’allò que va ser i d’anar deixant de ser. La saviesa de la renúncia i la integritat en front de la insensatesa, la desesperació o la deshonestedat, tanquen el procés del desenvolupament psicosocial de l’home. El conflicte és: integritat del jo versus desesperança.