Música, imatge i noves tecnologies

L'acompanyament musical de les imatges fou un recurs ja emprat en el cinema mut. La música del cinema té com a objectiu expressar, potenciar el contingut de la pel·lícula, crear l'ambient adient a cada escena, accelerar o retardar l'acció... i fins i tot, modificar el missatge visual (de vegades, la música no escau a la imatge, sinó que anticipa o prepara alguna situació futura o recorda algun fet o personatge que ja ha sortit anteriorment). També pot fer de fons neutral a les imatges i sovint ajuda a donar continuïtat gramatical a la pel·lícula (quan comença -obertura- i acaba, quan es passa d'una escena a una altra -pont-, quan assenyala la intervenció dels personatges -leitmotiv).

Malgrat la importància que pot tenir la música d'un film, aquesta mai  no ha de convertir-se en protagonista, sinó que ha d'estar subordinada a les imatges, integrada completament.

Llenguatge musical cinematogràfic

Gènere

En el cinema sempre hi ha un argument per explicar; per tant, el gènere musical és la música dramàtica.

Melodia

El leitmotiv consisteix a associar una melodia amb un personatge, un paisatge o una situació, de tal manera que sempre els relacionem encara que no siguin presents a l'escena.

El leitmotiv va ser creat pel compositor alemany Richard Wagner (1813-1883), que m'empra en les seves òperes.

Ritme

La velocitat de la pulsació (tempo) varia segons l'acció i ajuda a relaxar o animar l'espectador.

Dinàmica

La intensitat i el caràcter de la música que acompanya una imatge ajuda a crear ambient: si és forta, fa la sensació de domini; en canvi, si és fluixa, d'intimitat.

Harmonia

L'ús del mode major reforça el sentiment d'alegria, mentre que l'ús del mode menor dóna un caràcter més trist i melancòlic.

Timbre

Sovint l'elecció del timbre també funciona com un leitmotiv; és a dir, a cada personatge o situació li correspon un instrument. Per a l'ambientació o creació d'atmosferes, els instruments aguts, de so estrident, ens provoquen angoixa, mentre que els instruments de so suau ens relaxen.

Forma

El conjunt de fonts sonores que apareixen en un film reben el nom de banda sonora original i inclou la paraula, els efectes de so i la música. Avui en dia, però s'entén per banda sonora original, només la música. Aquesta pot haver estat creada expressament per a la pel·lícula (música original) o haver estat formada amb músiques que existien, cultes o populars (música adaptada).

El nom banda s'explica perquè, en la còpia final de la pel·lícula, el senyal corresponent al so se situa en un marge lateral del cel·luloide.

La música pot ser interior o exterior, segons la seva relació amb l'acció dramàtica. És interior (diegètica, accidental o in) quan a l'escena hi apareixen persones que executen aquella música. És exterior (no diegètica, incidental o off) quan a l'escena no hi ha ningú cantant o tocant i, en canvi, hi sona música.

Estil

La presència de la música culta en el cinema no és puntual, Ja des dels inicis, alguns compositors s'hi van interessar (Xostakovitx, Prokofiev, Milhaud, Honneger...) i també ha estat habitual que s'empressin músiques cultes preexistents en pel·lícules posteriors. Altres estils utilitzats són el jazz, el pop-rock i la música electrònica.

Pel·lícules han utilitzat músiques cultes:

Carros de forc (Allegri, Miserere)

Mort a Venècia (Mahler. Simfonies 3 i 5)

Star Trek: insurrecció (Beethoven. 1r moviment de la Sonata núm. 8 Patètica)

2001: una odissea a l'espai (Kachaturian. Gayane; J. Strauss. El Danubi blau; R. Strauss. Així parla Zarathrusta; Ligeti. Atmosphères)

El pacient anglès (Bach. "Ària" de les Variacions Goldberg)

Farinelli (música de Haändel)

Philadelphia ( Giordano. La mamma morta) entre moltes altres.