Música, imatge i noves tecnologies

1. Introducció

La imatge té els seus orígens al s. XX però ha constituït un dels signes diferenciadors del s. XX i ocupa part de camp de la comunicació que abans corresponia a la paraula. Una nova societat nascuda de la revolució industrial exigia nous mitjans de producció i comunicació.

El S. XX és el segle del cinema. El cinema és indústria, espectacle, mitjà de comunicació i document. Encara que el cinema neix com a imatge, sempre ha tingut un fons sonor proporcionat per algun músic, per algun especialista en sorolls o per un gramòfon. La música fílmica és música incidental que acompanya intermitentment el discurs de les imatges.

Constituïda per fragments incomplets i de vegades escassament connectats entre si, crea un joc de tensions entre la seva presència i la seva absència. Aquests fragments, de vegades temes musicals, són com el leitmotiv del poema simfònic.

Per altra banda, la informàtica i les noves tecnologies han modificat considerablement la creació, l'enregistrament i l'audició musicals. El compositor té al seu abast les eines per poder escoltar les seves composicions sense necessitar la interpretació en viu. Amb l'ús de les noves tecnologies  la qualitat dels enregistraments ha millorat molt i, per tant, l'audició de la música enregistrada ha esdevingut un fet generalitzat arreu del món occidental. Això ha permès que actualment es pugui accedir amb facilitat a un gran ventall d'estils musicals i gaudir-ne en qualsevol lloc i moment.

2. Context històric i cultural

En el món contemporani, els avenços tecnològics, la recerca científica i el desenvolupament de les telecomunicacions han esdevingut eixos importantíssims per al progrés i el benestar social d'un país.

En un moment en què es tendeix a la globalització, el món apareix més dividit que mai entre països anomenats del Primer Món, per un costat, i els del Tercer Món, per l'altre.

En l'apartat de context històric de la unitat anterior s'han donat tota una sèrie de dades que poden ajudar a entendre la història més recent. 

Sobre el músic

El món del cinema, de la publicitat i de les noves tecnologies ofereixen un gran ventall de possibilitats professionals per als músics dels segles XX i XXI. Aquests poden tenir formació musical acadèmica, però també els cal tenir un gran domini de les eines electròniques de què disposen.

El cinema sonor va atraure compositors de tradició culta (Xostakovitx o Profofiev), compositors novells, orquestradors, arranjadors i músics que treballaven de manera continuada en grans estudis cinematogràfics.

En el camp de la música electrònica  cal distingir la figura del discjòquei (DJ) i la del productor. El primer "punxa" música en una sala o club i el seu art consisteix a encadenar els temes oferint als oients una sessió amb caràcter propi. El productor crea els temes en el seu estudi d'enregistrament, que després el DJ pot "punxar". Ambdós han de tenir una àmplia cultura musical i  coneixements de tècnic de so.

  John Williams                                Vangelis

Sobre la dona

Tot i trobar-nos en els segles XX i XXI, en què, a Occident, els drets de la dona són plenament reconeguts, certament és difícil trobar dones en el món de la composició musical cinematogràfica o publicitària. L'excepció la tenim en el món dels DJ on, malgrat que és un àmbit majoritàriament masculí, hi ha dones que "punxen" en els clubs més prestigiosos com ara DJ 100% Isis, DJ Sister Bliss i la productora del grup Faithles. Cal destacar Goldie, creadora als anys 90 de l'estil jungle.

3. Música i cinema

L'acompanyament musical de les imatges fou un recurs ja emprat en el cinema mut. La música del cinema té com a objectiu expressar, potenciar el contingut de la pel·lícula, crear l'ambient adient a cada escena, accelerar o retardar l'acció... i fins i tot, modificar el missatge visual (de vegades, la música no escau a la imatge, sinó que anticipa o prepara alguna situació futura o recorda algun fet o personatge que ja ha sortit anteriorment). També pot fer de fons neutral a les imatges i sovint ajuda a donar continuïtat gramatical a la pel·lícula (quan comença -obertura- i acaba, quan es passa d'una escena a una altra -pont-, quan assenyala la intervenció dels personatges -leitmotiv).

Malgrat la importància que pot tenir la música d'un film, aquesta mai  no ha de convertir-se en protagonista, sinó que ha d'estar subordinada a les imatges, integrada completament.

Llenguatge musical cinematogràfic

Gènere

En el cinema sempre hi ha un argument per explicar; per tant, el gènere musical és la música dramàtica.

Melodia

El leitmotiv consisteix a associar una melodia amb un personatge, un paisatge o una situació, de tal manera que sempre els relacionem encara que no siguin presents a l'escena.

El leitmotiv va ser creat pel compositor alemany Richard Wagner (1813-1883), que m'empra en les seves òperes.

Ritme

La velocitat de la pulsació (tempo) varia segons l'acció i ajuda a relaxar o animar l'espectador.

Dinàmica

La intensitat i el caràcter de la música que acompanya una imatge ajuda a crear ambient: si és forta, fa la sensació de domini; en canvi, si és fluixa, d'intimitat.

Harmonia

L'ús del mode major reforça el sentiment d'alegria, mentre que l'ús del mode menor dóna un caràcter més trist i melancòlic.

Timbre

Sovint l'elecció del timbre també funciona com un leitmotiv; és a dir, a cada personatge o situació li correspon un instrument. Per a l'ambientació o creació d'atmosferes, els instruments aguts, de so estrident, ens provoquen angoixa, mentre que els instruments de so suau ens relaxen.

Forma

El conjunt de fonts sonores que apareixen en un film reben el nom de banda sonora original i inclou la paraula, els efectes de so i la música. Avui en dia, però s'entén per banda sonora original, només la música. Aquesta pot haver estat creada expressament per a la pel·lícula (música original) o haver estat formada amb músiques que existien, cultes o populars (música adaptada).

El nom banda s'explica perquè, en la còpia final de la pel·lícula, el senyal corresponent al so se situa en un marge lateral del cel·luloide.

La música pot ser interior o exterior, segons la seva relació amb l'acció dramàtica. És interior (diegètica, accidental o in) quan a l'escena hi apareixen persones que executen aquella música. És exterior (no diegètica, incidental o off) quan a l'escena no hi ha ningú cantant o tocant i, en canvi, hi sona música.

Estil

La presència de la música culta en el cinema no és puntual, Ja des dels inicis, alguns compositors s'hi van interessar (Xostakovitx, Prokofiev, Milhaud, Honneger...) i també ha estat habitual que s'empressin músiques cultes preexistents en pel·lícules posteriors. Altres estils utilitzats són el jazz, el pop-rock i la música electrònica.

Pel·lícules han utilitzat músiques cultes:

Carros de forc (Allegri, Miserere)

Mort a Venècia (Mahler. Simfonies 3 i 5)

Star Trek: insurrecció (Beethoven. 1r moviment de la Sonata núm. 8 Patètica)

2001: una odissea a l'espai (Kachaturian. Gayane; J. Strauss. El Danubi blau; R. Strauss. Així parla Zarathrusta; Ligeti. Atmosphères)

El pacient anglès (Bach. "Ària" de les Variacions Goldberg)

Farinelli (música de Haändel)

Philadelphia ( Giordano. La mamma morta) entre moltes altres.

4. Història de la música en el cinema

Cinema mut

Els germans Lumière van inventar el cinema l'any 1895. En aquelles primeres pel·lícules no hi havia so incorporat i l'acompanyament musical es portava a terme en directe, és a dir, a la sala de projecció hi havia una petita orquestra, un pianista o un gramòfon que ambientava les imatges.

Buster Keaton

Cinema sonor

Quan la música es va començar a enregistrar en la mateixa pel·lícula, músics de tot el món van iniciar un èxode cap a la indústria cinematogràfica.

a) Dècada dels anys trenta i quaranta. Tot i que el cinema neix a Europa, el desenvolupament del cinema sonor és més palès a Amèrica.

A Hollywood, a més dels musicals, els altres gèneres cinematogràfics també pretén música (el western, el cinema negre, el melodrama...) Molts dels compositors provenen d'Europa i estableixen un llenguatge musical cinematogràfic basat en el model simfònic postromàntic (ús de la gran orquestra, melodies llargues, llenguatge harmònic complex...)

c) Dels anys vuitanta fins a l'actualitat. Un dels compositors  que més ha destacat ha estat John Williams. Amb ell s'ha recuperat el model simfònic postromàntic, complementat amb el so estèreo digital. Ha escrit la banda sonora de pel·lícules com El violinista a la teulada (1971). La guerra de les galàxies (1977), Superman (1978), A la recerca de l'arca perduda (1981). E.T. (1982), Tauró, La llista de Schindler, Set anys al Tibet. Moltes han estat premiades amb els oscars de Hollywood.

En aquest quadre pots trobar BSO premiades amb Òscar:

   John Williams                            Henry Mancini                     James Horner

Per altra banda, la companya Walt Disney dóna una gran importància a la música en les seves pel·lícules de dibuixos animats: La Blancaneus i els set nans (Morey), Mary Poppins (Richard M i Robert B. Sherman), La sireneta, La bella i la bèstia, Pocahontas, Al·ladí i Hèrcules (Alan Menken), El rei lleó (H. Zimmer), La ventafocs (J. Williams), Tarzan (Phil Collins).

d) El musical. El musical és considerat un gènere dins del cinema.  Existeix des de la invenció del cinema sonor, l'any 1927. La primera pel·lícula sonora, El cantant de jazz, no és altra cosa que una pel·lícula muda amb cançons intercalades.

En els anys 30, Broadway (Nova York) fou un gran productor de comèdia musical i els germans Ira i Geeorge Gerhswin van compondre molta música  per a aquests espectacles (Ira, la lletra, i George, la música). En els anys 40 i 50, Hollywood va adaptar molts d'aquells musicals al cinema, amb actors i actrius d'excepció: Fred Astaire i Ginger Rogers, Gene Kelly, B. Fosse, Frank Sinatra, Mickey Rooney i Judy Garland. Posteriorment trobem Liza Minnelli (filla de V. Minnelli i J. Garland).

5. Música i publicitat

La publicitat és una forma de comunicació que pretén induir el públic a la compra d'un determinat producte. Per tant, la publicitat no és un fi en ella mateixa sinó que és un mitjà per a aconseguir que el consumidor compri; es tracta doncs d'una eina de societat de consum.

La publicitat necessita un mitjà: premsa, revistes, cinema, ràdio i televisió. I és en aquests tres últims àmbits on apareix la música.

La funció de la música en un anunci és crear un ambient, reforçar el missatge, crear connexió amb el públic al qual aquell anunci s'adreça i ajudar a identificar ràpidament el producte només de sentir-ne la música.

La creació d'un anunci publicitari i la seva música  ha de tenir clar el perfil de l'anunciant (objectius, producte, competència, context socioeconòmic i cultural) i del consumidor (edat, sexe, nivell econòmic i sociocultural, i necessitats insatisfetes...).

En el món audiovisual sovint s'envien missatges subliminals. En el cas dels anuncis, la manca de temps per a explicar les excel·lències del producte fa que, per a aconseguir el màxim de vendes, es busqui un "ganxo" en les il·lusions del comprador. Sovint, l'anunci ven tot allò que al consumidor li manca (i que, de fet, no es pot comprar, com ara diversió, seguretat, bellesa, relaxació...); és a dir, l'anunciant ha de saber quines són les necessitats insatisfetes del possible comprador. 

La música d'un anunci pot ser:

• De nova creació. El missatge publicitari guanya en originalitat i especificitat.
• Una adaptació de música  existent, culta o popular. L'anunci perd originalitat, però si es tracta de música que l'oient ja coneix es creen expectatives noves. Si és música vocal, es pot canviar la lletra i adaptar-la al missatge de l'anunci. Si s'empra un enregistrament existent, pot ser força car (hi ha drets d'autor), és per això que, de vegades, es fan nous enregistraments amb altres intèrprets ( anomenats, cover). 
• Música de llibreria. Totes les "demos" (pregravacions, de diferents estils) que un estudi de gravació té guardades formen la llibreria. I el client en tria una, a partir de les quals se segueix el procés d'elaboració (formal, instrumental...).

En un anunci les frases han de ser breus, d'estructura senzilla, suggestives, intencionades i molt fàcils de memoritzar.

Es poden distingir cinc parts musicals:

• El jingle: és una cançóamb música i lletra, fàcil de recordar i enganxosa.
• El ganxo o tag: és la part més important d'un jingle, és l'element identificador del producte. Té música i lletra, i es col·loca al final perquè sigui allò que el consumidor recordi.
• El logo musical: es tracta d'una sèrie de sons instrumentals que esdevenen un signe d'identitat del producte anunciat. Es col·loca a la primera part de l'anunci.
• Orquestració de fons. La música actua com a banda sonora de l'acció.
• El donut: melodia instrumental a baix volum que enllaça frases del missatge de l'anunciant, però no reclama més atenció que el missatge.

Història de la música en la publicitat

Publicitat a la ràdio

En un principi, els anuncis de radiofònics tenien una durada més llarga que l'actual. S'hi explicaven tots els avantatges  del producte a través d'una cançó representativa (de nova creació o bé ja existent però amb la lletra adaptada).

La cançó de la Cola-Cal, creada l'any 1948 és un exemple molt clar d'aquest tipus d'anunci, ja que es tracta d'una cançó força llarga (diverses estrofes i tornada).

Publicitat a la televisió

Amb l'aparició de la televisió, els anuncis publicitaris continuen la línia encetada a la ràdio. Però aviat aquesta situació va canviar: els anuncis van escurçar-se notòriament (amb una durada que oscil·la entre 10 i 20 segons) i calia explicar l'avantatge principal del producte. La necessitat d'aconseguir la màxima efectivitat en el mínim temps va obligar els publicistes a cercar nous recursos, símbols visuals, textuals o musicals que permetessin la ràpida identificació del producte.

Són emblemàtics els anuncis de Coca-cola (amb una cançó associada, al missatge de pau), de les pastilles Avecrem, la maionesa Hellmans, dels bolquers Dodot.

6. Música i noves tecnologies

Música i informàtica

Qualsevol sistema informàtic pot ser utilitzat com a eina per a crear sons, escoltar, interpretar i compondre música.

El MIDI (Musical Instruments Digital Interface) va ser creat per l'Associació Internacional de Fabricants d'Instruments Electrònics en la dècada dels 80. MIDI és un llenguatge o protocol de comunicació (interface) que permet l'intercanvi d'informació musical. Qualsevol acció que es realitzi en un instrument electrònic es traduirà a MIDI perquè altres instruments o dispositius electrònics el puguin repetir, emmagatzema, transforma o transmetre.

Així, un instrument MIDI pot realitzar dues funcions:

• Identificar qualsevol interpretació musical (duració, entonació, intensitat) que el músic realitzi sobre l'instrument i convertir-lo en un missatge MIDI.
• Rebre informació MIDI que li arribi de qualsevol altre dispositiu electrònic i utilitzar-la.

CONTROLADOR  ---------------------------------------------------> ESCLAU

O MÀSTER                          CABLE 

                                             MIDI

El controlador transmet la informació, el cable MIDI la transporta i l'esclau, que pot ser un o més d'un, és l'aparell que la rep.

Els dispositius electrònics MIDI es poden dividir en tres categories:

• Controladors: són instruments electrònics (teclats, saxo MIDI...) gràcies als quals es pot interpretar una obra musical i veure-la en l'ordinador en fomra de partitura, obtenir timbres diferents, etc.
• Generadors de so: reben informació digital i la converteixen en impulsos elèctrics, els quals, quan s'amplifiquen, es transformen en so mitjançant un altaveu. Si la informació que rep és un so natural prèviament enregistrat per un instrument acústic tradicional, parlem de sampler. Si, en canvi, el so que rep és un timbre obtingut per combinació d'ones sonores no naturals, aleshores parlem de sintetitzador. Amb un sintetitzador és possible generar molts timbres diferents combinant sons bàsics amb filtres i altres processos electrònics.
• Processador de dades: els ordinadors processen les dades que reben, les transformen, emmagatzemen i interpreten, utilitzant uns programes (software) expressament dissenyats per a fer aquesta funció. Són els seqüenciadors, els editors de partitures i editors d'àudio:
• Els seqüenciadors s'utilitzen per a enregistrar digitalment informació musical (no el so), modificar i reproduir seqüències d'accions MIDI. També permeten introduir notes sense teclat, canviar tempos i timbres, editar pistes. Alguns dels programes seqüenciadors més coneguts són: Cubase, cakewalk, MidiSoftStudio, MicroLogic o Cadenza.
• Els editors de partitures tenen com a funció principal escriure la notació musical completa d'una partitura: notes, figures musicals, text, dinàmiques, compàs, tempo, diferents veus, diferents instruments... Alguns dels editors de partitures més utilitzats són: Finale, Encore, Sibelius, Noteflight, Musescore,...
• Amb els editors d'àudio es poden manipular arxius d'àudio de forma il·limitada sense pèrdua de qualitat. Permeten controlar mescles de diferents arxius, afegir efectes sonors, retallar, repetir..., Entre els més coneguts destaquen: Sound Forge, Cool Edit, Goldwave...
• Actualment existeixen al mercat programes que incorporen seqüenciadors, editors de partitures i editors d'àudio en la mateixa aplicació.

Editor d'àudio                             editor de partitures                         editor d'àudio

Arxius de so

Als melòmans sempre els ha interessat emmagatzemar informació de les músiques que més els agraden. Des del disc de pasta, passant pel de vinil, fins al CD actual, s'ha buscat trobar la màxima qualitat de reproducció per tal que el so fos el reflex fidedigne de l'original. Les noves tecnologies han fet un salt qualitatiu i quantitatiu tant pel que fa a l'espai reduït d'emmagatzematge com a l'alta qualitat de l'àudio.

Els sistemes actuals de compressió d'àudio permeten fins i tot transferir arxius per Internet. A través de xats, FTP i fòrums de notícies es pot intercanviar música amb format MP3.

El format MP3 es va desenvolupar a l'Institut Fraunhofer, l'any 1987. Consisteix en un algoritme (codec) que permet comprimir el so sense pèrdua de qualitat.

Els arxius MP3 es poden escoltar amb l'ordinador o amb un reproductor específic.

Grava una cançó d'un CD en un ordinador en format MP3 ocuparà 12 vegades menys d'espai que la mateixa cançó en format WAV.

La música electrònica

Els instruments electrònics van començar a utilitzar-se ben aviat a la música pop-rock. Però va ser als anys 70 quan es va començar a fer música exclusivament electrònica (és a dir, música realitzada únicament per màquines - aparells musicals basats en els últims avenços tecnològics). Un dels aparells que va contribuir a aquest tipus de música va ser el sampler. Aquest permet enregistrar qualsevol font sonora externa (veus, instruments acústics, efectes...) i després manipular aquests sons i reproduir-los com qualsevol so genèric d'un sintetitzador. Es  tracta bàsicament de música de ball.

7. La música cinematogràfica i electrònica catalana

A Catalunya hi ha una nova generació de compositors que han desenvolupat una important carrera musical vinculada a la imatge, els quals han compost per al cinema, la televisió o la publicitat. A continuació en destaquem uns quants:

      Carles Cases                         Carles Santos

Pel que fa a la música electrònica, l'illa d'Eivissa ha esdevingut un punt de referència en el panorama europeu.

En els anys 80 es parla de l'estil baleàric beats. De fet, més que un estil es tractava de la manera de "punxar" que aleshores tenien els DJ espanyols a Eivissa, en què barrejaven tota mena d'estils i ritmes: rock, house, techno....

En els clubs i discoteques més importants de l'illa hi "punxen" els millors DJ provinents d'Holanda, Bèlgica, el Regne Unit i els EUA (DJ Jeff Milles, DJ Boy George).

Molt representatives d'Eivissa són les sessions de música electrònica al Cafè del Mar (Sant Antoni). El DJ que va realitzar aquestes compilacions de ressò internacional va ser José Padilla.

José Padilla és considerat un dels grans DJ de chillout, gràcies a les vetllades relaxants al Cafè del Mar (barreja d'atmosfèrics son ambient, flamenco house, cyberdelia, jazz,  ethnotechno...). Va començar la seva trajectòria "punxant" una barreja de soul, reggae, disco i funk. Va ser precursor de l'estil anomenat baleàric beats. Produeix temes per a diversos segells (React, Other....).

El macroclub Florida 135 de Fraga va ser un dels principals introductors de la música electrònica a les nostres contrades (van ser els primers de portar Front 242 a Espanya).