Música popular en el segle XX: pop-rock
L'expressió música pop (música popular) serveix designar la música jove dels últims 50 anys. A la Gran Bretanya i als EUA el terme més emprat per anomenar aquesta música ha estat el de rock.
El rock és més que una música, és també un ball, una filosofia, una manera de ser, de vestir que després de la II Guerra Mundial, a partir dels anys cinquanta, els joves es van fer serva. Els joves, els teenagers del moment, en veure la destrucció que la guerra havia portat, volgueren trencar amb el passat i expressar mab la música i el ball la rebel·lia, cercant al mateix tempus una nova identitat. El desenvolupament econòmic i social dels EUA va permetre als adolescents d'establir els seus propis hàbits d'oci, moda i música.
Les causes que afavoriren la ràpida difusió del rock foren, entre altres, l'actitud rebel dels joves, els mitjans de comunicació, especialment la televisió - que començava les seves primeres emissions - la indústria cinematogràfica i la discogràfica, tot això acompanyay de l'evolució de l'electrònica.
El pop-rock ha estat considerat des dels inicis la música jove propiament dita, perquè sovint ha estat un dels vehicles d'expressió del trencament de la joventut amb les formes culturals establertes. Al llarg de la segona meitat del s. XX el rock s'ha integrat plenament en la cultura contemporània. No és únicament una moda, un muntatge comercial, el pop-rock s'ha convertit en un element clau de la música dels nostres dies.
6. Dècada dels 70
Hi ha diferents aspectes que s'han de tenir en compte per a entendre millor la música dels anys 70.
El públic jove estava descontent amb els grans ídols dels 60, perquè s'havien enriquit molt i ja no hi connectaven. Aquest públic volia que el pop-rock fos la seva via d'expressió, que els parlés de la seva realitat (atur, marginació...). Concretament, el públic punk no estava d'acord amb els sistemes social i polític establert i veia el món sense esperança ni futur.
- Els mitjans de comunicació i les cases discogràfiques van apoderar-se de la música pop-rock per fer-ne un negoci, una indústria que movia molts diners. La qualitat de la música se subordinava a aquests interessos i els grups cercaven sovint fórmules musicals que garantissin l'èxit comercial, encara que la creativitat se'n veiés ressentida.
- Després de la gran crisi de 1973, a les petites cases discogràfiques i als grups petits els va ser molt difícil substituir. Això va afavorir encara més la creació de monopolis, tant de grups consolidats com de cases discogràfiques.
L'autèntica revolució en aquest panorama tan convencional la portà a terme el moviment punk. Encara que no fos amb una qualitat musical elevada, aquests jóvens van fer trontollar el món musical, sense comptar amb el suport de cap mena (no els acceptaven ni les cases discogràfiques ni les emissores).
Els grans grups, d'estils musicals diversos, tenen el seu voltant tots els recursos per fer de la música un gran negoci: grans estudis d'enregistrament, gires internacionals anunciades en tots els mitjans de comunicació, ús de moderna tecnologia en els grans concerts (llums, pantalles de vídeo, efectes especials...), videoclips, campanyes promocionals...
L'aspecte visual dels diferents estils dels 70 és tan definitori com la sonoritat particular de cadascun. Així tenim:
Sex Pistols AC-DC
| Heavy metal | Cuir, caçadores amb rebladures, banderes de roba cosides amb la imatge del grup, texans estrets, botes, cabells llargs. Imatge desagradable, anit-star, maquillatge agressiu. |
|---|---|
| Glam rock | Sofisticació en la roba i en l'ús de maquillatge (David Bowie, Elton John), ambigüitat sexual (Alice Cooper és un home) |
| Punk | Imatge destructiva, agressiva, marginal. Les seves són cadenes, cadenats, fulles d'afaitar, imperdibles. La roba és apedaçada, estripada i mal pintada. El seu color és el negre (no futur). El cabell és pintat i tallat irregularment (crestes desafiadores...). Són mal educats i crítics amb la família i el sistema. El seu ball és el pogo (saltar com una molla, donant-se cops de cap els uns amb els altres) |
| Rock simfònic/tecno | L'aspecte visual és menys important que la seva música. No hi ha una sola línia. Alguns van amb texans i d'altres més arreglats, però no hi ha una estètica única. |
| Reggae | Unit als ideals del black power. Cabells amb rastes, roba descuidada i un cigarrewt de marihuana a la boca. |
Característiques musicals
Els estils abans esmentats es poden agrupar en dos grans vessants: un de més elaborat i racional (rock simfònic, glam rock, tecno) i un altre de més directe i senzill (hard rock, heavy metal, punk...)
En el primer vessant, els músics tenen estudis musicals (Elton John és director d'orquestra). En el segon vessant no cal tenir-ne, d'estudis musicals.
Melodia
En l'aspecte melòdic distingim:
| rock simfònic, glam rock, tecno | hard rock, heavy metal, punk, disco |
|---|---|
| Melodies acurades, estructurades i llargues. Poden aparèixer fins a tres o quatre temes. |
Melodies simples, curtes i sense massa pretensions. |
| Lletres suggerents, poètiques, no parlen de cap problema concret. |
Les lletres parlen de rebuig social, dels problemes dels joves, de violència, de drogues, etc. |
| Adreçades a l'intel·lecte i demanen un públic més selecte i culte que les pugui comprendre. |
Adreçades a un públic jove, de classe baixa, sense gaire cultura, marginal. |
Ritme
El swing, base del rock, es manté. En el primer vessant, el ritme és també treballat i complex. En el rock simfònic podem trobar canvis de tempo i de ritme en una mateixa obra. En el segon vessant, els ritmes se simplifiquen, tot i que el ritme és un element dominant (per sobre de la melodia, en el cas de la música heavy metal, hard rock...). La música funky incorpora ritmes africans i la música reggae, ritmes jamaicans (ritmes repetitius i sincopats que embriaguen el públic i no el deixa parar de ballar).
Dinàmica
Aquest element de la música s'emfatitza en aquesta dècada. Gacies als millors equipaments de so (amplificadors) tots els grups potencien el volum sonor (cal tenir en compte que molts concerts es fan en grans estadis o en parcs a l'aire lliure). Els estils hard rock i heavy metal converteixen en signe d'identificació el volum sonor exagerat -saturació sonora- (de vegades, 120 Db).
Forma
En el primer vessant, trobem peces llargues (5', 7' 20', 25', tota la cara d'un LP). Les estructures són més complexes (pensades més per ser escoltades, que no pas per ser ballades). Les cançons s'encadenen, no hi ha finals. Apareixen àlbums dobles i triples. En el segon vessant, en canvi, les peces són curtes i directes, amb un o dos temes. L'estil punk defensa que tothom pot fer música (no cal tenir estudis) i expressar-se, per aquest motiu les seves peces són molt simples.
Textura
Ús de la melodia acompanyada.
Timbre
L'aspecte tímbric és fonamental per diferenciar molts d'aquests estils.
- En el rock simfònic s'usen instruments de l'orquestra i si'hi incorporen els teclats (aquests passen després a molts estils).
- En el glam rock predomina el cantant solista, encara que també hi trobem grups. La veu aguda (forçada en molts casos) desapareix i deixa pas a una veu trencada, a un parlar rítmic quasi desafinat.
- En la música tecno s'introdueixen ordinadors i sintetitzadors. La bateria desapareix en favor de la caixa de ritmes i s'utilitzen també teclats programables.
- En el hard rock i en el heavy metal es potencia i distorsiona el so de les guitarres elèctriques (mitjançant l'ús de filtres i pedals). També la bateria agafa un gran protagonisme i amplia els seus elements (més tom-toms, més plats...).
- En la música funky i reggae hi ha una presència massiva d'instruments de percussió (bongoes, congues, claves...)
| ESTILS | INTÈRPRETS |
|---|---|
| Òperes rock | Jesus Christ Superstar (protagonitzada per Ian Gillan, cantant de Deep Purple), Godspel, Tommy (Who), The Wall ( Pink Floyd), Evita |
| Rock simfònic | Yes, Camel, Genesi (cantant Peter Gabriel, bateria Phil Collins), Supertramp, Pink Floyd. |
| Glam rock | David Bowie, Alice Cooper, Roxy Music (Brian Ferry), Elton John, Lou Reed, Patti Smith, Queen. |
| Tecno Rock progressiu | King Crimson, Tangerine Dream, Kraftwerk, The Allan Parsons Project |
| Hard Rock | Led Zeppelin (Jimmy Page empra una guitarra de dos mànecs i un arc de violí sobre la guitarra), Black Sabbath, Deep Purple, AC-DC, Status Quo |
| Heavy metal | Motörhead, Grand Funk Railroad, Kiss, Iron Maiden, Aerosmith, Twisted Sisters |
| Punk | SeEx Pistols, The Clash, Nina Hagen |
| Reggae | Bob Marley |
| Funky | Was, Mandrill, Osibisa, James Brown |
| Disco | Bee Gees, Earth, Wind and Fire |
| Grans grups | Fleetwood Mac, Abba |
| Solistes | John Lennon, Eric Clapton |
John Lenon Bob Marley Supertramp
A Espanya trobem els següents grups: Los Canarios, Los Pop-Tops, Los Buenos, Los Bravos (d'aquest grup és el tema Black is black, Triana (pioner del pop-rock flamenc), Leño (de finals de la dècada, grup de rock dur, amb Rosendo Mercado), Baron Rojo (heavy mdetal), Orquestra Mondragon, Miguel Ríos, (del 79 és l'LP Los viejos rockeros nunca mueren), Massiel, Nino Bravo, Ramoncín (d'estil punk)...
Miguel Rios