Música popular en el segle XX: pop-rock

1. Introducció

L'expressió música pop (música popular) serveix per designar la música jove dels últims 50 anys del segle XX. A la Gran Bretanya i als EUA el terme més emprat per anomenar aquesta música ha estat de rock.

El rock és més que una música, és també un ball, una filosofia, una manera de ser, de vestir i de viure que, després de la II Guerra Mundial, a partir dels anys cinquanta, els joves es van fer serva. Els joves, els teenagers del moment, en veure la destrucció que la guerra havia portat, volgueren trencar amb el passat i expressar amb la música i el ball la rebel·lia, cercant al mateix temps una nova identitat. El desenvolupament econòmic i social dels EUA va permetre als adolescents d'establir els seus propis hàbits d'oci, moda i música.

Les causes que afavoriren la ràpida difusió del rock foren, entre d'altres, l'actitud rebel dels joves, els mitjans de comunicació, especialment la televisió - que començava les seves primeres emissions -, la indústria cinematogràfica i la discogràfica, tot això acompanyat de l'evolució de l'electrònica.

El pop-rock ha estat considerat des dels inicis la música jove pròpiament dita, perquè sovint ha estat un dels vehicles d'expressió del trencament de la joventut amb les formes culturals establertes. Al llarg de la segona meitat del s. XX el rock s'ha integrat plenament en la cultura contemporània. No és únicament moda, un muntatge comercial, el pop-rock s'ha convertit en un element clau de la música dels nostres dies.

2. Context històric i cultural

La segona meitat del segle XX és plena d'esdeveniments que, encara recents tenen una transcendència difícil d'acotar. Tots aquests  formen la nostra història més recent.

Sobre el músic 

El músic de pop-rock pot ser una persona amb formació musical acadèmica o sense. Malgrat la seva llibertat i independència, els contractes amb les cases discogràfiques el lliguen i condicionen. El músic ja no depèn només del concert en directe, sinó que la seva supervivència rau més en l'enregistrament de la seva música i posterior comercialització. Aquest fet condiciona moltíssim la seva creativitat, ja que sovint un sol tema o cançó por fer-lo servir per a un període llarg de temps (fenomen ben diferent de l'observat en els músics d'èpoques anteriors, els quals havien de compondre música cada dia, música que ja no es tornava a escoltar més). El músic i la seva música esdevenen el centre d'un dels negocis més grans del segle XX: les empreses discogràfiques.

Sobre la dona

La dona va aconseguint equiparar-se a l'home. Primer només com a cantant d'una formació (chorus o solista) o en solitari. Després, formant també el seu propi grup o participant-hi com a instrumentista.

Podem destacar el paper pioner de Janis Joplin als seixanta i, més endavant, Tina Turner, Diana Ross, Bonnie Tyler, Madonna i grups de noies com les Spice Girls...,

Diana Ross

3. Orígens

El rock neix al sud dels EEUU prenent el millor de la música que sonava a l'època de la postguerra: de la música negra el blues, jazz, soul i el rhythm & blues i de la música blanca, el country & western i la música lleugera.

De tots aquests estils, el rock en pren alguna característica:

The Golden Gate Quartet                     Ray Charles

Johnny Cash                                          Frank Sinatra

4. Dècada dels 50

El locutor de ràdio Alan Freed, de l'emissora de Cleveland (Ohio), va començar a posar música negra en el seu programa Moondog's Rock and Roll Party (fins aleshores només se sentia a les race records, discogràfiques dedicades a la música negra per a gent negra). Els joves blancs, rebels i liberals van fer seva aquesta música.

El rock-an-roll té, doncs, característiques de la música negra i de la música blanca americanes, predominantment de la primera. Aquesta música, per tant ha estat integradora de totes dues races.

El rock-and-roll era un ball nou que causava sensació perquè les parelles ballaven fent moviments impensables que  van escandalitzar els pares d'aquell temps. La pressió social va cohesionar encara més els joves entre si. El rock-and-roll es va associar a protesta juvenil, vestimentes provocatives, falta de respecte envers els grans.

Chuck Berry                             Jerry Lee Lewis

Característiques musicals 

Melodia

S'utilitzen frases de 12 i de 8 compassos. Són cantabiles (com en la música country) Les lletres parlen de la llibertat, la incomprensió del món adult, els cotxes, l'amor i el sexe.

Ritme

Dinàmica

Textura

Harmonia

Gènere

Forma

• Introducció (fragment instrumental a l'inici de l'obra que prepara l'entrada del tema principal)
• Tema A (tema principal que es repeteix amb diferent text)
• Tornada (tema que es repeteix amb el mateix text. Part més recognoscible d'una cançó)
• Interludi (fragment instrumental, intercalat entre parts vocals)
• Tema  B (s'n'hi ha, quasi sempre guitarra solista)
• Coda (compassos finals)
  
  

Timbre

• un cantant (en aquesta epoca no trobem dones solistes a dalt dels escenaris, però si participant en els chorus).
• dues guitarres, una de melòdica i una altra de rítmica. Aquestes guitarres podien ser acústiques o elèctriques, però ben aviat van predominar les elèctriques Fender Stratocaster (1954).
• contrabaix (també va ser substituït al cap de poc temps pel baix elèctric).
• bateria

La data: el 12 d'abril de 1954, Bill Haley i el seu grup The Comets treuen la primera cançó de la història del rock: Rock around the clock.

El nom: el locutor i promotor musical de Cleveland (Ohio), Alan Freed va unir les paraules rock i roll com a símbol de força i empenta per definir la nova música.

Els mitjans: la ràdio era el mitjà de difusió més important, la televisió començava i els juke-box posaven música als bars dels joves. El cinema començava a crear els seus mites (James Dean i la pel·lícula Rebel sense causa)
Bill Haley & The Comets

El públic: la depressió i la guerra mundial amb el final atòmic va desenganyar els joves dels ideals de la generació anterior: per primera vegada, la joventut pren consciència d'ella mateixa i busca nous senyals d'identitat. Es crea una nova estètica: els texans, es duran els cabells més llargs, els cadillacs, el xiclet, el tupè, un argot especial... En definitiva, el rock'n'roll es converteix en un himne de rebel·lia i en un llenguatge comú pels joves de qualsevol nacionalitat, raça, religió o ideologia.

Chuck Berry: el pare del rock

Guitarrista i compositor, va néixer l'any 1928 a la ciutat de St. Louis, lloc on la convivència entre les comunitats negra i blanca era força difícil a causa de les tensions que provocava la segregació racial. Influït pel blues i el boogie-woogie, va intentar fusionar la música afroamericana, més rítmica, amb les melodies country de la música dels blancs. El resultat d'aquesta barreja va ser, doncs, l'origen del rock a mitjans dels anys 50.

La música de Chuck Berry es caracteritza per:

- les introduccions amb la guitarra i solos senzills però efectius
- l'ús de la guitarra elèctrica amb caixa estreta, -una Gibson 335- amb una sonoritat rodona i plena
- melodies fàcils de retenir i ritme animat i sincopat.
- la importància de les lletres, ja que són força atrevides i reivindicatives. Aconsegueix connectar amb els adolescents de l'època amb textos en els quals els joves es puguin identificar
- pel fet de ser un artista molt complet: és autor de la lletra, compositor de la música i n'és l'intèrpret. Toca la guitarra rítmica i fa també els solos, a més de tenir una coreografia pròpia
- la seva influència serà extraordinària en l'evolució del rock

Elvis Presley: el rei del rock
Elvis Aaron Presley va néixer a Tupelo (Mississipí) el 1935 en una família de grangers i va morir a Memphis el 1977. A divuit anys treballava  de camioner. No tenia formació musical, ni instrumental, ni compositiva però sabia que tenia uan veu excepcional, poderosa i tendre alhora, i va decidir gastar-se uns quants diners per regalar a la seva mare un disc gravat per ell mateix. D'adolescent entra en contacte amb la música del ghetto negre: el blues, música que compaginarà amb el folklore blanc de la zona (balades, western and country, cançons vaqueres). Aixi va començar la seva carrera musical. Elvis va ser el primer producte musical que les cases discogràfiques van llançar al mercat amb campanyes de màrqueting: tenia la imatge adient que feia falta al rhythm and blues negres per a ser un autèntic negoci. La seva imatge provocativa (tupè, vestit de cuir) i els escandalosos moviments de maluc mentre ballava li van valer el sobrenom d'Elvis the Pelvis. Va deixar més de 200milions de discos venuts, 129 discos d'or i 32 pel·lícules. Es considerat the King. 

L'estil d'Elvis Presley es caracteritza per:
- un aspecte i actitud provocadora, seguint la moda negra (cabell llarg i engominat, tupè, roba cenyida i acampanada, camisa de colors vius o negra, jaqueta amb lluentons i penjolls i sabates bocilors).
- una manera molt personal i irrepetible d'interpretar damunt d'un escenari a partir del cèlebre moviment de cames.
- es converteix en un sex-símbol de la seva generació (com els actors James Dean o Marlon Brando) i en estàndard de la rebel·lió adolescent
- una veu profunda, potent, abluesada i molt suggerent
- malgrat que no és ni el compositor ni l'autor de les cançons del seu repertori, aconsegueix imprimir-hi un segell personal de gran força comunicativa
- es converteix en el primer gran mite de la història del rock

A la pel·licula Semillas de maldad hi apareix per primera vegada el rock i el dóna a conèixer amb el tema Rock around the clock, que va ser considerat l'himne dels joves. Bill Haley, pioner blanc, primera estrella del rock-and-roll, va convertir aquest tema en un hit-parade en vendre 25 milions de còpies arreu del món durant els vint anys següents.

El pop adolescent: un divertiment ensucrat

Amb Elvis Presley al servei militar, Chuck Berry injustament a la presó, Jerry Lee Lewis provocant un escàndol amb el matrimoni amb la seva cosina de 13 anys i amb la tràgica mort d'algunes de les joves estrelles del moment (Buddy Holly, Eddie Cohram...) l'empenta del rock'n'roll va anar perdent força a finals dels cinquanta.

Com a resposta, va sorgir un nou estil més tou i menys perillós i que va anomenar-se Pop Adolescent, high school (institut de batxillerat) o teen idols (ídols de quinze anys).

Aquest estil apareix a l'Oest dels EEUU i gira a l'entorn de la pràctica del surf. Simbolitzava la imatge bona i acomodada dels joves americans que s'ho passaven bé a les platges californianes sense necessitat de l'estridència musical ni del compromís social del nou rock. El grup més important d'aquest curt fenomen va ser els Beach Boys, que, amb un so net i uns arranjaments vocals molt ben fets, van compondre grans èxits comercials com Surfin' USA, Barbare-Ann, Surfin Safari o Good vibrations.


The Beach Boys

És un grup de rock and roll i música pop nord-americana format el 1961 a Califòrnia, i integrada pels tres germans Brian (compositor, veu, baix, piano), Carl (guitarra, veu) i Dennis Wilson (bateria, veu), amb en Mike Love (vocals) i l'Al Jardine (guitarra, veu).

Les seves cançons recreen una forma de vida despreocupada, plena d'alegria, i melodies vocals, amb lletres sobre platges, noies i surf com a senyals d'identitat. Són considerats els reis indiscutibles de la música surf vocal.

El pop dels anys 50 i 60 a Espanya

A Espanya, donada la situació política de la dictadura franquista, la majoria dels estils dels 50 i 60 van arribar més tard i amb problemes de censura.
Una de les línies més curioses va ser la imitació i traducció dels cantants i grups estrangers com el pop adolescent (Marisol, el Duo Dinàmico) i que continua amb grups que imiten els Beatles i els Rollings (Los Brincos i Los Salvajes).
A Catalunya, van rivalitzar Los Sirex i Los Munstang que han tocat fins fa poc. Hi ha, però, una excepció molt interessant amb la banda Los Bravos, que amb al seva cançó Black is black (El negre és negre) el 1966, van aconseguir el primer número 1 a Anglaterra d'un grup espanyol.

5. Dècada dels 60

El centre d'atenció passa dels EUA al Regne Unit i s'empra per primera vegada  del terme pop. No obstant això, als EUA se celebren els macrofestivals més grans de la història del rock (Woodstock). Aquests grans festivals anaven lligats al moviment de joves més emblemàtic dels anys 60: el moviment hippy, que tenia com a lema, el pacifisme, la llibertat, la solidaritat, l'ecologisme, l'orientalisme...

En aquest context, el ball representava per als joves el descobriment de la pròpia identitat. Proliferen molts balls: twist, limbo, madison, popeye, surf...

Comença a desaparèixer la figura del líder del grup i tots els seus membres esdevenen igual d'importants (es coneix el nom de tots: cantant, guitarrista, baixista, bateria).

En aquesta dècada es consolida el fenomen dels fans, que ja havia començat amb Elvis Presly. Aquesta massa de seguidors/es d'un determinat ídol provoca l'aparició del gran negoci musical (concerts, discogràfiques...)

Els Beatles i els Rolling Stones

El folk-rock

El folk-rock fou el resultat de la fusió entre la sensibilitat del folk i l'energia del rock. El 1965, bob Dylan i els Byrds demostraren que les cançons d'autor es podien beneficiar del tractament elèctric i que era possible la seva entrada en llistes d'èxits.

L'exemple fou seguit per nombroses artistes, entre els quals destaquen Simon & Garfunkel (Bridge Over Troubled Water fou l'elapé més venut a la dècada dels seixanta i el segon de tots els temps), The Mamas and the Papas i Lovin' Sponful.

La idea de fusionar folk i rock també va quallar amb força a Europa i va generar una sèrie d'iniciatives artístiques que encara es mantenen fins als nostres dies.

El folk fou el dipositari d'un contingut intel·lectual i de reivindicació social que mancava en el rock-and-roll.

Bob Dylan va publicar el seu primer disc el 1962 i ja es va manifestar com una de les veus més representatives de la seva generació. Des del folk, Dylan va influir en el rock per dues raons poderoses: el contingut i el valor poètic de les seves lletres, i per la seva manera nasal de cantar, tan personal, que va animar altres cantant de veus "imperfectes" a presentar les seves cançons basant-se en la idea que el que compta és l'estil personal i no pas la perfecció vocal.

Dylan és la figura clau del folk, moviment de joves puristes que reivindicaren les cançons tradicionals i l'activisme polític, que buscaven en el folk l'autenticitat. es va convertir en un personatge d'una enorme influència musical i en líder cultural.

Característiques musicals

Els dos grups musicals que marquen les directrius d'aquesta dècada sń The Beatles i The Rolling Stones.

Melodia

Els Beatles es caracteritzen per una gran riquesa melòdica: melodies de 8 o 12 compassos, senzilles i fàcils de recordar. Sovint a aquesta melodia se li afegia una segona veu o efectes de chorus. Per als Rolling STones, la melodia estava subordinada al ritme.

Les lletres de les melodies són poc rebels en els Beatles, més provocadores (sensualitat...) en els Rolling Stones i més compromeses amb la societat en la música folk. En el so Califòrnia, la temàtica de les cançons fa referència a la platja, el surf, les onades...

Ritme

El pop-rock continua accentuant els temps febles del compàs. La inestabilitat que això provoca en el compàs afavoreix una manera de ballar més lliure i sensual.

Dinàmica

En aquesta dècada, la guitarra elèctrica pren més protagonisme, de manera que se situa al mateix nivell d'intensitat que la veu.

Forma

Les cançons acostumen a ser més llargues (més de tres minuts), amb estructura AABA o ABAB, és a dir, trobem un segon tema (B) que contrasta amb el primer. Els grups musicals presenten àlbums (recull de diverses cançons). Els Beatles, cap al final de la seva carrera, presenten àlbums cíclics, on les cançons estan relacionades - no hi ha distinció entre el final d'una peça i el començament de l'altra, i una mateixa cançó obre i tanca un àlbum.

Textura

Ús de la melodia acompanyada. En el cas dels Beatles, de vegades trobem dues melodies amb acompanyament instrumental o vocal (chorus).

Timbre

Es comença a donar més importància a la instrumentació. L'aparició de la guitarra elèctrica Fender Stratocaster fa que s'abandoni la guitarra acústica (excepte en la música folk) i el contrabaix. A finals dels 60 s'incorporen al grup els teclats. Els Beatles de la darrera època empren instruments orientals (sitar), instruments acústics (orquestra simfònica) i també es beneficien dels avantatges  de la tecnologia amb els mitjans dels estudis d'enregistrament (pistes, sintetitzadors...). El rock psicodèlic també experimenta amb els sons produïts per instruments electròfons, inventats en aquesta dècada.

6. Dècada dels 70

Hi ha diferents aspectes que s'han de tenir en compte per a entendre millor la música dels anys 70.

El públic jove estava descontent amb els grans ídols dels 60, perquè s'havien enriquit molt i ja no hi connectaven. Aquest públic volia que el pop-rock fos la seva via d'expressió, que els parlés  de la seva realitat (atur, marginació...). Concretament, el públic punk no estava d'acord amb els sistemes social i polític establert i veia el món sense esperança ni futur.

• Els mitjans de comunicació i les cases discogràfiques van apoderar-se de la música pop-rock per fer-ne un negoci, una indústria que movia molts diners. La qualitat de la música se subordinava a aquests interessos i els grups cercaven sovint fórmules musicals que garantissin l'èxit comercial, encara que la  creativitat se'n veiés ressentida.
• Després de la gran crisi de 1973, a les petites cases discogràfiques i als grups petits els va ser molt difícil substituir. Això va afavorir encara més la creació de monopolis, tant de grups consolidats com de cases discogràfiques.

L'autèntica revolució en aquest panorama tan convencional  la portà a terme el moviment punk. Encara que no fos amb una qualitat musical elevada, aquests jóvens van fer trontollar el món musical, sense comptar amb el suport de  cap mena (no els acceptaven ni les cases discogràfiques ni les emissores).

Els grans grups, d'estils musicals diversos, tenen el seu voltant tots els recursos per fer de la música un gran negoci: grans estudis d'enregistrament, gires internacionals anunciades en tots els mitjans de  comunicació, ús de moderna tecnologia en els grans concerts (llums, pantalles de vídeo, efectes especials...), videoclips, campanyes promocionals...

L'aspecte visual dels diferents estils dels 70 és tan definitori com la sonoritat particular de cadascun. Així tenim:

   Sex Pistols                                             AC-DC

Característiques musicals

Els estils abans esmentats es poden agrupar en dos grans vessants: un de més elaborat i racional (rock simfònic, glam rock, tecno) i un altre de més directe i senzill (hard rock, heavy metal, punk...)

En el primer vessant, els músics tenen estudis musicals (Elton John és director d'orquestra). En el segon vessant no cal tenir-ne, d'estudis musicals.

Melodia

En l'aspecte melòdic distingim:

Ritme

El swing, base del rock, es manté. En el primer vessant, el ritme és també treballat i complex. En el rock simfònic podem trobar canvis de tempo i de ritme en una mateixa obra. En el segon vessant, els ritmes se simplifiquen, tot i que el ritme és un element dominant (per sobre de la melodia, en el cas de la música heavy metal, hard rock...). La música funky incorpora ritmes africans i la música reggae, ritmes jamaicans (ritmes repetitius i sincopats que embriaguen el públic i no el deixa parar de ballar).

Dinàmica

Aquest element de la música s'emfatitza en aquesta dècada. Gacies als millors equipaments de so (amplificadors) tots els grups potencien el volum sonor (cal tenir en compte que molts concerts es fan en grans estadis o en parcs a l'aire lliure). Els estils hard rock i heavy metal converteixen en signe d'identificació el volum sonor exagerat -saturació sonora- (de  vegades, 120 Db).

Forma

En el primer vessant, trobem peces llargues (5', 7' 20', 25', tota la cara d'un LP). Les estructures són més complexes (pensades més per ser escoltades, que no pas per ser ballades). Les cançons s'encadenen, no hi ha finals. Apareixen àlbums dobles i triples. En el segon vessant, en canvi, les peces són curtes i directes, amb un o dos temes. L'estil punk defensa que tothom pot fer música (no cal tenir estudis) i expressar-se, per aquest motiu les seves peces són molt simples.

Textura

Ús de la melodia acompanyada.

Timbre

L'aspecte tímbric és fonamental per diferenciar molts d'aquests estils.

• En el rock simfònic s'usen instruments de l'orquestra i si'hi incorporen els teclats (aquests passen després a molts estils).
• En el glam rock predomina el cantant solista, encara que també hi trobem grups. La veu aguda (forçada en molts casos) desapareix i deixa pas a una veu trencada, a un parlar rítmic quasi desafinat.
• En la música tecno s'introdueixen ordinadors i sintetitzadors. La bateria desapareix en favor de la caixa de ritmes i s'utilitzen també teclats programables.
• En el hard rock i en el heavy metal es potencia i distorsiona el so de les guitarres elèctriques (mitjançant l'ús de filtres i pedals). També la bateria agafa un gran protagonisme i amplia els seus elements (més tom-toms, més plats...).
• En la música funky i reggae hi ha una presència  massiva d'instruments de percussió (bongoes, congues, claves...)

John Lenon                                Bob Marley                            Supertramp

A Espanya trobem els següents  grups: Los Canarios, Los Pop-Tops, Los Buenos, Los Bravos (d'aquest grup és el tema Black is black, Triana (pioner del pop-rock flamenc), Leño (de finals de la dècada, grup de rock dur, amb Rosendo Mercado), Baron Rojo (heavy mdetal), Orquestra Mondragon, Miguel Ríos, (del 79 és l'LP Los viejos rockeros nunca mueren), Massiel, Nino Bravo, Ramoncín (d'estil punk)...

Miguel Rios

7. Dècada dels 80

A partir dels vuitanta, el món de la música pop-rock es va apuntar a la revolució de la imatge i la televisió. Aquesta esdevé la forma de promoció dels grups i dels intèrprets: si abans ho era el single, ara ho és el  videoclip.

Un dels videoclips més espectaculars va ser el de la cançó Thriller, de Michael Jackson.

Molts dels estils i dels intèrprets citats en la dècada anterior continuen treballant en aquesta. De fet, alguns d'ells investiguen i proven diversos estils, cercant un estil propi.

També apareixen estils nous com ara:

• New Wave. Aquest estil es defineix més per la seva implicació en els problemes del planeta (ecologia, drets humans, pacifisme...) que no pas per les seves característiques musicals.
• Main Stream. Als EUA es continuen les formes més clàssiques  de la música rock i les estructures bàsiques del blues.

El grup Dire Straits és un referent en la dècada dels vuitanta. El seu líder, Mark Knopfler, és un dels principals guitarristes, juntament amb Eric Clapton.

• 
  
• 
  
• 
  
• Rap. En aquest estil és molt important la figura del discjòquei (DJ), que barreja el so dels discs, recita un text i crea nous ritmes fent girar al revés amb la mà les platines. Als EUA, en els barris més marginals, els negres ballaven breakdance amb aquesta música.
• Tecno-pop. Pop amb molta presència de música electrònica.

Mike Olfield, amb només setze anys i en un estudi particular, va crear Tubular Bells.

• Ska.
• New Age. Música relaxant, sovint concebuda electrònicament, emparentada amb el minimalisme.

       Public Enemy                     The Police                              Bruce Springsteen             Tina Turner

En el panorama espanyol destaca la movida madrileña amb grups de pop-rock de gran qualitat com Radio Futura ( amb Santiago Auserón), Nacha Pop, Mecano, Gabinete Caligari, Ramoncín ... Altres grups importants són: Loquillo i Los Trogloditas, Héroes del Silencio, El último de la fila (format per Manolo García i Quimi Portet), Los Rodriguez (amb Andrés Calamaro, apuntatnt ja el mestissatge de la música pop), Alaska y Dinarama (punk), Duncan Dhu, TEquila, Siniestro Total, Los Rebeldes, Los Secretos, Hombres G, Almodóvar y Mcnamara. I solistes com Miguel Ríos, Miguel Bosé, la rockera Luz Casal, Ana Belén i cantautors com Victor Manel, Luis Eduardo Aute, Joaquín Sabina...

  Mecano                                         Loquillo

8. Dècada dels 90 i actualitat

En la dècada dels 90, cal destacar la substitució total del disc de vinil pel Cd. La qualitat digital d'aquest darrer i la dels enregistraments  afavoreixen el consum de música enregistrada i fa que, de vegades la música en directe no arribi a satisfer les expectatives ofertes en els CD.

Hi ha intèrprets i estils dels vuitanta que desapareixen, però d'altres continuen la seva trajectòria. Alguns perden protagonisme, com Michael Jackshon, Prince, Cream, Genesis, Sex Pistols, Guns & Roses, Withney Houston ... D'altres, en canvi, ressorgeixen amb força com U2 o els Rolling Stones.

També és l'època dels productes musicals estudiats des de les cases discogràfiques i ben promocionats (màrqueting) a través de la ràdio i la televisió, però amb una qualitat musical no gaire alta.

En l'actualitat, la música pop-rock ens mostra aquestes dues cares; la del negoci (grans empreses discogràfiques, emparades pel procés mundial de la globalització, creen productes musicals que cerquen la màxima rendibilitat) i la de la recerca. En aquest sentit, la fusió d'estils ben diversos i el mestissatge cultural aporten al panorama d'avui altres productes atractius, encara que potser més minoritaris.

Els nous estils apareguts als noranta són:

• Grunge:  estil original de Seattle (EUA), barreja de rock dur i punk.
• Hip-hop: a partir del rap, aquest estil pren un caire més comercial, quan es prenen com a base cançons d'èxit. Amb intèrprets de raça negra i també de raça blanca.
• Manchester's sound /Musica indie: sorgit a Manchestser (Anglaterra). Música independent, enregistrada per petites cases discogràfiques. Música senzilla, amb lletres optimistes.
• Brit Pop: sorgiy al Regne Unit. Pop que torna als orígens (Beatles).
• Pop comercial. Dins d'aquest nom s'inclouen tots aquells productes musicals dissenyats per a obtenir una altra rendibilitat econòmica, els quals deuen la seva existència a moviments de fans. Aquests seguidors són un sector altament consumista i molt fidel, de manera que proporcionen un autèntic negoci a les empreses musicals, que poden arribar a oferir diverses versions d'un mateix tema amb la certesa que els /les fans les compraran.
  
• En l'àmbit de la música electrònica, trobem un gran desenvolupament d'estils que tractarem més endavant (dance, house, chill out ...).

          Kurt Kobain                            Metallica                             The Corrs                                  Marilyn Manson

A Espanya, durant la dècada  dels noranta van anar desapareixent els grans grups dels vuitant, i en van aparèixer d'altres com Presuntos Implicados, Jarabe de Palo, La Oreja de van Gogh, El Mago d'Oz, Dover (grunge espanyol), Extremoduro  i Mojinos Escozios (heavy), Estopa i Ketama (rock Flamenc), Camela (tecno flamenc), OBK (tecno-pop), Café Quijano (rock llatí), Los Manolos (rumba catalana), Ska-P (ska), Greta, Tamara, Segio Dalma, Fundación Toni Manero, Mónica Naranjo (disco), Alejandro Sanz, Manolo Garcia,  Pedro Guerra (rock compromès), Rosenod (rock dur), La Mala Rodriguez (rap falmenc), Antonio i Rosario Flores, Niña Pastori, Amaral, Alex Ubago, El Canto del Loco, Enrique Bunbury, Juan Perro, Joaquin Sabina, Rosana,... En l'apartat de pop comercial, cal destacar el fenomen d'"Operació Triumfo" i els grups que llancen la cançó de l'estiu com Las Ketchup, Papá Levante...

   Rosario                                   Alejandro Sanz                        Jarabe de Palo                   La Oreja de Van Gogh

9. El pop-rock català

A la dècada dels seixanta van aparèixer grups de pop-rock com Los Sirex, Los Munstang, Los Gatos Negros... però el moviment que més va arrelar a la Catalunya fou el folk que aquí rebé el nom de Nova Cançó.

La Nova Cançó

Cap al final dels anys 60 i influïts pels cantautors francesos, apareix a Catalunya el fenomen de la Nova Cançó, motivat per la situació política del país d'aquells moments (dictadura franquista) i amb desitjos de reivindicar les llibertats.

El grup anomenat Els Setze Jutges era format per diversos cantautors catalans, com Maria del Mar Bonet, Quico Pi de la Serra, Raimon, Joan Manuel Serrat i Lluís Llach, entre d'altres.

    Joan Manuel Serrat                      Lluís Llach

Les cançons de Lluís Llach, amb les quals es van sentir identificats molts joves, són també poemes que representen una època de la història de la cançó catalana: El bandoler, Cal que neixin flors a cada instant, Abril de 74, Viatge a Itaca i L'estaca, feien vibrar les multituds que assistien als seus concerts. Alguna d'aquestes cançons va arribar a ser prohibida per la dictadura franquista.

El rock català

Tot i que el rock és un producte americà, en tant que música per a joves es troba present en totes les cultures.

A Catalunya va arribar en forma de conjunts que imitaven els Beatles o els Rolling Stones i també amb el grup "underground" anomenat Màquina, fundat en el 1969, amb un estil rocker autòcton. El precursor del rock català va ser Quico Pi de la Serra, amb el seu grup Els Quatre Gats. Jaume Sisa també va introduir elements de pop i de rock a la seva música. Pau Riba fou el primer a cantar rock en català amb el seu primer LP Dioptria. Un derls grups de folk-rock més emblemàtics en la dècada dels setanta, fou la Companya Elèctrica Dharma, que va debutar amb l'àlbum Diumenge, barreja de folklore català i jazz-rock, on el saxòfon soprano recorda la tenora.

El Club Zeleste va obrir l'any 1973, va programar concerts i va crear un segell discogràfic. També es va obrir el clubLa Cova del Drac. L'any 1975, a Canet, se celebrà el primer festival de música pop-rock, al qual varen assistir 25.000 rockers.

Amb la instauració de la democràcia, l'activitat musical es desplaça a Madrid. el rock català passa uns anys de crisi, si bé hi ha grups com Loquillo y los Trogloditas, Los Rebeldes i, més tard, El Último de la Fila, que canten en castellà.

Als anys vuitanta arriba el rock cantat en català: en aquest moment les institucions ajuden grups i artistes que utilitzen la llengua catalana. Les seves cançons tenen un marcat caràcter social i reivindicatiu. Musicalment és un rock "canyero" que té en els seus orígens en Lou Reed i Frank Zappa.

Aquest nou rock es produeix en diferents indrets de la geografia catalana:

     Els Pets                                 Sopa de cabra