Música popular en el segle XX: pop-rock
L'expressió música pop (música popular) serveix designar la música jove dels últims 50 anys. A la Gran Bretanya i als EUA el terme més emprat per anomenar aquesta música ha estat el de rock.
El rock és més que una música, és també un ball, una filosofia, una manera de ser, de vestir que després de la II Guerra Mundial, a partir dels anys cinquanta, els joves es van fer serva. Els joves, els teenagers del moment, en veure la destrucció que la guerra havia portat, volgueren trencar amb el passat i expressar mab la música i el ball la rebel·lia, cercant al mateix tempus una nova identitat. El desenvolupament econòmic i social dels EUA va permetre als adolescents d'establir els seus propis hàbits d'oci, moda i música.
Les causes que afavoriren la ràpida difusió del rock foren, entre altres, l'actitud rebel dels joves, els mitjans de comunicació, especialment la televisió - que començava les seves primeres emissions - la indústria cinematogràfica i la discogràfica, tot això acompanyay de l'evolució de l'electrònica.
El pop-rock ha estat considerat des dels inicis la música jove propiament dita, perquè sovint ha estat un dels vehicles d'expressió del trencament de la joventut amb les formes culturals establertes. Al llarg de la segona meitat del s. XX el rock s'ha integrat plenament en la cultura contemporània. No és únicament una moda, un muntatge comercial, el pop-rock s'ha convertit en un element clau de la música dels nostres dies.
5. Dècada dels 60
El centre d'atenció passa dels EUA al Regne Unit i s'empra per primera vegada del terme pop. No obstant això, als EUA se celebren els macrofestivals més grans de la història del rock (Woodstock). Aquests grans festivals anaven lligats al moviment de joves més emblemàtic dels anys 60: el moviment hippy, que tenia com a lema, el pacifisme, la llibertat, la solidaritat, l'ecologisme, l'orientalisme...
En aquest context, el ball representava per als joves el descobriment de la pròpia identitat. Proliferen molts balls: twist, limbo, madison, popeye, surf...
Comença a desaparèixer la figura del líder del grup i tots els seus membres esdevenen igual d'importants (es coneix el nom de tots: cantant, guitarrista, baixista, bateria).
En aquesta dècada es consolida el fenomen dels fans, que ja havia començat amb Elvis Presly. Aquesta massa de seguidors/es d'un determinat ídol provoca l'aparició del gran negoci musical (concerts, discogràfiques...)
ESTILS | INTÈRPRETS |
---|---|
Pop-rock | The Beatles |
Rhythm and blues | The Rolling Stones, Cream (amb Eric Clapton) |
Folk | Bob Dylan, Joan Baez, Simon and Garfunkel, Janis Joplin |
So California (EEUU) | Beach Boys, The Mamas & The Papas |
Rock psicodèlic | Jefferson Airplane, Jimi Hendrix (guitarra Fender Stratocaster) |
Rock | The Doors, Velvet Underground (amb Lou Reed), The Who |
A Espanya, els seixanta porten el moviment ye-ye (imitació del moviment hippy americà). Els grups que més sonen són El Dúo Dinàmico (amb cançons com Quince años, Lolita...), Los Peckenikes. Los Relámpagos, Los Brincos (amb Juan Pardo i Junior) i el rocker Miguel Ríos. En l'estil folk (crítica social) trobem els grups Canción del Pueblo, Jarcha, Nuestro Pequeño Mundo, Nuevo Mester de Clerecía... i cantautors com L.E. Aute, Victor Maneul, J.A. Labordeta, Patxi Andion, Rosa León...
Els Beatles i els Rolling Stones
The Beatles | The Rolling Stones |
---|---|
El nom és una barreja de beat (pulsació) i de beetle (escarabat). De fet, els Beatles es consideraven seguidors del grup americà Buddy Holly & The Crikets (Els Grills) i pot ser que també les influències en el nom. |
El nom signifca pedres rodades. Ells es consideraven seguidors de l'autèntic R&B negre (Chuck Berry) i Rolling Stone és el nom d'un blues cantat per Muddy Watters. |
El grup neix a Liverpool l'any 1962 i es dissol l'any 1970. Els últims concerts en directe els van fer l'any 1966. |
El grup apareix a Londres l'any 1963 i s'ha mantingut fins a l'actualitat. |
Imatge polida, formal: pentinat amb el cabell una mica llarg però ben tallat, vestits amb pantalons i americana. En un primer moment el seu públic eren els joves, però ben aviat la seva música també agradà als més grans. |
Imatge deixada, informal: cabells llargs i mal pentinats, vestits amb texans o roba de curs gastada. Mostraven una conducta antisocial (el seu logotip és un llengot). Van connectar ràpidament amb les joves més rebles i amb les capes socials obreres de la Gran Bretanya. |
Temes destacables: Love me, Please, please me, She loves you, A hard day's night, Help, Yesterday, Revolver, Yellow Submarine (aquesta cançó fou presentada amb el primer videoclip de la història del pop-rock), Sergeant Pepper's Lonely Hearts Club Band, Let it be, Hey Jude, Get back. |
Temes destacables: Comencen interpretant versions d'obres de rockers negres. Satisfaction, Aftermatch, Big Hits (Come on, Paint it black), Beggars's banquet (Sympathy for the devil i Street fighting man), Let it bleed, Get yer ya-ya's out, Love you live, Some girl, Still life, Rock in Babilonia |
El grup The Rolling Stones va començar a actuar en plena explosió del pop (1963). La campanya de promoció de la seva casa discogràfica els va presentar com una alternativa als Beatles: quan el grup de Liverpool començava a ser admès i els seus components a ser considerats uns bons nois simpàtics i educats, els Rolling Stones van aparèixer davant del públic com a rebels, provocadors i perillosos. Per exemple, els Beatles van enregistrar la cançó Let it be (Deixa-ho sagnar). Així i tot, hi va haver bona relació entre tots dos grups al llarg de les seves respectives carreres.
El folk-rock
El folk-rock fou el resultat de la fusió entre la sensibilitat del folk i l'energia del rock. El 1965, bob Dylan i els Byrds demostraren que les cançons d'autor es podien beneficiar del tractament elèctric i que era possible la seva entrada en llistes d'èxits.
L'exemple fou seguit per nombroses artistes, entre els quals destaquen Simon & Garfunkel (Bridge Over Troubled Water fou l'elapé més venut a la dècada dels seixanta i el segon de tots els temps), The Mamas and the Papas i Lovin' Sponful.
La idea de fusionar folk i rock també va quallar amb força a Europa i va generar una sèrie d'iniciatives artístiques que encara es mantenen fins als nostres dies.
El folk fou el dipositari d'un contingut intel·lectual i de reivindicació social que mancava en el rock-and-roll.
Bob Dylan va publicar el seu primer disc el 1962 i ja es va manifestar com una de les veus més representatives de la seva generació. Des del folk, Dylan va influir en el rock per dues raons poderoses: el contingut i el valor poètic de les seves lletres, i per la seva manera nasal de cantar, tan personal, que va animar altres cantant de veus "imperfectes" a presentar les seves cançons basant-se en la idea que el que compta és l'estil personal i no pas la perfecció vocal.
Dylan és la figura clau del folk, moviment de joves puristes que reivindicaren les cançons tradicionals i l'activisme polític, que buscaven en el folk l'autenticitat. es va convertir en un personatge d'una enorme influència musical i en líder cultural.
Característiques musicals
Els dos grups musicals que marquen les directrius d'aquesta dècada sń The Beatles i The Rolling Stones.
Melodia
Els Beatles es caracteritzen per una gran riquesa melòdica: melodies de 8 o 12 compassos, senzilles i fàcils de recordar. Sovint a aquesta melodia se li afegia una segona veu o efectes de chorus. Per als Rolling STones, la melodia estava subordinada al ritme.
Les lletres de les melodies són poc rebels en els Beatles, més provocadores (sensualitat...) en els Rolling Stones i més compromeses amb la societat en la música folk. En el so Califòrnia, la temàtica de les cançons fa referència a la platja, el surf, les onades...
Ritme
El pop-rock continua accentuant els temps febles del compàs. La inestabilitat que això provoca en el compàs afavoreix una manera de ballar més lliure i sensual.
Dinàmica
En aquesta dècada, la guitarra elèctrica pren més protagonisme, de manera que se situa al mateix nivell d'intensitat que la veu.
Forma
Les cançons acostumen a ser més llargues (més de tres minuts), amb estructura AABA o ABAB, és a dir, trobem un segon tema (B) que contrasta amb el primer. Els grups musicals presenten àlbums (recull de diverses cançons). Els Beatles, cap al final de la seva carrera, presenten àlbums cíclics, on les cançons estan relacionades - no hi ha distinció entre el final d'una peça i el començament de l'altra, i una mateixa cançó obre i tanca un àlbum.
Textura
Ús de la melodia acompanyada. En el cas dels Beatles, de vegades trobem dues melodies amb acompanyament instrumental o vocal (chorus).
Timbre
Es comença a donar més importància a la instrumentació. L'aparició de la guitarra elèctrica Fender Stratocaster fa que s'abandoni la guitarra acústica (excepte en la música folk) i el contrabaix. A finals dels 60 s'incorporen al grup els teclats. Els Beatles de la darrera època empren instruments orientals (sitar), instruments acústics (orquestra simfònica) i també es beneficien dels avantatges de la tecnologia amb els mitjans dels estudis d'enregistrament (pistes, sintetitzadors...). El rock psicodèlic també experimenta amb els sons produïts per instruments electròfons, inventats en aquesta dècada.