Música popular en el segle XX: pop-rock

El locutor de ràdio Alan Freed, de l'emissora de Cleveland (Ohio), va començar a posar música negra en el seu programa Moondog's Rock and Roll Party (fins aleshores només se sentia a les race records, discogràfiques dedicades a la música negra per a gent negra). Els joves blancs, rebels i liberals van fer seva aquesta música.

El rock-an-roll té, doncs, característiques de la música negra i de la música blanca americanes, predominantment de la primera. Aquesta música, per tant ha estat integradora de totes dues races.

El rock-and-roll era un ball nou que causava sensació perquè les parelles ballaven fent moviments impensables que  van escandalitzar els pares d'aquell temps. La pressió social va cohesionar encara més els joves entre si. El rock-and-roll es va associar a protesta juvenil, vestimentes provocatives, falta de respecte envers els grans.

Intèrprets

Rhythm and blues negre	Rock-and-roll blanc
Fast Domino (piano) Little Richard (guitarrista) Chuck Berry (guitarrista)	Bill Haley (guitarrista) & The Comets Elvis Presley (guitarrista) Buddy Holly (guitarra) & The Crikets Jerry Lee Lewis (piano)

   

Chuck Berry                             Jerry Lee Lewis

Característiques musicals 

Melodia

S'utilitzen frases de 12 i de 8 compassos. Són cantabiles (com en la música country) Les lletres parlen de la llibertat, la incomprensió del món adult, els cotxes, l'amor i el sexe.

Ritme

Es tracta de música amb swing, amb el segon i el quart temps accentuats.

Dinàmica

La música rock s'interpeta sense gaires variacions d'intensitat: sempre mezzoforte o forte; no hi ha reguladors. Podem parlar de dos plans sonors: la veu sona més fort que la resta d'instruments.

Textura

Predomina la textura polifònica: melodia acompanyada.

Harmonia

Empra els tres graus tonals (tònica, dominant i sotsdominant)

Gènere

Música popular profana

Forma

Les obres d'aquesta dècada són curtes (no superen els 3 minuts) i la seva estructura té els següents elements:

• Introducció (fragment instrumental a l'inici de l'obra que prepara l'entrada del tema principal)
• Tema A (tema principal que es repeteix amb diferent text)
• Tornada (tema que es repeteix amb el mateix text. Part més recognoscible d'una cançó)
• Interludi (fragment instrumental, intercalat entre parts vocals)
• Tema  B (s'n'hi ha, quasi sempre guitarra solista)
• Coda (compassos finals)
  
  

Timbre

El grup de rock és format per:

• un cantant (en aquesta epoca no trobem dones solistes a dalt dels escenaris, però si participant en els chorus).
• dues guitarres, una de melòdica i una altra de rítmica. Aquestes guitarres podien ser acústiques o elèctriques, però ben aviat van predominar les elèctriques Fender Stratocaster (1954).
• contrabaix (també va ser substituït al cap de poc temps pel baix elèctric).
• bateria

La data: el 12 d'abril de 1954, Bill Haley i el seu grup The Comets treuen la primera cançó de la història del rock: Rock around the clock.

El nom: el locutor i promotor musical de Cleveland (Ohio), Alan Freed va unir les paraules rock i roll com a símbol de força i empenta per definir la nova música.

Els mitjans: la ràdio era el mitjà de difusió més important, la televisió començava i els juke-box posaven música als bars dels joves. El cinema començava a crear els seus mites (James Dean i la pel·lícula Rebel sense causa)
Bill Haley & The Comets

El públic: la depressió i la guerra mundial amb el final atòmic va desenganyar els joves dels ideals de la generació anterior: per primera vegada, la joventut pren consciència d'ella mateixa i busca nous senyals d'identitat. Es crea una nova estètica: els texans, es duran els cabells més llargs, els cadillacs, el xiclet, el tupè, un argot especial... En definitiva, el rock'n'roll es converteix en un himne de rebel·lia i en un llenguatge comú pels joves de qualsevol nacionalitat, raça, religió o ideologia.

Chuck Berry: el pare del rock

Guitarrista i compositor, va néixer l'any 1928 a la ciutat de St. Louis, lloc on la convivència entre les comunitats negra i blanca era força difícil a causa de les tensions que provocava la segregació racial. Influït pel blues i el boogie-woogie, va intentar fusionar la música afroamericana, més rítmica, amb les melodies country de la música dels blancs. El resultat d'aquesta barreja va ser, doncs, l'origen del rock a mitjans dels anys 50.

La música de Chuck Berry es caracteritza per:

- les introduccions amb la guitarra i solos senzills però efectius
- l'ús de la guitarra elèctrica amb caixa estreta, -una Gibson 335- amb una sonoritat rodona i plena
- melodies fàcils de retenir i ritme animat i sincopat.
- la importància de les lletres, ja que són força atrevides i reivindicatives. Aconsegueix connectar amb els adolescents de l'època amb textos en els quals els joves es puguin identificar
- pel fet de ser un artista molt complet: és autor de la lletra, compositor de la música i n'és l'intèrpret. Toca la guitarra rítmica i fa també els solos, a més de tenir una coreografia pròpia
- la seva influència serà extraordinària en l'evolució del rock

Elvis Presley: el rei del rock
Elvis Aaron Presley va néixer a Tupelo (Mississipí) el 1935 en una família de grangers i va morir a Memphis el 1977. A divuit anys treballava  de camioner. No tenia formació musical, ni instrumental, ni compositiva però sabia que tenia uan veu excepcional, poderosa i tendre alhora, i va decidir gastar-se uns quants diners per regalar a la seva mare un disc gravat per ell mateix. D'adolescent entra en contacte amb la música del ghetto negre: el blues, música que compaginarà amb el folklore blanc de la zona (balades, western and country, cançons vaqueres). Aixi va començar la seva carrera musical. Elvis va ser el primer producte musical que les cases discogràfiques van llançar al mercat amb campanyes de màrqueting: tenia la imatge adient que feia falta al rhythm and blues negres per a ser un autèntic negoci. La seva imatge provocativa (tupè, vestit de cuir) i els escandalosos moviments de maluc mentre ballava li van valer el sobrenom d'Elvis the Pelvis. Va deixar més de 200milions de discos venuts, 129 discos d'or i 32 pel·lícules. Es considerat the King. 

L'estil d'Elvis Presley es caracteritza per:
- un aspecte i actitud provocadora, seguint la moda negra (cabell llarg i engominat, tupè, roba cenyida i acampanada, camisa de colors vius o negra, jaqueta amb lluentons i penjolls i sabates bocilors).
- una manera molt personal i irrepetible d'interpretar damunt d'un escenari a partir del cèlebre moviment de cames.
- es converteix en un sex-símbol de la seva generació (com els actors James Dean o Marlon Brando) i en estàndard de la rebel·lió adolescent
- una veu profunda, potent, abluesada i molt suggerent
- malgrat que no és ni el compositor ni l'autor de les cançons del seu repertori, aconsegueix imprimir-hi un segell personal de gran força comunicativa
- es converteix en el primer gran mite de la història del rock

A la pel·licula Semillas de maldad hi apareix per primera vegada el rock i el dóna a conèixer amb el tema Rock around the clock, que va ser considerat l'himne dels joves. Bill Haley, pioner blanc, primera estrella del rock-and-roll, va convertir aquest tema en un hit-parade en vendre 25 milions de còpies arreu del món durant els vint anys següents.

El pop adolescent: un divertiment ensucrat

Amb Elvis Presley al servei militar, Chuck Berry injustament a la presó, Jerry Lee Lewis provocant un escàndol amb el matrimoni amb la seva cosina de 13 anys i amb la tràgica mort d'algunes de les joves estrelles del moment (Buddy Holly, Eddie Cohram...) l'empenta del rock'n'roll va anar perdent força a finals dels cinquanta.

Com a resposta, va sorgir un nou estil més tou i menys perillós i que va anomenar-se Pop Adolescent, high school (institut de batxillerat) o teen idols (ídols de quinze anys).

Aquest estil apareix a l'Oest dels EEUU i gira a l'entorn de la pràctica del surf. Simbolitzava la imatge bona i acomodada dels joves americans que s'ho passaven bé a les platges californianes sense necessitat de l'estridència musical ni del compromís social del nou rock. El grup més important d'aquest curt fenomen va ser els Beach Boys, que, amb un so net i uns arranjaments vocals molt ben fets, van compondre grans èxits comercials com Surfin' USA, Barbare-Ann, Surfin Safari o Good vibrations.


The Beach Boys

És un grup de rock and roll i música pop nord-americana format el 1961 a Califòrnia, i integrada pels tres germans Brian (compositor, veu, baix, piano), Carl (guitarra, veu) i Dennis Wilson (bateria, veu), amb en Mike Love (vocals) i l'Al Jardine (guitarra, veu).

Les seves cançons recreen una forma de vida despreocupada, plena d'alegria, i melodies vocals, amb lletres sobre platges, noies i surf com a senyals d'identitat. Són considerats els reis indiscutibles de la música surf vocal.

El pop dels anys 50 i 60 a Espanya

A Espanya, donada la situació política de la dictadura franquista, la majoria dels estils dels 50 i 60 van arribar més tard i amb problemes de censura.
Una de les línies més curioses va ser la imitació i traducció dels cantants i grups estrangers com el pop adolescent (Marisol, el Duo Dinàmico) i que continua amb grups que imiten els Beatles i els Rollings (Los Brincos i Los Salvajes).
A Catalunya, van rivalitzar Los Sirex i Los Munstang que han tocat fins fa poc. Hi ha, però, una excepció molt interessant amb la banda Los Bravos, que amb al seva cançó Black is black (El negre és negre) el 1966, van aconseguir el primer número 1 a Anglaterra d'un grup espanyol.