Música popular en el segle XX: pop-rock
L'expressió música pop (música popular) serveix designar la música jove dels últims 50 anys. A la Gran Bretanya i als EUA el terme més emprat per anomenar aquesta música ha estat el de rock.
El rock és més que una música, és també un ball, una filosofia, una manera de ser, de vestir que després de la II Guerra Mundial, a partir dels anys cinquanta, els joves es van fer serva. Els joves, els teenagers del moment, en veure la destrucció que la guerra havia portat, volgueren trencar amb el passat i expressar mab la música i el ball la rebel·lia, cercant al mateix tempus una nova identitat. El desenvolupament econòmic i social dels EUA va permetre als adolescents d'establir els seus propis hàbits d'oci, moda i música.
Les causes que afavoriren la ràpida difusió del rock foren, entre altres, l'actitud rebel dels joves, els mitjans de comunicació, especialment la televisió - que començava les seves primeres emissions - la indústria cinematogràfica i la discogràfica, tot això acompanyay de l'evolució de l'electrònica.
El pop-rock ha estat considerat des dels inicis la música jove propiament dita, perquè sovint ha estat un dels vehicles d'expressió del trencament de la joventut amb les formes culturals establertes. Al llarg de la segona meitat del s. XX el rock s'ha integrat plenament en la cultura contemporània. No és únicament una moda, un muntatge comercial, el pop-rock s'ha convertit en un element clau de la música dels nostres dies.
3. Orígens
El rock neix al sud dels EEUU prenent el millor de la música que sonava a l'època de la postguerra: de la música negra el blues, jazz, soul i el rhythm & blues i de la música blanca, el country & western i la música lleugera.
De tots aquests estils, el rock en pren alguna característica:
The Golden Gate Quartet Ray Charles
Johnny Cash Frank Sinatra
| Música negra | Música blanca |
|---|---|
| Sentit de ritme i de la forma | Sentit de la melodia i l'harmonia |
| Blues: cant trist, construït en frases de 12 compassos, una roda d'acords (sobre la tònica, la dominant i la sotsdominant). B.B. King, Ray Charles. Jazz: basat en la improvisació, el swing i lesblue notes, i en la interpretació de les big bands. L. Armstrong, Duke Ellington, M. Davis. Gospel: cant religiòs polifònic, a cappella o amb acompanyament instrumental. Aretha Franklin, Golden Gate Quartet. Soul: estil dels cinquanta, derivat del blues. Significa "cantar amb l'ànima". Otis Reeding. Rhythm and blues: blues electrificat i interpretat amb un ritme fort. |
Country: música popular americana d'arrel blanca. Kenny Rogers, Johnny Cash. Música Lleugera: música popular americana, melòdica i ballable. Frank Sinatra, Bing Crosby. |