La música culta del segle XX
El segle XX és el segle dels canvis: els esdeveniments polítics, socials, econòmics, culturals ... se succeeixen a una velocitat vertigionsa. Tota la societat ho viu i ho pateix. I literats, filòsifos i artistes ho reflecteixen en les seves obres.
Aquest període s'ha caracteritzat per la convivència de diferents estils i per una recerca d'un llenguatge individual, per part dels músicas, que els ha allunyat del públic. Els compositors han cregut que havien de reeducar el públic., massa avesat a un llenguatge musical convencional (tonal), sense respectar-ne el gust musical i arribant, fins i tot, a la provocació i a l'escandalització.
El resultat ha estat una gran revolució musical seguida per una minoria, mentre que la resta de manifestacions musicals majoritàries (la música a trevés dels mitjans de comunicació i la música de les sales de concerts) ha continuat explotant el llenguatge musical anterior al segle XX.
La unitat està dividida en dues parts, que es corresponen amb les dues meitats del segle XX.
10. La música catalana del segle XX
Generació de 1908
Als inicis del segle XX, coincideixen els compositors nacionalistes (Pedrell, Albéniz, Granados) amb el nou corrent artístic català, el modernisme. Els compositors de la Generació de 1908 van estar estretament vinculats a l'Orfeó Català. A més a més dels nacionalistes abans esmentats, cal recordar F. Alió, J. Gay, A. Nicolau, L. Millet, A. Vives, E. Morerar, J. Lamote de Grignon i P. Casals.
L'any 1908 s'inaugurà un dels edificis més emblemàtics per a la música i per al modernisme: el Palau de la Música Catalana (de Lluís Domènech i Montaner). L'orientació: d'aquest grup de músics queda reflectida en les escultures que hi ha al Palau: a l'esquerra de l'hemicicle, Beethoven, en representació de la música clàssica o culta; al costat, Clavé, en representació de la música popular; i a la dreta, Wagner, representat per les Valquíries.
- Pau Casals (1876-1973): compositor i gran intèrpret de violoncel, de prestigi internacional. Va fundar l'Orquestra Pau Casals (1920-1939) i l'Associació Obrera de Concerts (1926-1939). La seva vida experimentà un canvi arran de la II Guerra Mundial: des d'aleshores esdevingué un incansable defensor de la pau, de la llibertat i de les minories oprimides, i s'exilia a Prada. Els últims anys de la seva vida els passà a Puerto Rico. Obres destacables: sardanes (Sant Martí del Canigó, Sardana), obres religioses (Salve Montserratina, Nigra sum...), l'oratori El Pessebre i l'Himne a les Nacions Unides (1971).
Noucentisme
Els compositors d'aquesta generació són de tendències psotwagnerianes. Volien crear una música catalana del més alt rigor i, com el noucentisme, buscaven l'obra ben feta i la perfecció formal. Destaquen: J. Pahissa, J. Llongueres, J. Manent, J. Garreta i els valencians M. Palua i O. Esplà.
Generació del 27
Són compositors de la postguerra. Destaquen M. Blancafort (influències del neoclassicisme: Stravinski i Grup del Sis), R. Lamote de Grignon (influències expressionistes), E. Toldrà, R. Gerhard i F. Mompou.
- E. Toldrà (1895 - 1962). Fou violinista, compositor i director. Fundador, l'any 1943, de l'Orquestra Municipal de Barcelona. El seu estil és nacionalista amb influències de l'impressionisme. Autor de nombroses cançons (cicle L'ombra del lledoner, El romanç de santa Llúcia) música de cambra (Vistes al mar), òpera (El giravolt de maig).
- Robert Gerhard (1895-1970). Deixeble de Granados, Felip Pedrell i A. Schöenberg (aquest visità Barcelona l'any 1931). Va seguir l'estil dodecafònic, i el serialisme (Quintet per a instruments de vent, Sis cançons populars catalanes). Des del seu exili a Cambridge, compongúe Pedrelliana I i II, Don Quijote, Concert per a violí i orquestra, Concert per a orquestra, quatre simfonies, música de cambra i l'oratori La peste. També ffeu incursions en la música concreta i electrònica.
- Frederic Mompou (1893-1987).
La seva obra es caracteritza per la simplicitat, l'expressió lírca de l'essencial, sempre amb un cert misteri. Influït per l'impressionisme i per Satie i el Grup dels Sis. Escrivi per a piano (Impressions íntimes, Escenes d'infants, Pessebres, Cants màgics, 15 cançons i danses, Paisatges...) per a cant i piano (Combat de somni...), ballets i l'obra més intimista Música callada.
Postguerra: exili i aïllament
La Guerra Civil espanyola i la repressió posterior van truncar una generació de compositors catalans que van haver de marxar a l'exili. El procés de recuperació va ser ajudat per orquestres, bandes i entitats organitzadores de concerts, que van fer de Barcelona la ciutat oberta que havia estat abans. Destaquem:
- Joaquin Homs (1909-2003), amb influències de l'atonalisme, el dodecafonisme i el serialisme (Cementiri de Sinera).
- Xavier Montsalvatge (1911-2002) Conrea estils com l'antillanisme -forma de nacionalisme- (Cinco canciones negras), el neoclassicisme (Cant espiritual, Desintegració morfològica de la Chacona de Bach) i el dodecafonisme (Laberint). Obres de maduresa: Concerto Capriccio, Metamorfosi de concerto, Simfonia de Rèquiem...
- Compositors més joves són Mestres-Quadreny, X. Benguerel, J. Soler, J. Guijoan, J.M. BAlanyà, B. Casablancas.