La música culta del segle XX

1. Introducció

El segle XX és el segle dels canvis: els esdeveniments polítics, socials, econòmics, culturals... Se succeeixen a una velocitat vertiginosa. Tota la societat ho viu i ho pateix. I literats, filòsofs i artistes ho reflecteixen en les seves obres.

Aquest període s'ha caracteritzat per la convivència de diferents estils i per una recerca d'un llenguatge individual, per part dels músics, que els ha allunyat del públic. Els compositors han cregut que havien de reeducar el públic, massa avesat a un llenguatge musical convencional (tonal), sense respectar-ne el gust musical i arribant, fins i tot, a la provocació i l'escandalització.

El resultat ha estat una gran revolució musical seguida per una minoria, mentre que la resta de manifestacions musicals majoritàries (la música a través dels mitjans de comunicació i la música de les sales de concerts) ha continuat explotant el llenguatge musical anterior al segle XX.

La unitat està dividida en dues parts, que es corresponen amb les dues meitats del segle XX. En la primera, es produeixen els grans trencaments, emmarcats per les dues grans guerres europees, i en la segona, l'experimentació sense límit, acaronada per totes les innovacions tecnològiques, de les quals tant se servirà la música d'aquest segle i la del que ara comencem.

Igual com en l'art es produeix un canvi substancial en el llenguatge artístic, que desemboca en l'art abstracte, també en la música hi ha una ruptura amb l'anterior llenguatge, de manera que elements com la melodia, l'harmonia, el timbre... reben un tractament radicalment oposat al d'èpoques anteriors.

Escultura de Picasso	Pintura de Gauguin	Pintura de Degas	Pintura de Monet

2. Context històric i artístic Primera meitat del segle XX

Les tensions polítiques, econòmiques i territorials ocasionades per la revolució industrial, portaran a un nefast segle XX ple de guerres i destrucció.

La primacia d'Europa sobre el món serà substituïda per la d'altres potències no europees. La I Guerra Mundial serà el primer gran sotrac per a Europa, que, a més a més de la seva destrucció, farà sorgir per primera vegada una revolució socialista i una postguerra  marcada per la proliferació de règims feixistes totalitaris que portaran cap a la II Guerra Mundial.

A la fi de la guerra, el món es dividirà en dos blocs polítics antagònics: el capitalista i el socialista; amb una dinàmica de conflictes  coneguts amb el nom de guerra freda.

A les acaballes dels anys 80 el bloc socialista s'esfondrarà i només restarà el bloc capitalista, liderat pels EUA.

Pel que fa a l'art, es produeixen canvis continus. Els estils se succeeixen, s'encavalquen, i, en definitiva, cada artista cerca el seu propi llenguatge. Les avantguardes experimenten buscant noves maneres d'apropar-se a la realitat. Així tenim:

Impressionisme: Renoir, Monet, Degas, Manet, Picasso.

Postimpressionisme: Cézanne, Van Gogh, Gauguin.

Avantguardes constructives (construcció d'una nova realitat) com el fauvisme (Matisse), com l'expressionisme (Munch), el surrealisme (Dalí, Miró, Ernst), l'art abstracte (Kandinski, Mondrian, Pollock...).

I. Stravinski	A. Schöenberg	C. Debussy	C. Orff	B. Britten

Sobre el músic

Els  compositors d'aquest segle no conreen un únic estil. Sovint la seva curiositat creativa fa que investiguin diferents llenguatges i estils, sempre a la recerca d'un llenguatge personal i original.

La indepèndenia del músic és total (ell decideix què i com ho compon) però també pot rebre encàrrecs d'institucions, empreses, cases discogràfiques.

Els mecenes del segle XX ja no són persones concretes, sinó fundacions, institucions que bequen trajectòries musicals que prometen, empreses privades que "esponsoritzen" músics o grups musicals (a canvi del prestigi social que comporta donar suport a la cultura).

Molts músics d'aquest segle van haver d'exiliar-se del seu país perquè no eren acceptats pel seu règim polític (socialisme rus, nazisme...). La majoria van ser acollits pels EUA, cosa que, al seu torn, va influir en les seves composicions posteriors.

Sobre la dona

Durant el segle XX, la dona, per primera vegada, lluita per aconseguir una igualtat i un reconeixement de tots els seus drets a tots els nivells (socials, laborals, jurídics...). En el camp de la música, aquest fet es tradueix en una gran quantitat de dones que s'hi dediquen, tant en interpretació com en composició. Entre les compositores trobem: Thea Musgrave (serialisme), Judith Weir (minimalisme i eclecticisme), Nadia Boulanger (mestra d'A. Copland i A. Piazzola), Betsy Jolas (tonalitat, aleatorietat...), Elena Romero (impressionisme atonal, primera directora d'orquestra espanyola), Dolores Malumbres (obres politonals i impressionistes),  Zulema de la Cruz (obres electroacústiques). A Alemanya es va crear una associació per a promoure i donar a conèixer les dones compositores.

3. Tendències de la música culta de la primera metiat del segle XX

Els estils ja no abraçaran grans períodes, com el barroc o el romanticisme. En el segle XX es produirà una renovació i  una recerca de nous llenguatges que trencaran amb tot allò que s'ha fet abans.

4. L'Impressionisme

A cavall entre el segle XIX trobem l'impressionisme. Aquest estil comença en la pintura (1874), consisteix a donar importància a la llum i al color, i s'inspira en la realitat. Els impressionistes  expressen el món tal com el veuen, no pas tal com és. Representa, per tant, l'alliberament total i l'inici de l'art contemporani o abstracte.

El nom d'aquest corrent prové del quadre de Monet titulat Impressió: sol naixent (1874). A més d'aquest pintor, altres impressionistes són Degas, Renoir, Manet, Pissaro i Cézanne.

En la música, aquest estil neix l'any 1887 com un moviment renovador (antiromàntic i concretament , antiwagnerià) i es desenvolupa a França, però influirà de manera  general en la música del segle XX. L'iniciador va ser C. Debussy influït pel poeta simbolista francès Mallarmé. Altres músics amb influències impressionistes van ser  M. Ravel, F. Fauré, i P. Dulas, V. d'Indy i M. de Falla.  Els compositors volen suggerir, donar una visió o una impressió personal de la realitat, sobretot  de la natura (aigua, núvols, llum...) Capten les subtileses, els matisos, l'ambient ... i donen vagues i indeterminades impressions subjectives de la realitat.

Debussy tenia el poder de captar en el so de les impressions visuals, que havia obtingut directament o creat en la seva imaginació a través de l'art o de la literatura. Alfred Cortot.

- C. Debussy: Preludis per a piano, Prélude à l'après-midi d'un faune. Suite Bergamesca, Children's Corner, La cetdral submergida, Pelléas et Mélisande, La mer...

- M. Ravel: Pavana per a una infanta difunta, Jeux d'eau, Concert per a la mà esquerra, Rapsòdia espanyola, Bolero...

- P. Dukas: L'aprenent de Bruixot

- G. Fauré: Rèquiem

M. Ravel	F. Fauré	P. Dukas

5. L'expressionisme i el dodecafonisme: A. Schöenberg i la segona escola de Viena

El canvi substancial que afecta profundament el llenguatge musical del segle XX és el trencament amb la tonalitat: la jerarquia dels graus de l'escala, el concepte de consonància i dissonància ... Ja comença a notar-se el  canvi amb els cromatismes wagnerians i amb els darrers romàntics, però els que trenquen definitivament amb la tonalitat són Schöenberg, i els seus deixebles amb la creació del mètode dodecafònic o serial. Aquest fenomen es troba també en l'art, que passa del realisme i el figurativisme a l'abstracció.

El crit d'E. Munch	Autoretrat de Schöenberg	Quadre expressionista de Kandinski

Schöenberg és el clar exponent de l'artista del segle XX: es mostra sempre insatisfet, inquiet, no fa mai dues obres semblants. En la seva obra podem trobar tres estils o períodes:

1. El postromàntic, influït per Wagner i Mahler: Gurrelieder, La nit transfigurada...

2. L'expressionista i atonal. Visió desesperada i crítica del món (època de preguerra) amb el seu llenguatge distorsionat, que practica en els seus quadres i en la seva música: Pierrot lunarie, Die Erwatung (L'espera) o Cinc peces per a orquestra.

L'atonalisme és conseqüència del llenguatge harmònic postromàntic. En aquest, les modulacions a cercles de quintes llunyanes, els cromatismes abundants, les modulacions per enharmonies debiliten cada cop més el centre tonal d'una obra.

En una obra atonal cap tonalitat hi domina, tampoc no hi ha una jerarquia dels sons. Les melodies es construeixen sense tenir en compte la tonalitat.

Schöenberg va experimentar no tan sols en el camp de l'harmonia sinó també en el del timbre, i va crear la melodia de timbres (associant un timbre a cada so d'una melodia) i l'"sprechgesang" (melodia parlada).

Schöenberg també va ser pintor i va participar en el moviment expressionista alemany, juntament amb el seu amic V. Kandinsky (un dels pintors capdavanters de l'art abstracte). Tots buscaven l'obra d'art total, síntesi de totes les arts).

3. El docecafonisme o música serial, estil creat per Schöenberg en la seva maduresa (1923). L'atonalisme havia trencat amb la tonalitat, la negava com a sistema compositiu, però l'atonalisme no era una alternativa. Per aquest motiu, Schöenberg busca i crea un sistema: el dodecafonisme. La música dodecafònica està composta per dotze sons d'igual importància i sense relació entre si. Amb els dotze sons, trets de l'escala cromàtica, s'estableix una sèrie que es repetirà de manera sistemàtica, o bé una després de l'altra o bé formant acords. Variant la combinació serial es pot proporcionar un material inesgotable. Entres les obres dodecafòniques, destaquen l'òpera Moses und Aron, les Peces per a piano op.33 i les Variacions per a orquestra op. 31.

Les sèries es poden usar en versió original (del principi al final), invertida (els intervals ascendents es converteixen en descendents, i a la inversa) retrògrada ( del final al principi) i retrògrada-invertida.

Schöenberg i els seus deixebles A. Berg (Wozzeck, Concert per a violí) i A.Webern (Cinc peces per a orquestra op.10, Concert op.24) van crear i la segona Escola de Viena.

Schöenberg és un dels millors mestres de composició del segle XX, com ho demostra el seu Tractat d'harmonia (1911), encara avui reconegut arreu.

6. El neoclassisme

Rússia

Igor Stravinski

És un artista innovador, com el seu amic i pintor P. Picasso. L'estrena de diverses obres seves comporta la polèmica i, de vegades l'escàndol. Stravinski estudia i combina tots els elements de la música i els fa evolucionar d'una manera innovadora. El ritme, la instrumentació i l'harmonia són tres elements remarcables, entre d'altres, de la seva obra. La consagració de la primavera, elements que tracta d'una manera  totalment original, una mica descarnada, mai no escoltada fins aleshores. S'inspira també en la música antiga en obres com Pulicinella o Edip Rei; en el jazz en el seu Ragtime music o Ebony concerto; en el religiós en la Simfonia dels Salms; en el dodecafonisme en Canticum i Lamentacions de Jeremies; i en obres en la línia del simfonisme rus (primers ballets: L'ocell de foc i Petruixka).

L'element que Stravinski revoluciona fins al límit és el ritme. L'ús de ritmes irregulars, compassos d'amalgama, canvis de compàs i tempo en una obra ... Fan de la seva producció un camp d'experimentació rítmica constant. Fins i tot l'orquestra és tractada com un instrument de percussió.

S. Prokofiev / D. Xostakòvitx

Ambdós compositors van viure sempre a Rússia. El seu llenguatge musical va xocar amb les directrius artístiques  del "realisme socialista". Del primer cal destacar Pere i el llop, i del segon, les Simfonies.

França

El Grup dels Sis

Es forma al voltant d'Eric Satie (Gymnodpeides, Parade), cap a l'any 1920, amb compositors francesos antiimpressionistes i innovadors, que tenien per lema l'art nu, so com a realitat sonora, molt connectat amb l'art dadaista i surrealista. Els seus noms són Auric, Tailleferre, Dureu i els tres més importants: D. Milhaud amb les seves politonals, com La creació del món, El bou sobre la teulada (amb influències de música brasilera), A. Honegger, que va compondre una sèrie d'oratoris i música influïda pel maquinisme, per exemple Pacífic 231, en el gual descriu el o d'una locomotora; i per últim, F. Poulenc (La veu humana, Concert campestre).

Alemanya

La música utilitària 

La música utilitària neix com a reacció a l'allunyament del públic provocat per la música anterior. Els compositors alemanys s'estimaran més les sonoritats de la música medieval i barroca.

P. Hindemith, promotor d'aquest corrent, es proposa fer música que agradi més al poble i pràctica el neoclassicisme. La seva obra més important és Maties, el pintor.

C. Orff téun original estil basat en l'ús dels modes grecs, el cant gregorià, les cançons medievals i els cants populars. La seva música, amb procediments senzills, obté uns resultats espectaculars. Sempre usa el suport literari per a les seves obres. Les seves composicions més conegudes són tres cantates escèniques: Carmina Burana, Catulli Carmina i Il Triomfo di Afrodita. També escriu 6 òperes, 3 oratoris, cançons per a infants...

K. Weil va tenir relació amb el món del teatre (col·laboracions amb B. Brecht). Fou crític amb la societat. La seva obra més important és L'òpera dels quatre rals.

Anglaterra

B. Britten

Amb un estil personal, destaca amb obres com: Ceremony of Carols (per a cor de veus blanques i arpa), Guia d'orquestra per a joves.

Estats Units

C. Ives

Compositor autodidacte, independent de tots els corrents contemporanis. Va emprar la polirítmia, la politonalitat, les formes obertes, els  clústers, l'organització serial... i també collages amb músiques menys cultes (himnes patriòtics, cançons sentimentals...) Destaquen: Concord-sonata, Three places in New England, Quarta Simfonia.

Espanya

La Generació del 27 està marcada per la Guerra Civil, cosa que els mantindrà al marge de les innovacions musicals europees. El nacionalisme es mantindrà entre aquests compositors, com ara els germans Halffter (Rapsodia portuguesa, d'Ernesto; Sonates del Escorial, de Rodolfo) , F. Remacha (Cantata Jesucristo en la Cruz), J. Rodrigo (Concierto de Aranjuez).

7. Context històric i artístic. Segona meitat del segle XX

K. Stockhausen	O. Messiaen	P. Boulez	G. Ligeti	L. de Pablo

8. Música culta de la segona meitat del segle XX: L'avantguarda

A mitjan segle XX van aparèixer tot un seguit de corrents que donaren una importància al timbre. Aquest element fou centre d'atenció prioritari per a molts compositors. Ja ho havia començat a ser amb els corrents de la primera meitat del segle XX, però a la segona meitat l'interès creix per l'ús de les noves tecnologies, les quals creen noves fonts sonores (instruments electrònics com les ones Martenot i el sintetitzador).

El soroll és reivindicat també per molts d'aquests corrents com a matèria primera musical. No només  de sons es fa la música sinó també de sorolls, els quals són una font inesgotable de nous timbres, que es poden afegir al ventall d'instruments convencionals)

Un dels canvis més importants de la història de la música pel que fa l'enregistrament del so fou la invenció del magnetòfon. Els nous aparells de cintes magnetofòniques permeten enregistrar el so (el so pot ser desplaçat en el temps i en l'espai): el compositor pot executar una peça sense dependre dels músics que la interpretin i, amb el magnetòfon, els sons poden manipular-se.

El so enregistrat comença a ser difós de manera cada cop més massiva a través dels mitjans de comunicació (la ràdio i més tard, la televisió)

Nous tractaments instrumentals

Els instruments convencionals també reben nous tractaments.

El piano:

• Ja no es toca només amb els dits, sinó amb tot l'avantbraç: es crea el clúster (notes successives que sonen simultàniament, fent l'efecte de taca sonora). El primer compositor de clústers fou H. Cowell. Posteriorment, clúster també s'utilitzarà en agrupacions instrumentals (Ligeti, Pendercki, Nono).

Es creen molts centres d'experimentació musical: l'Institut de Recerca i Coordinació Acústica-Música (IRCAM, París). EStudi de Fonologia Musical de la RAI (Milà), Estudi de Música Electrònica de Colònia, Gru de Rercerca Muscial de l''ORTF (França)...

• També s'experimenta el piano preparat, que consisteix a posar diferents objectes entres les cordes del piano (papers, peces metàl·liques). L'iniciador fou J. Cage.
• Es busquen nous efectes sonors fent que l'intèrpret colpegi la fusta de la caixa, pinci les cordes directament...

El/la cantant fa servir diferents recursos vocals, no tan sols fent sons entonats, sinó també fent crits, rialles, portamentos, veu parlada...

John Cage                                  Piano preparat

9. Tendències musicals de la segona meitat del segle XX

Durant aquesta època conviuran diverses tendències i destacaran amb veu pròpia alguns compositors que beuran amb, de manera personal, de les tendències que els són contemporànies. Entre els corrents més importants citarem:

El sorollisme

Alguns compositors, a la primera meitat del segle, influïts pel futurisme, van defensar el soroll en les composicions musicals i ja van augurar l'ús de les màquines en les noves músiques.

E. Satie ja havia utilitzat en el seu ballet Parade el soroll d'un objecte real. I E. Varese, en l'obra Ionització, emprà 37 instruments de percussió amb els quals va crear una nova sonoritat.

Luigi Russolo va escriure l'any 1910 el Manifest dels compositors futuristes, on diu: "Els músics futuristes han d'ampliar i enriquir cada cop més el camp dels sons. Això respon a una necessitat de la nostra sensibilitat. De fet, en els compositors genials d'avui notem una tendència cap a les més complicades dissonàncies. En allunyar-se progressivament del so pur, quasi aconsegueixen  el so-soroll. Aquesta necessitat i aquesta tendència no podran ser satisfetes si no és afegint i substituint els sons pels sorolls".

La música concreta

Inicien la música concreta els francesos P. Schaeffer i P. Henry. Consisteix a enregistrar qualsevol so o soroll d'objectes reals, quotidians, i elaborar-lo i transformar-lo en el laboratori (augment o disminució de la velocitat de l'enregistrament, sobregravació, addició d'efectes com ara l'eco...).

Els resultats, l'obra, s'enregistra en una cinta magnetofònica. S'escolta des de la cinta i, per tant, no necessita intèrpret. Un compositor destacat fou E. Varese. També Stockhausen participà d'aquestes inquietuds aplicant el serialisme a la música concreta.

La música electroacústica i electrònica

La música electroacústica es basa en l'aplicació dels mitjans electrònics per a la producció i l'enregistrament de la música.

L'electricitat es va aplicar també a la música i es van crear sons a partir de circuits oscil·ladors. Els primers instruments van ser el trautonium (1923), el Theremin (1923) i les ones Martenot (1928). Ja en aquesta segona meitat del segle XX aparegueren el Mark II (1955) i el sintetitzador (Robert Moog, 1965).

En la música electrònica, els sons neixen al laboratori i són manipulats; el resultat s'enregistra en una cinta. Aquest fet provocà canvis importants, com la substitució de la partitura per la cinta magnetofònica i la substitució del concert en directe per l'audició de la cinta (tot i que en la dècada dels seixanta es fan concerts en directe establint relacions entre la cinta enregistrada prèviament i els intèrprets, que toquen instruments acústics o electrònics com ara el sintetitzador). Els seus principals impulsors van ser K. Stockhausen, L. Berio i V. Maderna.

Les possibilitats actuals de l'electrònica s'han emprat sobretot en la música popular. El sintetitzador, la caixa de ritmes, el sampler (captador d'alt volum), la taula de mescles, juntament amb l'ordinador, han esdevingut una font inesgotable de noves sonoritats i de noves maneres de compondre.

El serialisme integral

El serialisme integral aplica el concepte de sèrie dodecafònica a tots els elements integrants del so (durada, silencis, intensitat,  timbre,…); és una música organitzada. Entre els qui han seguit aquest moviment destaquen: K. Stockhausen, P. Boulez, L. Nono, O. Messiaen, L. Berio i B. Maderna.

Pierre Boulez, Bruno Maderna i Karlheinz Stockhausen a Darmstadt, 1955.

Música aleatòria

El moviment de la música aleatòria sorgeix com a reacció a l'excessiu rigor del serialisme. Connecta amb l'art cinètic (escultures mòbils, en canvi constant i produït per l'atzar). En les obres aleatòries hi intervé l'atzar i es tendeix a la llibertat d'acció tant del compositor com de l'intèrpret (les altures i les durades dels sons no s'especifiquen; els motius es repeteixen, s'ordenen o es varien lliurement; la forma és oberta) Per tant, cada audició d'una obra serà sempre diferent.

La grafia musical utilitza uns signes i uns símbols que es poden interpretar més o menys lliurement (no s'escriu amb paper pautat). El seu principal promotor és J. Cage i també destaquen P. Boulez i W. Lutoslawski.

La provocació és al darrere de moltes obres d'aquests compositors. J. Cage va compondre'n una de titulada Anti-Opus 4'33' (tacet en tres moviments, 1952): el director dirigeix uns músics "en silenci" durant 4 minuts i 33 segons, provocant des de la sorpresa fins a la indignació.

Partítura Contakte, de Stockhausen

La música estocàstica

La música estocàstica és una derivació de l'aleatòria. Es compon fent servir ordinadors i basant-se en les lleis de l'estadística (càlcul de probabilitats) i la matemàtica de l'atzar. Destaquen I. Xenaquis i G. Ligeti.

Escriptura contemparània de Ligeti

La música intuïtiva

Una altra derivació de la música aleatòria és la música intuïtiva. La partitura és una imatge, un poema... a partir del qual l'intèrpret improvisa seguint les indicacions del compositor. J. Cage i K. Stockhausen tenen obres d'aquest estil.

El minimalisme

El minimalisme és un sistema de composició basat en la repetició reiterada i insistent de pocs elements, on es van introduint petits canvis. El resultat sonor és una música obsessiva (quasi hipnòtica), imitació de la música oriental (en la qual s'ha inspirat). Aquest corrent va néixer als EUA a mitjans dels anys 60. Els compositors més representatius són P. Glass i S. Reich.

Philip Glass

A Espanya, la Generació del 51 coneix totes les novetats europees i crea un llenguatge propi. Destaquen: Luís de Pablo (Modulos We, Soledad interrumpida), C. Halffter (Microformas, Anillos), R. Barce (Obertura fonética, Canadà Trio), C. Bernaola (Heterofonias). Altres compositors més joves són: T, Marco, A. Laurari, F. Cano, C. Guinovart...

Obres destacables

La majoria dels compositors citats anteriorment han experimentat en diversos estils, sempre a la recerca d'un llenguatge propi i original.

- E. Varèse: Ionització, Deserts.

- P. Schaeffer: Simfonia per a un home sol.

- P. Henry: Variacions per a una porta i un sospir.

- H. Cowell: Tigres, El Sol.

- J. Cage: Construccions, Anti-opus 4'33'', Concert per a piano.

- O. Messiaen: Mode valors i d'intensitat (serial. integ.) Quartet per a la fi dels temps, Simfonia Turangallia, Oiseaux exotiques.

- P. Boulez: Estructures I (serial. integ.), Dérive (m. Aleato), Sonata per a piano n. 3, Eclat/Multiples.

- W. Lutoslawski: Variacions sobre un tema de Paganini per a dos pianos, Jeux vénetiens.

- K. Sotckhausen: Contactes, El cant dels adolescents, Sirius.

- L Berio: Corale, Sequenzas per a solista, Simfonia.

- L. Nono: Intolleranza, Sobre el pont d'Hiroshima.

- I. Xenakis: Metastasis, Pithoprakta, Achorripsis, Eonta.

- G. Ligeti: Atmosphères (clúster), Misteris del macabre, Rèquiem, Lux aeterna.

- K. Pendercki: Passió segons St. Lluc, Anaklasis.

- S. Reich: Música pera divuit músics.

- P. Glass: Einstein on the beach, In the upper room, Glasspieces.

10. La música catalana del segle XX

Generació de 1908

Als inicis del segle XX, coincideixen els compositors nacionalistes (Pedrell, Albéniz, Granados) amb el nou corrent artístic català, el modernisme. Els compositors de la Generació de 1908 van estar estretament vinculats a l'Orfeó Català. A més a més dels nacionalistes  abans esmentats, cal recordar F. Alió, J. Gay, A. Nicolau, L. Millet, A. Vives, E. Morerar, J. Lamote de Grignon i P. Casals.

L'any 1908 s'inaugurà un dels edificis més emblemàtics per a la música i per al modernisme: el Palau de la Música Catalana (de Lluís Domènech i Montaner). L'orientació: d'aquest grup de músics queda reflectida en les escultures que hi ha al Palau: a l'esquerra de l'hemicicle, Beethoven, en representació de la música clàssica o culta; al costat, Clavé, en representació de la música popular; i a la dreta, Wagner, representat per les Valquíries.

• Pau Casals (1876-1973): compositor i gran intèrpret de violoncel, de prestigi internacional. Va fundar l'Orquestra Pau Casals (1920-1939) i l'Associació Obrera de Concerts (1926-1939). La seva vida experimentà un canvi arran de la II Guerra Mundial: des d'aleshores esdevingué un incansable defensor de la pau, de la llibertat i de les minories oprimides, i s'exilia a Prada. Els últims anys de la seva vida els passà a Puerto Rico. Obres destacables: sardanes (Sant Martí del Canigó, Sardana), obres religioses (Salve Montserratina, Nigra sum...), l'oratori El Pessebre i l'Himne a les Nacions Unides (1971).

Noucentisme

Els compositors d'aquesta generació són de tendències psotwagnerianes. Volien crear una música catalana del més alt rigor i, com el noucentisme, buscaven l'obra ben feta i la perfecció formal. Destaquen: J. Pahissa, J. Llongueres, J. Manent, J. Garreta i els valencians M. Palua i O. Esplà.

Generació del 27

Són compositors de la postguerra. Destaquen M. Blancafort (influències del neoclassicisme: Stravinski i Grup del Sis), R. Lamote de Grignon (influències expressionistes), E. Toldrà, R. Gerhard i F. Mompou.

• E. Toldrà (1895 - 1962). Fou violinista, compositor i director. Fundador, l'any 1943, de l'Orquestra Municipal de Barcelona. El seu estil és nacionalista amb influències de l'impressionisme. Autor de nombroses cançons (cicle L'ombra del lledoner, El romanç de santa Llúcia) música de cambra (Vistes al mar), òpera (El giravolt de maig).
• Robert Gerhard (1895-1970). Deixeble de Granados, Felip Pedrell i A. Schöenberg (aquest visità Barcelona l'any 1931). Va seguir l'estil dodecafònic, i el serialisme  (Quintet per a instruments de vent, Sis cançons populars catalanes). Des del seu exili a Cambridge, compongúe Pedrelliana I i II, Don Quijote, Concert per a violí i orquestra, Concert per a orquestra, quatre simfonies, música de cambra i l'oratori La peste. També ffeu incursions en la música concreta i electrònica.
• Frederic Mompou (1893-1987). La seva obra es caracteritza per la simplicitat, l'expressió lírca de l'essencial, sempre amb un cert misteri. Influït per l'impressionisme i per Satie i el Grup dels Sis. Escrivi per a piano (Impressions íntimes, Escenes d'infants, Pessebres, Cants màgics, 15 cançons i danses, Paisatges...) per a cant i piano (Combat de somni...), ballets i l'obra més intimista Música callada.

Postguerra: exili i aïllament

La Guerra Civil espanyola i la repressió posterior van truncar una generació de compositors catalans que van haver de marxar a l'exili. El procés de recuperació va ser ajudat per orquestres, bandes i entitats organitzadores de concerts, que  van fer de Barcelona la ciutat oberta que havia estat abans. Destaquem:

• Joaquin Homs (1909-2003), amb influències de l'atonalisme, el dodecafonisme i el serialisme (Cementiri de Sinera).
• Xavier Montsalvatge (1911-2002) Conrea estils com l'antillanisme -forma de nacionalisme- (Cinco canciones negras), el neoclassicisme (Cant espiritual, Desintegració morfològica de la Chacona de Bach) i el dodecafonisme (Laberint). Obres de maduresa: Concerto Capriccio, Metamorfosi de concerto, Simfonia de Rèquiem...
• Compositors més joves són Mestres-Quadreny, X. Benguerel, J. Soler, J. Guijoan, J.M. BAlanyà, B. Casablancas.