La música culta del segle XX
El segle XX és el segle dels canvis: els esdeveniments polítics, socials, econòmics, culturals ... se succeeixen a una velocitat vertigionsa. Tota la societat ho viu i ho pateix. I literats, filòsifos i artistes ho reflecteixen en les seves obres.
Aquest període s'ha caracteritzat per la convivència de diferents estils i per una recerca d'un llenguatge individual, per part dels músicas, que els ha allunyat del públic. Els compositors han cregut que havien de reeducar el públic., massa avesat a un llenguatge musical convencional (tonal), sense respectar-ne el gust musical i arribant, fins i tot, a la provocació i a l'escandalització.
El resultat ha estat una gran revolució musical seguida per una minoria, mentre que la resta de manifestacions musicals majoritàries (la música a trevés dels mitjans de comunicació i la música de les sales de concerts) ha continuat explotant el llenguatge musical anterior al segle XX.
La unitat està dividida en dues parts, que es corresponen amb les dues meitats del segle XX.
9. Tendències musicals de la segona meitat del segle XX
Durant aquesta època conviuran diverses tendències i destacaran amb veu pròpia alguns compositors que beuran amb, de manera personal, de les tendències que els són contemporànies. Entre els corrents més importants citarem:
El sorollisme
Alguns compositors, a la primera meitat del segle, influïts pel futurisme, van defensar el soroll en les composicions musicals i ja van augurar l'ús de les màquines en les noves músiques.
E. Satie ja havia utilitzat en el seu ballet Parade el soroll d'un objecte real. I E. Varese, en l'obra Ionització, emprà 37 instruments de percussió amb els quals va crear una nova sonoritat.
Luigi Russolo va escriure l'any 1910 el Manifest dels compositors futuristes, on diu: "Els músics futuristes han d'ampliar i enriquir cada cop més el camp dels sons. Això respon a una necessitat de la nostra sensibilitat. De fet, en els compositors genials d'avui notem una tendència cap a les més complicades dissonàncies. En allunyar-se progressivament del so pur, quasi aconsegueixen el so-soroll. Aquesta necessitat i aquesta tendència no podran ser satisfetes si no és afegint i substituint els sons pels sorolls".
La música concreta
Inicien la música concreta els francesos P. Schaeffer i P. Henry. Consisteix a enregistrar qualsevol so o soroll d'objectes reals, quotidians, i elaborar-lo i transformar-lo en el laboratori (augment o disminució de la velocitat de l'enregistrament, sobregravació, addició d'efectes com ara l'eco...).
Els resultats, l'obra, s'enregistra en una cinta magnetofònica. S'escolta des de la cinta i, per tant, no necessita intèrpret. Un compositor destacat fou E. Varese. També Stockhausen participà d'aquestes inquietuds aplicant el serialisme a la música concreta.
La música electroacústica i electrònica
La música electroacústica es basa en l'aplicació dels mitjans electrònics per a la producció i l'enregistrament de la música.
L'electricitat es va aplicar també a la música i es van crear sons a partir de circuits oscil·ladors. Els primers instruments van ser el trautonium (1923), el Theremin (1923) i les ones Martenot (1928). Ja en aquesta segona meitat del segle XX aparegueren el Mark II (1955) i el sintetitzador (Robert Moog, 1965).
En la música electrònica, els sons neixen al laboratori i són manipulats; el resultat s'enregistra en una cinta. Aquest fet provocà canvis importants, com la substitució de la partitura per la cinta magnetofònica i la substitució del concert en directe per l'audició de la cinta (tot i que en la dècada dels seixanta es fan concerts en directe establint relacions entre la cinta enregistrada prèviament i els intèrprets, que toquen instruments acústics o electrònics com ara el sintetitzador). Els seus principals impulsors van ser K. Stockhausen, L. Berio i V. Maderna.
Les possibilitats actuals de l'electrònica s'han emprat sobretot en la música popular. El sintetitzador, la caixa de ritmes, el sampler (captador d'alt volum), la taula de mescles, juntament amb l'ordinador, han esdevingut una font inesgotable de noves sonoritats i de noves maneres de compondre.
El serialisme integral
El serialisme integral aplica el concepte de sèrie dodecafònica a tots els elements integrants del so (durada, silencis, intensitat, timbre,…); és una música organitzada. Entre els qui han seguit aquest moviment destaquen: K. Stockhausen, P. Boulez, L. Nono, O. Messiaen, L. Berio i B. Maderna.
Pierre Boulez, Bruno Maderna i Karlheinz Stockhausen a Darmstadt, 1955.
| O. Messiaen | Mode de valors i intensitats, Simfonia Turangallia. |
|---|---|
| P. Boulez | Estructures I |
Música aleatòria
El moviment de la música aleatòria sorgeix com a reacció a l'excessiu rigor del serialisme. Connecta amb l'art cinètic (escultures mòbils, en canvi constant i produït per l'atzar). En les obres aleatòries hi intervé l'atzar i es tendeix a la llibertat d'acció tant del compositor com de l'intèrpret (les altures i les durades dels sons no s'especifiquen; els motius es repeteixen, s'ordenen o es varien lliurement; la forma és oberta) Per tant, cada audició d'una obra serà sempre diferent.
La grafia musical utilitza uns signes i uns símbols que es poden interpretar més o menys lliurement (no s'escriu amb paper pautat). El seu principal promotor és J. Cage i també destaquen P. Boulez i W. Lutoslawski.
La provocació és al darrere de moltes obres d'aquests compositors. J. Cage va compondre'n una de titulada Anti-Opus 4'33' (tacet en tres moviments, 1952): el director dirigeix uns músics "en silenci" durant 4 minuts i 33 segons, provocant des de la sorpresa fins a la indignació.
Partítura Contakte, de Stockhausen
La música estocàstica
La música estocàstica és una derivació de l'aleatòria. Es compon fent servir ordinadors i basant-se en les lleis de l'estadística (càlcul de probabilitats) i la matemàtica de l'atzar. Destaquen I. Xenaquis i G. Ligeti.
Escriptura contemparània de Ligeti
La música intuïtiva
Una altra derivació de la música aleatòria és la música intuïtiva. La partitura és una imatge, un poema... a partir del qual l'intèrpret improvisa seguint les indicacions del compositor. J. Cage i K. Stockhausen tenen obres d'aquest estil.
El minimalisme
El minimalisme és un sistema de composició basat en la repetició reiterada i insistent de pocs elements, on es van introduint petits canvis. El resultat sonor és una música obsessiva (quasi hipnòtica), imitació de la música oriental (en la qual s'ha inspirat). Aquest corrent va néixer als EUA a mitjans dels anys 60. Els compositors més representatius són P. Glass i S. Reich.
Philip Glass
A Espanya, la Generació del 51 coneix totes les novetats europees i crea un llenguatge propi. Destaquen: Luís de Pablo (Modulos We, Soledad interrumpida), C. Halffter (Microformas, Anillos), R. Barce (Obertura fonética, Canadà Trio), C. Bernaola (Heterofonias). Altres compositors més joves són: T, Marco, A. Laurari, F. Cano, C. Guinovart...
Obres destacables
La majoria dels compositors citats anteriorment han experimentat en diversos estils, sempre a la recerca d'un llenguatge propi i original.
- E. Varèse: Ionització, Deserts.
- P. Schaeffer: Simfonia per a un home sol.
- P. Henry: Variacions per a una porta i un sospir.
- H. Cowell: Tigres, El Sol.
- J. Cage: Construccions, Anti-opus 4'33'', Concert per a piano.
- O. Messiaen: Mode valors i d'intensitat (serial. integ.) Quartet per a la fi dels temps, Simfonia Turangallia, Oiseaux exotiques.
- P. Boulez: Estructures I (serial. integ.), Dérive (m. Aleato), Sonata per a piano n. 3, Eclat/Multiples.
- W. Lutoslawski: Variacions sobre un tema de Paganini per a dos pianos, Jeux vénetiens.
- K. Sotckhausen: Contactes, El cant dels adolescents, Sirius.
- L Berio: Corale, Sequenzas per a solista, Simfonia.
- L. Nono: Intolleranza, Sobre el pont d'Hiroshima.
- I. Xenakis: Metastasis, Pithoprakta, Achorripsis, Eonta.
- G. Ligeti: Atmosphères (clúster), Misteris del macabre, Rèquiem, Lux aeterna.
- K. Pendercki: Passió segons St. Lluc, Anaklasis.
- S. Reich: Música pera divuit músics.
- P. Glass: Einstein on the beach, In the upper room, Glasspieces.