La música culta del segle XX
El segle XX és el segle dels canvis: els esdeveniments polítics, socials, econòmics, culturals ... se succeeixen a una velocitat vertigionsa. Tota la societat ho viu i ho pateix. I literats, filòsifos i artistes ho reflecteixen en les seves obres.
Aquest període s'ha caracteritzat per la convivència de diferents estils i per una recerca d'un llenguatge individual, per part dels músicas, que els ha allunyat del públic. Els compositors han cregut que havien de reeducar el públic., massa avesat a un llenguatge musical convencional (tonal), sense respectar-ne el gust musical i arribant, fins i tot, a la provocació i a l'escandalització.
El resultat ha estat una gran revolució musical seguida per una minoria, mentre que la resta de manifestacions musicals majoritàries (la música a trevés dels mitjans de comunicació i la música de les sales de concerts) ha continuat explotant el llenguatge musical anterior al segle XX.
La unitat està dividida en dues parts, que es corresponen amb les dues meitats del segle XX.
8. Música culta de la segona meitat del segle XX: L'avantguarda
A mitjan segle XX van aparèixer tot un seguit de corrents que donaren una importància al timbre. Aquest element fou centre d'atenció prioritari per a molts compositors. Ja ho havia començat a ser amb els corrents de la primera meitat del segle XX, però a la segona meitat l'interès creix per l'ús de les noves tecnologies, les quals creen noves fonts sonores (instruments electrònics com les ones Martenot i el sintetitzador).
El soroll és reivindicat també per molts d'aquests corrents com a matèria primera musical. No només de sons es fa la música sinó també de sorolls, els quals són una font inesgotable de nous timbres, que es poden afegir al ventall d'instruments convencionals)
Un dels canvis més importants de la història de la música pel que fa l'enregistrament del so fou la invenció del magnetòfon. Els nous aparells de cintes magnetofòniques permeten enregistrar el so (el so pot ser desplaçat en el temps i en l'espai): el compositor pot executar una peça sense dependre dels músics que la interpretin i, amb el magnetòfon, els sons poden manipular-se.
El so enregistrat comença a ser difós de manera cada cop més massiva a través dels mitjans de comunicació (la ràdio i més tard, la televisió)
Nous tractaments instrumentals
Els instruments convencionals també reben nous tractaments.
El piano:
- Ja no es toca només amb els dits, sinó amb tot l'avantbraç: es crea el clúster (notes successives que sonen simultàniament, fent l'efecte de taca sonora). El primer compositor de clústers fou H. Cowell. Posteriorment, clúster també s'utilitzarà en agrupacions instrumentals (Ligeti, Pendercki, Nono).
Es creen molts centres d'experimentació musical: l'Institut de Recerca i Coordinació Acústica-Música (IRCAM, París). EStudi de Fonologia Musical de la RAI (Milà), Estudi de Música Electrònica de Colònia, Gru de Rercerca Muscial de l''ORTF (França)...
- També s'experimenta el piano preparat, que consisteix a posar diferents objectes entres les cordes del piano (papers, peces metàl·liques). L'iniciador fou J. Cage.
- Es busquen nous efectes sonors fent que l'intèrpret colpegi la fusta de la caixa, pinci les cordes directament...
El/la cantant fa servir diferents recursos vocals, no tan sols fent sons entonats, sinó també fent crits, rialles, portamentos, veu parlada...
John Cage Piano preparat