La música culta del segle XX
El segle XX és el segle dels canvis: els esdeveniments polítics, socials, econòmics, culturals ... se succeeixen a una velocitat vertigionsa. Tota la societat ho viu i ho pateix. I literats, filòsifos i artistes ho reflecteixen en les seves obres.
Aquest període s'ha caracteritzat per la convivència de diferents estils i per una recerca d'un llenguatge individual, per part dels músicas, que els ha allunyat del públic. Els compositors han cregut que havien de reeducar el públic., massa avesat a un llenguatge musical convencional (tonal), sense respectar-ne el gust musical i arribant, fins i tot, a la provocació i a l'escandalització.
El resultat ha estat una gran revolució musical seguida per una minoria, mentre que la resta de manifestacions musicals majoritàries (la música a trevés dels mitjans de comunicació i la música de les sales de concerts) ha continuat explotant el llenguatge musical anterior al segle XX.
La unitat està dividida en dues parts, que es corresponen amb les dues meitats del segle XX.
6. El neoclassisme
| Rússia | I. Stravinski, S. Prokofiev, D. Xostakòvich |
|---|---|
| França | Grup dels Sis: D.Milhaud, F. Poulenc, A.Honneger... |
| Alemanya | Música utiltàra: P. Hindemith, C.Orff, K. Weil |
| Anglaterra | B. Britten |
| Estats Units | C. Ives |
| Espanya | Generació del 27: E. Halffter, R. Halffter, F. Remacha, J. Rodrigo |
Alguns compositors, cansats de tanta experimentació i provocació, van reprendre les bases del llenguatge musical occidental (ús de la tonalitat, melodies recognoscibles, timbres convencionals...) sense renunciar absolutament a les innovacions. L'objectiu fou apropar-se al públic oient, tan allunyat d'estils de música radicalment innovadors (atonalisme...).
Rússia
Igor Stravinski
És un artista innovador, com el seu amic i pintor P. Picasso. L'estrena de diverses obres seves comporta la polèmica i, de vegades l'escàndol. Stravinski estudia i combina tots els elements de la música i els fa evolucionar d'una manera innovadora. El ritme, la instrumentació i l'harmonia són tres elements remarcables, entre d'altres, de la seva obra. La consagració de la primavera, elements que tracta d'una manera totalment original, una mica descarnada, mai no escoltada fins aleshores. S'inspira també en la música antiga en obres com Pulicinella o Edip Rei; en el jazz en el seu Ragtime music o Ebony concerto; en el religiós en la Simfonia dels Salms; en el dodecafonisme en Canticum i Lamentacions de Jeremies; i en obres en la línia del simfonisme rus (primers ballets: L'ocell de foc i Petruixka).
L'element que Stravinski revoluciona fins al límit és el ritme. L'ús de ritmes irregulars, compassos d'amalgama, canvis de compàs i tempo en una obra ... Fan de la seva producció un camp d'experimentació rítmica constant. Fins i tot l'orquestra és tractada com un instrument de percussió.
S. Prokofiev / D. Xostakòvitx
Ambdós compositors van viure sempre a Rússia. El seu llenguatge musical va xocar amb les directrius artístiques del "realisme socialista". Del primer cal destacar Pere i el llop, i del segon, les Simfonies.
França
El Grup dels Sis
Es forma al voltant d'Eric Satie (Gymnodpeides, Parade), cap a l'any 1920, amb compositors francesos antiimpressionistes i innovadors, que tenien per lema l'art nu, so com a realitat sonora, molt connectat amb l'art dadaista i surrealista. Els seus noms són Auric, Tailleferre, Dureu i els tres més importants: D. Milhaud amb les seves politonals, com La creació del món, El bou sobre la teulada (amb influències de música brasilera), A. Honegger, que va compondre una sèrie d'oratoris i música influïda pel maquinisme, per exemple Pacífic 231, en el gual descriu el o d'una locomotora; i per últim, F. Poulenc (La veu humana, Concert campestre).
Alemanya
La música utilitària
La música utilitària neix com a reacció a l'allunyament del públic provocat per la música anterior. Els compositors alemanys s'estimaran més les sonoritats de la música medieval i barroca.
P. Hindemith, promotor d'aquest corrent, es proposa fer música que agradi més al poble i pràctica el neoclassicisme. La seva obra més important és Maties, el pintor.
C. Orff téun original estil basat en l'ús dels modes grecs, el cant gregorià, les cançons medievals i els cants populars. La seva música, amb procediments senzills, obté uns resultats espectaculars. Sempre usa el suport literari per a les seves obres. Les seves composicions més conegudes són tres cantates escèniques: Carmina Burana, Catulli Carmina i Il Triomfo di Afrodita. També escriu 6 òperes, 3 oratoris, cançons per a infants...
K. Weil va tenir relació amb el món del teatre (col·laboracions amb B. Brecht). Fou crític amb la societat. La seva obra més important és L'òpera dels quatre rals.
Anglaterra
B. Britten
Amb un estil personal, destaca amb obres com: Ceremony of Carols (per a cor de veus blanques i arpa), Guia d'orquestra per a joves.
Estats Units
C. Ives
Compositor autodidacte, independent de tots els corrents contemporanis. Va emprar la polirítmia, la politonalitat, les formes obertes, els clústers, l'organització serial... i també collages amb músiques menys cultes (himnes patriòtics, cançons sentimentals...) Destaquen: Concord-sonata, Three places in New England, Quarta Simfonia.
Espanya
La Generació del 27 està marcada per la Guerra Civil, cosa que els mantindrà al marge de les innovacions musicals europees. El nacionalisme es mantindrà entre aquests compositors, com ara els germans Halffter (Rapsodia portuguesa, d'Ernesto; Sonates del Escorial, de Rodolfo) , F. Remacha (Cantata Jesucristo en la Cruz), J. Rodrigo (Concierto de Aranjuez).