La música culta del segle XX
El segle XX és el segle dels canvis: els esdeveniments polítics, socials, econòmics, culturals ... se succeeixen a una velocitat vertigionsa. Tota la societat ho viu i ho pateix. I literats, filòsifos i artistes ho reflecteixen en les seves obres.
Aquest període s'ha caracteritzat per la convivència de diferents estils i per una recerca d'un llenguatge individual, per part dels músicas, que els ha allunyat del públic. Els compositors han cregut que havien de reeducar el públic., massa avesat a un llenguatge musical convencional (tonal), sense respectar-ne el gust musical i arribant, fins i tot, a la provocació i a l'escandalització.
El resultat ha estat una gran revolució musical seguida per una minoria, mentre que la resta de manifestacions musicals majoritàries (la música a trevés dels mitjans de comunicació i la música de les sales de concerts) ha continuat explotant el llenguatge musical anterior al segle XX.
La unitat està dividida en dues parts, que es corresponen amb les dues meitats del segle XX.
5. L'expressionisme i el dodecafonisme: A. Schöenberg i la segona escola de Viena
El canvi substancial que afecta profundament el llenguatge musical del segle XX és el trencament amb la tonalitat: la jerarquia dels graus de l'escala, el concepte de consonància i dissonància ... Ja comença a notar-se el canvi amb els cromatismes wagnerians i amb els darrers romàntics, però els que trenquen definitivament amb la tonalitat són Schöenberg, i els seus deixebles amb la creació del mètode dodecafònic o serial. Aquest fenomen es troba també en l'art, que passa del realisme i el figurativisme a l'abstracció.
 |
 |
 |
|---|---|---|
| El crit d'E. Munch | Autoretrat de Schöenberg | Quadre expressionista de Kandinski |
Schöenberg és el clar exponent de l'artista del segle XX: es mostra sempre insatisfet, inquiet, no fa mai dues obres semblants. En la seva obra podem trobar tres estils o períodes:
1. El postromàntic, influït per Wagner i Mahler: Gurrelieder, La nit transfigurada...
2. L'expressionista i atonal. Visió desesperada i crítica del món (època de preguerra) amb el seu llenguatge distorsionat, que practica en els seus quadres i en la seva música: Pierrot lunarie, Die Erwatung (L'espera) o Cinc peces per a orquestra.
L'atonalisme és conseqüència del llenguatge harmònic postromàntic. En aquest, les modulacions a cercles de quintes llunyanes, els cromatismes abundants, les modulacions per enharmonies debiliten cada cop més el centre tonal d'una obra.
En una obra atonal cap tonalitat hi domina, tampoc no hi ha una jerarquia dels sons. Les melodies es construeixen sense tenir en compte la tonalitat.
Schöenberg va experimentar no tan sols en el camp de l'harmonia sinó també en el del timbre, i va crear la melodia de timbres (associant un timbre a cada so d'una melodia) i l'"sprechgesang" (melodia parlada).
Schöenberg també va ser pintor i va participar en el moviment expressionista alemany, juntament amb el seu amic V. Kandinsky (un dels pintors capdavanters de l'art abstracte). Tots buscaven l'obra d'art total, síntesi de totes les arts).
3. El docecafonisme o música serial, estil creat per Schöenberg en la seva maduresa (1923). L'atonalisme havia trencat amb la tonalitat, la negava com a sistema compositiu, però l'atonalisme no era una alternativa. Per aquest motiu, Schöenberg busca i crea un sistema: el dodecafonisme. La música dodecafònica està composta per dotze sons d'igual importància i sense relació entre si. Amb els dotze sons, trets de l'escala cromàtica, s'estableix una sèrie que es repetirà de manera sistemàtica, o bé una després de l'altra o bé formant acords. Variant la combinació serial es pot proporcionar un material inesgotable. Entres les obres dodecafòniques, destaquen l'òpera Moses und Aron, les Peces per a piano op.33 i les Variacions per a orquestra op. 31.
Les sèries es poden usar en versió original (del principi al final), invertida (els intervals ascendents es converteixen en descendents, i a la inversa) retrògrada ( del final al principi) i retrògrada-invertida.
Schöenberg i els seus deixebles A. Berg (Wozzeck, Concert per a violí) i A.Webern (Cinc peces per a orquestra op.10, Concert op.24) van crear i la segona Escola de Viena.
Schöenberg és un dels millors mestres de composició del segle XX, com ho demostra el seu Tractat d'harmonia (1911), encara avui reconegut arreu.