La música culta del segle XX
El segle XX és el segle dels canvis: els esdeveniments polítics, socials, econòmics, culturals ... se succeeixen a una velocitat vertigionsa. Tota la societat ho viu i ho pateix. I literats, filòsifos i artistes ho reflecteixen en les seves obres.
Aquest període s'ha caracteritzat per la convivència de diferents estils i per una recerca d'un llenguatge individual, per part dels músicas, que els ha allunyat del públic. Els compositors han cregut que havien de reeducar el públic., massa avesat a un llenguatge musical convencional (tonal), sense respectar-ne el gust musical i arribant, fins i tot, a la provocació i a l'escandalització.
El resultat ha estat una gran revolució musical seguida per una minoria, mentre que la resta de manifestacions musicals majoritàries (la música a trevés dels mitjans de comunicació i la música de les sales de concerts) ha continuat explotant el llenguatge musical anterior al segle XX.
La unitat està dividida en dues parts, que es corresponen amb les dues meitats del segle XX.
3. Tendències de la música culta de la primera metiat del segle XX
| Impressionisme | França | C. Debussy |
|---|---|---|
| Expressionisme/ Dodecafonisme |
Alemanya | A. Schoënberg, A. Berg, A. Webern |
| Neoclassicisme | Rússia, França, Alemanya, Anglaterra, EUA, Espanya |
I. Stravinsky, Grup del Sis, C. Orff, P. Hindemith, Britten, Ives, Halfter |
Durant la primera meitat del segle XX continuen alguns dels estils de finals del segle XIX, com ara el nacionalisme i el postromanticisme. Alguns dels millors compositors d'aquest segle comencen llurs carreres en aquests corrents (Stravinski en el nacionalisme, Schöenberg en el postromanticisme) però aviat avancen en solitari i creen estils nous, fins i tot escoles noves.
Els estils ja no abraçaran grans períodes, com el barroc o el romanticisme. En el segle XX es produirà una renovació i una recerca de nous llenguatges que trencaran amb tot allò que s'ha fet abans.