La música culta del segle XX
El segle XX és el segle dels canvis: els esdeveniments polítics, socials, econòmics, culturals ... se succeeixen a una velocitat vertigionsa. Tota la societat ho viu i ho pateix. I literats, filòsifos i artistes ho reflecteixen en les seves obres.
Aquest període s'ha caracteritzat per la convivència de diferents estils i per una recerca d'un llenguatge individual, per part dels músicas, que els ha allunyat del públic. Els compositors han cregut que havien de reeducar el públic., massa avesat a un llenguatge musical convencional (tonal), sense respectar-ne el gust musical i arribant, fins i tot, a la provocació i a l'escandalització.
El resultat ha estat una gran revolució musical seguida per una minoria, mentre que la resta de manifestacions musicals majoritàries (la música a trevés dels mitjans de comunicació i la música de les sales de concerts) ha continuat explotant el llenguatge musical anterior al segle XX.
La unitat està dividida en dues parts, que es corresponen amb les dues meitats del segle XX.
2. Context històric i artístic Primera meitat del segle XX
Les tensions polítiques, econòmiques i territorials ocasionades per la revolució industrial, portaran a un nefast segle XX ple de guerres i destrucció.
La primacia d'Europa sobre el món serà substituïda per la d'altres potències no europees. La I Guerra Mundial serà el primer gran sotrac per a Europa, que, a més a més de la seva destrucció, farà sorgir per primera vegada una revolució socialista i una postguerra marcada per la proliferació de règims feixistes totalitaris que portaran cap a la II Guerra Mundial.
A la fi de la guerra, el món es dividirà en dos blocs polítics antagònics: el capitalista i el socialista; amb una dinàmica de conflictes coneguts amb el nom de guerra freda.
A les acaballes dels anys 80 el bloc socialista s'esfondrarà i només restarà el bloc capitalista, liderat pels EUA.
Pel que fa a l'art, es produeixen canvis continus. Els estils se succeeixen, s'encavalquen, i, en definitiva, cada artista cerca el seu propi llenguatge. Les avantguardes experimenten buscant noves maneres d'apropar-se a la realitat. Així tenim:
Impressionisme: Renoir, Monet, Degas, Manet, Picasso.
Postimpressionisme: Cézanne, Van Gogh, Gauguin.
Avantguardes constructives (construcció d'una nova realitat) com el fauvisme (Matisse), com l'expressionisme (Munch), el surrealisme (Dalí, Miró, Ernst), l'art abstracte (Kandinski, Mondrian, Pollock...).
 |
 |
 |
 |
 |
|---|---|---|---|---|
| I. Stravinski | A. Schöenberg | C. Debussy | C. Orff | B. Britten |
| Autor | 1850 | 1900 | 1950 | 2000 | |
|---|---|---|---|---|---|
| Alemanya | P. Hindemith (1895-1963) | ||||
| C. Orff (1895-1982) | |||||
| A. Schöenberg (1874-1951) | |||||
| Àustria | A. Webern (1883-1945) | ||||
| A. Berg (1885-1935) | |||||
| Espanya | R. Gerard (1895-1970) | ||||
| X. Montsalvatge (1912-2002) | |||||
| Estats Units | C. Ives (1874-1954) | ||||
| H. Cowell (1897-1965) | |||||
| C. Debussy (1862-1918) | |||||
| França | M. Ravel (1875-1937) | ||||
| E. Satie (1866-1925) | |||||
| D. Milhaud (1892-1974) | |||||
| F. Poulenc (1899-1963) | |||||
| Rússia | I. Stravinski (1882-1971) | ||||
| S. Prokofiev (1891-1953) | |||||
| Anglaterra | B. Britten (1913-1976) | ||||
Sobre el músic
Els compositors d'aquest segle no conreen un únic estil. Sovint la seva curiositat creativa fa que investiguin diferents llenguatges i estils, sempre a la recerca d'un llenguatge personal i original.
La indepèndenia del músic és total (ell decideix què i com ho compon) però també pot rebre encàrrecs d'institucions, empreses, cases discogràfiques.
Els mecenes del segle XX ja no són persones concretes, sinó fundacions, institucions que bequen trajectòries musicals que prometen, empreses privades que "esponsoritzen" músics o grups musicals (a canvi del prestigi social que comporta donar suport a la cultura).
Molts músics d'aquest segle van haver d'exiliar-se del seu país perquè no eren acceptats pel seu règim polític (socialisme rus, nazisme...). La majoria van ser acollits pels EUA, cosa que, al seu torn, va influir en les seves composicions posteriors.
Sobre la dona
Durant el segle XX, la dona, per primera vegada, lluita per aconseguir una igualtat i un reconeixement de tots els seus drets a tots els nivells (socials, laborals, jurídics...). En el camp de la música, aquest fet es tradueix en una gran quantitat de dones que s'hi dediquen, tant en interpretació com en composició. Entre les compositores trobem: Thea Musgrave (serialisme), Judith Weir (minimalisme i eclecticisme), Nadia Boulanger (mestra d'A. Copland i A. Piazzola), Betsy Jolas (tonalitat, aleatorietat...), Elena Romero (impressionisme atonal, primera directora d'orquestra espanyola), Dolores Malumbres (obres politonals i impressionistes), Zulema de la Cruz (obres electroacústiques). A Alemanya es va crear una associació per a promoure i donar a conèixer les dones compositores.