El romanticisme musical

La  veu és un dels instruments predilectes del romanticisme. Per una banda, perquè amb la veu poden expressar-se sentiments íntims i individuals de manera molt plena. Per l'altra, perquè permet una unió estreta entre música i text literari.

La música vocal profana domina per sobre de la religiosa.

Música profana

El lied

Lied (en plural lieder) en alemany significa cançó de recital, una cançó en la qual la melodia cantada per una veu, l'acompanyament del piano i la lletra formen un tot indissoluble. Els  compositors parteixen de textos poètics en alemany de poetes romàntics i de cançons tradicionals.

La melodia romàntica no té lleis ni regles, és l'expressió pura del sentiment, amb to, podem entreveure en alguns moments aquestes formes:

• Lied estròfic. És la més senzilla. Una mateixa música per a diverses estrofes del text A A' A''.
• Lied ternari. És la forma típica. Tres estrofes (la primera i la tercera amb diferent lletra): A B A.
• Lied rondó. Té l'esquema A B A C A .

L'autor més important de lieder és sens dubte Schubert, que en va escriure més de 600, entre els quals destaquen els cicles La bella molinera i Viatge d'hivern. Altres compositors importants són Schumann (amb les col·leccions Amor i vida d'una dona i Amor de poeta), Brahms, que sovint s'inspira en músiques tradicionals, i Hugo Wolf. 

L'òpera

L'òpera era l'espectacle preferit de la burgesia del segle XIX, perquè expressava de manera extraordinària els ideals romàntics. Els temes mitològics van quedar del tot descartats i els arguments es basaven en històries d'amor de (l'òpera buffa) o en adaptacions teatrals de qualitat.

• Dins de l'òpera italiana se succeeixen tres corrents: l'òpera còmica, el bel canto i el verisme.

1. El bel canto es basa en el virtuosisme vocal i en un gran sentit melòdic. De G. Rossini són famoses les obertures  de les seves òperes per l'ús del crescendo i els solos dels instruments de  vent. Destaquen El barber de Sevilla (òpera còmica) i Guillem Tell (òpera dramàtica). També destaquen V. Bellini (Norma) i G. Donizetti (Don Pasquale).
   
   
2. El verisme pretén exposar la veritat de la realitat amb arguments i personatges de classe social baixa, amb els quals es descriuen les emocions més primàries, apassionades, sovint portades al límit (malalties, assassinats ...). Entre els seus representants destaquen P. Mascagni (Cavalleria rusticana). 
• G. Puccini passa pel verisme però també conjuga en les seves òperes el lirisme i les altes exigències musicals (La Boheme, Madame Butterfly, Turandot, Tosca...)
  
  
• G. Verdi és el principal representant de l'òpera italiana, seguidor del belcantisme (Nabucco), del verisme (La Traviatta, Rigoletto, Il trovatore) fins a arribar als grans drames de finals de segle (Aida, Otello).
  
  

• L'òpera alemanya s'independitza de la italiana i té com a exponents C. von Weber, creador del drama popular, on totes les arts estan unides i on l'orquestra rebia un tractament descriptiu (El caçador furtiu) i molt especialment R. Wagner.

• L'òpera francesa està basada en elements de gran espectacularitat i poma. Destaquen Meyerbeer, Gounod i Bizet (Carmen). A finals de segle neix l'opereta (gènere menor inspirat en l'òpera buffa) amb temes lleugers i frívols, que combina parts parlades amb parts cantades. El principal representant és Offenbach (Els contes de Hoffmann)

Música religiosa: missa i oratori

No tota la música sacra d'aquesta època s'interpreta a l'església. Els compositors la pensen per a la sala de concerts. Es tracta de mostrar una religiositat humana, de caràcter universal.

S'escriuen misses (Bruckner, Schubert), rèquiems (Brahms, Schumann) i oratoris (Mendelssohn, Liszt, Berlioz).