El romanticisme musical

1. Introducció

Estudi en mi major, Op. 10 n.3, Tristesa F. Chopin 

Novament veurem que, com a reacció al neoclassicisme, caracteritzat pel predomini de la raó, neix un estil, el romanticisme, en oberta oposició, a l'anterior. Hi predominarà el cor, el sentiment, la intensitat d'expressió i la llibertat de la persona humana com a tal, de l'artista i de l'obra d'art.

L'artista romàntic aferma la seva personalitat com a individu independent i treballa individualment, sense la dependència d'un mecenes. El seu públic serà la burgesia, la nova classe dominant. 

Neix a Alemanya, on a finals del segle XVIII es produeix un moviment cultural anomenat Sturm and Drang (tempesta i rauxa) que prepara els ideals romàntics. Defensen l'alliberament de la persona, el culte a la natura, el valor dels sentiments, la importància de la sensibilitat de l'artista... Són els ideals romàntics que, en bona part, han arribat fins als nostres dies.

El romanticisme és un moviment impulsor de les arts. Música, pintura i literatura es relacionen íntimament, i la música és considerada, fins i tot per pintors i literats, com la més romàntica de totes les arts. 

El petó de Rodin                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                    Els joves waltonians de John Constable

2. Context Històric i artístic

El segle XIX és un període molt intens en diversos àmbits: polític, econòmic, tecnològic, social, cultural i artístic.

En l'àmbit polític, després de la derrota de Napoleó (1815) -que pretenia dominar tot el continent- les fronteres d'Europa canvien. A Espanya hi ha molta inestabilitat a causa de la poca vàlua dels monarques i a causa de les revoltes socials. El 1860 es produeix la Unificació Italiana i el 1871, la Confederació Germànica.

En l'àmbit socioeconòmic, la invenció de la màquina de vapor i l'electricitat afavoririen un espectacular creixement econòmic i la creació de la societat industrial, amb una nova classe social urbana -la classe obrera. Durant tot el segle, els conflictes socials per a la millora de les condicions laborals seran una constant.

En cultura cal destacar escriptors com Lord Byron, Victor Hugo, Espronceda, el duc de Rivas, Bécquer, i filòsofs com Hegel, Schopenhauer, Nietzsche. El motor del romanticisme arrenca de la Revolució Francesa i en pren el lema (llibertat, igualtat i fraternitat) com a insígnia, especialment la llibertat. L'artista no dependrà d'un mecenes i disposarà d'absoluta llibertat en fer la seva obra d'art; les obres seran totalment lliures quant a estructura i a forma.

Les arts i els artistes en aquesta època s'interrelacionen. Els compositors s'inspiren en els literats i intenten relacionar-se també amb els pintors, i els filòsofs. Artistes importants d'aquesta època foren: Goya, Delacroix, Géricault, Turner...

F. Schumann	G. Verdi	F. Mendelssohn	J. Brahms	H. Berlioz

El compositor és un individu únic, un geni creador, independent; ja no és un artesà a sou, sinó que té un paper social important (és un referent). L'intèrpret és un virtuós del seu instrument, amb una capacitat extraordinària admirada pels seus contemporanis.

Sobre la dona

Les dones de l'alta burgesia, aprenien a tocar el piano i algunes es convertien en concertistes, deixant la composició femenina per a la classe social mitjana. Clara Wieck Schumann, esposa de Robert, va ser la pianista més virtuosa del segle XIX i també va comprendre poloneses per a piano, lieder, un trio per a violí, violoncel i piano, i un concert per a piano.

Fanny Mendelsshon va aprendre composició musical juntament amb el seu germà Fèlixs, però tot i el seu talent, tant els seus pares com el seu germà li van prohibir que publiqués les seves obres. Només n'estrenava en reunions musicals a casa. El seu marit, que era pintor, la va animar a compondre i ella va escriure unes 400 obres.

Maria Szimanovska va ser la primera pianista i compositora de Sant Petesburg i mestra de Chopin.

Tot i la gran vàlua d'aquestes intèrprets i compositores, el seu reconeixement social sempre va restar en un segon pla.

3. Característiques defineixen la música del Romanticisme

Els compositors romàntics pretenen expressar els seus sentiments a través de la seva música. En el romanticisme, el cor predomina sobre la raó. Per això, la música és l'art romàntic per excel·lència, ja que pot arribar a expressar sensacions i sentiments que no es poden expressar amb la paraula. Hi ha dues tendències en el si del romanticisme: una més extravertida  i grandiloqüent (Berlioz, Mendelsshon...) i una altra més intimista (Brahms, Schumann). No obstant això, tots es declaren admiradors  i seguidors de Beethoven.

Alemanya i Àustria són els països capdavanters en música instrumental romàntica i Itàlia, en música vocal (òpera).

També cal destacar l'interès per l'Edat Mitjana (deixa de ser considerada un període fosc de la Història), pel folklore de cada país (dóna llum als nacionalismes) i pels països exòtics (Espanya és considerada exòtica). Cal dir també que el llenguatge musical romàntic no és una reacció, sinó una evolució del llenguatge clàssic i els compositors el porten fins al límit.

La precisió de l'escriptura musical romàntica contrasta enormement amb èpoques anteriors (Edat Mitjana i Renaixement, sobretot) on el compositor escrivia les melodies i poca cosa més (ni dinàmica, ni timbre, ni tempo,...)

Melodia

És l'eix vertebrador del llenguatge musical romàntic i té un gran poder expressiu. Per a aconseguir la màxima expressivitat, el compositor pot emprar frases molt senzilles  (arrel popular) o molt fantasioses (plenes d'escales i notes d'ornament). La frase clàssica (regular i ben estructurada) desapareix en favor de la frase més llarga i d'estructura més lliure.

Ritme

El ritme està al servei de l'expressivitat. És un ritme lliure i de vegades té una certa complexitat. Per aconseguir efectes d'agitació i d'apassionament s'empren ritmes ràpids i superposats (polirítmia).

Dinàmica

El compositor no deixa d'escriure tota classe d'indicacions  de dinàmica a la partitura. Aquests afecten la intensitat (ff, pp, cresc...), el ritme ( accel, rit, allegro con moto...), el caràcter ( appassionato, con brio...). Una de les indicacions que a vegades no apareix escrita  però que es feia molt sovint és el rubato (de robar): acceleració o disminució de la velocitat de la pulsació en algun moment i recuperació del tempo a continuació.

Textura

Conviuen les tres classes de textura: la melodia acompanyada ( emprada en el lied), l'homofònica i la contrapuntística (l'obra de J.S. Bach va ser redescoberta per Mendelssohn i per Brahms).

Harmonia

La música romàntica té un teixit harmònic més dens i complex, amb força modulacions, cromatismes i dissonàncies. Predomina el to menor i es converteix en símbol de l'expressió.

Gènere

Predomina la música profana per sobre de la religiosa. És l'època daurada  de la música dramàtica (òpera), de la música programàtica (poema simfònic) i de la música pura (Brahms).

Forma

El compositor intenta fugir de les formes preestablertes, o les empra només com a base, i crea formes més lliures i obertes que li permeten deixar vola la fantasia (poema simfònic, nocturn, impromptus....). Poden tenir una durada curta o llarga.

Timbre

Predomini de la música instrumental sobre la vocal.  La música instrumental es considera la creació més sublim de l'ésser humà, però la música vocal es continua conreant donades les possibilitats expressives de la veu. El virtuosisme dels intèrprets fa que siguin valorats com a genis.

4. Música instrumental

Instruments 

Durant el romanticisme, en general, els artistes  són molt ben considerats. En música, ho seran els compositors  i encara més els intèrprets, que són els que reben els aplaudiments del públic. Això, sumat al perfeccionament tècnic de molts instruments  (flauta de metall, instruments de vent-fusta, amb claus, de vent de metall amb pistons), farà que el virtuosisme instrumental (especialment del piano i del violí) adquireix gran importància i que intèrprets com Chopin, Listz (amb el piano) o Paganini (amb el violí) siguin tan admirats com les estrelles del rock d'avui dia.

El piano era l'instrument de moda durant el segle XIX, l'instrument romàntic per excel·lència. En els salons de la burgesia destaca entre tots els instruments i té una literatura musical pròpia molt important.

Les millores tècniques  del piano eren considerables: pedals, extensió, touché ...

El 1840 el belga Adolphe Sax inventa el saxòfon.

L'orquestra simfònica

La gran orquestra pren molta importància i s'estableix com a instrument musical. Amb l'orquestra el compositor romàntic pot aconseguir sonoritats i sensacions grandioses. H. Berlioz serà el seu impulsor i hi augmentarà el nombre d'instruments.

La complexitat creixent de les partitures orquestrals fa que la figura del director d'orquestra sigui cada vegada més necessària. El pioner que estableix el paper del director com a artista interpretatiu és HAns von Bülow (compositor, editor, pianista i director d'orquestra alemany que va estudiar amb Wagner i Listz).

5. Formes instrumentals romàntiques

Música per a piano

Els títols de les obres per a piano ens indiquen que són obres generalment curtes, de forma lliure i amb improvisacions.

• Balada: de caràcter líric i melancòlic.
• Impromptu: de caràcter improvisat.
• Elegia: trista i melancòlica.
• Intermezzo: petites obres per a piano.
• Nocturn: de caràcter intimista i sentimental.
• Barcarola: imita les cançons dels gondolers.
• Rapsòdia: de caràcter fantàstic, basada en temes populars.
• Preludi: obra de caràcter més o menys vehement.
• Mazurca: dansa d'origen polonès de ritme moderat en la qual, de tant en tant, s'accentua el tercer temps en tota la seva extensió.
• Polca: d'origen txec, animada i dividida en seccions de 8 compassos.
• Polonesa: dansa d'origen polonès, de ritme majestuós i, a vegades guerrer.

Els compositors més importants d'obres per a piano són F. Chopin i F. Listz, que tenen un estil de composició diferent del dels altres.

Chopin va compondre totes les seves obres per aquest instrument i també va destacar com a intèrpret en els salons de rics mecenes parisencs. Les seves obres són d'una gran dificultat interpretativa.

Listz és el compositor amb qui el virtuosisme arriba al seu punt culminant.

Schumann també va compondre obres per a piano, com també ho feren Schubert, Brahms...,

Música orquestral

La simfonia romàntica

Durant el romanticisme, les formes musicals es van allunyant de la seva rígida estructura anterior i de tot model preestablert. La forma predilecta  dels compositors romàntics és la simfonia.

En la unitat anterior ja vam parlar de Beethoven,  primer compositor romàntic i autor de nou simfonies.

Schubert el segueix en importància. Va compondre nou simfonies, tot i que l'Octava no la va acabar (Simfonia Inacabada). Destaca per la seva gran riquesa melòdica.

Brahms també en va compondre 4. Renova el llenguatge harmònic i el tímbric.

Mendelssohn n'escriu 5, seguint el model clàssic amb trets romàntics.

També podem citar César Frank, organista d'origen belga, però considerat francès, famós per la Simfonia en re menor i per les seves obres per a orgue, intenta nacionalitzar la simfonia i incorpora temes nacionals francesos.

La música programàtica: els poemes simfònics

Les obres programàtiques són les que segueixen un tema o argument literari, nascudes de l'afany de llibertat quant a la forma  i a la relació entres les altres arts, en aquest cas entre la literatura  i la música. L'iniciador d'aquest gènere musical va ser H. Berlioz amb la seva Simfonia Fantàstica. Dins la música programàtica la forma més important és el poema simfònic.

El poema simfònic és una obra d'estructura lliure, per a gran orquestra  i inspirada en elements poètics i descriptius.

Listz va ser l'iniciador d'aquest gènere amb els seus Dotze poemes simfònics.

Berlioz aconsegueix noves sonoritats amb l'engrandiment de l'orquestra (Simfonia fantàstica, Romeo i Julieta, Simfonia fúnebre).

La suite El carnaval dels animals (1866) de C. Saint-Saëns. No és un poema simfònic, però té un gran contingut descriptiu.

Concert

Es componen molts concerts  per a orquestra i instrument solista (sobretot per a piano). Cal destacar el virtuosisme d'intèrprets com Liszt i Chopin (piano) i Paganini (violí) tots ells van compondre concerts per al seu instrument.

Concerts destacables: 

- Chopin. Concert per a piano n.2, en fa menor op.21.

- Liszt. Concert per a piano n.1 en mi bemoll major.

- Paganini. Concert per a violí n. 1, en mi bemoll major, op. 6.

6. Música vocal

La  veu és un dels instruments predilectes del romanticisme. Per una banda, perquè amb la veu poden expressar-se sentiments íntims i individuals de manera molt plena. Per l'altra, perquè permet una unió estreta entre música i text literari.

La música vocal profana domina per sobre de la religiosa.

Música profana

El lied

Lied (en plural lieder) en alemany significa cançó de recital, una cançó en la qual la melodia cantada per una veu, l'acompanyament del piano i la lletra formen un tot indissoluble. Els  compositors parteixen de textos poètics en alemany de poetes romàntics i de cançons tradicionals.

La melodia romàntica no té lleis ni regles, és l'expressió pura del sentiment, amb to, podem entreveure en alguns moments aquestes formes:

• Lied estròfic. És la més senzilla. Una mateixa música per a diverses estrofes del text A A' A''.
• Lied ternari. És la forma típica. Tres estrofes (la primera i la tercera amb diferent lletra): A B A.
• Lied rondó. Té l'esquema A B A C A .

L'autor més important de lieder és sens dubte Schubert, que en va escriure més de 600, entre els quals destaquen els cicles La bella molinera i Viatge d'hivern. Altres compositors importants són Schumann (amb les col·leccions Amor i vida d'una dona i Amor de poeta), Brahms, que sovint s'inspira en músiques tradicionals, i Hugo Wolf. 

L'òpera

L'òpera era l'espectacle preferit de la burgesia del segle XIX, perquè expressava de manera extraordinària els ideals romàntics. Els temes mitològics van quedar del tot descartats i els arguments es basaven en històries d'amor de (l'òpera buffa) o en adaptacions teatrals de qualitat.

• Dins de l'òpera italiana se succeeixen tres corrents: l'òpera còmica, el bel canto i el verisme.

1. El bel canto es basa en el virtuosisme vocal i en un gran sentit melòdic. De G. Rossini són famoses les obertures  de les seves òperes per l'ús del crescendo i els solos dels instruments de  vent. Destaquen El barber de Sevilla (òpera còmica) i Guillem Tell (òpera dramàtica). També destaquen V. Bellini (Norma) i G. Donizetti (Don Pasquale).
   
   
2. El verisme pretén exposar la veritat de la realitat amb arguments i personatges de classe social baixa, amb els quals es descriuen les emocions més primàries, apassionades, sovint portades al límit (malalties, assassinats ...). Entre els seus representants destaquen P. Mascagni (Cavalleria rusticana). 
• G. Puccini passa pel verisme però també conjuga en les seves òperes el lirisme i les altes exigències musicals (La Boheme, Madame Butterfly, Turandot, Tosca...)
  
  
• G. Verdi és el principal representant de l'òpera italiana, seguidor del belcantisme (Nabucco), del verisme (La Traviatta, Rigoletto, Il trovatore) fins a arribar als grans drames de finals de segle (Aida, Otello).
  
  

• L'òpera alemanya s'independitza de la italiana i té com a exponents C. von Weber, creador del drama popular, on totes les arts estan unides i on l'orquestra rebia un tractament descriptiu (El caçador furtiu) i molt especialment R. Wagner.

• L'òpera francesa està basada en elements de gran espectacularitat i poma. Destaquen Meyerbeer, Gounod i Bizet (Carmen). A finals de segle neix l'opereta (gènere menor inspirat en l'òpera buffa) amb temes lleugers i frívols, que combina parts parlades amb parts cantades. El principal representant és Offenbach (Els contes de Hoffmann)

Música religiosa: missa i oratori

No tota la música sacra d'aquesta època s'interpreta a l'església. Els compositors la pensen per a la sala de concerts. Es tracta de mostrar una religiositat humana, de caràcter universal.

S'escriuen misses (Bruckner, Schubert), rèquiems (Brahms, Schumann) i oratoris (Mendelssohn, Liszt, Berlioz).

7. El romanticisme català

A principi del segle XIX es paralitza totalment la creació musical per diferents causes: el centralisme i la decadència d'Espanya, els esdeveniments polítics, el malestar social, les guerres contínues...,

En aquestes circumstàncies, el panorama musical és molt pobre i la influència musical prové d'Italià.

• Josep Ferran Sors i Muntades: Vas ser el màxim representant del romanticisme musical català. A 5 anys tocava el violí i la guitarra i a 9 anys va entrar a Montserrat, on també va aprendre a tocar el violoncel. A 17 anys  va compondre i va estrenar (al Teatre de la Santa Creu) l'òpera Telèmac. Va escriure simfonies, quartets i pàgines religioses. Durant la Guerra del Francès (1808-1814) va escriure himnes patriòtics. Però la seva vinculació posterior a Banaparte el convertí en afrancesat i acabada la guerra, es refugia al país veí.

• El 1838 s'inaugura el Liceu Filharmònico-Dramàtic Barcelonès de Doña Isabel II, Que es convertí en el primer conservatori de Catalunya, on s'ensenyava cant i instruments. Al mateix lloc es va construir un teatre on actuaven companyes d'òpera italiana i es formà una orquestra. L'activitat del Liceu fou tan eficaç que  van decicir construir un edifici de nova planta digne de la ciutat a la Rambla de Barcelona, gràcies a les accions de la burgesia i de la reina Isabel II. Es va inaugurar el 1847.