El romanticisme musical

Música per a piano

Els títols de les obres per a piano ens indiquen que són obres generalment curtes, de forma lliure i amb improvisacions.

• Balada: de caràcter líric i melancòlic.
• Impromptu: de caràcter improvisat.
• Elegia: trista i melancòlica.
• Intermezzo: petites obres per a piano.
• Nocturn: de caràcter intimista i sentimental.
• Barcarola: imita les cançons dels gondolers.
• Rapsòdia: de caràcter fantàstic, basada en temes populars.
• Preludi: obra de caràcter més o menys vehement.
• Mazurca: dansa d'origen polonès de ritme moderat en la qual, de tant en tant, s'accentua el tercer temps en tota la seva extensió.
• Polca: d'origen txec, animada i dividida en seccions de 8 compassos.
• Polonesa: dansa d'origen polonès, de ritme majestuós i, a vegades guerrer.

Els compositors més importants d'obres per a piano són F. Chopin i F. Listz, que tenen un estil de composició diferent del dels altres.

Chopin va compondre totes les seves obres per aquest instrument i també va destacar com a intèrpret en els salons de rics mecenes parisencs. Les seves obres són d'una gran dificultat interpretativa.

Listz és el compositor amb qui el virtuosisme arriba al seu punt culminant.

Schumann també va compondre obres per a piano, com també ho feren Schubert, Brahms...,

Música orquestral

La simfonia romàntica

Durant el romanticisme, les formes musicals es van allunyant de la seva rígida estructura anterior i de tot model preestablert. La forma predilecta  dels compositors romàntics és la simfonia.

En la unitat anterior ja vam parlar de Beethoven,  primer compositor romàntic i autor de nou simfonies.

Schubert el segueix en importància. Va compondre nou simfonies, tot i que l'Octava no la va acabar (Simfonia Inacabada). Destaca per la seva gran riquesa melòdica.

Brahms també en va compondre 4. Renova el llenguatge harmònic i el tímbric.

Mendelssohn n'escriu 5, seguint el model clàssic amb trets romàntics.

També podem citar César Frank, organista d'origen belga, però considerat francès, famós per la Simfonia en re menor i per les seves obres per a orgue, intenta nacionalitzar la simfonia i incorpora temes nacionals francesos.

La música programàtica: els poemes simfònics

Les obres programàtiques són les que segueixen un tema o argument literari, nascudes de l'afany de llibertat quant a la forma  i a la relació entres les altres arts, en aquest cas entre la literatura  i la música. L'iniciador d'aquest gènere musical va ser H. Berlioz amb la seva Simfonia Fantàstica. Dins la música programàtica la forma més important és el poema simfònic.

El poema simfònic és una obra d'estructura lliure, per a gran orquestra  i inspirada en elements poètics i descriptius.

Listz va ser l'iniciador d'aquest gènere amb els seus Dotze poemes simfònics.

Berlioz aconsegueix noves sonoritats amb l'engrandiment de l'orquestra (Simfonia fantàstica, Romeo i Julieta, Simfonia fúnebre).

La suite El carnaval dels animals (1866) de C. Saint-Saëns. No és un poema simfònic, però té un gran contingut descriptiu.

Concert

Es componen molts concerts  per a orquestra i instrument solista (sobretot per a piano). Cal destacar el virtuosisme d'intèrprets com Liszt i Chopin (piano) i Paganini (violí) tots ells van compondre concerts per al seu instrument.

Concerts destacables: 

- Chopin. Concert per a piano n.2, en fa menor op.21.

- Liszt. Concert per a piano n.1 en mi bemoll major.

- Paganini. Concert per a violí n. 1, en mi bemoll major, op. 6.