El romanticisme musical

Els compositors romàntics pretenen expressar els seus sentiments a través de la seva música. En el romanticisme, el cor predomina sobre la raó. Per això, la música és l'art romàntic per excel·lència, ja que pot arribar a expressar sensacions i sentiments que no es poden expressar amb la paraula. Hi ha dues tendències en el si del romanticisme: una més extravertida  i grandiloqüent (Berlioz, Mendelsshon...) i una altra més intimista (Brahms, Schumann). No obstant això, tots es declaren admiradors  i seguidors de Beethoven.

Alemanya i Àustria són els països capdavanters en música instrumental romàntica i Itàlia, en música vocal (òpera).

També cal destacar l'interès per l'Edat Mitjana (deixa de ser considerada un període fosc de la Història), pel folklore de cada país (dóna llum als nacionalismes) i pels països exòtics (Espanya és considerada exòtica). Cal dir també que el llenguatge musical romàntic no és una reacció, sinó una evolució del llenguatge clàssic i els compositors el porten fins al límit.

La precisió de l'escriptura musical romàntica contrasta enormement amb èpoques anteriors (Edat Mitjana i Renaixement, sobretot) on el compositor escrivia les melodies i poca cosa més (ni dinàmica, ni timbre, ni tempo,...)

Melodia

És l'eix vertebrador del llenguatge musical romàntic i té un gran poder expressiu. Per a aconseguir la màxima expressivitat, el compositor pot emprar frases molt senzilles  (arrel popular) o molt fantasioses (plenes d'escales i notes d'ornament). La frase clàssica (regular i ben estructurada) desapareix en favor de la frase més llarga i d'estructura més lliure.

Ritme

El ritme està al servei de l'expressivitat. És un ritme lliure i de vegades té una certa complexitat. Per aconseguir efectes d'agitació i d'apassionament s'empren ritmes ràpids i superposats (polirítmia).

Dinàmica

El compositor no deixa d'escriure tota classe d'indicacions  de dinàmica a la partitura. Aquests afecten la intensitat (ff, pp, cresc...), el ritme ( accel, rit, allegro con moto...), el caràcter ( appassionato, con brio...). Una de les indicacions que a vegades no apareix escrita  però que es feia molt sovint és el rubato (de robar): acceleració o disminució de la velocitat de la pulsació en algun moment i recuperació del tempo a continuació.

Textura

Conviuen les tres classes de textura: la melodia acompanyada ( emprada en el lied), l'homofònica i la contrapuntística (l'obra de J.S. Bach va ser redescoberta per Mendelssohn i per Brahms).

Harmonia

La música romàntica té un teixit harmònic més dens i complex, amb força modulacions, cromatismes i dissonàncies. Predomina el to menor i es converteix en símbol de l'expressió.

Gènere

Predomina la música profana per sobre de la religiosa. És l'època daurada  de la música dramàtica (òpera), de la música programàtica (poema simfònic) i de la música pura (Brahms).

Forma

El compositor intenta fugir de les formes preestablertes, o les empra només com a base, i crea formes més lliures i obertes que li permeten deixar vola la fantasia (poema simfònic, nocturn, impromptus....). Poden tenir una durada curta o llarga.

Timbre

Predomini de la música instrumental sobre la vocal.  La música instrumental es considera la creació més sublim de l'ésser humà, però la música vocal es continua conreant donades les possibilitats expressives de la veu. El virtuosisme dels intèrprets fa que siguin valorats com a genis.