El classisme musical
El classicisme en música, neoclassicisme en les altres Belles Arts, és un estil que abraça la segona meitat del segle XVIII, aproximadament. Volia alliberar-se de les sumptuoses formes barroques i rococós inspirant-se en la noble senzillesa de l'art clàssic. Època de predomini de la ment, del pensament racional ( la Il·lustració), de la forma més que no pas del contingut.
Si comparem la frase o tema musical o bé tot el moviment d'aquesta obra musical, amb el Palu de Schönbrunn, ens podem adonar com aquesta melodia és estructurada d'una manera semblant a com ho està un fragment del palau o la seva totalitat ( com la façana d'aquest edifici neoclàssic).
La frase o tema ésta està dividida en dos fragments simètrics que, a la vegada, es poden dividir en dos altres fragments, fins a arribar al que anomenen motiu o cèl·lula ( 3o 4 notes), que fóra la unitat més petita. Tal com hem fet amb la frase musical, podríem seccionar també l'edifici per la meitat i observar-ne la simetria: quedaria partit ens dos fragmetns exactament iguals, i així succesivament fins a arribar a l'element arquitectònic més petit. amb la repetició d'un petit element diverses vegades s'aconsegueix la simetria. Equilibri i simetria són trets característics d'aquesta època. I de la repetició de fragments simètrics s'obté la untiat total de l'obra d'art.
8. El classicisme català
Com a conseqüència de la manca d'una cort catalana i de coixí social, alguns músics van marxar al centre d'Espanya o a l'estranger: Domènec Terradelles a Nàpols, Anselm Viola a Madrid, vicent Martín i Soloer a Viena i a Sant Petesburg, Antoni Soler a l'Escorial ...
Podem distingir, no obstant, dues grans escoles - la valenciana i la montserratina- que tenen llurs arrels en el període anterior.
De l'escola valenciana de la segona meitat del segle XVIII, cal destacar Josep Pons, el qual va escriure quatre obertures i quatre simfonies per a un grup orquestral innovador: dos violins, dues violes, dos oboès, dos corns, un fagot, dues trompes i un contrabaix.
De l'escola montserratina de la segona meitat del segle XVIII, els més grans representants foren Anselm Viola (1738-1798) i Narcís Casanovas (1747-1809). El primer treballà com a mestre a Montserrat i més trad es traslladà a Madrid. Fou un bon coneixedor dels nous estils europeus. En la seva obra Concert per a baixó (fagot), hi trobem tres moviments, forma allegro-sonata, fluïdesa i originalitat melòdica, i domini del llenguatge tonal (modulacions). Narcis Casanovas fou un compositor italianitzat. Compongué peces per a instruments de tecla (orgue, sobretot) i peces corals.
Amb la crema del monestir de Montserrat per part dels francesos, l'any 1811, molta d'aquesta música desaparegué.
Sens dubte el compositor més important de la segona meitat del segle XVIII fou Antoni Soler i Ramos (1729-1783). Va néixer a Olot. A sis anys va entrar en l'Escolania de Montserrat i es va formar amb els mestres Benet Esteve i Benet Valls. Va ser organista i mestre de capella de San Lorenzo del Escorial (1757). Perfecciona la seva formació amb J. de Nebra i Scarlatti, músics de la cort. La casa Reial es proposà per donar classes de clavicordi als Infants per complaure'ls, va escriure la major part de la seva obra instrumental. Enviava les seves obres per a clavecí als monjos i escolans de Montserrat i ells les copiaven per estudiar-les (gràcies a això no es va perdre).
La música teatral catalana va viure sota la influència de l'òpera italiana. Realment l'òpera fou un espectacle que comptà amb una gran afecció a la ciutat de Barcelona. Al teatre de la Santa Creu, Josep Duran, format a Nàpols, hi va estrenar dues òperes (una amb text de Metastasio, els anys 1761 i 1762), juntament amb el compositor italià Niccolo Piccinini, molt admirat pel públic barceloní.
Però indubtablement, el compositor d'òperes més internacional fou Vicent Martín i Soler (València 1754 - sant Petersburg 1806).
Aquest músic valencià va ser un compositor distingit que va escriure unes quantes òperes que van tenir gran èxit en la seva estrena a Itàlia, on era nomenat Martini lo spagnolo. Primer va ser organista a Alacant, després anà a Madrid i a Itàlia (on va viure a Nàpols, Torí, Venècia i Parma). el 785 es va traslladar a Viena on va compondre dues òperes per encàrrec de l'emperador Josep II. Una d'aquestes, Una cosa rara, ossia Bellezza ed onestà, es va representar 59 vegades i va eclipsar Les noces de Figaro, de Mozart. Més endavant va ser músic de la cort imperial russa i va estrenar diverses òperes a Sant Petesburg i a Londres.